Que podem aprendre del llarg camí de la transició energètica? On estem? Com seguir?

Comunicació 4 Congrés D’Economia i Empresa de Catalunya.

Jordi López Ortega UPC:

9. Sostenibilitat ambiental. Transició energètica

Que podem aprendre del llarg camí de la transició energètica? On estem? Com seguir?

Resum

Es troba la transició energètica en un moment crucial. Com avança en la integració de les energies renovables quan comencem a tenir sobre capacitat de generació? Sobre quin marc normatiu seguin el seu desenvolupament? Cap on ha d'anar la reforma del mercat?

La transició energètica és un vell concepte. Hi ha qui el situa quan Angela Merkel va tancar la meitat de nuclears i va impulsar les energies renovables. L'oposició li va respondre que és el Waterloo d'una dècada considerar que la "Energiewende" (terme alemany) -impulsada per l'anterior govern- portaria a Alemanya a un cementiri industrial. Troben el terme en l'informe de Willy Brandt per Nacions Unides: un futur solar per donar resposta a les tensions geopolítiques, deteriorar dels ecosistemes planetaris i un desnivell del benestar global. El pioner va ser l'informe "The Politics of Energy" de Barry Commoner per encàrrec de Jimmy Carter.

La presidència de Ronald Reagan va posar fi les iniciatives solars. La primera crisi energètica de 1972 va ser un primer revulsiu per la transició energètica. En 1972, la primera crisi, el barril passa de 3 a 10 dòlars. En 1979 té lloc la proclamació de la república islàmica d'Iran -règim teocràtic: la segona crisi energètica, el preu arriba a 39,50 dòlars. Les guerres al Golf Pèrsic, a partir de la dècada dels vuitanta porta una caiguda dels preus fins als 12 dòlars el 1998.

La transició energètica que va descarrilar als Estats Units als anys setanta es va reiniciar al Japó a final del anys vuitanta: ambiciosos programes de teulades solars. Als anys noranta una ciutat suïssa posa una taxa al kWh per impulsar les energies renovables; es van afegir Aachen, Schönau i altres ciutats alemanyes. En 1999 el govern alemany incorpora els programes del Japó i en el 2000 la llei de renovables -segons el model de diverses ciutats. Els conflictes dels anys setanta tornen. La política climàtica global -posar un preu al CO₂- es considera més eficient que les ineficients polítiques que dona suport a tecnologies immadures. Un model de negoci exitós és substituït per subhastes.

El discurs d'un esgotament dels recursos fòssil es transforma en un esgotament de materials crítics. A les renovables se’ls obre un altre front. La manca de perspectiva històrica respecte als models de negoci per incentivar inversions en noves tecnologies porta a pensar que els únics factors són: disponibilitat de recurs i desenvolupament tecnològic. Manca un concepte polític de com ha de ser un model energètic sostenible. La darrera dècada tenim nous ingredients: hidrogen, nous gasoductes (inici de Nord Stream 2, Nabukko...), i un mercat que mai va estar orientat a preu zero. El mercat elèctric (Llei 54/1997) tenia per objectiu generar rendes per incentivar una modernització del sistema energètic. Els marcs normatius generen marcs mentals dels quals ens costa sortir per establir nous marcs normatius i nous models de negocis per un model 100% renovables. La transició energètica necessita imaginació dels impulsors de les renovables a la dècada del 70, 90 i inici del segle XXI.