Proposta comunicació 4rt Congrés del Col·legi d’Economistes de Catalunya, 2025
RESUM
L’objectiu d’aquesta comunicació és doble: (1) connectar la dimensió empresarial amb la eficiència del conjunt del sistema empresarial; i (2) relacionar la política industrial que s'intenta obrir pas a escala europea amb la capacitat competitiva del conjunt d'empreses grans i petites. La situació de Catalunya i Espanya es presenta en termes comparatius internacionals.
S'observa que la distribució de freqüències de dimensions empresarials, des de les microempreses i solo-emprenedors fins les empreses molt grans i multinacionals, influeix significativament en la eficiència econòmica d'un país. D'altre banda, s'argumenta que la absència d'una política industrial racional estratègica (Callejón, 1987) a la Unió Europea (UE) i països membres, i la manca de mesures orientades a incentivar dimensions òptimes de les empreses en mercats globals, no ha ajudat a impulsar la eficiència productiva de la UE front Estats Units (EUA) i Xina, malgrat la raonable posició socioeconòmica europea fins quasi l'inici del segle actual.
Entenem que l'objectiu de la política industrial es tractar de configurar una estructura productiva internacionalment competitiva; tan directament com mitjançant la constitució d'un conjunt de institucions i regulacions que influeixin en les decisions empresarials en la mateixa direcció.
De forma molt sintètica el text que segueix incorpora els apartats següents: introducció, empreses grans i petites, productivitat, innovació, formació educativa, inversió, política industrial i oportunitats.
Paraules clau: empreses, microempreses, productivitat, política industrial.
1. Introducció
Tradicionalment el focus d’interès de la literatura econòmica sobre el nombre i dimensió del col·lectiu d'empreses han estat les empreses petites i les empreses grans amb poder de mercat. L'important pes de les microempreses i empreses petites tant a Catalunya com Espanya ha estat considerat per economistes i analistes com un factor desfavorable per la competitivitat de la estructura productiva. Tot i així, durant anys, els programes públics - també i sobretot a nivell local - han estat orientats a reforçar la creació indiscriminada d'empreses; reforçant així l’excés de competència, turbulència i mortalitat de empreses naixents potencialment eficients. Tan sols recentment han estat adoptats programes dirigits al creixement empresarial (finançament, scaling-up i altres) i també s'observa la intenció de seleccionar start-ups d’acord amb potencial innovador i de creixement.
Bàsicament, la UE s'ha interessat en política de competència dins i entre països membres, i menys en l'escala rellevant dels mercats globalitzats. Ha mancat tant una gestió científica de les necessitats energètiques adaptades a la producció, com de la programació de formació educativa; i ara comprovem que tant els programes marc europeus de I+D com els nacionals han estat poc determinants. Cal tenir en compte, no obstant, que les pressions internacionals econòmiques i polítiques son actualment extraordinàries i violentes, i la seva evolució incerta. Es donen, doncs, totes les raons possibles per dissenyar i adoptar una ruta de navegació pròpia i independent per la UE.
Hem pogut observar que la distribució per dimensions de les empreses es un fet estructural, de fons, i difícil d'alterar per polítiques públiques a curt i mig termini. En totes les economies de mercat de llarga tradició la distribució típica mostra un gran nombre de empreses petites i una quantitat ràpidament decreixent d'empreses segons dimensió. Unes i altres son necessàries i la seva contribució respectiva cobreix àrees de producció essencial sempre i quan cada empresa sigui eficient en el seu segment.
Tot intent de reorientació dels programes sobre dimensió empresarial de la Comissió Europea i dels estats, tant de creació d'empreses com de polítiques antimonopoli no han estat integrats en cap mena de política industrial integral fins avui. No sorprèn donat que tampoc s'ha plantejat una política industrial conceptualment potent, ni cap programa ambiciós mínimament estructurat. Finalment ha arribat l'informe de Draghi (2024) sempre desprès que els EUA hagin adoptat ja una política industrial plena, desprès de dècades de negar-la en la teoria i, fins a cert punt, en la praxis. Queda pendent la seva plasmació concreta.
2. Empreses grans i petites
L´eficiència de les empreses grans rau principalment en l'explotació d'economies d'escala i de gamma, personal especialitzat qualificat, funcions logístiques i de marketing. Poden disposar d'equips de personal qualificat per tasques d'innovació, de publicitat, de gestió i de negociació. Però el més important a nivell de la economia nacional es que les empreses molt grans i multinacionals poden operar com a locomotores d'altres empreses més petites que operen com a subministradores d'inputs i on s'externalitzen serveis productius avançats. No obstant, encara que aquesta funció de les grans empreses es ben reconeguda en l´anàlisi, rara vegada hem vist programes orientats a millorar la distribució per mides de les empreses a Occident i les seves cadenes de valor. Encara que hem comptat amb els exemples exitosos tant de la política industrial del MITI de Japó i la formació de keiretsu, l'exemple dels chaebol de Corea, i finalment de Xina. A Occident, segons la doctrina del lliure mercat, tant la distribució per dimensions, com per sectors, s'ha deixat al mercat, a excepció de la indústria militar i les activitats que l'envolten.
La característica més evident del grup d'empreses petites es l'alta turbulència. Un elevat nombre d'empreses neixen i moren, entren i surten del mercat, però al mateix temps la taxa neta d'entrada es baixa. Veiem alguns casos. Segons Eurostat l'any 2022 la taxa de naixements sobre l’estoc de 32 milions d'empreses a la UE va ser del 10,5 i la de morts el 8,7; amb una entrada neta del 1,8%. O sigui una taxa de turbulència del 19,2% sobre l'estoc d'empreses per un resultat net de 1,8% nous entrants sobre el total. Les mateixes dades per Espanya van ser del 8,6% i 8,6% - turbulència del 18,2% - per una entrada neta de 0%. En el cas de França els valors son 14,3 naixements i 10,1% mortalitat amb una turbulència del 24,4% i un 4,2% en entrada neta.
La demografia pot variar molt segon països i al mateix país segons períodes i en funció del cicle econòmic. La supervivència, en canvi, mostra valors bastant estables al llarg del temps i entre països; en torn el 50% dels entrants han mort al cap de 5 anys. En moltes activitats productives, especialment serveis no tecnològics, les barreres d’entrada i de sortida son relativament baixes i així es manifesta en la distribució de freqüències d’empreses per dimensió, molt esbiaixada per la esquerra donat que els entrants son microempreses o solo-empresaris. A la manufactura les barreres son mes altes per necessitats d'inversió específiques que representen costos enfonsats, no del tot recuperables en cas de tancar, i per haver de contractar personal qualificat. A la manufactura les empreses son creades amb més personal que la majoria de serveis i, per tant en molt menor nombre que als serveis.
En anàlisi econòmica la creació d'empreses s’associa a incentius de mercat. No obstant observem que la auto-ocupació juga un paper important en mercats de treball immadurs amb manca d'oferta com es freqüent en països pobres, o quan la taxa d'atur s'enfila per sobre de la taxa d'atur natural en països rics durant les depressions. Recentment el nombre de solo-emprenedors està creixent a països avançats tecnològicament probablement en associació a les oportunitats en l'àrea de les TIC i la programació digital.
En conjunt, existeixen incentius positius associats a l'explotació d’alguna innovació sigui tecno-industrial, sigui de gestió o logística, sigui de serveis o combinació de tot. En aquest cas el nou empresari creu percebre un nínxol de mercat. Aquesta dinàmica es la que analitza Joseph Schumpeter en el seu model de "destrucció creativa". El nou "empresari innovador" introdueix al mercat una innovació que, si té èxit, serà imitada per molts altres empresaris i la innovació es difondrà per tote la economia (Schumpeter, 1942).
En canvi les noves empreses imitadores ja no busquen explotar una innovació sinó intentar fer el mateix que fan les altres amb l'objectiu de quedar-se amb una part del mercat. En molts casos es dona entrada de noves empreses en mercats competitius que ja es troben en beneficis negatius. Es tracta normalment de serveis on el nou empresari espera tenir més èxit que els altres agents. El també austríac Friedrich Hayek construeix un model on els agents, innovadors o no, exploren totes las possibilitats de negoci possibles en un procés de "prova i error" on, finalment, per selecció natural, prosperen les iniciatives millor adaptades a la demanda (Hayek, 1968). Els dos models - Schumpeter i Hayek - no son excloents sinó que es complementen.
Les empreses noves son, doncs, molt heterogènies en termes d'eficiència. Més abundants en sectors o activitats amb baixes barreres d’entrada (petita inversió inicial, mercat competitiu, baixa exigència tecnològica, o de competències en gestió i altres competències dels directius...). S'observa que en absència de intervencions i ajuts públics algunes empreses creixen i s’estabilitzen i la majoria tanca o surt (la vall de la mort dels 2 a 3 anys). Com s'ha dit abans, les estadístiques de supervivència mostren que en torn del 50% dels entrants tanquen abans del 5 anys a la majoria de països europeus. La quasi-inexistència de barreres d'entrada es la raó de la turbulència i l’alt nombre d’empreses petites que existeixen en un moment donat. O sigui, si be la distribució de freqüències - moltes petites i poques grans - canvia poc al llarg del temps, les empreses individuals estan sotmeses a elevada inestabilitat i risc de fracàs en general, amb elevat nombre de entrades y sortides del mercat. El resultat es alta turbulència, amb possible desaprofitament de recursos, i baixa entrada neta.
La política pública de les darreres dècades, sobretot des de els anys 80, en realitat ha facilitat la turbulència degut als diversos programes de creació d'empreses. El programa "Doing Business" del Banc Mundial (2002-2021) va influir molt en la moda de crear empreses a tota costa. A Catalunya i Espanya, especialment desprès de l’entrada a la UE, es van adoptar programes sobretot a escala local amb finançament parcial dels fons estructurals europeus, i sense gaire selectivitat, de les iniciatives empresarial acollides als programes de “desenvolupament econòmic i empresarial”. El problema urgent era llavors abordar l’atur industrial – per caiguda de les indústries tradicionals – i fomentar la “autoocupació”. En aquestes circumstàncies no existia preocupació pública per fomentar la productivitat i competitivitat internacional del sector productiu.
Algun temps desprès , amb l’exemple de Silicon Valley, i l'entrada de les TIC’S com a tecnologia empresarial obligatòria, les polítiques d’àmbit nacional busquen la creació de start-ups tecnològiques. Però a escala local no s’abandonen els programes generals, no discriminatoris, de creació d’empreses. Aquesta política ajuda a generar turbulència acompanyada de major pressió competitiva entre les empreses petites joves i establertes a partir de nous entrants alguns dels quals operen per sota del nivell d’eficiència d’altres entrants i establerts però que generen una competència que deprimeix els beneficis i oportunitats de supervivència del conjunt. L'exemple de Silicon Valley també va ocasionar interès per les polítiques de "cluster" que busquen generar economies d'escala agregades per la possibilitat que empreses petites puguin compartir inputs dins un "cluster" geogràficament delimitat.
A la Taula 1 es pot apreciar que les microempreses representen en torn del 95 per cent a països del nostre entorn econòmic llevat EUA i en menor grau Alemanya. L'indicador de nombre d'assalariats a cada segment afegeix bona informació al indicador del rati de nombre d'empreses, així com es molt informatiu l'indicador de valor afegit o el PIB per cada tram de grandària. La Taula 1 mostra la enorme diferència entre EUA i països europeus en ocupació: a EUA les petites empreses proporcionen el 26% de la ocupació i les grans el 58%, mentre que al conjunt de la Unió Europea les xifres son 49% i 35,8% respectivament. La aportació al VAB o Valor Afegit Brut a Espanya era del 26,7% per les microempreses i del 37,8 per les empreses grans el 2017, i a la Unió Europea del 20,7% i 43,2% respectivament. Queda clar que Espanya, i Catalunya amb indicadors semblants, presenten un quadre de empreses massa petites comparativament en els dos extrems de la distribució. Tan crític es disposar de empreses grans amb grans mitjans com de empreses petites i mitjanes eficients incorporades a les cadenes de valor.
| Taula 1
Rati d'empreses per dimensió. 2023 | ||||
| Segment empleats | Micro 0-9 | Petites 10-49 | Mitjanes 50-249; 50-200* | Grans +250; +200* |
| Unió Europea | 93,60 | 5,40 | 0,80 | 0,20 |
| França | 95,00 | 4,20 | 0,60 | 0,20 |
| Alemanya | 84,00 | 13,50 | 2,00 | 0,40 |
| Itàlia | 94,60 | 4,80 | 0,60 | 0,10 |
| Holanda | 96,10 | 3,10 | 0,60 | 0,10 |
| Espanya | 94,30 | 5,00 | 0,60 | 0,10 |
| Estats Units (2024) | 74,70 | 20,30 | 4,10 | 0,90 |
| Catalunya | 95,00 | 4,10 | 0,6* | 0,2* |
| Font: Eurostat, US Bureau of Statistics i Idescat. | ||||
| Rati Aportació al VAB. 2017 | ||||
| Unió Europea | 20,7 | 17,8 | 18,3 | 43,2 |
| España | 26,7 | 17,7 | 17,9 | 37,8 |
| Font: Comissió Europea. Eurostat | ||||
| Rati ocupats per dimensió | 0-49 | 50-250 | +250 | |
| Unió Europea | 49,1 | 15,0 | 35,8 | |
| França | 44,0 | 11,3 | 44,7 | |
| Alemanya | 40,6 | 15,9 | 43,5 | |
| Itàlia | 61,0 | 13,7 | 25,3 | |
| Holanda | 44,8 | 15,5 | 39,7 | |
| Espanya | 52,9 | 13,6 | 33,6 | |
| Estats Units (2021) | 26,0 | 15,9 | 58,1 | |
| Font: Eurostat i US Census.gov | ||||
Els últims anys Europa ha comprovat com ha perdut capacitats front EUA en els sectors tecnològics. En desenvolupament de IA Europa està quedant enrere sense remei si no s'adopten mesures molt difícils i radicals. Com es destaca al Financial Times (Hogarth, 2024) tan sols existeixen al mon set corporacions tecnològiques valorades en mes d'un milió de milions (trillion, 1012) de dòlars: Alphabet, Amazon, Apple, Meta, Microsoft, Nvidia, i Tesla. Cap europea, totes americanes. En catorze anys el valor combinat de mercat de les set tecnològiques ha crescut un 1620 per cent.
Europa compta amb quatre empreses valorades en mes de 100 mil milions (100 billions, 1011) de dòlars quan Estat Units compta amb trenta-tres. Europa s'estanca mentre EUA creix més que qualsevol economia occidental. El seu PIB ha expansionat un 11,4 per cent des de 2019 i el FMI estima que continuarà la seva trajectòria ascendent els propers anys. En canvi el creixement de la Eurozona ha estat la meitat i la bretxa continua obrint-se en el temps. Tot plegat es un daltabaix formidable.
3. Productivitat
El creixent diferencial en productivitat entre Europa i EUA constitueix una de les bases de l'Informe Dragui que ha proporcional rellevància institucional al problema de la debilitat relativa de la productivitat europea. Segons l'informe, el 70% de la bretxa del PIB per càpita entre UE i EUA (€38.300- €76.500) s'explicaria per diferencies acumulades de productivitat. I la principal causa del diferencial de productivitat obert des de l'any 2000 es trobaria en el sector tecnològic. La renda disponible per cap a EUA ha crescut quasi dos cops més ràpida que a la UE. Però també, com assenyalen Oliver Blanchard i coautors, la productivitat de la resta de sectors fora de la tecnologia ha estat comparable a les dues zones (Blanchard et al. 2024). Es demostraria així altre cop que la debilitat europea vis a vis USA es concentra en el sector tecnològic.
A l'Informe Draghi també es reconeixen altres factors debilitants en les circumstàncies internacionals bruscament percebudes: elevat pes del comerç internacional desprès de dècades de globalitzacó; 80% de la tecnologia es importada; elevats preus de l'energia; i poques empreses tecnològiques. El factor més important per impulsar la productivitat, junt amb el capital humà, es l'esforç innovador empresarial; i aquí, de nou Europa es molt inferior a América. Les grans corporacions tecnològiques han sorgit de start-ups trencadores i tampoc en aquest àmbit la potència europea s'acosta a l'americana.
Es clar que calen molts anys perquè una start-up tecnològica arribi a aconseguir una valoració de milions i bilions. Les empreses més importants actualment van ser creades en el segle XX, com Nvidia o Amazon o Apple. Per que sigui així, tal com destaca Ian Hogarth al Financial Times, han de estar en mans de empresaris involucrats i motivats. Que resisteixin les ofertes de venda de la seva tecnologia. Com es ben sabut, han de néixer moltes start-ups i molta determinació per part dels seus creadors per cada empresa tecnològica que arriba a implantar-se. I aquí tenim l'altre aspecte important pel desenvolupament empresarial, el propi empresari pioner i profundament involucrat (Hogarth, 2024).
Si el creixement de la productivitat en el conjunt d' Europa queda lluny de l'americà, per no parlar de Xina, Espanya presenta una situació sota la mitjana de la UE. La productivitat total dels factors a Espanya ha retrocedit un -7,3% des de l'any 2000 fins el 2022. Catalunya ha seguit una evolució propera al conjunt d'Espanya. En el mateix període la productivitat total dels factors va créixer el 15,5% i el 11,8% a EUA i Alemanya respectivament (IVIE, 2024). Si bé la productivitat del treball (PIB/treballador) va créixer un 0,7% anual, la productivitat del capital (valor afegit per inversió en infraestructures, maquinaria, equipaments tecnològics, immobles) va experimentar un descens anual mig de 1,2% donat que el valor de la inversió ha estat superior al seu valor afegit. La raó es la composició de la inversió en capital, encara associada al sector immobiliari i no pas als sectors tecnològics. Dades interessants d'alta cobertura internacional en troben a la Taula 2.
A cada país, com hem vist, la composició de empreses grans i petites determina una part dels diferencials de productivitat. La Figura 1 mostra el VA per empleat a una llarga sèrie de països.
4. Innovació
Espanya i també Catalunya amb algunes diferències, ha estat tradicionalment molt per sota dels països europeus mes rics amb major esforç en I+D i, molt particularment, I+D empresarial. Es dona una alta correlació entre la despesa empresarial privada en innovació tecnològica y eficiència empresarial. La Figura 2 mostra com els països mes rics de Europa així com EUA, Xina, Japó i Corea compten també compten amb alt finançament empresarial de la I+D. En canvi Espanya, que per renda hauria de ubicar-se prop d'Itàlia, forma part del països mes febles en renda i innovació.
Font: OECD
Si be l’estímul de la I+D ha estat sempre una prioritat dels programes de la UE, amb l'objectiu implícit d'atrapar els EUA, no s'ha aconseguit. I la distància s'amplia com ja hem vist. La raó no es tant que els governs nacionals i de la UE gastin menys que altres països rivals, sinó que el sector empresarial inverteix molt menys. Si els governs de Estat Units i UE gasten entorn del 0,7% del PIB, i fins i tot altres regions proporcions inferiors, el sector empresarial europeu inverteix un 1,2% i l'americà un 2,3%. Pràcticament el doble.
Addicionalment la I+D empresarial europea s'ha concentrat en sectors de tecnologia mitjana - com l’automobilístic -que no requereixen la mateixa intensitat d'inversió que les indústries high-tech (Fuest et al. 2024). La composició de les patents per grans tipus de tecnologies (Figura 3) mostra el lideratge europeu en el sector automobilístic i el de EUA en el de noves tecnologies. Aquesta situació destaca la importància fonamental de la composició sectorial d' una economia. I per tant torna a recordar que precisament la política industrial hauria de ser la encarregada de orientar la inversió nacional a les activitats i produccions més interesants a llarg termini en contingut tecnològic i treball qualificat.
En relació a les dimensions empresarials, y congruentment amb els recursos tècnics i financers disponibles, la capacitat innovadora creix amb la dimensió. Un aspecte més que explicaria en alguna mesura la bretxa entre la UE i EUA. A la UE el 79,7% de les empreses grans incorporen alguna activitat innovadora. De les empreses mitjanes i petites practiquen alguna activitat innovadora un 65,2% i un 48,5% respectivament.
5. Formació educativa i dèficit de personal qualificat
En anys recents moltes empreses europees experimenten dificultats per contractar treballadors, especialment qualificats. Les conseqüències econòmiques es tradueixen en alentiment del creixement, cansament del personal actiu, i majors costos. Els sectors més afectats son: tecnologia, logística i transport, construcció, hostaleria i serveis sanitaris. Diversos factors convergeixen en el dèficit experimentat: envelliment de la població amb menys joves, taxa de natalitat baixa, polítiques de contenció de la immigració i finalment, sobretot a Espanya i Catalunya, discordança entre titulacions i necessitats productives. Aquest últim factor no depèn tant de qüestions estructurals profundes, com de política educativa i permetria l'adopció de mesures per orientar la formació de joves i cap a especialitzacions demandades per les empreses i la actualització professional de empleats existents. La política educativa ho hauria d'estar sotmesa a canvis freqüents i superficials o a modes pedagògiques passatgeres.
La Figura 4 mostra la distància entre Espanya i altres països europeus en sobre-qualificació dels treballadors i la discordança entre oferta d'estudis i necessitats reals.
Es un problema sobradament conegut a Espanya i Catalunya sobre el qual han sorgit moltes propostes però sense resultat efectiu. Les reformes necessàries inclouen el recursos i mètodes pedagògics de l'escola obligatòria, la incomprensible tardança en la implantació de la formació professional i la rigidesa de la oferta de titulacions i manca de autonomia de les universitats.
6. Inversió.
L'Informe Dragui assenyala que la inversió com a part del PIB de la UE ha estat molt inferior a la americana i recomana incrementar la inversió anual un 5% amb un 1,5% del augment corresponent al sector públic.
La Figura 5 mostra que a EUA la contribució de la inversió en capital a la productivitat és molt superior que a la UE des de el començament del segle XXI. A España la inversió en capital ha contribuït encara menys a la productivitat. L'anterior governador del Banc d'Espanya, Hernández de Cos, (2023), ha destacat que entre 1995 i 2007 va tenir lloc una notable acumulació de capital en empreses poc productives i que posteriorment tampoc s'han obtingut millores d’eficiència en l'assignació de capital a la producció. Segons Gopinath et al. (2017), sense aquest empitjorament de la assignació de recursos entre sectors d'activitat, la productivitat total dels factors a Espanya hauria crescut un 10% al llarg del període en lloc d'haver-se reduït un 8%. Aquest fet es extraordinàriament notori.
D'altre banda la composició de la inversió en intangibles - que incorpora I+D -ha estat més feble a España que a Europa i, tots plegats, molt lluny d'EUA. D'acord amb l'IVIE (2023) la inversió en actius intangibles en percentatge del PIB i en percentatge de la inversió total durant 2020 ha estat del 9,5% i del 40,5% respectivament a Espanya i del 13,3% i 52,0% a EU11.
Addicionalment, Hernández de Cos assenyala que el finançament a les empreses ha estat lligada a la aportació de garanties més que a la productivitat de les empreses; la qual cosa indicaria elevada aversió al risc del conjunt del sistema financer i una limitació mes per les empreses eficients o potencialment eficients.
7. Política Industrial, Catalunya i Espanya
L'Informe Draghi, que analitza l'endarreriment de la UE tant tecnològicament com econòmicament respecte EUA, també identifica el problema de la dimensió empresarial com crucial. Una raó es estructural degut a la menor dimensió del mercat europeu donada la seva fragmentació per països membres. Un mercat petit genera empreses relativament petites. Però addicionalment, les regulacions de defensa de la competència també s’aplica a l'interior de la UE i no al mercat global on les empreses europees competeixen.
L'altre gran cavall de batalla es l'esforç innovador i de I+D. Els Programes Marc de I+D no han donat l'impuls innovador esperats. En part perquè els fons no s'han concentrat suficientment en les TIC i la IA, actualment les més potenciadores de la competitivitat. No es por descartar, però, que en el futur altres tecnologies adquireixin enorme importància, com, per exemple, en aeroespacial o en noves fonts d'energia, on la UE podria jugar les seves cartes.
La proposta ja mencionada de l'Informe Draghi que proposa un increment anual de la inversió del 5% del PIB, de la qual un 1,5% seria inversió pública, es finançaria més per deute que per impostos, amb el corresponent augment del deute de la UE. Donada la tendència recent a l'augment de l'endeutament públic, fins i tot també als EUA, alguns economistes de prestigi com, Olivier Blanchard, no consideren econòmicament ni socialment sensat un excés de deute que acabin pagant generacions futures (Blanchard et al., 2024). Així seria si creixement del PIB no es equivalent o superior al creixement del deute, i de moment, no està clar.
Ens podríem preguntar per què l'Informe Draghi ha tingut tanta repercussió institucional i mediàtica ara, el 2024, quan el 2018 va veure la llum un document amb semblants diagnòstics i propostes però signats al màxim nivell pels Ministeris d'Economia de França i Alemanya (Ministry for the Economy and Finance & Federal Ministry for Economic Affairs and Energy, 2018). En aquest cas el principal l'objectiu explícit era també unir forces, reforçar el mercat intern europeu, com a l'Informe Draghi, i per sobre de tot "obtenir per Europa la seva sobirania i independència". Un aspecte certament important i revelador.
Al marge d'Occident, una política industrial pròpiament dita, tal com hem apuntat abans, amb l'objectiu de transformar el sistema productiu per enfrontar la competència internacional, amb la constitució, entre altres elements, de grans conglomerats empresarials ha estat practicada des de els anys 1950 i 1960 per Japó amb la constitució dels Keiretsu per part del MITI i, per part de Corea des de els anys 1950 i 1960 amb la promoció dels Chaebol. Els dos casos representen una política industrial fonamentada, entre altres coses, en grans empreses orientades al mercat global. L’èxit de la política industrial de Japó queda reflectida en conglomerats empresarials com: Toyota, Hitachi, Fujitsu, Panasonic, Sony, Toshiba. La política industrial xinesa, posterior, amb diferents bases, sembla encara més potent que la dels seus predecessors asiàtics.
Es significatiu notar que l'Informe Draghi promou el model de les "infant industries" prèviament proposat per Alexander Hamilton als EUA i per Friedrich List per Alemanya (Hamilton, 1791; List, 1841). L'argument es que les industries "naixents" necessiten protecció temporal per tal de poder competir amb indústries estrangeres ja establertes. Es clar que si molts països del mont haguessin seguit aquesta política, competir hagués estat més difícil per les empreses dels països actualment avançats.
Sabem on son els principals pilars per millorar la musculatura de les empreses catalanes (i d'Espanya). Sabem que part d'aquest pilars es poden abordar per la política industrial, especialment, la orientació sectorial i l'esforç en I+D, i per altres programes públics: formació de capital humà, reforma burocràtica i institucional; sempre i quan es donin acords entre formacions polítiques.
Si el sistema empresarial de Alemanya, França o Itàlia està sent sobrepassat pel de EUA, el de Espanya, com hem vist, perd posicions respecte Europa. Pel que fa a Catalunya, la situació encara es més preocupant, ja que el model de creixement de les dues últimes dècades ha estat un "fracàs sense pal·liatius" (Galí 2024). Reconèixer la "crua realitat" senyalaria la situació, segons Jordi Galí, a partir de la qual es poden formular plans de reestructuració. Només Itàlia ha tingut un creixement mig anual del PIB per càpita, en el període 2000-2023, més baix que el minso 0.46% de Catalunya. Espanya, en canvi, ha crescut el 0,77%. Tot molt allunyat del 1,29% d'Estats Units o del 3,69% de Polònia.
8. Oportunitats per evolucionar
Els últims anys Catalunya ha esdevingut una localització atractiva per start-ups tecnològiques europees. Una petita part d'aquestes start-up arribaran a gaseles i, algunes, empreses grans. Catalunya compta amb centres de recerca de primera qualitat en biomedicina, medicina, medicaments, fotònica, computació, física, mediambient, i també en matèries socials i culturals. La biomedicina, en particular, com la medecina, te un futur econòmicament brillant si compta amb un bon substrat empresarial i impuls públic. Si no es així els resultats de la recerca no seran explotats a Catalunya. Per tal que la alta tecnologia passi al sistema productiu cal estar sustentada per una estructura industrial diversificada i avançada. Mentre es construeix el high-tech - avocant-hi tots els esforços i intel·ligència possibles - convé consolidar aquelles activitats que ja compten amb coneixements i experiència com: industria alimentaria, construcció, turisme, infraestructures i serveis sanitaris, automobilisme...i altres indústries de menor pes al PIB. Igualment la demanda de formació - un sector en expansió mundial - serà coberta per institucions internacionals privades. En conjunt, Catalunya reuneix coneixements que no s'haurien de perdre perquè siguin sectors madurs o de regulació pública, sinó que cal potenciar-los amb innovacions procedents no tan sols de la I+D científica sinó de innovacions de gestió, de nous mercats, de nous productes.
Existeixen bases de creixement a Catalunya però, tal com diu Dragui, caldria invertir molt mes capital industrial, especialment privat i caldria implantar programes públics que incentivin la inversió privada en I+D. La inversió fixa incorpora la tecnologia i, per tant, millora de la productivitat. La millora del capital humà es la base de tot progrés i, per tant, la tasca mes important de la política pública. Per exemple, actualment presenciem com els països d'Europa Central creixen a ritme superior a la mitjana de la UE sota condicions de partida productivament desfavorables però amb una població força educada.
Finalment, desprès de dècades de governs grans a tota la UE, que controlen el 45% del PIB, comptem amb la "joia de la corona" de l'estat de benestar però també amb burocràcies i partits en certa mesura esclerotitzats, en alguns aspectes hipertrofiats, i per tant, poc eficients. La reforma administrativa que moltes institucions empresarials reclamen es prioritària per portar endavant la resta de iniciatives per tal de potenciar el muscle de les empreses catalanes i adoptar una política industrial
Referències
Blanchard, O., i Ubide, A. (2024). Essential issues raised, but not fully answered by the Draghi Report, Petersen Institute for International Economics PIIE, 8 octubre.
Callejón, M. (1987). Política industrial estratégica : un estudio sobre la racionalidad de la política industrial en las economías capitalistas más desarrolladas. Tesi Doctoral. Biblioteca Economia i Empresa, Universitat de Barcelona. Dipòsit. Arxiu 10-11 HD3611.C35. Disponible en pdf.
Draghi, M. (2024). Report on the Future of European Competitiveness, European Parliament, Strasbourg, 17 setembre.
Fuest, C., Gros, P., Mengel, L., Presidente, G., Tirole, J. (2024). UE Innovation Policy. How to escape the middle technology trap. A Report to the European Policy Analysis Group.
Galí, J. (2024). Economia catalana: Dir la (crua) realitat. Diari ARA, 6 d’octubre 2024.
García-Santana, M., Moral-Benito, E., Pijoan-Mas, J., Ramos, R. (2020). Growing like Spain: 1995-2007, International Economic Review, 61(1):383-216.
Gopinath, G., Kalemli-Özcan, S., Karabarbounis, L., Villegas-Sanchez, C .(2017). Capital Allocation and Productivity in South Europe, The Quarterly Journal of Economics, 132 (4):1915–1967.
Hamilton, A. (1791). Report on Manufactures, publicat online a https:/founders.archives.gov/
Hayek, F. (1968). Competition as a discovery procedure, conferència traduïda al anglès, el 2002, a The Quaterly Journal of Austrian Economics, 5(3):9-23, 2002.
Hernández de Cos, P. (2023). Cinco Días, 17/7/2023.
Hogarth, I. (2024). Can Europe build its first trillion-dollar start-up? Financial Times, novembre, 30.
IVIE (2023). El comportamiento de la productividad en España 1995-2022. Informe OPCE 2023. BBVA.
IVIE (2024). Observatorio de la productividad y la competitividad en España. BBVA.
List, F. (1841). National System of Political Economy, traducció del alemany online a https://oll.libertyfund.org/titles/lloyd-the-national-system-of-political-economy?utm_source=chatgpt.com
Ministry for the Economy and Finance (France) & Federal Ministry for Economic Affairs and Energy (Germany), 2018. Franco-German Manifesto for a European Industrial Policy Fit for the 21st Century. Available at https://presse.economie.gouv.fr/wp-content/uploads/2020/11/fd32d63828617cc973af75261e66209d.pdf
Schumpeter, J. (1942). Capitalism, Socialism and Democracy. Traducció per Rouledge, 2003.
Document information
Published on 02/03/25
Submitted on 30/12/24
Volume La musculatura del sistema empresarial català, 2025
Licence: CC BY-NC-SA license
