La inversió pública com a variable d’ajust en el marc de consolidació fiscal però també en expansió pressupostària a Catalunya i Espanya. Instruments per fer-hi front.

Abstract==

Aquest document presenta un anàlisi de la inversió pública escomesa a Catalunya i Espanya en els últims temps. La Formació Bruta de Capital Fix executada pel total de les Administracions Públiques en aquests dos àmbits geogràfics es va reduir dràsticament en el procés de consolidació fiscal posterior a la gran recessió i la crisi del deute perifèric europeu. La inversió va absorbir en gran mesura aquest ajust. No obstant, aquesta situació de baix nivell d’inversió, notablement per sota de la mitjana europea, ha esdevingut estructural. A partir del 2016, la recuperació dels ingressos públics ha anat acompanyada d’un creixement de la despesa corrent en major mesura que la despesa de capital.

La literatura econòmica ressalta la importància del paper de la inversió pública en la contribució al creixement econòmic i al benestar de la societat. En aquesta línia, diversos organismes a nivell català, estatal i internacional han analitzat i mostrat la seva preocupació per aquest tema els darrers anys.

Un dels objectius del treball es introduir aproximacions al que seria un nivell mínim o òptim d’inversió pública. A partir de la depreciació de l’estoc de capital públic, de la comparativa amb països i regions de l’entorn europeu o dels resultats que mostren els models científics.

Conèixer les necessitats o els nivells desitjables d’inversió pública i la seva justificació econòmica és només un pas previ. La política fiscal ha de garantir un pressupost per mantenir aquests estàndards. És a dir, vincular els plans d’inversió amb el procés pressupostari i també amb l’escenari macroeconòmic. Amb el propòsit de deslligar la variable inversió del cicle econòmic, pressupostari i electoral i evitar-ne grans oscil·lacions hi ha consens per facilitar-la en períodes deficitaris i eliminar la pràctica habitual dels governs de pivotar l’ajust fiscal en l’esforç inversor. La funció estabilitzadora (anticíclica o keynesiana) de la política fiscal inversora també ho requereix.

L’article presenta els instruments que s’han utilitzat en aquesta línia en diferents països (límits constitucionals del dèficit públic, regles d’or, plans d’inversió públics...) i quins han estat els resultats. També el marge que deixa la tornada al marc de les noves regles fiscals a la UE que entren en vigor aquest 2024 després de la seva suspensió derivada del shock exogen de la pandèmia del Covid-19.

El moment és especialment sensible en el cas català i espanyol. Els dèficits públics han estat persistents des de la crisi econòmica i financera i aguditzats aquests anys d’excepció per la pandèmia. El retorn a la disciplina pressupostària comporta un repte majúscul per blindar un espai fiscal per a la inversió. La senda de consolidació per l’estat espanyol està força clarificada després de l’Acord en el Consell Europeu per a les noves regles fiscals. No és el cas de Catalunya, que haurà d’estar pendent del repartiment de l’ajust entre les Comunitats Autònomes. La solució per la via de la despesa no ha de ser reduir els recursos emprats en inversió, i més important encara, ja no pot ser-ho. Els nivells d’inversió pública són tant baixos que amb prou feines arriben a cobrir el manteniment de l’estoc de capital existent.