Balanç de la productivitat de l’economia catalana des de l’any 2000

Balanç de la productivitat de l’economia catalana des de l’any 2000*

Joan Maria Mussons Olivella. Direcció General d’Anàlisi Econòmica, Departament de la Vicepresidència i d’Economia i Hisenda

Resum

Les perspectives sobre el potencial de creixement de l’economia catalana es troben condicionades en bona mesura pel context demogràfic, la qualitat dels factors de producció i el creixement de la productivitat total dels factors (PTF). La baixa productivitat del capital és des de l’any 2000 la principal font de divergència en l’evolució de la PTF de l’economia espanyola respecte a la de les economies més dinàmiques, com la nord-americana (Serrano et al., 2017). Els resultats per al cas català també assenyalen la mateixa tendència, tot i presentar una productivitat del capital destacada dins del conjunt de l’Estat. L’esforç inversor ha disminuït des de l’esclat de la gran crisi, si bé la reorientació del patró inversor ens permet ser més optimistes pel que fa a la productivitat del capital.

1. Introducció

La crisi financera global i del deute sobirà als estats europeus ha minvat el creixement potencial de les economies europees. La recuperació econòmica s’està estenent a escala internacional, si bé la majoria d’Estats Membres de la UE no han recuperat encara el ritme de creixement registrat al llarg de la dècada prèvia a l’esclat de la crisi (van Ark i Jäger, 2017). Aquest debat també cal emplaçar-lo a escala global, on s’evidencia una tendència a llarg termini cap a l’alentiment del creixement potencial i de l’aportació del component tecnològic de les principals economies avançades (Bergeaud et al., 2017). El balanç de l’economia catalana en termes de productivitat assenyala tendències similars, si bé el punt de partida i les dinàmiques més recents presenten singularitats que val la pena explorar.

Les perspectives de creixement de l’economia catalana així com per al conjunt de la UE depenen en gran mesura de la contribució de la productivitat total dels factors (d’ara en endavant, PTF) i la qualitat dels factors de producció. De fet, van Ark i Jäger (2017) assenyalen ambdós elements com a principals motors del creixement del PIB de la UE al llarg del quinquenni 2017-2021, a diferència dels darrers 15 anys. Els estudis més recents que aborden el creixement del PIB potencial per al cas català i espanyol ens confirmen aquest alentiment en les perspectives de creixement a mitjà i llarg termini (vegeu Mussons Olivella, 2015, i Cuadrado i Moral-Benito, 2016, respectivament). Tal i com s’ha esmentat, aquest alentiment no és un fenomen exclusiu de l’economia catalana i espanyola, sinó que és una situació estesa a escala europea i internacional lligada a la dinàmica continguda de la productivitat, de la població així com als efectes sobre el creixement econòmic de la Gran Recessió i la crisi del deute europeu. En aquest sentit, per al cas que ens ocupa també convé destacar el paper de la histèresi del mercat de treball sobre la dinàmica de la taxa d’atur estructural i per tant sobre el creixement a mitjà termini, sobretot si els episodis d’atur de llarga durada persisteixen al llarg del temps (vegeu p.ex. Jimeno, 2015).

El treball que es presenta examina l’evolució de la productivitat de l’economia catalana des de l’any 2000 i duu a terme una valoració de la contribució de la qualitat dels factors de producció, tot seguint el plantejament de Serrano et al. (2017). A grans trets, els comptes econòmics ens indiquen que el PIB de l’economia catalana creix des de l’any 2000 a un ritme mitjà de l’1,6% (variació no acumulativa), amb una contribució molt modesta de la productivitat total dels factors (de 0,2 punts percentuals de mitjana segons dades de l’Idescat i el Departament de la Vicepresidència i d’Economia i Hisenda). Per tant l’acumulació del conjunt de factors de producció ha estat la principal font de creixement de l’economia. Aquesta modesta aportació de la productivitat és compartida amb l’economia espanyola i la zona euro (amb un avenç de la PTF de 0,1 i 0,2 punts percentuals respectivament), si bé ens allunya dels avenços al conjunt de la Unió Europea i els Estats Units. L’evolució comparada per subperíodes ens assenyala l’estancament de la productivitat de l’economia catalana durant l’etapa expansiva, una caiguda més accentuada durant els primers anys de la darrera crisi i una recuperació més intensa des del 2010.

La baixa productivitat del capital és des de l’any 2000 la principal font de divergència en l’evolució de la PTF de l’economia espanyola respecte la de les economies més dinàmiques, com la nord-americana (Serrano et al., 2017). Els resultats per al cas català també assenyalen la mateixa tendència, tot i presentar una productivitat del capital destacada dins del conjunt de l’Estat, tal i com ens indiquen Matas i Raymond (2018).

Les perspectives per a la productivitat del capital depenen en gran mesura de l’esforç inversor així com llur composició. Les dades més recents ens indiquen un alentiment significatiu de l’esforç inversor d’ençà l’esclat de la crisi. No obstant això, es constata que aquest alentiment es concentra en els actius lligats a la construcció, i de fet des de l’any 2008 es pot apreciar una reorientació del patró d’inversió cap als actius materials i immaterials més productius, en sintonia amb la tendència de les principals economies avançades (vegeu Serrano et al., 2017). Els avenços són significatius però encara queda marge de millora en quant a l’esforç inversor en actius immaterials. En definitiva, el canvi en el patró d’inversió és favorable per al creixement econòmic, si bé els efectes sobre el conjunt de l’estoc de capital són limitats, atès l’excés d’inversió en actius immobiliaris (de llarga vida útil) durant la darrera etapa expansiva.

El treball s’estructura en 5 apartats. Després de la metodologia, al tercer apartat s’examina la productivitat aparent del treball, al quart apartat la productivitat aparent del capital i al cinquè la productivitat totals del factors. Les conclusions i les referències bibliogràfiques tanquen l’anàlisi.

2.- Metodologia

La PTF, sota els supòsits habituals de rendiments constants a escala i de mercats de productes i factors perfectament competitius, es pot expressar com la suma d’ambdues productivitats aparents ponderades, la del treball i la del capital, per la participació sobre la renda de cadascun dels factors de producció.

	$Y=A{L}^{\alpha }{K}^{1-\alpha }$	(1)
	$A={\frac {Y}{{L}^{\alpha }{K}^{1-\alpha }}}$	(2)
	$\Delta {lnA}_{t}=PTF=\alpha \Delta \mathrm {ln} \,\left({\frac {Y}{L}}\right)+(1-$$\alpha )\Delta \mathrm {ln} \,\left({\frac {Y}{K}}\right)$	(3)

L’anàlisi de la PTF és per tant un residu que depèn de la mesura dels factors de producció (d’aquí la denominació estesa d’aquest indicador com a “residu de Solow”). Per aquest motiu és d’especial interès valorar fins a quin punt els canvis en la qualitat dels factors producció incideixen en la mesura d’aquest indicador d’eficiència global. Les dades de la Fundació Bancaja-Ivie i la Fundació BBVA-Ivie ens permeten dur a terme aquesta anàlisi mitjançant la mesura dels anomenats serveis del treball (L*) i del capital (K*). D’una banda, els serveis del treball recullen la suma ponderada del capital humà de totes les persones ocupades, on les ponderacions s’aproximen amb el salari relatiu de cada persona respecte les persones ocupades amb menys anys de formació. De l’altra, els serveis del capital o estoc de capital productiu recullen els canvis en la composició de l’estoc de capital i la diferent capacitat de produir serveis de cada actiu; per a més detall sobre la metodologia vegeu Fundació Bancaja i Ivie (2014) i Fundació BBVA i Ivie (2017). D’aquesta manera s’obté una nova mesura de la PTF (PTF*) corregida pels canvis en la qualitat dels factors de producció.

${PTF}^{\ast }=\alpha \Delta \mathrm {ln} \,\left({\frac {Y}{{L}^{\ast }}}\right)+(1-$$\alpha )\Delta \mathrm {ln} \,\left({\frac {Y}{{K}^{\ast }}}\right)$

(4)

Aquesta mesura (PTF*) no és comparable amb l’estadística oficial de l’Idescat i el Departament de la VEH (que segueix la metodologia de la Comissió Europea), atès que el factor treball es mesura en persones enlloc de llocs de treball equivalents a temps complet. És per aquest motiu que s’ofereix una tercera aproximació a la PTF de l’economia catalana (PTF**), sense incorporar els canvis en la qualitat dels factors de producció.

${PTF}^{\ast \ast }=\alpha \Delta \mathrm {ln} \,\left({\frac {Y}{{L}^{\ast \ast }}}\right)+(1-$$\alpha )\Delta \mathrm {ln} \,\left({\frac {Y}{{K}^{\ast \ast }}}\right)$

(5)

,on L** recull el nombre de persones ocupades i K** l’estoc de capital net. En aquestes dues darreres mesures (PTF* i PTF**) s’empren les dades del PIB de l’Idescat, de l’estoc de capital sense incloure els actius residencials de la Fundació BBVA-Ivie, del factor treball de la Fundació Bancaja-Ivie, i en darrer terme, de les participacions sobre la renda de cadascun dels factors de producció a partir de la proposta de de la Fuente (2016).

3. La productivitat aparent del treball

Les dades comparades de productivitat aparent del treball (vegeu el Quadre 2, i en particular les dades que es basen en el PIB de l’Idescat i les paritat de poder de compra de Costa et al., 2015) assenyalen que la posició de l’economia catalana es troba lleugerament per sobre la mitjana dels països que conformen l’OCDE (2,9 punts l’any 2015), una vegada s’han tingut en comptes les diferències en les paritats de poder compra. No obstant això, persisteix un diferencial destacable amb la zona euro (de gairebé 11 punts) i amb l’economia referent en termes de productivitat, això és els EUA (de 23 punts).

Aquest diagnòstic però difereix segons la grandària de l’empresa i el sector d’activitat, tal i com mostren les dades de l’OCDE (2017) per a l’economia espanyola. Les dades mostren una forta associació entre dimensió i productivitat, i uns millors registres per al cas de la indústria. La comparativa amb els principals socis comercials (França, Alemanya, Regne Unit, Portugal, Itàlia) posa de manifest una productivitat relativament baixa de les microempreses, situació que millora amb la grandària. De fet, per al cas de les empreses més grans de la indústria fins i tot la productivitat aparent del treball se situa per sobre de la d’aquests països. Aquesta diagnosi és preocupant atesa la importància destacada de les microempreses en termes d’ocupació. Per al cas espanyol, aquestes concentren l’any 2016 el 41,2% de l’ocupació, en contrast amb el 29,8% al conjunt de la UE (Comissió Europea, 2017).

No obstant això, és convenient complementar la radiografia d’aquesta situació a partir d’altres fonts d’informació com Eurostat per al cas de la productivitat aparent del treball, i Amadeus i Compnet per a la PTF (vegeu el Gràfic B.2 de Moral-Benito, 2016). Aquestes fonts confirmen la caracterització esmentada, si bé són encara més desfavorables en termes de PTF. En aquest darrer cas es manifesten diferencials de productivitat més elevats, per sobre dels 20 punts en gairebé totes les categories, incloses les empreses manufactureres de més grandària (en aquest cas respecte el conjunt conformat per Alemanya, França i Itàlia).

L’evidència empírica més recent (precisament, Moral-Benito, 2016) ens indica, però, que la dimensió no condueix per si mateix a millores en la productivitat, sinó més aviat a la inversa. Per tant, la baixa productivitat de les empreses espanyoles esdevé una barrera al creixement de la dimensió empresarial en sentit ampli (és a dir, una barrera en l’expansió de tots els segments d’empreses i no exclusivament de les ubicades a prop dels llindars amb implicacions regulatòries i fiscals). Una altra barrera destacable al creixement de les empreses és el model organitzatiu de les empreses espanyoles (vegeu Salas i Fumás, 2016). Aquestes empreses es caracteritzen (en termes generals) per un model organitzatiu excessivament jeràrquic, on els costos de direcció creixen molt ràpidament amb la grandària de les empreses. Un marc de relacions laborals més descentralitzat, on predomini la confiança mútua, és necessari per afavorir un teixit empresarial amb empreses més grans i productives.

Aquesta perspectiva empresarial també ens aporta informació molt rellevant per entendre la dinàmica de la productivitat aparent del treball. L’anàlisi per al cas espanyol que presenta Hernández de Cos (2016) ens assenyala que una part important dels canvis en l’eficiència pot ser atribuït a l’entrada i sortida d’empreses. A grans trets, es pot apreciar una dinàmica empresarial amb unes pautes que s’han mantingut en termes qualitatius, si bé hi ha canvis destacables en la caracterització d’aquesta dinàmica. Les empreses que es mantenen en el mercat són les més productives, ara i abans de la crisi, a diferència de les que entren i surten. Ara bé, des de l’any 2008, la productivitat de les que entren és més elevada (en relació a les empreses que van entrar al llarg de la darrera etapa expansiva) mentre que la productivitat de les que surten és més baixa. Segons aquesta anàlisi, la recuperació de la productivitat aparent del treball dels darrers anys es pot atribuir sobretot a la desaparició d’empreses poc productives des de l’any 2008.

Les dades de l’Idescat & VEH ens confirmen les tendències agregades que s’han comentat, és a dir, un estancament de la productivitat aparent del treball fins al 2008 i un rellançament d’aquesta fins al 2015. La millora de la productivitat aparent del treball seria de més de 20 punts en el conjunt del període 2000-2016. La mesura de la productivitat del treball que incorpora els canvis en la qualitat d’aquest factor de producció (Y/L Ivie*) ens indica una contribució negativa de la qualitat durant la darrera etapa expansiva que s’ha contrarestat des de l’esclat de la crisi. De fet, al llarg del període 2000-2013 la contribució de la qualitat dels factors de producció assoliria 5,5 punts.

Per acabar aquestes notes sobre la dinàmica de la productivitat aparent del treball també cal tenir present altres determinants no menys rellevants com són la qualitat de l’educació, el funcionament del mercat de treball així com l’aprofitament que les empreses fan del capital humà. En relació amb la qualitat de l’educació, com assenyalen Choi i Escardívul (2018), convé fer ressaltar els resultats del Programa per l’Avaluació Internacional de les Competències dels Adults (PIAAC) de l’OCDE, on s’explora fins a quin punt els anys d’educació es traslladen en competències efectives. Els resultats d’aquesta avaluació indiquen que les competències dels adults del nostre país es troben entre les més baixes de l’OCDE. La forta segmentació del mercat de treball i l’excés de temporalitat i rotació (tant en el cas català com espanyol) tampoc afavoreixen millores en la productivitat. I finalment, convé posar sobre la taula les mancances relacionades amb la qualitat de la gestió empresarial que condicionen l’aprofitament que les empreses fan del capital humà. Bloom et al. (2016) aporten evidència de la rellevància de la qualitat de la gestió empresarial com a factor determinant del diferencial de productivitat entre els EUA i altres països. En aquest sentit convé tenir present algunes dades relacionades amb la formació dels empresaris i directius per al cas català (vegeu Reig Martínez, 2017). El percentatge d’empresaris amb estudis superiors segueix sent molt baix (al voltant del 40% l’any 2015), tot i que cal reconèixer una millora destacable respecte l’any 2000, fet que contrasta amb la formació dels directius (un 80% dels quals disposen d’estudis superiors).

4. La productivitat aparent del capital

L’economia catalana ha estat sotmesa a un intens procés de capitalització que l’ha situat l’any 2013 en una relació capital-output similar a la de les principals economies avançades. Aquest intens procés de capitalització no ha vingut acompanyat per increments del producte de la mateixa intensitat, fet que s’ha traduït en una caiguda de la productivitat del capital (a tall d’exemple, entre els anys 2000 i 2013 el PIB creix un 17% mentre que l’avenç de l’estoc de capital net és del 40%). Aquest retrocés de la productivitat aparent del capital és destacable, i en especial si ens fixem en l’evolució d’aquesta en economies de referència com la francesa, la nord-americana o l’alemanya (vegeu Quadre 3). En les dues primeres el retrocés és molt moderat mentre que la darrera registra una lleugera millora de la productivitat del capital en aquest període. El cas espanyol destaca en sentit contrari, amb una productivitat força inferior a la catalana, atès que presenta gairebé el mateix ritme de creixement del PIB que l’economia catalana però per contra l’avenç de l’estoc de capital net entre els anys seleccionats és gairebé 9 punts superior. En aquest sentit cal fer notar que el criteri d’assignació de les inversions de l’Estat no ha estat precisament relacionat amb l’eficiència.

Matas i Raymond (2018) aporten evidència d’aquesta relació per al cas espanyol en l’àmbit de les infraestructures de transport, és a dir, evidència sobre una productivitat marginal del capital més elevada a les províncies amb més renda, i en particular per al cas català. Aquest resultat posa de manifest que l’ús de la política d’infraestructures com a política regional genera una pèrdua en termes d’eficiència. Una manera senzilla de veure aquesta relació és la següent (partint de la notació de l’apartat 2, sota el supòsit que la resta de variables romanen constants davant una variació marginal de K):

${\frac {dY}{dK}}=\left(1-\alpha \right){\frac {Y}{K}}$

(6)

En altres paraules, la productivitat marginal del capital recull l’efecte d’augmentar en un euro l’estoc de capital. L’efecte en termes d’output serà més elevat quan més elevada sigui la productivitat aparent del capital

L’intens procés de capitalització de l’economia catalana queda reflectit en el quadre 4 on es pot apreciar un augment molt destacable de tots els actius. En termes absoluts cal destacar entre els anys 2000 i 2013 l’avenç dels actius relacionats amb l’habitatge, altres construccions (naus, polígons, locals, ...) i infraestructures. En termes relatius destaca l’avenç dels actius immaterials, en especial lligats a la R+D, i de les infraestructures. La comparació amb l’economia espanyola ens indica que l’economia catalana perd pes en totes les categories tret de les infraestructures.

L’evolució de la productivitat aparent del capital (Y/K) és especialment preocupant, amb una caiguda de més de 10 punts entre els anys 2000 i 2016 segons estimacions de l’Idescat & VEH. La caiguda és encara més accentuada si prenem en consideració els canvis en la qualitat dels factors de producció. En aquest cas (amb dades fins al 2013), els canvis en la qualitat s’han fet notar a partir de 2010. És a dir, a partir de l’esclat de la crisi les inversions (com veurem més endavant) s’han orientat cap a actius més productius, si bé l’efecte sobre l’estoc és limitat atès l’excés d’inversió en actius immobiliaris (de llarga vida útil) durant la darrera etapa expansiva

600px

Quins són els factors que expliquen aquest retrocés tan marcat de la productivitat aparent del capital? Serrano et al. (2013) avaluen diferents hipòtesis per a l’economia espanyola i descarten la del crowding-out en actius relacionats amb la maquinària i els béns d’equipament (fet que també podem confirmar amb les dades per a Catalunya, atès que aquests actius creixen un 30% entre els anys 2000 i 2013). En canvi, aquest autors posen de manifest els efectes negatius de la sobreinversió en actius immobiliaris no residencials (que en part queda reflectit en l’intens avenç de la categoria altres construccions, d’un 45,5%) i la baixa productivitat del teixit empresarial (vegeu la valoració de l’apartat 3). Quant a la primera, aquests autors assenyalen que l’afectació d’aquesta sobreinversió és generalitzada a escala sectorial (i en particular pel que fa a les inversions en altres construccions i actius relacionats).

Les perspectives per a la productivitat aparent del capital són favorables si ens atenem al nou patró inversor que emergeix des de l’esclat de la crisi, i que de fet s’apunten en l’evolució de la productivitat del capital (projectada per l’Idescat & VEH) a partir de l’any 2013. Una primera exploració amb dades provinents dels comptes econòmics anuals de l’Idescat ens posa de manifest l’evolució del conjunt de la formació bruta de capital que assoleix un màxim l’any 2007 (gairebé el 30% del PIB) i cau a mínims l’any 2013 (al voltant del 17%). Aquest retrocés però és concentra en els actius lligats al sector de la construcció. De fet, les dades comparades de l’esforç inversor en béns d’equipament i altres actius ens indiquen un bon posicionament de l’economia catalana. Així, la formació bruta de capital en béns d’equipament i altres actius (en % del PIB) se situa en l’11,2% el 2016, per sobre d’Espanya (10,0%) i la zona euro (10,3%). Per davant de Catalunya, destaquen els Estats Units. A més els registres comparats en aquesta categoria són bastant destacables al llarg del període analitzat (2000-2016).

Gràfic 3. Esforç inversor a Catalunya i el seu entorn al llarg de període 2000-2016

(en % del PIB)

Nota: * inclou la formació bruta de capital fix (FBCF) i la variació d’existències.

Font: elaboració a partir de dades de l’Idescat i AMECO.

Aquest canvi en el patró d’inversió també queda reflectit en la segmentació que distingeix els actius materials dels actius immaterials. No cal dir que aquests darrers són cabdals per a l’impuls d’una economia basada en el coneixement i orientada cap als segments de les cadenes de valor global on es concentra el valor afegit. En aquest sentit Serrano et al. (2017) posen de manifest que la inversió en aquest tipus d’actius se situa al voltant del 5% del PIB en economies com la finlandesa, la sueca, la nord-americana, la francesa o la danesa. El cas català queda lluny dels estàndards de les economies més avançades però es constata un apropament entre els anys 2000 i 2013. Així, fins a l’esclat de la crisi la inversió en actius immaterials se situa molt per sota, en el 2,2% de mitjana en el període 2000-2007. Des de l’esclat de la crisi, tot i el retrocés de la inversió en termes agregats, es pot apreciar un avenç significatiu de la inversió en aquests actius que augmenten fins al 2,8%. La situació per al conjunt de l’economia espanyola es força similar en quant a la dinàmica de l’esforç inversor en actius immaterials. No obstant això, encara hi ha recorregut per assolir els estàndards esmentats.

5.- La productivitat total dels factors

Les estimacions comparades del nivell relatiu de la PTF, només disponibles per a l’economia espanyola (vegeu p.ex. Serrano Martínez et al., 2017), ens indiquen que la PTF espanyola es troba l’any 2015 al voltant del 44%, per sota de la dels Estats Units i del 32% de la UE-15. En quant a la dinàmica, els mateixos autors assenyalen que des de l’any 2000 la PTF del conjunt de l’Estat passaria a divergir respecte de la de les principals economies avançades.

No podem efectuar una comparativa internacional similar per a l’economia catalana, atès que cal garantir la homogeneïtat en cadascuna de les variables que entren a l’anàlisi, però sí que podem fer una primera aproximació al diferencial amb la PTF de l’economia espanyola. El procediment a seguir ve descrit per la proposta de Pérez García et al. (2006):

$ln{PTF}_{it}-ln{PTF}_{jt}=\left[ln{PIB}_{it}-ln{PIB}_{jt}\right]-\left[1/2({\alpha }_{it}+\right.$$\left.{\alpha }_{jt)}\right]\left[ln{L}_{it}-ln{L}_{jt}\right]-$ $-[1/2(\left(1-{\alpha }_{it}\right)+\left(1-{\alpha }_{jt}\right))][ln{K}_{it}-$$ln{K}_{jt}]$

(7)

, on els subíndexs “i” i “j” representen Catalunya i Espanya respectivament.

Aquest diferencial se situa al voltant del 12% al llarg del període que va des dels anys 80 fins als 2013, on cal distingir dos períodes diferenciats. D’una banda, un procés de convergència fins a l’any 2000 (que coincideix gairebé amb l’entrada a la zona euro) i un procés de divergència d’ençà aquesta data. Aquesta divergència recull principalment un deteriorament més destacat de la productivitat aparent del capital al conjunt de l’economia espanyola, que molt probablement reflecteix amb més intensitat l’esmentat excés d’inversió en actius improductius.

A continuació (vegeu el Gràfic 5) es presenta l’evolució de la PTF i els components que la conformen des de l’any 2000. És interessant veure com la PTF ha seguit la trajectòria creixent de la productivitat aparent del treball fins a l’any 2006, any a partir del qual la caiguda de la productivitat aparent del capital domina la trajectòria de la PTF. Aquesta situació és atípica respecte les economies de l’entorn (tret de l’economia espanyola) atès que l’estabilitat de la productivitat aparent del capital es considera un fet estilitzat que encaixa amb la hipòtesi del progrés tècnic neutral de Harrod. No obstant això, aquesta estabilitat cada vegada s’està posant més en qüestió, i en particular quan es consideren els canvis en la qualitat dels factors de producció, és a dir, l’evolució de la ràtio ouput-serveis del capital (vegeu Serrano et al. 2017). Aquest qüestionament és en tot cas de caràcter moderat, i en cap cas la productivitat aparent del capital arriba a dominar l’evolució de la PTF.

El conjunt de mesures de la PTF que es presenten posa de manifest tendències a mitjà termini similars i alhora posa de manifest el paper de la qualitat dels factors producció com a motor impulsor de la PTF (ens referim a la PTF no corregida pels canvis en la qualitat dels factors de producció, això és PTF Ivie**) des del 2010. Per al conjunt del període 2000-2013 la contribució de la qualitat dels factors de producció se situa al voltant de 4 punts percentuals.

Les dades de l’Idescat & VEH sobre la PTF distingeixen dos períodes clarament diferenciats: caiguda fins al 2009 i recuperació intensa fins al 2016. Per al conjunt del període analitzat (2000-2016), Idescat & VEH situa la contribució de la PTF en gairebé 4 punts percentuals. Aquesta tendència favorable dels darrers anys també ve recollida en les mesures basades principalment amb dades de l’Ivie. Ambdues mesures assenyalen una tendència a l’alça, si bé la mesura corregida per la qualitat en els factors de producció recull la recuperació de la PTF a partir del 2013.

Quins són els factors que expliquen aquests registres tan baixos de la PTF en la darrera etapa expansiva? La literatura per al cas espanyol (vegeu García-Santana et al., 2016) assenyala el deteriorament en l’assignació de recursos entre empreses com a principal factor explicatiu d’aquesta caiguda, és a dir, l’assignació ineficient del factor treball i capital entre empreses. Aquests autors duen a terme una anàlisi amb microdades d’empreses de la Central de Balanços del Banc d’Espanya que posa de manifest que la distorsió en l’assignació de recursos va ser especialment destacable en els sectors més exposats a la corrupció (l’anomenat capitalisme extractiu). Dos fets il·lustren especialment aquestes distorsions assignatives: el primer, la creixent dispersió en la productivitat del capital entre les empreses que pertanyen a un mateix sector al llarg del període 1995-2007, i el segon, el fet que el creixement del VAB de les empreses va ser inversament proporcional a la seva PTF inicial al llarg del període 2001-2007. També cal destacar un exercici contrafactual on es posa de manifest que una assignació adequada dels recursos hagués permès a l’economia espanyola un avenç de la PTF similar al dels Estats Units (al llarg del període 1995-2007). Des de la perspectiva micro també cal destacar l’aportació de Hernández de Cos (2016), qui assenyala l’impacte negatiu de la reassignació de factors de producció cap a sectors amb nivells de productivitat més baixos, en concret pel que fa al període 2001-2007.

La recuperació des de l’esclat de la crisi, com s’ha apuntat anteriorment, vindria explicada en una primera fase per la dinàmica en l’entrada i sortida d’empreses (l’entrada es concentraria en empreses més productives que en la darrera etapa expansiva i la sortida es concentraria en empreses menys productives). És encara molt prematur establir els factors que expliquen el creixement sostingut de la PTF dels darrers anys, però una possible explicació podria lligar-se al nou patró inversor que s’està dibuixant des de l’esclat de la crisi. Són elements però que convindria valorar amb una anàlisi més detallada, i en tot cas serà un repte mantenir en endavant aquestes aportacions tan destacables.

6. Conclusions

Aquest treball examina l’evolució de la productivitat de l’economia catalana des de l’any 2000 en un sentit ampli, es a dir, s’explora la posició relativa i la dinàmica de la PTF, la productivitat aparent del treball i la del capital. Els nivells ens indiquen una posició relativa destacable de la PTF dins del conjunt de l’Estat, però amb marge de millora respecte a la UE-15 i l’economia nord-americana (que és la que marca la frontera tecnològica). L’evolució de la PTF a Catalunya presenta uns registres pobres fins a l’esclat de la crisi, per recuperar-se amb força des d’aleshores. La productivitat del capital ha estat la principal font de divergència amb les economies més dinàmiques, si bé la reorientació del patró inversor podria afavorir un procés de convergència amb el nivell d’eficiència d’aquestes economies.

La productivitat, entesa en un sentit ampli, és un repte europeu però també català, i que requereix reforçar les bases d’un nou patró de creixement que sembla dibuixar-se des de l’esclat de la crisi. En aquest sentit, el disseny de la política econòmica juga un paper clau en impulsar mesures que l’afavoreixin:

a) millores en la qualitat del factors de producció, tant pel que fa al capital humà com pel que fa a la inversió en els actius materials i immaterials més productius (és a dir, la inversió en béns d’equipament, infraestructures estratègiques, programari, projectes d’R+D i millores organitzatives),

b) millores en la gestió empresarial que estableixin un marc de relacions laborals més basat en la confiança que l’actual (Salas Fumás, 2006),

c) una regulació adequada dels mercats de productes, serveis i factors que afavoreixi les activitats productives amb més rendibilitat social.

A tal fi, serà cabdal l’encert de les accions dels governs, però també de les empreses, en un sentit ampli: encert a Catalunya, però també en el conjunt de l’Estat i la UE, per deixar enrere els escenaris més pessimistes lligats a la hipòtesi de l’estancament secular.

Referències

BERGAUD, A., CETTE, G. i R. LECAT (2017), Total Factor Productivity in Advanced Countries: A Long-term Perspective, International Productivity Monitor, 32, 6-24.

BLOOM, N., SADUN, R., i J. Van Reenen (2016), ‘Management as a Technology’, NBER Working Paper 22327.

CHOI, A. i J.O. ESCARDÍVUL (2018), Capital humà i sistema educatiu com a determinants del creixement i del progrés social, Nota d’Economia, 104.

COMISSIÓ EUROPEA (2017), Annual Report on European SMEs 2016/2017.

COSTA, A., GARCÍA, J., LÓPEZ, X. i J.LL. RAYMOND (2015), Estimació de les paritats de poder adquisitiu per a les CA espanyoles, Monografies, 17, Departament d’Economia i Coneixement, Generalitat de Catalunya.

CUADRADO, P. i E. MORAL-BENITO (2016), El crecimiento potencial de la economía española, Documentos Ocasionales nº1603, Banco de España.

DE LA FUENTE, Á. (2016), “Series enlazadas de Contabilidad Regional para España, 1980-2014. Versión 4.2.2”, Studies on the Spanish Economy eee2016-12, FEDEA.

FUNDACIÓ BANCAJA i IVIE (2014), “Capital Humano en España y su distribución provincial”, Base de dades disponible a: http://www.ivie.es/es/banco/caphum/series.php

FUNDACIÓ BBVA i IVIE (2017), “El stock y los Servicios del capital en España y su distribución territorial y sectorial (1964-2014). Metodología OCDE (2009)”. Base de dades disponible a:

https://www.fbbva.es/microsites/stock09/fbbva_stock08_index.html

GARCÍA-SANTANA, M., PIJOAN-MAS, J., MORAL-BENITO, E. i R. RAMOS (2016), “Growing like Spain 1995-2007”, CEPR Discussion Paper Series 11144.

HERNÁNDEZ DE COS, P. (2016), “La productividad de la economía española e implicacions de política econòmica”, Cuadernos de Información Económica, 250, 49-60.

JIMENO, J.F. (2015), “Long-lasting consequences of the European crisis”, ECB Working Paper Series Nº 1832, July 2015.

MATAS, A. i J.LL. RAYMOND (2018), “Infraestructures de transport i creixement econòmic”, Nota d’Economia, 104.

MORAL-BENITO, E. (2016), Growing by learning: firm-level evidence on the size-productivity nexus, Documentos de Trabajo nº 1613, Banco de España.

MUSSONS OLIVELLA, J.M. (2015), “El PIB potencial de l’economia catalana: una aproximació segons el mètode de la Comissió Europea”, 1/2015, Departament d’Economia i Coneixement, Generalitat de Catalunya.

OECD (2017), “Productivity gaps across enterprises”, in Entrepreneurship at a Glance 2017, OECD Publishing, Paris.

PÉREZ GARCÍA, F.; MAUDOS VILLARROYA, J.; PASTOR MONSÁLVEZ, J.M i L. SERRANO MARTÍNEZ (2006), Productividad e internacionalización: el crecimiento español ante los nuevos cambios estructurales, Fundación BBVA, Bilbao.

REIG MARTÍNEZ, E. (dir, 2017), La competitividad de las regiones españolas ante la economía del conocimiento, Fundació BBVA.

SALAS FUMÁS, V. (2016), “La distribución de tamaños empresariales en España: causas y efectos sobre la productividad”, Cuadernos de Información Económica, 250, 61-72.

SERRANO MARTÍNEZ, L.; PÉREZ GARCÍA, F.; MAS IVARS, M.; URIEL JIMÉNEZ, E.; BENAGUES CANDAU, E. i J.C. ROBLEDO DOMÍNGUEZ (2017), Acumulación y productividad del capital en España y sus comunidades autònomes en el siglo XXI, Informes 2017, Economía y Sociedad, Fundación BBVA.

VAN ARK, B. i K. JÄGER (2017), “Recent Trends in Europe’s Output and Productivity Growth Performance at the Sector Level, 2002-2015, International Productivity Monitor, 33, 8-23.