Abstract

• L’economia del s. XXI és l’economia de les ciutats, l’economia urbana

• A les ciutats es concentra cada cop més el gruix de la producció i del consum

• A les ciutats és on genera la innovació i on s’originen i es contrasten les tendències del consum que seran hegemòniques en un futur immediat

• L’economia de les ciutats es basa en els serveis

• Els serveis penetren i esdevenen hegemònics en tota la cadena de valor, inclosa la indústria

• El contingut físic de qualsevol mercaderia cada vegada representa una paret menor dels costos de producció. La resta són afegits immaterials, són serveis

• A les economies desenvolupades, la possessió de béns materials passa a un segon terme entre les preferències dels consumidors i aquests es centren en l’adquisició de serveis, per als que no hi ha sostre evident

• La tendència creixent de substituir com a objectiu de consum la propietat dels béns duradors per l’ús reforça el component de servei del consum (servitització)

• Les preferències dels consumidors no obeeixen només a raons objectives, sinó que tenen una gran dosi de subjectivitat, a vegades en contradicció amb l’estricta racionalitat econòmica

• La integració vertical atorga a la logística i la comercialització un paper determinant en la funció de producció

• L’economia urbana incorpora com a variable determinant l’espai, el seu rang urbà, el seu ús i la seva accessibilitat

• L’espai urbà cada vegada és més cobejat per tota mena d’usos

• L’ús de l’espai urbà esdevé una mercaderia especialment rellevant a causa dels turisme de ciutats

• La funció comercial torna a les ciutats i les grans corporacions creen grans establiments emblemàtics que serveixen d’aparador i de referència i confien la resta del consum a internet

• L’ús adequat de l’espai urbà condiciona decisivament l’èxit de les ciutats

• L’èxit d’una economia està directament vinculat i condicionat per l’èxit de les seves ciutats

Abstract

Abstract per al ”IV Congrés d’Economia i Empresa: Eix 5. Sostenibilitat de les polítiques públiques”

Ermengol Bertran i Carles Badenes

Generalitat de Catalunya, Departament d’Economia i Hisenda,

Direcció General d’Anàlisi i Prospectiva Econòmica

La preocupació per l’accessibilitat de l’habitatge ha adquirit una forta centralitat en l’agenda política, mediàtica i legislativa dels darrers anys a Catalunya. Les condicions d’accés a l’habitatge s’han endurit en la darrera dècada, tant pel que fa a la tinença en propietat com la de lloguer. Això té impactes significatius en els pressupostos de les llars i en la seva capacitat per estalviar i acumular riquesa, així com en fenòmens d’exclusió residencial. La problemàtica actual està condicionada, en gran part, per fenòmens que són herència de la darrera crisi immobiliària: com la insuficient oferta d’habitatge nou, els criteris més exigents per a la concessió d’hipoteques o els efectes del llarg període d’atur i estancament salarial posterior a la crisi.

En aquest treball abordem la qüestió de l’accessibilitat i els seus efectes en les economies familiars, centrant-nos en el segment de lloguer: aquell que ha registrat tensions més importants i un creixement més gran.

Per fer-ho, partim de les microdades de l’Enquesta de Condicions de Vida per al període 2013-2023 per calcular la taxa de sobrecàrrega. Aquest indicador es defineix, seguint els criteris de l’Eurostat, com el percentatge de població que viu en llars que destinen més d’un 40% dels seus ingressos al pagament de les despeses de l’habitatge, inclosos els pagaments de l’habitatge i dels subministraments i descomptades les ajudes a l’habitatge.

Actualment, fins a un 32,6 % dels llogaters es troben en aquesta situació, cosa que dona com a resultat una taxa de sobrecàrrega lleugerament superior a l’espanyola (30,6 %) i encara molt per damunt de la mitjana europea (20,8 %) i de la majoria de països del nostre entorn.

L’evolució de la taxa de sobrecàrrega en el temps indica una disminució des dels màxims registrats el 2014, quan el 47,1% de les persones que vivien de lloguer a preu de mercat es trobaven en una situació de sobreesforç, vint punts percentuals per sobre de la UE (27,1%). Des d’aleshores, la seva incidència s’ha reduït prop de 15 punts percentuals. Tanmateix, aquest procés, que respon sobretot a la millora dels indicadors laborals i salarials, s’hauria estancat i fins i tot revertit a partir del 2018 (si bé exhibeix novament un descens el 2023).

La incidència sistemàticament més alta de la sobrecàrrega entre el quintil inferior de renda, en les zones urbanes i entre les persones que viuen en habitatges de lloguer a preu de mercat permet acotar més la problemàtica i connectar-la tant amb indicadors complementaris de pobresa i exclusió residencial, com amb transformacions de caràcter estructural en el mercat d’habitatge.