Abstract
La globalització sembla sofrir la derivada econòmica del primer principi de la termodinàmica, que sosté que no es destrueix pas sinó que es transforma en quelcom diferent. I, tal i com passa amb l’energia, aquesta mutació pot convertir el procés en quelcom que sigui més o menys eficient o profitós.
Els successius episodis de crisis i conflictes han fet evident que la globalització no és un resultat inevitable ni tampoc un fet que es pugui donar per garantit. L’escassetat de components considerats essencials o les disrupcions en el seu subministrament han convidat els sistemes productius a reconsiderar els seus socis estratègics i els governs a impulsar polítiques industrials basades en subsidis generosos i en instruments característics de polítiques comercials proteccionistes.
La voluntat de reconfigurar les cadenes de subministrament ha afavorit l’emergència de nous conceptes (reshoring, nearshoring, friendshoring, slowbalisation, deglobalisation...) que tracten de predir les tendències de futur, al temps que arreu van creixent els temors sobre els costos econòmics reals d’un procés de fragmentació geopolítica.
Una anàlisi detallada dels fluxos recents dels intercanvis comercials i financers internacionals ens posa de manifest una nova realitat, caracteritzada per alguns trets distintius. Primer, uns indicis primerencs de fragmentació econòmica, estretament relacionats amb l’orientació de les inversions directes exteriors. Segon, una dissociació dels fluxos comercials entre els Estats Units i la Xina causada per la brega proteccionista, que deriva en desviació de comerç en favor de països tercers però que no evita la influència de l’economia asiàtica per via indirecta. Tercer, un procés de reassignació de l’activitat econòmica (reallocation), amb un menor protagonisme de les importacions de productes intermedis, una conseqüència de la menor demanda de les economies més avançades i de l’automatizació induïda per les tecnologies emergents. Quart, un protagonisme creixent dels serveis comercials en la reconfiguració de les cadenes globals de valor i, per extensió, la seva major participació en el comerç internacional. Cinquè, una distribució geogràficament molt asimètrica de la producció dels recursos que són considerats estratègics per a l’èxit de la digitalització i la transició verda, també entre blocs políticament considerats afins. I sisè, l’evidència que els costos de la fragmentació econòmica no serien menyspreables.
En aquest context, l’economia catalana presenta un grau d’obertura exterior considerable i un nivell de dependència significatiu del comerç internacional de productes intermedis, el que posa de manifest la seva orientació preferent als mercats internacionals i la seva plena inserció a les cadenes de valor globals. L’estudi minuciós dels seus intercanvis amb l’exterior, de les relaciones existents entre les diferents activitats productives localitzades a Catalunya i dels indicadors de dependència exterior mostren com el pas del temps ha reforçat aquestes dues tendències.
Però els canvis en la generació i distribució de valor a les activitats que generen més valor afegit i ocupació i les transformacions en les cadenes de subministrament de les principals economies mundials també posen de manifest que la capacitat de l’economia catalana per afrontar amb èxit una situació de risc o per adaptar-se i desenvolupar-se positivament en circumstàncies adverses inevitablement requerirà d’una major intervenció.
0
4/5
JOCS DE RESILIÈNCIA ECONÒMICA EN UN MÓN GEOPOLÍTICAMENT FRAGMENTAT 
