Abstract

El sistema de finançament dels governs intermedis és una figura cabdal a les finances dels governs intermedis o subcentrals, ja que proporciona als diferents estats, els recursos econòmics suficients per exercir les competències que els han estat traspassades, a la vegada que es respecta l’autonomia financera que els ha estat atorgada. Aquests recursos provenen principalment de dues vies: els ingressos tributaris obtinguts a partir dels tributs cedits i de l’ús de la capacitat normativa sobre els impostos que el govern central els ha traspassat, i un procés d’anivellament de recursos. Aquest anivellament pot ser vertical, si els recursos provenen del govern central, per tal que els estats puguin oferir un nivell de serveis similar, horitzontal, que redistribueixen recursos entre estats, o bé s’apliquen tots dos tipus d’anivellament, com és el cas del model de finançament autonòmic de les comunitats autònomes de règim comú. Un altre factor a tenir en compte és el grau d’anivellament, que pot ser parcial o total. Per últim, és interessant observar si els sistemes d’anivellament respecten el principi d’ordinalitat, és a dir, si després d’aplicar l’anivellament es manté el mateix ordre que en termes d’ingressos tributaris per habitant. En aquest document s’expliquen els principals trets característics, similituds i diferències d’alguns governs subcentrals en països federats. Concretament s’analitzen els sistemes de finançament d’Alemanya, Canadà, Suïssa, Estats Units i Austràlia. A Alemanya, els ''länder'' tenen poca capacitat normativa sobre els impostos. Per compensar-ho, l’Estat realitza un anivellament vertical parcial en què redistribueix l’IVA. A Canadà, les províncies tenen un nivell de capacitat fiscal elevat, però existeixen diferències significatives entre elles. El govern federal realitza transferències a aquelles províncies per sota de la mitjana per assolir l’import mitjà. Els cantons suïssos també tenen un grau elevat d’autonomia tributària i el seu sistema d’anivellament consta tant d’un anivellament horitzontal, és a dir, entre cantons, com de transferències del govern federal cap als cantons amb una capacitat fiscal per càpita per sota de la mitjana. A Austràlia els estats tenen una autonomia tributària poc rellevant. És l’únic dels països analitzats en què el sistema de finançament no té només una aproximació a partir del nivells de capacitat fiscal dels estats, sinó que també es tenen en compte les necessitats de despesa dels estats a través d’un indicador força complex. Finalment, a Estat Units, els diferents estats tenen plena capacitat normativa per decidir els seus impostos i el govern federal no porta a terme cap sistema d’anivellament.