Resum: Durant l’edat mitjana, a Espanya —de la mateixa manera que a altres regions d’Europa— existí per als principiants en l’estudi de la llengua llatina una ensenyança en romanç que incorporà glosses i explicacions en llengua vulgar dins els textos llatins. En són un mostra les anomenades grammaticae proverbiandi, que es caracteritzen per l’ús del proverbium o frase en llengua vulgar que ajuda a entendre millor l’estructura llatina. Aquest és el cas de les Regulae d’Esteban de Masparrautha, impreses el 1492 a Pamplona, amb exemples en navarroaragonès, i el 1498 a València, amb exemples en català. Recentment, Emma Falque (2011) ha publicat una edició de l’incunable de Pamplona, en la qual ha inclòs un apèndix que recull també els proverbia en català.En aquest treball, a través de l’anàlisi lingüística dels susdits exemples, determinarem quins trets estan marcats diatòpicament per ser característics del català occidental —o fins i tot més específics de l’àrea meridional— i quins altres no tenen cap connotació diatòpica per ser generals en els textos medievals independentment de la seva procedència, dels quals alguns encara perviuen en certs subdialectes i d’altres han desaparegut.Paraules clau: llengua catalana, història de la llengua, dialectologia, valencià, aragonès.
Published on 30/09/14
Accepted on 30/09/14
Submitted on 30/09/14
Volume 29, Issue 2, 2014
DOI: 10.7203/caplletra.57.6791
Licence: CC BY-NC-SA license
Are you one of the authors of this document?