Resum
Una regulació procometitiva que no imposi càrregues innecessàries o desproporcionades i que faciliti un marc igualitari en termes d'oportunitats és clau pel desenvolupament econòmic dels països. L’Autoritat Catalana de la Competència (ACCO) és l’òrgan encarregat de garantir la qualitat normativa des d’aquesta perspectiva. Així, resulta essencial que pugui dur a terme la seva tasca de forma adequada. En conseqüència, cal garantir que disposi dels recursos necessaris així com que tingui una regulació adequada. S’efectuen diverses propostes en relació amb aspectes clau de regulació de l’ACCO. Aquestes reflexions poden tenir interès més enllà del cas particular de l’ACCO
1. La importància d’una regulació procompetitiva pel desenvolupament econòmic.
1.1 La importància de la promoció i defensa de la competència pel desenvolupament econòmic.
És especialment rellevant pel desenvolupament econòmic comptar amb una regulació adequada i també garantir que les empreses competeixen entre sí. I és que un mercat competitiu comporta tres resultats essencials: menors preus, major productivitat i més qualitat i innovació.
- 1. Menors preus.
Probablement l’efecte més directe d’un increment de les pressions competitives en un mercat és el descens dels preus de venda dels productes i serveis del mateix. I és que les empreses hauran de mirar d’atraure clients amb descomptes o, en cas contrari, probablement els consumidors recorreran a una altra de les alternatives existents en el mercat.
- 2. Major productivitat.
Com a conseqüència del descens de preus descrit, l’excedent del consumidor augmentarà. Aquest fet inevitablement provocarà que la demanda d’aquest i altres productes augmenti donat que (i) més consumidors podran accedir a aquest producte i (ii) el consumidor podrà redirigir aquesta renta extra cap al consum d’altres productes. Això es especialment cert quant pensem en l’efecte que té la política de competència en els productes de primera necessitat (en la mesura que el seu consum és pràcticament ineludible).
A més, la competència permet a les companyies més eficients entrar als mercats i guanyar quota, mentre que les més ineficients són expulsades. Aquesta circumstància, juntament amb la major demanda, explica l’increment de la productivitat esperable a partir de l’increment de competència (Nickell, 1996).
- 3. La competència com a motor de la qualitat i la innovació.
No és casualitat que, a ambdós costats de l’Atlàntic, els màxims responsables de la política de competència als EEUU i de competència a la UE tinguin una cosa clara malgrat les diferències conceptuals que entre ells tenen d’aquesta disciplina. En particular, aquesta coincidència fa referència a que un mercat competitiu és la base per al naixement de la innovació (Hesse, 2015; Laitenburg, 2015).
La competència impulsa les empreses a produir millors productes i serveis que els seus competidors pel mateix motiu que es veuen avocades a baixar preus (intentar atreure/retenir clients). En realitat, es pot innovar en els productes i serveis que s’ofereixen o també per mirar de guanyar en eficiència (reduir els costos de producció i poder així oferir els productes o serveis, rebaixats).
Tot i que resulta evident la correlació positiva entre competència i innovació en base als arguments exposats, en alguns moments històrics aquesta relació s’ha posat en dubte. En concret, hi havia qui defensava que la innovació depenia essencialment de les empreses amb més poder de mercat donat que serien les que més podrien invertir en I+D+I (Schumpeter, 1934, 1940). Aquesta premissa, ha estat rebatuda teòricament (Arrow, 1962; Shapiro, 2012) i empíricament (Geroski, 1990; Van Reenen, 1999; Aghion, 2005; entre altres). Així doncs, sembla ser que és el contrari: Les grans empreses, en la mesura que ja ocupen una posició de preeminència en el mercat poden veure’s temptades a innovar menys en base a la creença – més o menys encertada – que difícilment un petit nou operador podrà fer-les trontollar. De fet, darrerament hi ha també molt debat en relació amb la compra de petites startups per part de grans operadors. Aquesta pràctica podria consistir en que les grans empreses opten per innovar menys internament i treballar més en la detecció de possibles futures amenaces i, un cop identificades, simplement procedir a la seva adquisició. Si aquesta fos l’estratègia, se’n ressentiria tant el creixement econòmic com els propis consumidors i usuaris.
En definitiva, avui en dia hi ha un ampli consens en el sentit que un mercat competitiu en bon funcionament és vital perquè la innovació ocorri. I aquesta al seu torn implica un major benestar pels consumidors i usuaris en termes de més varietat i superior qualitat (a més de la ja apuntada millora de benestar derivada d’uns preus inferiors).
- 4. Altres efectes: redistribució de la riquesa.
Així mateix, convé apuntar que hi ha estudis que assenyalen que la política de competència té com conseqüència la redistribució de la riquesa dins de la societat (Hovenkamp, 2017; Khan & Vahesaan, 2017). De fet, hi ha qui indica, en la mateixa línia, que els perjudicis derivats d’un possible abús de poder de mercat afecten de manera més significativa les classes pobres (Hausman & Sidak, 2004; Urzúa, 2013).
Fins i tot, també hi ha estudis que demostren que una major competència en els mercats comporta una reducció de la taxa d’atur. Si bé a priori es podria pensar que la cerca d’ eficiència i reducció de costos podria afectar negativament el nombre de llocs de treball a curt termini, els estudis han demostrat que en mitjana no és així i que a la llarga augmenten els llocs de treball (Griffith et al. 2007; Fiori et al, 2012).
Sigui com sigui, més enllà de les implicacions relatives a aspectes tals com la redistribució o la ocupació, el que és àmpliament acceptat és que un increment de la competència està associat amb una major renda per càpita (Petersen, 2013), i amb efectes positius en el creixement econòmic d’un país tant a curt termini (Gutmann & Voigt, 2014), com a llarg termini (Ahn, 2002).
1.2. La manca de regulació procompetitiva a Espanya i a Catalunya.
La qualitat de la regulació és un element clau pel desenvolupament econòmic. Tant és així que el Banc Mundial classifica els diferents països en funció de la facilitat per fer-hi negocis - en alguns casos també du a terme un estudi subnacional i l’any 2015 va publicar un estudi per a Espanya (Doing Business en España, 2015). Resulta destacable que, entre els aspectes que analitza, hi ha el del grau de dificultat per iniciar-hi una activitat econòmica. Aquest valor denota singularment l’existència de més o menys barreres a l’entrada de tipus administratiu en relació a la mera constitució societària.
No obstant això, poden també existir altres barreres regulatòries molt rellevants que poden acabar impedint la pròpia realització de l’activitat. Per posar només dos exemples recents, a finals d’any el Govern estatal va aprovar el RD 1070/2017 impulsat pel Ministeri d’Hisenda que imposa càrregues desproporcionades i injustificades a les plataformes tecnològiques d’intermediació d’habitatges d’ús turístic. Així, els hi exigia informacions que, en funció de la forma de dur la seva operativa, podien no conèixer (implicant tal obligació una càrrega desproporcionada en el sentit que els comportaria dur a terme una tasca activa de cerca d’aquesta informació per facilitar-la a l’administració) i, aspectes com dades referents al titular de l’habitatge, la persona cessionària, el nombre de dies de gaudiment de l’habitatge i el número de contracte que a priori no tenen rellevància fisca, resultant així tal exigència, injustificada. L’Autoritat Catalana de la Competència (en endavant, “ACCO”) va elaborar un Informe de Regulació on va posar de relleu aquestes circumstàncies (ACCO, 2018).
El segon exemple, fa referència al Decret llei 5/2017, d'1 d'agost, de mesures urgents per a l'ordenació dels serveis de transport de viatgers en vehicles de fins a nou places. Aquesta regulació, tal i com va posar de manifest l’ACCO en el seu Informe de regulació 31/2017 (ACCO, 2017) n’assumia ja un seguit de restriccions per accedir a l’activitat i a l’exercici que van des de disposar d’una flota de mínim 7 vehicles fins al fet que es prohibeix llogar places individuals (s’ha de llogar el vehicle complet). A més, el referit Decret Llei limita la possibilitat de transmissió de les autoritzacions de VTC.
1.3 Les autoritats de competència com a garants d’una regulació procompetitiva.
L’ACCO, òrgan reconegut estatutàriament en l’article 154 de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, té entre les seves funcions la de la promoció de la competència que li assigna en exclusiva la Llei 1/2009, del 12 de febrer, de l'Autoritat Catalana de la Competència (Art. 2.2).
En el marc d’aquesta funció, l’ACCO es va dotar l’any 2010 (tot just un any després de la seva creació) d’una metodologia per avaluar l’impacte competitiu de les normes (ACCO, 2010). Aquesta metodologia es fonamenta en l’anàlisi principalment de tres aspectes: (i) necessitat de la regulació que imposa certes limitacions a la competència, (ii) la proporcionalitat de la mateixa (que els danys que genera en termes de competència no siguin superiors al fi perseguit) i (iii) que la regulació generi la mínima distorsió possible a la competència.
Al llarg dels anys doncs, l’ACCO – mitjançant l’aplicació d’aquesta metodologia - s’ha pronunciat en relació amb la regulació del taxi ja l’any 2012. (ACCO, 2012), en abstracte apostant per una regulació que fes possible l’aparició de l’economia col·laborativa (ACCO, ES-07/2014). (un posicionament molt precoç del qual se n’ha fet fins i tot ressò la FTC (FTC, 2016), sobre la regulació detallada dels usos del sòl (ACCO, ES-08/2014) (ara novament d’actualitat (Nació Digital, 2018) i sobre la regulació estatal que frena l’autoconsum elèctric (ACCO, 2016) entre molts d’altres aspectes.
I, fins i tot, l’ACCO ha intentat de plantejar possibilitats per liberalitzar el sector del taxi (plantejant la possibilitat d’establir algun tipus de mecanisme indemnitzatori) i, en l’àmbit de la regulació de l’allotjament turístic, plantejar alternatives al Pla Especial Urbanístic d’Allotjaments Turístics (PEUAT) en el sentit que la mínima distorsió exigiria almenys una prohibició dinàmica en funció de les circumstàncies a cada moment i no de forma permanent durant un llarg període de temps (4 anys). Ambdues propostes varen ser inicialment esmentades en el marc de l’ambiciós estudi (ACCO, ES-10/2016). i, la relativa a l’allotjament, va ser novament plantejada de manera més simple en document específic sobre regulació dinàmica. (ACCO, OB 31/2016).
Així mateix, els òrgans autonòmics tenen atribuïda la facultat d’impugnar actes de les administracions autonòmiques i locals i disposicions generals de rang inferior a la llei de conformitat amb l’article 13.2 de Llei 15/2007, de 3 de juliol de Defensa de la Competència.
Així doncs, és destacable que procurar una regulació procompetitiva es troba perfectament alineat amb els principis de bona regulació en termes generals. I és que en ambdós casos convé per exemple eliminar barreres d’entrada. En definitiva, fer possible l’accés al mercat del major nombre possible d’empreses beneficia el creixement econòmic i també comporta un increment de les pressions competitives que, com s’exposarà en el punt següent, també és motor essencial del desenvolupament econòmic dels països.
En definitiva, les autoritats de competència i l’ACCO pel cas de Catalunya són claus pel desenvolupament econòmic tant per la seva funció com a garant de comptar amb un entorn regulatori procompetitiu com per la pròpia defensa de la competència.
2. La necessària independència de les autoritats de competència en atenció a la seva funció de control
Tal i com s’ha exposat, una de les tasques més rellevants de les autoritats de competència és la d’informar públicament i fins i tot, eventualment, impugnar normativa que emani de diverses administracions públiques que puguin restringir la competència en territori català. És a dir, exerceix una tasca fiscalitzadora o de control. Aquesta circumstància implica que sovint les autoritats de competència poden entrar en contradicció directa amb l’administració pública. Així, actua com a organisme de control.
En conseqüència, per un correcte desenvolupament d’aquestes funcions resulta imprescindible garantir-ne la seva independència. Aquesta mateixa característica també és àmpliament recomanada o, en certa manera exigida, per diferents organitzacions internacionals.
Per tal que aquesta independència sigui realment efectiva, caldria seguir les recomanacions que aquests mateixos organismes emeten en relació a (i) aspectes estructurals, (ii) recursos humans i (iii) recursos econòmics.
2.1 Recomanacions estructurals
La OCDE i les Nacions Unides exigeixen la independència dels organismes de competència:
“Independence is considered a highly desirable institutional characteristic for competition authorities. An independent agency exercises its powers and applies, interprets and enforces competition rules on the basis of legal and economic arguments, grounded in sound competition policy principles, free from political influence or pressure.” (OECD, 2015).
De fet, ja l’any 2011 les Nacions Unides recollien que més de la meitat d’aquests organismes ja eren independents:
“Today, increasing numbers of competition authorities around the world are institutionally independent from ministerial control [2011]. Fewer than half are dependent agencies.” (UNCTAD, 2011).
És previst que aquestes recomanacions per part dels organismes més rellevants a nivell internacional esdevingui ja una exigència en l’àmbit de la Unió Europea en virtut de la propera Directiva “encaminada a facultar a las autoridades de competencia de los Estados miembros para aplicar la normativa con más eficacia y garantizar el correcto funcionamiento del mercado interior” (Comissió Europea, 2017, Proposta de Directiva del Parlament Europeu i el Consell). En paraules de la Comissària de Competència, Sra. Vestager:
“[...] queremos que todas las autoridades nacionales de competencia puedan tomar decisiones de forma totalmente independiente” (Comissió Europea, 2017, Proposta de la Comissió).
Així mateix, es destaca de forma unànime que el seu personal directiu únicament hauria de poder ser cessat en base a causes taxades prèviament:
“Dismissal: Where the head of the authority can be dismissed at the will of the head of state there may be concerns about their ability and incentive to act independently (i.e. make decisions without fear of reprisal). Thus, many jurisdictions have rules that only permit dismissal in certain limited and prescribed circumstances , e.g. due to gross misconduct, an impossibility to perform assigned duties, criminal conviction, breach of confidentiality or conflict of interest rules, etc.” (OECD, 2015).
“(d) Appointing the director-general and the board/commission members for a fixed period and prohibiting their removal (subject to formal review), except for clearly defined due cause.” (UNCTAD, 2011).
Aquest aspecte queda expressament reflectit en la proposta de Directiva esmentada que preveu en l’apartat d) del seu article 4.2:
“los miembros del órgano decisorio de las autoridades administrativas nacionales de competencia solo puedan ser cesados en caso de que dejen de reunir las condiciones requeridas para el ejercicio de sus funciones o hayan cometido una falta grave con arreglo al Derecho nacional; los motivos del cese deben ser establecidas de antemano en el Derecho nacional; no deberán ser cesados por razones relacionadas con el desempeño de sus funciones y el ejercicio de sus competencias en la aplicación de los artículos 101 y 102 del TFUE, definidas en el artículo 5, apartado 2.” (Comissió Europea, 2017, Proposta de Directiva del Parlament Europeu i el Consell).
2.2 Recomanacions en relació als recursos humans
Aquestes mateixes institucions consideren que la independència requereix de diferents dimensions entre la que es troba la suficiència de recursos, tan humans com materials.
Pel què fa referència als recursos humans però hi ha un matís rellevant, la dimensió qualitativa (a més de la quantitativa). En particular, aquestes institucions internacionals es fan ressò de l’importantíssim grau d’especialització del seu personal, fins al punt de concloure que els seus coneixements n’hi deriven de les disciplines que hi són més properes (economia i dret), i que l’experiència és per tant especialment rellevant:
“18. Flexibility: The experience of competition authorities shows that different measures can be put in place to make the best use of legal, economic, and/or sector expertise existing within the institution. The skills involved in cases could require expertise that goes beyond legal and economic expertise , to include also management, communication, public policy, business and accountancy expertise. These skills can be very useful in facilitating the effective functioning of the agency.” (OECD, 2015).
“35. Competition agencies need highly qualified staff , but cannot compete with private sector salaries . They therefore motivate and retain their staff using other inducements, such as high-quality training, the opportunity to engage in academic work, and a superior work– life balance. Excess turnover can leave the agency with a surfeit of inexperienced graduates , resulting in a “structural personnel advantage” for law firms against agencies in litigation; however, insufficient turnover can lead to stagnation. Training in areas such as project management, procedure, and communication and advocacy techniques may complement the more academic educational background of the lawyers and economists who dominate many agencies.” (UNCTAD, 2011).
La retenció d’aquest capital humà qualificat condueix a les Nacions Unides a manifestar la conveniència que aquestes autoritats no vegin limitats els sous que ofereixin pels que s’estableix en l’àmbit de la funció pública:
“(g) Exempting the competition agency from civil service salary limits in order to attract and retain the best qualified staff and ensure adequate good governance incentives” (UNCTAD, 2011).
En la mateixa línia, situa com una de les dificultats més significatives per autoritats de competència “joves” precisament la impossibilitat de dotar-se de personal suficientment qualificat:
“38. A survey conducted by ICN highlighted the following difficulties for young competition authorities :
(d) There were too few skilled professionals ; they were either not present in the country or were not attracted to the agency given the civil service salary structures” (UNCTAD, 2011).
2.3 Recomanacions en relació als recursos materials
Així mateix, també es posa èmfasi en la necessitat que els organismes de competència disposin dels recursos materials adequats pel correcte desenvolupament de les seves tasques:
“Level of budget /resources allocated to the authority and degree of spending autonomy: Sufficient financial and human resources are key to independent and effective enforcement of competition rules and to attracting and retaining highly qualified staff” (OECD, 2015).
I fins i tot subratllen que és especialment necessari no limitar els recursos de les autoritats de competència en els períodes de recessió econòmica, atès que és precisament quan resulta més necessària una correcta aplicació de la normativa de competència per prevenir més danys en l’economia:
“Persistence during economic downturn and budgetary constraints: While countries may be tempted to cut resources of their competition authorities in times of economic crisis, it is important that these authorities continue to be adequately equipped to effectively perform their duties. Indeed, these may be precisely the periods where effective competition law enforcement is needed to prevent further harm and to spur economic growth” (OECD, 2015).
La proposta de Directiva abans mencionada també anirà encaminada a garantir la suficiència de tots els recursos necessaris per les autoritats de Competència. Novament en termes de la Comissària Vestager:
“las normas propuestas dotarán a las autoridades nacionales de competencia de un mínimo de instrumentos comunes y de una garantía de aplicación efectiva, al velar por que: a) Actúen con independencia; b) Cuenten con los recursos financieros y humanos necesarios para realizar su trabajo” (Comissió Europea, 2017, Proposta de la Comissió).
I, l’article 5 de la Directiva presentaria la següent literalitat:
“Artículo 5 Recursos 1. Los Estados miembros se asegurarán de que las autoridades nacionales de competencia tengan los recursos humanos, financieros y técnicos que sean necesarios para el desempeño efectivo de sus funciones y el ejercicio de sus competencias con vistas a la aplicación de los artículos 101 y 102 del TFUE, definida en el apartado 2.”
Per últim, indicar que aquesta Directiva fins i tot preveu la investigació del compliment d’aquests paràmetres. Punt 1.4.4 de la fitxa financera legislativa. (Comissió Europea, 2017, Proposta de Directiva del Parlament Europeu i el Consell).
3. Mecanismes específics per garantir la independència dels organismes de control. L’ACCO com a exemple.
Atès que les recomanacions internacionals d’independència de les autoritats de competència són clares, és important establir els mecanismes per fer efectiva aquesta independència també a nivell català. En aquest sentit, a continuació fem una proposta resumida dels diferents mecanismes que caldria implementar per garantir que tots aquells organismes amb funcions de control gaudeixin de la necessària independència efectiva. Per fer-ho, agafem l’ACCO com a exemple.
3.1 Forma jurídica
La Llei 1/2009, del 12 de febrer, de l'Autoritat Catalana de la Competència (Art. 1) configura l’ACCO com un “organisme independent, que adopta la forma d'organisme autònom de caràcter administratiu”. En aquest sentit, la independència no és total, circumstància que en fa aconsellable el seu reforç.
De fet, esdevenir un ens plenament independent es va configurar com el primer dels objectius del Pla estratègic de l’ACCO pel període 2017-2020. (ACCO, 2017, Pla estratègic).
Aquesta circumstància no hauria d’implicar, però, aïllament. En aquest sentit, és important tenir present que pot ser útil poder establir els mecanismes per conèixer la regulació en tràmit per poder-la analitzar des de l’òptica de competència. Tot i això, com recorda la OCDE, es pot ser independent i a la vegada establir els mecanismes de cooperació necessaris per poder no perdre aquest accés a informació rellevant per les tasques a desenvolupar:
“One consideration to keep in mind is that complete institutional autonomy may not always be desirable or practical [...]
the authority may need to be aware of proposed regulations or legislative reforms [...]
Of course, other mechanisms can be employed to achieve these aims without requiring such linkages (e.g. laws requiring mandatory competition assessment of new regulations).” (OECD, 2015).
En aquest sentit, podria ser convenient que es preveiés la obligació de demanar informe a l’ACCO (amb caràcter doncs preceptiu però no vinculant) en relació amb la normativa emanada de la Generalitat. Aquest tràmit faria possible que l’ACCO tingués accés al projecte normatiu corresponent amb caràcter previ a la seva aprovació (possibilitat d’efectuar un posicionament ex ante) circumstància que facilita l’adopció de les recomanacions que eventualment pugui efectuar l’ACCO.
La noció d’independència no està tan lligada amb l’aïllament sinó davant de qui ha de retre comptes la institució. En aquest sentit, es pot millorar la independència envers l’executiu concentrant la rendició de comptes en el Parlament de Catalunya (l’article 16 de la Llei 1/2009 ja preveu la compareixença en el Parlament).
De fet, així és com està ja previst en l’article 22 Llei 14/2008, del 5 de novembre, de l’Oficina Antifrau de Catalunya (organisme que comparteix amb les autoritats de competència aquesta funció de control).
3.2 Selecció i gestió del personal
El fet que l’ACCO fos configurada de forma clara com un organisme independent tindria efectes pràctics positius ja que permetria una selecció del personal més específica i l’autogestió del mateix.
Tal i com s’ha apuntat, el personal necessari per treballar en una autoritat de competència és un personal amb uns coneixements molt específics que ni tan sols deriven de les disciplines que li són més properes (economia i dret).
És per aquest motiu que resulta especialment rellevant que sigui la pròpia institució independent – si no ho és no ho pot fer – qui estableixi un procediment de selecció propi de personal. Així mateix, la seva independència també ha de permetre gestionar el seu propi personal en base a criteris com el seu rendiment.
I és que qualsevol organisme que no estigui configurat pròpiament com a organisme independent estarà sotmès a la forma de funcionar prevista pel conjunt de l’administració pública. Una forma de funcionament que, malauradament, dista molt de la flexibilitat òptima que qualsevol unitat necessitaria. Així per exemple, únicament es poden ascendir treballadors que ja formen part de la carrera funcionarial. Cas contrari, independentment de l’experiència i rendiment, aquells treballadors hauran de mantenir-se en l’esglaó més baix d’aquesta escala (únic segment en el qual està permès la seva ocupació per personal interí). I, tal i com s’ha exposat, sense possibilitat d’establir quan hi ha necessitats de personal i convocar el corresponent procediment de selecció (supeditat sempre al procés de selecció general que pel conjunt de la Generalitat es prevegi) i tampoc determinar materialment les matèries sobre les que haurien de versar les proves per accedir a aquella institució (novament, les proves es correspondrien amb les previstes per qualsevol posició dins l’administració de la Generalitat de Catalunya).
3.3 Suficiència de recursos
Resulta evident, i així ho reiteren els diferents pronunciaments dels organismes internacionals recollits en el punt 2.3 anterior, que les autoritats de competència han de comptar amb els recursos econòmics necessaris pel seu correcte funcionament.
Convindria així mateix que la suficiència de recursos no depengués d’eventuals negociacions entre l’autoritat de competència i l’administració, en aquest cas, catalana. Ja que si aquest fos el cas, la independència de la institució es veuria greument afectada.
Les tasques que desenvolupen les autoritats de competència no fan necessària l’adquisició de múltiples béns (a excepció d’alguns ordinadors i programes informàtics avançats per al desenvolupament de les inspeccions domiciliàries). Així, els recursos econòmics necessaris responen principalment a poder comptar amb el nombre suficient de treballadors i amb la qualificació que les tasques que desenvolupen requereix (de fet, les Nacions Unides ja han assenyalat rotundament que les implicacions d’aquestes funcions requereixen personal amb una qualificació que només es pot atreure si s’exempciona l’aplicació dels límits salarials previstos pel conjunt de l’administració pública).
És per aquest motiu que a continuació s’analitza tant la suficiència en termes de nombre de personal com de pressupost de l’ACCO. Per fer-ho, es duu a terme una comparativa amb autoritats nacionals de competència europees, de països petits i mitjans i autonòmiques.
| Autoritats | Habitants | Personal | Pressupost |
| Agencia de Defensa de la Competencia de Andalucía | 8.338.000 | 36 | 2.852.630€ |
| Autoritat Catalana de la Competència | 7.523.000 | 19 | 1.465.246€ |
| Autoritat Basca de la Competència | 2.190.000 | 12 | 1.194.000€ |
| Bundeswettbewerbsbehörde (Àustria)* | 8.633.000 | 34 | 2.480.000€ |
| Javna agencija Republike Slovenijeza varstvo konkurence (Eslovènia)** | 2.065.000 | 27 | 1.200.000€ |
Taula d’elaboració pròpia a partir de dades de l’INE, Banc Mundial i dades pròpies. *Dades demanades a l’Autoritat en 2015. **Dades demanades a l’Autoritat en 2016.
Si fem una valoració ponderada observem:
| Autoritats | Personal/100.000 habitants | Pressupost/habitants |
| Agencia de Defensa de la Competencia de Andalucía | 0,43 pers | 0,34€ |
| Autoritat Catalana de la Competència | 0,25 pers | 0,19€ |
| Autoritat Basca de la Competència | 0,55 pers | 0,55€ |
| Bundeswettbewerbsbehörde (Àustria)* | 0,39 pers | 0,29€ |
| Javna agencija Republike Slovenijeza varstvo konkurence (Eslovènia)** | 1,31 pers | 0,58€ |
Taula d’elaboració pròpia a partir de dades de l’INE, Banc Mundial i dades pròpies. *Dades demanades a l’Autoritat en 2015. **Dades demanades a l’Autoritat en 2016.
De la taula i gràfic anterior se’n deriva que en termes pressupostaris, la mitja/habitant exclòs el valor de l’ACCO se situa en 0,44 €. El valor que li correspon a l’ACCO és de 0,19 €. És a dir, l’ACCO està rebent menys de la meitat en termes pressupostaris del que li correspondria en base aquesta anàlisi comparada.
Així doncs, en termes relatius l’assignació de recursos a l’ACCO és la més baixa de les autoritats autonòmiques analitzades (Andalusia i País Basc) i de la dels països europeus contemplats (Àustria i Eslovènia). Cal destacar que aquesta situació és consistent tant si l’anàlisi s’efectua en termes de personal com en termes pressupostaris.
En termes de personal la conclusió no és gaire diferent. Fins i tot eliminant el valor més extrem (Eslovènia), la mitja se situaria en 0,45 persones/100.000 habitants (0,67 si incorporéssim també la dada Eslovena), mentre que l’ACCO té 0,25 persones/100.000 habitants. Novament, es podria concloure que seria convenient doblar el nombre de personal amb què actualment compta l’ACCO.
4. Conclusió
Les autoritats de competència són organismes especialment rellevants pel creixement econòmic dels països ja que treballen en relació a dos elements que hi estan positivament correlacionats: (i) la regulació procompetitiva i (ii) la competència efectiva entre empreses.
Sobretot la tasca associada a garantir una regulació procompetitiva requereix d’una independència efectiva respecte l’administració pública. Els organismes més prestigiosos internacionalment, singularment OCDE i Nacions Unides així com la pròpia Comissió Europea, s’han pronunciat en diverses ocasions sobre la necessitat que aquests organismes siguin veritablement independents. Per tal que aquesta independència sigui efectiva cal que se segueixin les diferents recomanacions en matèria d’estructura, recursos humans i recursos econòmics.
És a dir, cal assegurar que quan es plantegi la creació d’un organisme amb funcions de control com són els organismes de competència, se’ls atorgui independència estructural de tal manera que no se’l faci dependre del mateix estament que ha de controlar. En aquest sentit, la opció vàlida més estesa és establir que responen davant del Parlament de Catalunya. És a dir, es configuren directament com a òrgans Parlamentaris.
Així mateix, resulta aconsellable que amb caràcter previ a la creació d’un nou organisme comparar a nivell estatal o internacional les dimensions mitjanes dels seus homòlegs a fi de poder anticipar els recursos humans i econòmics necessaris per complir adequadament amb les funcions que se’ls assigna. La dotació d’aquests organismes hauria d’estar almenys alineada amb la mitja resultant d’aquesta anàlisi.
Per últim, ressaltar que la independència estructural no només resulta adequada per tal d’eludir possibles conflictes d’interès sinó que també té una important implicació en termes de gestió del propi personal. I és que en cas que l’organisme no tingui caràcter independent, es veurà obligat a seguir la regulació prevista pel conjunt de la Generalitat.
Una regulació que encara avui en dia deixa molt poc marge de flexibilitat tant en termes de contractació de personal com de gestió del mateix. En particular, limita la incorporació de personal de forma estable a la convocatòria d’oposicions pel conjunt de la Generalitat i amb un temari general. Aquesta circumstància comporta que un organisme sotmès a aquesta regulació no pugui contractar personal tot i que en tingui necessitat, ni gestionar el personal interí que hi treballa ni, quan finalment es convoquen processos selectius, garantir a través d’un temari específic propi els coneixements que el lloc de treball especialitzat requereix.
En definitiva, els organismes de competència o per extensió els organismes de control podrien constituir una “prova pilot” que demostrés que l’actual forma de funcionar en termes de personal de les administracions públiques és especialment inadequada i ineficient.
5. Referències bibliogràfiques
Aghion, P. et al. (2005). Competition and Innovation: An Inverted- U Relationship. Quarterly Journal of Economics 120(2): 701– 28.
Ahn, S. (2002). Competition, Innovation and Productivity Growth: A Review of Theory and Evidence. OECD Economics Working Paper No. 317.
Arrow, K. (1962). Economic Welfare and the Allocation of Resources to Invention. The Rate and Direction of Inventive Activity: Economic and Social Factors, National Bureau Committee for Economic Research and the Committee on Economic Growth of the Social Science Research Councils, 609– 26. Princeton University Press.
Autoritat Catalana de la Competència (2009). LLEI 1/2009, del 12 de febrer, de l'Autoritat Catalana de la Competència.
Autoritat Catalana de la Competència (2010). Metodologia per avaluar l'impacte competitiu de les normes.
(http://acco.gencat.cat/ca/detall/article/Metodologia-per-avaluar-limpacte-competitiu-de-les-normes).
Autoritat Catalana de la Competència (2012). Reflexions procompetitives sobre el model Regulatori del taxi i de l’arrendament de vehicles amb conductor. (http://acco.gencat.cat/web/.content/80_acco/documents/arxius/actuacions/reflexions_taxi__vtc_cat.pdf).
Autoritat Catalana de la Competència (2014). Recomanacions sobre la regulació detallada dels usos del sòl des de l'òptica de la competència (ES-08/2014). (http://acco.gencat.cat/ca/detall/article/ES-08-2014.-Recomanacions-sobre-la-regulacio-detallada-dels-usos-del-sol-des-de-loptica-de-la-competencia).
Autoritat Catalana de la Competència (2014). Transaccions entre iguals (P2P) i competència (ES-07/2014).
(http://acco.gencat.cat/ca/detall/article/ES-07-2014.-Transaccions-entre-iguals-P2P-i-competencia).
Autoritat Catalana de la Competència (2016). L'autoconsum elèctric i la competència. (http://acco.gencat.cat/ca/detall/article/Nota-de-premsa-autoconsum-electric).
Autoritat Catalana de la Competència (2016). Transaccions entre iguals (P2P) i competència. Un pas endavant (ES-10/2016).
Autoritat Catalana de la Competència (2016). "Una regulació dinàmica en l'àmbit de l'allotjament turístic" (OB 31/2016).
(http://acco.gencat.cat/ca/detall/article/Nou-article-02034).
Autoritat Catalana de la Competència (2017). Informe de regulació sobre el Decret llei 5/2017, d'1 d'agost, de mesures urgents per a l'ordenació dels serveis de transport de viatgers en vehicles de fins a nou places.
(http://acco.gencat.cat/web/.content/80_acco/documents/arxius/actuacions/20170905_IR-31-2017-WEB.pdf).
Autoritat Catalana de la Competència (2017). Pla estratègic (2017 – 2020).
Autoritat Catalana de la Competència (2018). Informe de regulació sobre l'Article 1. Onze del Reial Decret 1070/2017, de 29 de desembre.
(http://acco.gencat.cat/ca/detall/article/20180223_IR-34-2018-DEF).
Blundell, R., Griffith, R., & Van Reenen, J. (1999). Market Share, Market Value and Innovation in a Panel of British Manufacturing Firms. Review of Economic Studies, 66(3), 529-54.
BOE (2007). Ley 15/2007, de 3 de julio, de Defensa de la Competencia. (https://www.boe.es/buscar/doc.php?id=BOE-A-2007-12946).
Comissió Europea (2017). Defensa de la competencia: propuesta de la Comisión para reforzar la eficacia de las autoridades nacionales de competencia en beneficio del empleo y el crecimiento.
(http://europa.eu/rapid/press-release_IP-17-685_es.htm).
Comissió Europea (2017). Propuesta de DIRECTIVA DEL PARLAMENTO EUROPEO Y DEL CONSEJO encaminada a facultar a las autoridades de competencia de los Estados miembros para aplicar la normativa con más eficacia y garantizar el correcto funcionamiento del mercado interior.
(http://ec.europa.eu/competition/antitrust/proposed_directive_es.pdf ).
DOGC (2017). DECRET LLEI 5/2017, d'1 d'agost, de mesures urgents per a l'ordenació dels serveis de transport de viatgers en vehicles de fins a nou places. (http://portaldogc.gencat.cat/utilsEADOP/PDF/7426/1629242.pdf).
Grupo Banco Mundial, Doing business (2017). Clasificación de las economías.
(http://espanol.doingbusiness.org/rankings).
Federal Trade Commission (2016). The "Sharing" Economy: Issues Facing Platforms, Participants & Regulators.
Fiori, G., Nicoletti, G., Scarpetta, S., & Schiantarelli, F. (2012). Employment Effects of Product and Labour Market Reforms: Are There Synergies?. The Economic Journal, 122(558), F79-F104.
Geroski, P. A. (1990). Innovation, technological opportunity, and market structure. Oxford economic papers, 586-602.
Griffith, R., Harrison, R., & Macartney, G. (2007). Product Market Reforms, Labour Market Institutions and Unemployment. The Economic Journal, 117 (519), C142-C166.
Gutmann, J., & Voigt, S. (2014). Lending a Hand to the Invisible Hand? Assessing the Effects of Newly Enacted Competition Laws. Assessing the Effects of Newly Enacted Competition Laws (February 8, 2014).
Hesse, R. B. (2016). Antitrust: Helping Drive the Innovation Economy. U.S. Department of Justice. Remarks as Prepared for the Global Competition Review. 5th Annual Antitrust Law Leaders Forum.
Hausman, J. A., & Sidak, J. G. (2004). Why Do the Poor and the Less-Educated Pay More for Long-Distance Calls? Contributions in Economic Analysis & Policy, 3(1).
Hovenkamp, H. (2017). Antitrust Policy and Inequality of Wealth. CPI Antitrust Chronicle October 2017. Vol. 1, 7-13.
Khan, L., & Vaheesan, S. (2017). Market Power and Inequality: the Antitrust Counterrevolution and its Discontents, 11 Harvard Law & Policy Review 235.
Laitenberger, J. (2015). Competition and Innovation, CRA annual Brussels Conference – 9 December 2015.
Nació Digital (2018). Barcelona amplia la prohibició de noves botigues de «souvenirs» al Camp Nou i Sant Antoni.
Nickell, S. (1996). Competition and Corporate Performance. Journal of Political Economy 104(4), 724-746.
OECD (2015). Changes in Institutional Design of Competition Authorities.
(http://www.oecd.org/competition/changes-in-competition-institutional-design.htm).
Parlament (2008). Llei de l’Oficina Antifrau de Catalunya.
(https://www.parlament.cat/document/cataleg/48102.pdf).
Parlament (2016). Estatut d’Autonomia de Catalunya.
(https://www.parlament.cat/document/cataleg/48089.pdf).
Petersen, N. (2013). Antitrust Law and the Promotion of Democracy and Economic Growth. Journal of competition law & economics, 9(3), 593-636.
Schumpeter, J. A. (1934). The Theory of Economic Development: An Inquiry into Profits, Capital, Credit, Interest, and the Business Cycle. Transaction Publishers, 2011.
Schumpeter, J. A. (1942). Capitalism, Socialism, and Democracy. New York: Harper & Brothers.
Shapiro, C. (2011). Competition and Innovation: Did Arrow Hit the Bull's Eye?, NBER Chapters, in: The Rate and Direction of Inventive Activity Revisited, 361-404 National Bureau of Economic Research, Inc.
Subnational Doing Business (2015). Doing Business en España 2015, setembre de 2015.
(http://espanol.doingbusiness.org/reports/subnational-reports/spain).
UNCTAD (2011). Foundations of an effective competition agency.
(http://unctad.org/en/Docs/ciclpd8_en.pdf).
Urzúa, C. M. (2013). Distributive and regional effects of monopoly power. Economía Mexicana NUEVA EPOCA, 22(2), 279-295.
Document information
Published on 10/05/18
Accepted on 10/05/18
Submitted on 12/03/18
Licence: Other
Share this document
Keywords
claim authorship
Are you one of the authors of this document?