Rethinking the institutional framework to manage droughts

Abstract

As water is a complex resource essential to human life and numerous activities, which largely departs from the characteristics of both public and private good, governance around its allocation and reallocation for different uses is not trivial. This explains why specific institutions have historically emerged to manage the resource or resolve conflicts arising from the multiple uses that compete with each other. It would be the case of the Water Court of Valencia or the Hydrographic Confederations. These specific institutions must interact with the traditional administration (in Spain, the central government, the autonomous communities and local bodies, which interact in a complex map of competences) and with private or mixed operators where appropriate, as well as with communities of irrigators, operators of energy conversion plants and other groups. The recurring drought episodes in Spain and Catalonia, more frequent and intense as a result of climate change, suggest the importance of thoroughly analyzing how the existing institutions have dealt with these episodes, and detecting dysfunctions and aspects to be strengthened. Climate change, in fact, amplifies a pre-existing phenomenon in much of the territory: drought is the acute manifestation of a structural challenge (long-term water scarcity), therefore, the institutional framework that addresses it it is as important as technological advances or investments to deal with it. Our contribution will make proposals along the lines of a federal improvement of the existing institutional framework, with a special focus on Catalonia, but with a Spanish and European perspective as well, to deal with the risk of drought, specific drought events and to advance the water security in a context of inevitable adaptation to climate change.

Resumen

Com que l'aigua és un recurs complex essencial per a la vida humana i per a nombroses activitats, que s'allunya en bona mesura de les característiques tant de bé públic com de bé privat, la governança al voltant de la seva assignació i reassignació per a diferents usos no és trivial. Això explica que històricament hagin sorgit institucions específiques per gestionar el recurs o resoldre els conflictes que es deriven dels múltiples usos que competeixen entre si. Seria el cas del Tribunal de les Aigües de València o de les Confederacions Hidrogràfiques. Aquestes institucions específiques han d'interactuar amb l'administració tradicional (a Espanya, el govern central, les comunitats autònomes i organismes locals, que interactuen en un mapa de competències alambinat) i amb operadors privats o mixtos si escau, així com amb comunitats de regants , operadors de centrals de conversió d'energia i altres col·lectius. Els episodis de sequera recurrent a Espanya ia Catalunya, més freqüents i intensos com a resultat del canvi climàtic, suggereixen la importància d’analitzar a fons com les institucions existents s’han enfrontat a aquests episodis, i detectar disfuncions i aspectes a reforçar. El canvi climàtic, de fet, amplifica un fenomen preexistent a bona part del territori: la sequera és la manifestació aguda d'un desafiament estructural (l'escassetat d'aigua a llarg termini), per tant, el marc institucional que l'abordi és tan important com els avenços tecnològics o les inversions per fer-hi front. La nostra contribució farà propostes en la línia d'un perfeccionament federal del marc institucional existent, amb focus especial a Catalunya, però amb una perspectiva també espanyola i europea, per fer front al risc de sequera, als esdeveniments concrets de sequera i a avançar en la seguretat hídrica en un context d'adaptació ineludible al canvi climàtic.