Documents published in Scipedia

• Anàlisi de la capacitat de decisió de la Generalitat de Catalunya sobre els impostos

  . , L. Obiols Bragulat, P. Bonet, E. Idoate

  Abstracts_4rceec (2024). 54

  
  

  Abstract

  L’autonomia tributària, o poder tributari, és un concepte que engloba diferents aspectes de la capacitat que tenen els governs per a determinar la seva pròpia política tributària. Espanya té descentralitzades competències de despesa importants cap a les comunitats autònomes, que al seu torn compten amb un pes important dels ingressos tributaris, però aquesta descentralització dels recursos públics no ha anat acompanyada d’una cessió de capacitat normativa de la mateixa magnitud. Aquesta comunicació té l’objectiu d’avaluar l’autonomia tributària real de la Generalitat de Catalunya. L’OCDE empra una metodologia de determinació de l’autonomia tributària basada en una classificació del poder normatiu sobre els elements dels impostos en categories que no reflecteixen adequadament les especificitats de les potestats que tenen les comunitats autònomes. A partir d’aquesta metodologia, considerant el marc legal de la capacitat normativa fiscal l’ús que n’han fet les diferents comunitats autònomes, s’ha elaborat una classificació adaptada a les comunitats autònomes del Règim Comú per a quantificar el nivell de poder tributari de la Generalitat de Catalunya i de la resta de comunitats. L’anàlisi del poder normatiu conclou que, tot i l’elevada descentralització dels ingressos tributaris, la Generalitat disposa d’un marge reduït per tal d’establir una política fiscal pròpia. No disposa de cap competència normativa sobre aproximadament la meitat dels seus ingressos tributaris, incloent els de l’IVA, i disposa d’una capacitat intermèdia sobre la major part de la resta, entre els quals destaca l’IRPF. La capacitat normativa sobre la base imposable és pràcticament inexistent i els tributs propis, sobre els quals la Generalitat compta amb plena capacitat, tenen un paper modest. Més enllà de les competències normatives, hi ha altres elements que limiten l’exercici del poder tributari per part de la Generalitat. La potestat tributària original és de l’Estat i les seves decisions sobre els impostos compartits i els impostos estatals tenen externalitats tributàries verticals. L’Estat ha centralitzat alguns impostos, restant capacitat fiscal a la Generalitat, i ha ocupat fets imposables nous en detriment de l’espai per a la creació de tributs propis autonòmics. D’altra banda, les rebaixes o supressions d’impostos que han fet diverses comunitats autònomes impliquen fenòmens de competència fiscal que poden limitar a la pràctica l’exercici del poder tributari de la Generalitat. També cal considerar que el sistema de cobrament d’ingressos impositius mitjançant el sistema de bestretes i liquidacions no incentiva la coresponsabilitat fiscal ja que la variació dels rendiments de l’IRPF per exercici de la capacitat normativa no es trasllada automàticament als ingressos sinó que hi ha un decalatge temporal de dos anys. La limitació de l’autonomia tributària de la Generalitat en un sistema institucional amb descentralització competencial té un conjunt d’implicacions. Suposa una restricció en el poder de determinar el nivell propi de prestació de serveis públics i en la capacitat d’adaptar la fiscalitat a les preferències i realitats de la població. El marge reduït de política fiscal pròpia té implicacions en termes de responsabilitat fiscal, tenint en compte que la despesa autonòmica ve determinada per una atribució de competències que té certes rigideses.

  Abstract
  L’autonomia tributària, o poder tributari, és un concepte que engloba diferents aspectes de la capacitat que tenen els governs per a determinar la seva [...]

  • 0
  •  read

• El finançament dels governs intermedis en el sistema comparat

  L. Obiols Bragulat, P. Heras, M. Reyes

  Abstracts_4rceec (2024). 50

  
  

  Abstract

  El sistema de finançament dels governs intermedis és una figura cabdal a les finances dels governs intermedis o subcentrals, ja que proporciona als diferents estats, els recursos econòmics suficients per exercir les competències que els han estat traspassades, a la vegada que es respecta l’autonomia financera que els ha estat atorgada. Aquests recursos provenen principalment de dues vies: els ingressos tributaris obtinguts a partir dels tributs cedits i de l’ús de la capacitat normativa sobre els impostos que el govern central els ha traspassat, i un procés d’anivellament de recursos. Aquest anivellament pot ser vertical, si els recursos provenen del govern central, per tal que els estats puguin oferir un nivell de serveis similar, horitzontal, que redistribueixen recursos entre estats, o bé s’apliquen tots dos tipus d’anivellament, com és el cas del model de finançament autonòmic de les comunitats autònomes de règim comú. Un altre factor a tenir en compte és el grau d’anivellament, que pot ser parcial o total. Per últim, és interessant observar si els sistemes d’anivellament respecten el principi d’ordinalitat, és a dir, si després d’aplicar l’anivellament es manté el mateix ordre que en termes d’ingressos tributaris per habitant. En aquest document s’expliquen els principals trets característics, similituds i diferències d’alguns governs subcentrals en països federats. Concretament s’analitzen els sistemes de finançament d’Alemanya, Canadà, Suïssa, Estats Units i Austràlia. A Alemanya, els ''länder'' tenen poca capacitat normativa sobre els impostos. Per compensar-ho, l’Estat realitza un anivellament vertical parcial en què redistribueix l’IVA. A Canadà, les províncies tenen un nivell de capacitat fiscal elevat, però existeixen diferències significatives entre elles. El govern federal realitza transferències a aquelles províncies per sota de la mitjana per assolir l’import mitjà. Els cantons suïssos també tenen un grau elevat d’autonomia tributària i el seu sistema d’anivellament consta tant d’un anivellament horitzontal, és a dir, entre cantons, com de transferències del govern federal cap als cantons amb una capacitat fiscal per càpita per sota de la mitjana. A Austràlia els estats tenen una autonomia tributària poc rellevant. És l’únic dels països analitzats en què el sistema de finançament no té només una aproximació a partir del nivells de capacitat fiscal dels estats, sinó que també es tenen en compte les necessitats de despesa dels estats a través d’un indicador força complex. Finalment, a Estat Units, els diferents estats tenen plena capacitat normativa per decidir els seus impostos i el govern federal no porta a terme cap sistema d’anivellament.

  Abstract
  El sistema de finançament dels governs intermedis és una figura cabdal a les finances dels governs intermedis o subcentrals, ja que proporciona als diferents [...]

  • 0
  •  read