El sistema de Recerca català ha obtingut, en els darrers anys, uns resultats remarcables en el context europeu. La majoria d’indicadors utilitzats per mesurar la productivitat científica indiquen un creixement molt important en els darrers 15 anys al nostre país, tant des del punt de vista quantitatiu com qualitatiu. De fet, hom pot demostrar com en gairebé tots els casos els resultats obtinguts pel conjunt d’Universitats i Centres de Recerca catalans és molt superior als resultats esperables, tenint en compte el seu pes poblacional o fins i tot de PIB dins la Unió Europea.
Aquest increment es pot atribuir a un conjunt de polítiques públiques desenvolupades amb un alt grau de consens des de principis del 2000, malgrat que en els darrers anys la crisi econòmica està provocant moltes dificultats en el teixit investigador del país, i fins i tot posa en risc algunes de les fites assolides. Una de les polítiques més destacades és la dels centres de Recerca, emmarcats en el programa CERCA de la Generalitat de Catalunya.
Aquest article té com a objectiu repassar la història recent d’aquestes institucions, determinar quins són els elements clau de l’èxit assolit i identificar els principals reptes de futur per aquest conjunt d’institucions, així com proposar algunes línies de treball per encarar aquests reptes, tenint en compte els escenaris polítics i econòmics actuals i previsibles al futur proper.
En particular, es vol posar el focus en la necessitat d’obertura del sector públic. Sense aquesta obertura, existeix un cert consens en què és molt difícil desenvolupar l’activitat acadèmica amb unes certes garanties, sobretot en comparació amb els nostres col·legues europeus. En canvi, en els darrers anys el conjunt del sector públic ha patit una certa involució, que s’ha notat gairebé tots els nivells de l’administració. En aquest article s’intenta mostrar com la flexibilitat amb què fins ara s’ha gestionat aquest tipus d’institucions és un dels elements claus del seu èxit. I, en el mateix sentit, la mancança actual i futura aquesta flexibilitat podria posar en risc aquests èxits.
Hom situa, habitualment, l’inici de la política de centres de Recerca de la Generalitat al darrer Govern presidit pel MHP Jordi Pujol, aproximadament entre els anys 1999 i el 20031. Aquesta etapa coincideix amb el primer període d’Andreu Mas-Colell com a Conseller, en aquest cas a càrrec de la responsabilitat en Universitats, Recerca i Societat de la Informació. Mas-Colell és unànimement reconegut com a artífex de l’inici de les polítiques que han tingut un major èxit en les darreres dècades en aquest àmbit.
Si bé, com ell mateix insisteix en remarcar quan es parla d’aquesta etapa, tot plegat fou fruit de la feina d’una llarga llista de persones i d’un consens polític que va permetre la posada en marxa d’aquestes iniciatives, fou precisament la combinació d’aquests elements la que explica aquell moment inicial: un Conseller amb una visió excepcional, un equip talentós i un raonable consens en què allò que s’intentava fer era bo per al sistema. Sobre aquest darrer element hi tornaré més tard.
Tot i considerar el darrer Govern del President Pujol com el punt de partida de tot plegat, és just recordar que un nombre no menor dels centres de Recerca catalans són bastant anteriors a aquesta etapa. Durant la dècada dels vuitanta i noranta varen néixer un total de 14 institucions que van formar part del que ara anomenem centres CERCA. Totes elles tenen una raó ben concreta que explica el seu naixement, en molts casos sota l’impuls de persones de gran rellevància.
Tot i que darrera del naixement d’aquestes institucions no hi ha un programa únic del Govern, ni tan sols un nom o marca que els uneixi explícitament, sí que s’hi endevinen algunes característiques comunes que després van ser explicitades com a trets identificatius dels centres CERCA. Segurament sense que estigués previst, aquests primers centres van ser un excepcional banc de proves per a què la caracterització dels centres a partir de la dècada del 2000 no oferís massa dubtes.
En tots aquests centres, hom hi troba un fil comú: una voluntat explícita per part de l’Administració de generar espais d’obertura i flexibilitat, que permetin desenvolupar un servei públic d’alta qualitat sense els límits inherents de la pròpia administració.
És precisament a l’inici d’aquesta dècada quan el sistema de centres rep un impuls polític explícit i s’intenta donar-li una altra ambició. En els primers anys, s’impulsa la creació d’iniciatives com l’ICFO, l’ICIQ, el CRG, l’ICAC, el CTTC, l’ICN o l’ICCC, fins a cobrir la pràctica totalitat de disciplines científiques i configurar un grup d’una trentena d’institucions que rebran el suport del programa CERCA del Govern i configuraran el nucli del que acabarà sent el sistema de centres CERCA.
És important fixar-se en el moment en què això va passar, i quines varen ser les decisions preses que expliquen el que ha passat els darrers anys. Sense entrar a fons amb els motius de l’èxit, que es farà en apartats posteriors, és important adonar-se que a finals de la dècada dels noranta el sistema universitari públic català estava ja desplegat i força consolidat. I que, per tant, semblava lògic donar un fort impuls a les polítiques de Recerca que complementessin aquest sistema universitari.
Aquest impuls podria haver-se fet mirant de cobrir els forats existents en les polítiques estatals d’investigació, en un moment en què el programa marc europeu no era tan fort com actualment. En canvi, el Govern de la Generalitat va optar per concentrar el finançament en dotar de fons estructurals aquestes noves institucions, i en posar en marxa el programa Icrea, al qual també m’hi referiré posteriorment. És el que, amb el temps, hem etiquetat com una política de “people, not projects”.
Aquesta política ha estat mantinguda per tots el Governs posteriors, i tinc la impressió que no prou sovint destaquem el valor extrem que té això per un país petit com el nostre, comptant a més les condicions complexes amb què el nostre autogovern s’ha desenvolupat. Més enllà del valor intrínsec de l’estabilitat en una determinada política, voldria destacar-ne alguna virtut singulars, com el factor multiplicador que té una política com aquesta, quan el sistema de Recerca té accés a convocatòries externes de projectes, com el “Plan Nacional” i els programes marc de la Unió Europea. Potenciar la qualitat del sistema català amb una dotació rellevant de fons estructurals i la creació d’estructures eficients ha permès esdevenir extremadament competitius en aquests entorns, i obtenir retorns d’aquests programes molt superiors als esperables d’acord amb la mida del nostre sistema.
Durant la dècada del 2000, els Governs del President Maragall i del President Montilla continuaren amb l’impuls d’aquestes polítiques, i sota els seus mandats es consolidaren moltes de les iniciatives abans mencionades, i cristal·litzaren altres projectes de gran èxit posterior: centres com l’IRB, l’IPHES o l’IBEC, o les grans infraestructures científiques del país (el Sincrotró Alba2, el Barcelona Supercomputing Center i la Plataforma d’Ultraseqüenciació, avui CNAG) veuen la llum durant aquells anys.
És especialment remarcable l’èxit en la consolidació d’ICREA, que durant aquesta dècada passa de ser només una idea a contractar 200 investigadors i investigadores, molts d’ells nascuts a Catalunya i retornats després d’exitoses trajectòries a d’altres països. ICREA s’ha mostrat com un complement excel·lent per al conjunt del sistema de Recerca del país, i alguns centres i departaments universitaris n’han fet un ús especialment brillant, com a instrument d’atracció i retenció del talent. I ICREA també un exemple molt rellevant de com es pot desenvolupar un servei públic d’alta qualitat en un entorn d’alta flexibilitat i autonomia, sense el qual no hagués estat possible aquesta èxit.
També en aquests governs “tripartits” es produeix una altra decisió política gens menor i de gran rellevància: la integració al sistema CERCA dels instituts de Recerca vinculats als principals hospitals del país. Aquest procés reforça la governança d’aquestes institucions i la implicació del conjunt del Govern en la Recerca clínica, on el país n’és particularment productiu.
Tot plegat, reforçat per l’aprovació l’any 2008 del Pacte Nacional per a la Recerca i la Innovació, signat per la pràctica totalitat de forces polítiques, institucions acadèmiques i agents socials, essent aleshores Conseller d’Innovació, Universitat i Empresa Josep Huguet. Aquest Pacte, malgrat que incloïa previsions pressupostàries que la crisi va convertir en inassolibles, va formalitzar l’ampli consens al voltant d’aquestes polítiques i ha deixat un pòsit de complicitat entre els agents que té un gran valor.
Aquesta senda de creixement es va veure sobtadament truncada amb l’arribada d’una crisi econòmica duríssima, que va impactar de manera particular al sector públic a partir del 2010. Els impactes de la crisi en aquest sistema de centres són coneguts: reduccions moderades de finançament estructural (tot i que en molts casos estaven previstos creixements plurianuals importants), aturada en la creació de nous centres de Recerca, dificultats per als centres més joves i petits, caiguda del finançament competitiu provinent de l’Estat3, etc.
En aquest escenari, segurament els dos elements més remarcables en les polítiques governamentals foren l’intent de protecció jurídica dels centres de Recerca i l’impuls a les integracions i fusions, a banda de l’intent de protegir pressupostàriament la majoria d’aquestes institucions (un intent que personalment considero força reeixit, tot i que la meva implicació personal no em permet ser gaire objectiu).
Per entendre el primer element, cal contextualitzar el sector públic al final de la dècada del 2000, i la seva reacció a la crisi i a alguns escàndols que afecten la gestió dels recursos provinents de l’administració (potser l’anomenat “cas Palau” és el més cridaner de tots). Ambdós fenòmens van provocar un “replegament” del sector públic en ell mateix, i un gran increment de l’al·lèrgia a les maneres flexibles i autònomes de gestió pública, quelcom totalment necessari quan parlem del món científic.
Davant aquesta situació, el primer Govern presidit pel President Mas va impulsar una legislació ad-hoc per als centres CERCA, amb especial atenció a aquells que pertanyen al sector públic de la Generalitat. La legislació aprovada pel Parlament en el marc de la Llei 7/2011, del 27 de juliol, de mesures fiscals i financeres, ha esdevingut de facto una armadura jurídica per a aquestes institucions que les ha protegit raonablement dels diversos intents (interns i externs) d’homogeneïtzació del sector públic. En especial, en allò relatiu a les qüestions econòmiques i de gestió de les persones. De totes maneres, com comentaré al final, aquesta protecció s’ha revelat massa prima i en risc de ser superada per les entusiastes hordes dels sectors més conservadors de l’administració pública de la Generalitat. Resoldre adequadament aquesta qüestió en els propers anys és, sens dubte, una condició necessària per a què tots aquests projectes tan exitosos puguin continuar amb els seus bons resultats.
El segon element cristal·litza amb la posada en marxa del programa SUMA, pensat i executat molt eficaçment per la Institució CERCA, la fundació nascuda l’any 2010 en resposta a un dels compromisos formulats al Pacte Nacional per a la Recerca i la Innovació, i que té entre les seves missions “afavorir i maximitzar les sinergies, la coordinació entre els centres i la seva cooperació estratègica”.
Aquestes iniciatives, unides a l’excepcional capacitat de resiliència dels centres de Recerca (amb especial menció a la gran capacitat de captació de fons externs, sobretot dels programes marcs europeus), han configurat un sistema de centres de Recerca composat a finals de 2017 per 40 institucions (van arribar a ser-ne 49), que en conjunt mostren uns indicadors d’activitat científica excepcionals i que afronten als propers anys un llistat no menor de reptes.
La pregunta no és retòrica. La mesura de l’èxit en la gestió pública no és quelcom evident, i va més enllà de l’opinió política o del consens instal·lat, que és el que de vegades defineix (erròniament) l’èxit en aquest àmbit. En el cas que ens ocupa, hom pot raonar objectivament que els indicadors assolits per al conjunt dels centres CERCA són excepcionals i que indiquen clarament l’èxit de la iniciativa.
La Institució CERCA ha presentat periòdicament un conjunt d’indicadors dels centres que mostren l’alt grau de productivitat científica assolit. Des dels ajuts de l’European Research Council fins a les publicacions en revistes d’alt impacte, passant per les acreditacions en recursos humans o la captació d’investigadors ICREA, tots els indicadors mostren resultats excepcionals, tant en termes absoluts com en termes relatius (a la pròpia mida o a sistemes comparables en d’altres països).
A més, el procés d’avaluació de centres posat en marxa l’any 2012, i que ja ha gairebé completat la segona edició a finals de 2017, ha permès posar una nova llum d’objectivitat a aquesta percepció: no només els indicadors numèrics mostren molts bons resultats, sinó que també panells internacionals han posat sobre la taula la gran virtut d’aquesta política governamental (per descomptat amb àmbits de millora encara possibles).
Encara que alguns dels elements responsables de l’èxit ja han aparegut en els apartats anteriors, no em vull resistir a intentar llistar quins són aquests elements, i el perquè han estat tan importants.4
En primera instància parlaria d’un conjunt de condicions necessàries (que no suficients) que puguin explicar l’èxit obtingut per aquestes institucions. Entre aquestes condicions, potser la més òbvia és la personalitat jurídica pròpia de totes elles: ja sigui en forma de fundació o de consorci, aquestes figures han proporcionat la suficient autonomia de gestió com per respondre amb major agilitat que altres configuracions del mateix sector públic, incloent-hi malauradament a les Universitats (encara tenallades per una legislació estatal que deixa molt poc marge a la seva imprescindible autonomia). Dotar aquestes institucions de personalitat jurídica pròpia fou, sens dubte, un gran encert, perquè els ha permès moure’s al món amb una flexibilitat i velocitat impensables des de la pròpia administració.
El fet de tenir personalitat jurídica pròpia va fer possible definir-ne un règim jurídic ad-hoc (en la Llei 7/2011 abans referida), i permet també que siguin institucions governades per un Patronat amb capacitat de màxim òrgan de govern, amb plenes facultats sobre la gran majoria de qüestions. Aquestes facultats són executivament delegades en la persona que dirigeix la institució, que és un científic o científica de primer nivell en el seu camp (la qual cosa li permet “autoritas” amb els seus iguals) i que formalment assumeix les responsabilitats inherents a la direcció d’una fundació o consorci.
Gairebé tots els centres tenen les seves instal·lacions en campus universitaris, la qual cosa té múltiples virtuts. Tots ells van ser fundats amb una alta ambició d’excel·lència i internacionalitat, i des de l’inici es va promoure una visió de contractació laboral no funcionarial: és a dir, les posicions estables ho són mitjançant contractes indefinits, però en cap cas funcionarials d’una administració pública (excepte el professorat o personal mèdic adscrit). Aquest darrer element fou un punt diferencial respecte els Organismos Públicos de Investigación (OPI) estatals, i ha permès un grau d’autonomia i flexibilitat en la gestió dels recursos humans molt profitós.
A aquestes condicions inicials s’hi han afegit d’altres elements, sense els quals no seria possible entendre del tot l’èxit assolit per aquestes institucions, especialment en alguns dels casos. Voldria destacar un gran lideratge de moltes de les persones al capdavant de les institucions des de la seva creació, combinant en molts casos un perfil científic a l’elit mundial amb un gran carisma, i una notable capacitat de gestió. També, òbviament, fou un element necessari la inversió del govern de la Generalitat (sempre creixent fins arribar a la crisi, a ritme de doble dígit anual ininterromput), incloent el compromís de diversos Departaments del Govern.
Finalment, voldria subratllar un darrer element que ha caracteritzat aquests centres des de la seva creació: l’existència d’un Comitè Científic extern (conegut habitualment com a SAB, Scientific Advisory Board) que avalua periòdicament diferents aspectes de la institució, reportant al màxim òrgan de govern de la mateixa. El SAB ha estat sovint un eficaç instrument per a planificar l’estratègia del centre, assessorar en la tria de la persona que ocupi la direcció o avaluar (amb les pertinents conseqüències) els grups de Recerca de la institució.
Aquests comitès poden ser un bon exemple per ensenyar al sector públic de quina manera auto-avaluar-se. De fet, en el propi sector públic no existeix una cultura d’avaluació del servei, més enllà del fet que els seus responsables polítics concorrin a unes eleccions al final de cada legislatura. Pot ser incorporar alguns grups d’experts internacionals, que avaluïn de manera transparent i pública a l’administració, sobre com desenvolupa les seves tasques, podria ser una idea interessant. Arribat el cas, l’experiència dels centres de recerca em podria donar algunes claus sobre com fer-ho.
Òbviament, també hi ha elements estructurals que admeten una millora5. Deixant els reptes de futur pel proper apartat, val la pena destacar de nou la feblesa de la protecció legislativa dels centres CERCA.
Malgrat el gran avenç que significà el règim jurídic definit a la Llei 7/2011, l’experiència dels darrers anys n’ha mostrat un parell de punts febles: d’una banda, l’exotisme legislatiu inherent al fet d’aparèixer en una Llei de Mesures Fiscals i Financeres i no en un text sobre legislació científica; d’altra banda, la dificultat de bona part del sector públic de la Generalitat per fer-se seves les implicacions del que la citada Llei preveu. Han estat diverses les ocasions recents en què l’aplicació d’altres legislacions (incompatibilitats, transparència, etc.) han provocat discussions sobre el grau d’aplicabilitat del règim jurídic dels centres CERCA. Com es resolguin aquests conflictes administratius marcarà sens dubte el futur d’aquestes institucions.
Un primer repte que ja fa temps que s’albira és el de la massa crítica. Dit ras i curt: un nombre tan gran de centres tan petits dificulta la possibilitat d’assumir reptes científics a escala global. Aquest fou ja un aspecte destacat al report que l’OCDE (Organisation for Economic Co-operation and Development) posà de relleu a l’informe que sobre el sistema de Recerca i innovació féu cap al 2010. En l’apartat on es destaquen les febleses, s’hi pot llegir textualment: “Too many public research centres and technology centres (problems of critical mass and performance)”.
En unes altres circumstàncies polítiques i econòmiques, hom podria proposar com a solució el creixement d’aquests centres, amb una nova aposta d’aportació pressupostària, i d’atracció i retenció de talent. Però es fa difícil albirar aquest escenari en el curt termini, i potser algú també hi posaria alguns dubtes relatius a la mida del país, a la mida del sistema universitari, etc. Comptat i debatut, sembla més pragmàtic preguntar-se com afrontar aquest repte considerant un escenari més aviat estable en les apostes provinents del Govern.
Personalment, crec que veurem en els propers anys una tendència encara més forta per la integració d’institucions de Recerca, com una bona manera de tenir centres més forts, capaços d’assumir reptes més grans, i més resistents a possibles noves incerteses econòmiques. En els darrers anys hem tingut alguns exemples de bones pràctiques en aquest sentit (m’agrada posar l’exemple de l’Institut de Salud Global de Barcelona, l’ISGlobal) o algunes iniciatives que apunten en una direcció intel·lectualment molt excitant (aquí és obligat referir-se al Barcelona Institut of Science and Technology, BIST). Des d’un punt de vista governamental, caldria considerar el poc esforç econòmic que això significa i el gran fruit que se’n pot obtenir.
Aquests nous processos de major integració no podran resoldre, però, un altre dels reptes que ja tenim sobre la taula: una institució de Recerca “jove” té la suficient resiliència com per superar alguns anys amb mancances de finançament estructural, però en el mig termini aquest factor es converteix en una amenaça no ja pel seu creixement, sinó per la seva supervivència. Les despeses estructurals creixen en tots els centres, per molt bona gestió que s’hi faci, i cada cop costa més diners oferir un starting package per posar en marxa un nou grup de Recerca a l’elit mundial. En els anys immediats convindrà recuperar el creixement pressupostari de l’anterior dècada i, sobretot, el caràcter plurianual dels compromisos. De fet, personalment considero més important la predictibilitat pressupostària que la xifra concreta del creixement: sempre són millors creixements minsos però continuats i predictibles, que ràpides fluctuacions ni que aquestes siguin més generoses.
Tot i que aquest article parla dels centres de Recerca, no voldria deixar d’esmentar de nou a ICREA: primer, perquè el futur dels centres està lligat íntimament al futur d’ICREA (i viceversa); i segon, perquè la dicotomia d’estabilització versus creixement també la tindrà ICREA sobre la taula en el curt termini. Ningú pot posar en dubte l’enorme èxit d’aquest programa, i precisament per això cal lluitar doblement per a la seva pervivència i, si és el cas, creixement moderat els propers anys. Però això també passa per ser conscients de la seva feblesa inherent: és una institució que dedica la totalitat del seu pressupost a pagar salaris de persones, pressupost que li ve gairebé exclusivament del Govern de la Generalitat, i en quantitats vegetativament creixents any rere any. En un país com el nostre, encara jove en termes d’autogovern i de política científica, això fa una mica de vertigen. Potser seria el moment de començar a pensar en mecanismes de finançament més propers al que els anglosaxons anomenen endowments, tant de capital públic com privat.
Un penúltim repte apareix en el manteniment del consens polític, quelcom que s’albira ben complicat en la situació política actual. Ja hem repassat anteriorment que l’encaix del règim jurídic dins el sector públic està sent cada cop més complicat, precisament quan es necessita justament el contrari: un major grau d’autonomia per a les institucions acadèmiques, per a què puguin complir millor les missions que tenen encomanades com a institucions públiques que són.
Aquesta serà, sens dubte, una qüestió gens menor els propers anys: caldrà fer més pedagogia que mai des del propi món científic a tots els entorns polítics, i posar de relleu amb casos reals com llibertat no és llibertinatge, i perquè és més eficient una bona avaluació amb conseqüències que un exagerat control previ de les actuacions. Sempre i per a tot: millor ex-post que no pas ex-ante. I el temps i el clima polític ens diran si ha arribat el moment de solidificar allò que aparegué a la Llei 7/2011 en una llei ad-hoc per aquestes institucions (un esborrany de la qual no costaria de trobar en algun calaix de Via Laietana), o si serà preferible no obrir la caixa de Pandora que de vegades resulta de la dinàmica parlamentària.
Finalment, és evident que el futur polític que li esperi al país tindrà també un impacte sobre el conjunt del sistema de recerca català, i en particular sobre aquestes institucions. Intentant ser molt pragmàtic, podem dir dues coses òbvies: d’una banda, sembla evident que aquesta incertesa, si dura gaire més temps, afectarà al conjunt d’institucions científiques del país de manera bastant directa. D’entrada, amb els efectes perniciosos que ja està tenint la intervenció de la Generalitat; però també per les dificultats d’agafar compromisos a llarg termini en la contractació de personal investigador o en determinades inversions. Estic, simplement, exposant uns fets objectius, més enllà de la interpretació que cadascú en vulgui fer de responsables o culpables.
D’altra banda, sembla també prou evident que aquestes institucions no hi poden fer gaire res per influir-hi. Òbviament, seguiran denunciant situacions com l’empresonament del Govern produït a primers del mes de novembre de 2017, com ja van fer en un rotund comunicat, i ho faran internacionalment. I, a banda d’això, seguir fent l’excel·lent feina que fins ara han desenvolupat amb aquells recursos que tinguin a les seves mans. Aquesta serà la millor aportació al futur del país, vagi cap on vagi, es configuri políticament com es configuri.
A mode de conclusió
En aquest article he intentat repassar breument la política del Govern de la Generalitat pel que fa al programa de Centres de Recerca de Catalunya (CERCA), identificant-ne els resultats i els elements objectius que els han fet possibles. Finalment, he posat sobre la taula alguns dels principals reptes que aquestes institucions tindran en el futur proper.
Voldria subratllar només dos aspectes que he anat comentant àmpliament: d’una banda, el convenciment que els resultats obtinguts per aquest conjunt d’institucions són excepcionals, i que demostren l’encert de les apostes fetes ininterrompudament pel Govern des de fa dècades, per on hi han passat partits i persones de signe ben diferent. D’altra banda, que només la permanència d’aquest consens, assolit i aplicat Govern rere Govern, garantirà la continuïtat d’aquest model que des de tantes instàncies s’ha considerat com un èxit.
I si algun element apareix com a troncal i imprescindible d’aquest consens, aquest és sens dubte la necessitat de mantenir i protegir al règim d’autonomia inflexibilitat concedit fins ara a aquestes institucions. No es tracta, en absolut, de donar privilegis a algunes institucions per algun estrany motiu, sinó simplement de garantir-los les millors condicions possibles per desenvolupar la seva tasca de servei públic. Condicions que, d’altra banda, ja tenen la gran majoria institucions similars arreu del món occidental.
Les alternatives a fer això són només dues: o bé ens conformem amb un sistema de recerca que, progressivament, vagi perdent les posicions d’excel·lència que s’ha guanyat en els darrers anys; o bé algunes d’aquestes institucions s’aniran movent decididament cap a un entorn d’iniciativa privada. Cap de les dues alternatives semblen positives, I ambdues es poden evitar si es té una mínima sensibilitat política per protegir, legislativament, aquestes institucions tan importants per al país.
(1) Un bon text per a conèixer més a fons aquesta etapa i les anteriors és el llibre de Joan Albaigés “Obra de Govern de la Generalitat de Catalunya, 1980-2003. Universitat i Recerca”, editat l’any 2008 pel Centre d’Estudis Jordi Pujol. Albaigés fou el màxim responsable de la política d’Universitats i Recerca del Govern de la Generalitat en el període 1994-99, quan varen néixer o créixer algunes de les iniciatives que han estat més exitoses.
(2) Sobre l’impacte de la construcció i posada en marxa del Sincrotró Alba, és sempre interessant consultar l’estudi “Anàlisi cost-benefici i d’impacte econòmic del Sincrotró Alba”, del Prof. José María Montalvo i Josep M. Raya.
(3) Per entendre millor l’impacte de la crisi a nivell estatal, es pot consultar el volum “Reflexiones sobre la ciencia en España”, a càrrec de J.A. Sacristán y J.A. Gutiérrez. En particular, el capítol “La I+D en España en el contexto europeo: ¿cómo salir del atolladero?”, de M. Daban i A. Mas-Colell.
(4) Una aproximació prèvia la feren Miguel Beato i Andreu Mas-Colell a l’article “Els nous centres de Recerca català” publicat a Treballs de la SCB, vol. 63 (2012).
(5) L’OCDE va publicar l’any 2010 un estudi titulat “Reviews of regional Innovation: Catalonia”, on s’hi fa una anàlisi profunda de les millores necessàries al sistema català de R+D+i, força vigent gairebé una dècada després.