Fundacions i filantropia

Revision as of 15:21, 8 April 2018

NOTES SOBRE FUNDACIONS I FILANTROPIA¹

Amadeu Petitbò

Economista

INTRODUCCIÓ

Una de les característiques del ser humà és la generositat, no sempre suficientment practicada ni entesa per les autoritats i les administracions públiques (AAPP). Sovint manca confiança en la societat civil² tot i la seva capacitat per a resoldre problemes rellevants sense la dependència de les AAP. Des d’aquesta perspectiva el paper de les organitzacions de la societat civil (OSC) i, en particular, de les fundacions -i de les seves organitzacions representatives- assoleix un nivell rellevant, destacable, digne d’atenció, comprensió i suport.

El terme “mecenatge” troba el seu origen en la persona del patrici romà Cayo Mecenas qui fou ministre de l’emperador August. Home de gran fortuna econòmica, fou un poeta afeccionat i protector d’Horaci, Virgili i Properci, entre d’altres.

Quan Alexis de Tocqueville viatjà als Estats Units d’Amèrica, l’any 1831, va quedar sorprès per la solidesa de la societat civil americana. No era estrany doncs la societat civil era, precisament, la plataforma sobre la que s’assentava la fortalesa de tot el país. En relació amb aquesta qüestió va escriure: “Desprès de la llibertat d’obrar sol, el més natural per l’home és combinar el seu esforç amb els dels seus conciutadans per a treballar en comú”³. En altres paraules: situava la solidaritat en el centre de les preocupacions socials. En aquest context l’altruisme i la filantropia assoleixen una importància considerable.

Ensems, analitzant el comportament de la societat americana, observà que “Els ciutadans s’ocupen, en primer lloc, de l’interès general per necessitat, i, desprès, per conveniència; el que era càlcul es converteix en costum, i desprès de treballar pel bé dels seus conciutadans, acaben adquirint l’hàbit i el gust de servir-los.”⁴.

Els mercats són institucions que tenen com a objectiu facilitar els intercanvis y, com a resultat d’aquests, obtenir beneficis i contribuir al creixement econòmic i al benestar. En canvi, les fundacions tenen com a missió principal atendre les necessitats d’interès general no cobertes ni per les AAPP ni pel sector privat. En uns casos, porten a terme la seva missió amb recursos propis. En altres casos, canalitzant recursos privats o públics, tot fent front als problemes de competència entre fundacions en el procés d’obtenció de recursos i de dependència del cicle econòmic, de la política econòmica i de la regulació, multiplicada en el cas espanyol.

El dret a fundar està reconegut com un dret dels ciutadans en l’article 34 de la Constitució espanyola (CE) i, a l’empara de l’article 53CE no pot quedar a l’arbitri de les AAPP. En aquest punt, Espanya ha mostrat més sensibilitat que el conjunt europeu doncs als Tractats de la Unió Europea aquesta qüestió ha estat oblidada.

Catalunya, com Espanya, són territoris on la liberalitat i la solidaritat són exercicis regulars, no sempre prou reconeguts socialment ni fiscal. La solidaritat assoleix cotes elevades quan hi ha desgràcies o problemes d’envergadura. Ho hem comprovat multitud de vegades. També hem sigut testimonis del paper de les fundacions i de les OSC en aquestes circumstàncies.

LA FILANTROPIA, ARA: UN PANORAMA MUNDIAL POC AFAGALADOR

Un dels indicadors de l’estat de la filantropia al mon és l’elaborat pel CAF World Giving Index 2017⁵. Les tres variables emprades per a valorar el nivell de generositat col·lectiva són: a) l’ajut a un estrany o algú desconegut; b) les donacions voluntàries a una organització benèfica; i c) les activitats de voluntariat. Cada una d’aquestes activitats és avaluada i quantificada. La quantificació permet obtenir el valor de la mitjana i aquest valor és emprat per a la ordenació per països. No cal dir que les dades s’han de prendre amb cautela⁶ si bé, adequadament garbellades, ens permeten obtenir una primera interpretació global. L’índex 2017 ofereix informació sobre 139 països i les dades es refereixen a l’any 2016.

L’Informe revela una reducció del grau de solidaritat en relació amb l’Informe anterior; en particular, en relació amb l’ajuda als desconeguts i les ajudes monetàries. Aquesta ha estat una tendència global. En efecte, els 20 primers països occidentals han reduït el valor del seu Índex entre 1 i 5 punts percentuals. La puntuació corresponent a Europa, Àsia i Oceania és inferior a la del promig dels cinc darrers anys. Àsia, per la seva banda, ha registrat una reducció del valor de les tres variables, just el contrari del que reflecteix la realitat africana. Tot plegat revela l’existència de comportaments desiguals que s’han d’estudiar i interpretar amb deteniment.

En resum, 52 països augmenten el valor de l’indicador, 80 el redueixen, i 3 el mantenen⁷.

En relació amb el valor global de l’índex, Espanya ocupa el lloc número 71, amb un índex del 33%. Si les referències són l’ajut a un estrany, les donacions monetàries i el voluntariat, els llocs ocupats per Espanya són el 67, 43 i 101, respectivament, i els índex corresponents tenen un valor de 51%, 33% i 14%.

El panorama mundial no permet ser cofoi.

DIFERÈNCIES QUANT LA LLIBERTAT FILANTRÒPICA

El creixement econòmic posterior a la segona guerra mundial ha estat considerable. Les societats mai havien assolit uns nivells de prosperitat tan elevats⁸. A la seva empara, no solament s’ha reforçat la democràcia ans també el poder dels governs i els seus pressupostos. Malgrat aquesta evidència, resten molts problemes i demandes de la societat per resoldre. Per aquesta raó, la societat civil no ha tingut més sortida que organitzar-se millor i reforçar-se. En aquest punt, la missió i les activitats de la societat civil i de les OSC tenen una importància solemne.

La llibertat és una característica de les modernes societats democràtiques. Aquest fet suposa que les OSC haurien de tenir una llibertat total sempre que actuïn dins els límits de les constitucions i de les lleis. Tanmateix, no sempre és així doncs els governs, sovint, imposen límits a la activitat de les OSC i, en particular, de les fundacions, que veuen escapçada la seva llibertat i són víctimes de [[#|]]costos evitables.

El Center for Global Prosperity (CGP) del Hudson Institute, s’ha fet càrrec de la publicació The Index of Philantropic Freedom. 2015⁹. La publicació valora i ordena un conjunt de 64 països representatius de totes les regions segons les facilitats atorgades a la filantropia i a les donacions, tan les procedents de fora com les trameses fora.

La tesi de l’Índex, prou assenyada, és que a més dels factors socioculturals, la filantropia¹⁰ depèn de l’entorn legal i regulador -no sempre eficient-, sense excloure’n els incentius. És justament aquest entorn el que s’avalua a l’Índex.

Per a quantificar l’Índex s’han emprat les següents variables: a) les facilitats per a registrar i posar en marxa OSC; b) la política fiscal en relació a les deduccions, crèdits i exempcions; i c) les facilitats per a enviar i rebre diners o donacions en espècie. En relació amb la darrera qüestió, cal sotsratllar, per la seva rellevància, que les dificultats imposades per les AAPP sovint dificulten la globalització de les activitats de les OSC, el que no encaixa amb la globalització dels mercats i la llibertat de moviment de persones, béns, serveis i capitals.

Els Índex revelen les grans diferències entre països en relació a la llibertat filantròpica. En efecte, els seus valors oscil·len entre 4,8 (Holanda) i 1,7 (Aràbia Saudita) , éssent els valors de la mitjana aritmètica i de la mediana de 3,5 i 3,6, respectivament. Sorprèn el valor de 2,4 corresponent a Myanmar (Birmània) que, segons el World Giving Index, és el país més solidari¹¹. Amb aquests valors com a referència, una anàlisi conjunta posa en relleu el següent: en primer lloc, la existència de nombroses i feixugues regulacions sobre els intercanvis exteriors de diners i el control de capitals. Aquestes barreres, augmenten els costos de transacció i són un límit a la llibertat global de la filantropia. L’efecte immediat és el fre a la cooperació internacional. En segon lloc, la legislació sobre els eventuals moviments il·lícits de capitals, n’ha reforçat els controls corresponents, perjudicant, sobre tot, els països destinataris dels recursos, principalment subdesenvolupats.. En tercer lloc, l’escepticisme creixent -fins i tot, l’hostilitat- en relació amb el tractament de les donacions estrangeres a les OSC. Aquest fet perjudica, notablement, el desenvolupament de la societat civil, límita les seves activitats i pot afectar negativament la eficiència conjunta de l’ús dels seus recursos. Per últim, els resultats assolits posen en relleu que mentre en uns països l’activitat de la societat civil és benvinguda, en altres països passa justament el contrari i que, ensems, no hi ha una elació directa entre el nivell de renda per capita i la llibertat atorgada a la filantropia¹².

LA LLIBERTAT FILANTRÒPICA A ESPANYA

En el llistat del CGP Espanya ocupa el lloc 12è, amb un valor global de l’Índex de 4,3. Pel que fa a: a) la creació, registre i posada en marxa d’una fundació; b) impostos i incentius fiscals a les OSC i als donants; i c) facilitats per a portar a terme transaccions transfrontereres, els valors parcials corresponents són 4,5; 4,0; i 4,4, respectivament. El tret més rellevant és que Espanya és poc generosa fiscalment el que tradueix un marcat escepticisme en relació al paper que poden portar a terme les OSC i al temor que substitueixin les AAPP en la solució dels problemes que afecten la societat.

Aquests Índex són el resultat d’avaluar set variables¹³. Aquestes variables (entre parèntesi s’han inclòs els valors corresponents a Espanya) responen a la qüestió de fins a quin punt: a) els ciutadans poden crear i treballar en una OSC (4,0); b) les OSC són lliures per a portar a terme la seva activitat sense entrebancs governamentals (5,0); c) els governs són prudents a l’hora de tancar una OSC (4,5); d) el sistema fiscal afavoreix les donacions benèfiques (4,0); e) la regulació afavoreix les OSC a l’hora de rebre donacions (4,0); f) l’entorn regulador afavoreix la recepció de donacions transfrontereres (4,7); i g) l’entorn regulador afavoreix la tramesa de donacions transfrontereres (4,0).

Més concretament, el cas espanyol pot resumir-se com segueix:

1) El dret a crear una fundació i el dret d’associació estan reconeguts a la CE. Els ciutadans i les corporacions disposen d’una gran llibertat per a crear OSC. Els únics límits es refereixen a la legalitat dels objectius. Tanmateix, en el cas de les fundacions i les organitzacions que disposen de beneficis públics, les autoritats supervisores son conservadores i, en ocasions, inconsistents, tot i que no actuen políticament. Pel que fa a les fundacions, el capital mínim per a posar en marxa una fundació és de 30.000 euros.

2) La llibertat operativa de les OSC és, pràcticament, total. Tot i que recentment s’han aprovat unes normes en relació al funcionament dels òrgans directius, aquestes no són obligatòries si bé cada cop són més utilitzades per seguretat jurídica i en benefici de la transparència. La llibertat d’establir relacions entre organitzacions espanyoles i de fora de Espanya només té els límits lligats al compliment de les normes, particularment les fiscals i el manteniment de la informació que solament pot ser requerida en casos de sospita de terrorisme o de blanqueig de diner. En tot cas, les fundacions han de sotmetre el seu pla d’actuació anual i els comptes tancats a l’autoritat supervisora, d’acord amb un procediment fonamentalment burocràtic, amb especificitats en funció de la dimensió de les fundacions.

3) Les fundacions i les associacions poden extingir-se voluntàriament. El procediment de dissolució de les fundacions i associacions està reglat però no sempre és senzill i requereix la ratificació de les autoritats supervisores. En el cas de les fundacions, és el govern el que assigna els actius de les fundacions extingides. Si és el govern el que decideix l’extinció d’una fundació, és necessari un procediment judicial, àdhuc en el cas de violacions legals flagrants, degut al suport constitucional de les fundacions.

4) Els individus i les corporacions son titulars de beneficis fiscals quan fan donacions -en efectiu o en espècie- a les OSC registrades. Tanmateix, no totes les OSC en poden ser beneficiàries, el que obre la possibilitat de disputes legals; però les fundacions estan incloses en la llista d’entitats beneficiàries. Cal remarcar que, desprès de la darrera reforma fiscal en relació a les donacions, a finals de l’any 2014, els donants individuals es beneficien d’una deducció fiscal del 75 per cent pel que fa a donacions inferiors als 150 euros. Si la donació supera aquesta quantitat, la deducció és del 30 per cent. En el cas de les corporacions, les deduccions són del 35 per cent, que poden assolir el 40 per cent en alguns casos. El control fiscal és necessari, però el procediment és senzill si s’assoleixen les condicions requerides per a ser titular dels beneficis fiscals.

5) Determinades OSC, i les fundacions en particular, poden ser beneficiàries d’altres beneficis fiscals, com ara sobre la propietat i els beneficis.

6) Amb l’objectiu d’exercir un control sobre les rendes rebudes de l’estranger, el tractament fiscal de les OSC és idèntic al de les corporacions. Tanmateix, els procediments són senzills. En el cas de les donacions transfrontereres en efectiu per a finalitats filantròpiques, no hi ha repercussió fiscal. En el cas de donacions en espècie, cal comptar amb els drets de duana i el corresponent impost sobre el valor afegit (IVA).

7) Les trameses de diner a l’estranger estan lliures de impostos però no compten amb beneficis fiscals per als individus o les corporacions donants. En aquest cas, les donacions en espècie son objecte de tractament fiscal en relació a l’IVA i als impostos de duanes.

LES FUNDACIONS ESPANYOLES A L’ÉPOCA DE LA CONNECTIVITAT I LA DISRUPCIÓ DIGITAL

Les fundacions -aquest tipus de “centaures metafísics”, que diria Javier Gomá- són OSC que disposen d’un patrimoni que han de gestionar amb eficiència amb l’objectiu de resoldre problemes d’interès general. Un fet rellevant és que no pretenen distribuir beneficis als fundadors sense que aquest fet exclogui -com a conseqüència de la bona gestió dels seus recursos- l’obtenció de beneficis adreçats al compliment dels fins fundacionals o a incrementar el patrimoni fundacional. La seva creació respon a un acte de liberalitat, de generositat i de despreniment definitiu d’una part del patrimoni del fundador o fundadors¹⁴.

El que s’ha dit suposa que les fundacions han d’atendre necessitats d’interès general que no siguin ateses ni per les AAPP ni pel sector privat o pels particulars. Ens uns casos ho fan amb recursos propis. En altres casos, canalitzant recursos públics o privats. Tot plegat fent front als problemes derivats del cicle econòmic, de la política econòmica o de la competència entre les pròpies fundacions sol·licitants de recursos. Com es diu habitualment: on hi ha una necessitat hi ha una fundació.

En aquest punt cal assenyalar que les fundacions, per regla general, contribueixen a resoldre les necessitats socials d’una manera ràpida i eficaç. I ho fan amb eficiència. Aquesta es la sensació general. D’acord amb la Coordinadora catalana de fundacions¹⁵, el 57 per cent de les fundacions es considera més eficient que les AAPP en la prestació de serveis públics. Pensis que si no hi hagués fundacions, les necessitats socials haurien d’ésser cobertes per les AAPP o pel sector privat.

L’entorn de les fundacions ha canviat molt en els darrers anys. No es tracta de mirar al passat ans de mirar al futur. Aquest canvis han tingut lloc sobre la base d’una plataforma complexa dominada per la globalització, la crisi econòmica, el desplegament d’Internet, l’augment en el nombre de fundacions i la importància creixent de les xarxes socials, la tecnologia i les innovacions. Tot plegat configura un panorama completament diferent en el que les fundacions, forçosament, han de portar a terme la seva activitat. Destaquem-ne la globalització i el progrés tecnològic.

La globalització no és un fenomen nou. Tanmateix, ha assolit una nova dimensió com a conseqüència de l’esclat de les comunicacions i les telecomunicacions en un context de progrés econòmic accelerat, disruptiu en molts casos. Aquest fet, per la seva importància ha impactat sobre el conjunt de la societat i, en particular, sobre el quefer quotidià de les fundacions. En tot cas, considerant el conjunt del sector fundacional, encara ho ha fet d’una manera desigual, insuficient i inacabada. Els canvis al llarg dels propers anys seran espectaculars.

El progrés tecnològic afecta tota la societat i tota l’activitat econòmica, tot condicionant el nostre futur. I no es aliè a la conducta de les fundacions. Per una banda, són les pròpies fundacions les que, en molts casos, han impulsat -directament o indirecte- aquest progrés tecnològic. Les seves inversions, el suport a la recerca o els programes de beques en són bons exemples. Per altre banda, les fundacions empren les noves tecnologies amb una intensitat creixent per a ampliar, diversificar i diferenciar els seus espais d’actuació. Amb l’ús de les noves tecnologies pretenen diversificar i diferenciar les seves àrees d’actuació, assignar millor els seus escassos recursos i optimitzar els resultats dels seus programes.

La crisi econòmica i l’escassedat de recursos han estat factors condicionants de primer ordre doncs han tingut un impacte clar en la dimensió i la profunditat dels canvis. Internet i els telèfons mòbils han permès que molts emprenedors joves, amb pocs recursos, hagin demostrat les seves habilitats com a empresaris. Aquesta etapa, difícil, ha estat el preludi d’una altre etapa molt més creativa i innovadora. D’acord amb els experts, les innovacions tecnològiques transitaran per molts camins diferents i ho faran a gran velocitat. Seran disruptives, aclaparadores, immisericordes. Ho canviaran gairebé tot i ens hi haurem d’acomodar. Per a bé i per a mal. Les referències seran la intel·ligència artificial, la robòtica, la biologia mèdica, la biologia sintètica, la impressió tridimensional, l’ús massiu de dades, la biomedicina, la neurociència, la nano tecnologia o la recerca de nous mètodes de estalvi energètic i de preservació del medi ambient, per mencionar alguns exemples.

No hi ha dubte de que els nous descobriments i les seves aplicacions contribuiran de forma decisiva a millorar el benestar del conjunt de la societat tot i que alguns dels seus membres en resultaran perjudicats o incomodats, com ha succeït en el passat. També contribuiran a modernitzar el quefer de l’activitat fundacional. Tot amb tot, les fundacions no seran alienes al procés.

L’anàlisi econòmica ens ensenya que si es vol que l’adaptació al canvi sigui ràpida i sense costos innecessaris cal enderrocar les barreres d’entrada i eliminar les regulacions ineficients, malauradament nombroses. Ambdós entrebancs, en el món dels negocis assoleixen una importància creixent en el procés d’introducció de noves tecnologies i el mateix succeeix al mon fundacional tot i que està menys sotmès a la disciplina del mercat i no rep la pressió competitiva amb tanta intensitat. Un dels entrebancs més feixucs en el món fundacional és la impossibilitat d’aplicar deduccions de l’IVA o d’aplicar l’IVA quan les fundacions fan donacions en espècie, àdhuc a les pròpies AAPP¹⁶.

Des d’una altre perspectiva, una qüestió rellevant és la connectivitat. En el cas de les empreses, el mercat i la pròpia competència ho faciliten. En el cas de les fundacions, la capacitat de connexió entre elles i els seus grups d’interès és més complexa i requereix instruments ad hoc. L’anàlisi de la realitat reflecteix que les grans idees transformadores recolzen sobre el coneixement de connexions entre qui comparteix idees, processos, objectius i projectes. En aquest punt assoleixen una rellevància especial els intercanvis d’idees procedents de disciplines distintes o d’organitzacions diferents. De fet, vivim en un món caracteritzat per les connexions en un context cada cop més obert i competitiu. Universalment competitiu. En aquest món la informació és disseminada a baix cost. Àdhuc, a cost marginal pràcticament igual a zero. Però això no és tot: és disseminada a més velocitat, amb més flexibilitat i amb menys entrebancs que en èpoques anteriors. I el procés continuarà.

Però no cal oblidar que no tot són beneficis. Aquestes qüestions, rellevants sens dubte, tenen cost. El futur exigirà més capital fix i, també, més capital humà. Un capital humà particularment flexible i format, amant de la innovació i el risc. Justament igual que ha succeït en les revolucions tecnològiques precedents. Aquest fet remet a la necessitat de finançament i al risc de perdre el lloc de treball i/o veure com es redueixen els salaris reals en un context de forta competència pel lloc de treball. La formació permanent i l’adaptació continua a les exigències d’una nova realitat tecnològica seran necessitats permanents. Reeixirà qui sàpiga aprofitar tots els seus avantatges. Dues qüestions estaran presents en una dura dialèctica: per un costat, el sentiment solidari i, per l’altre, l’assignació eficient de recursos. La gestió empresarial serà la referència a les OSC.

Paga la pena aturar-se en el mercat de treball. Per a cada treballador no adaptat a les noves exigències de la tecnologia i el mercat de treball uns altres treballadors competiran pel seu lloc de treball. No és quelcom nou. És l’exigència del progrés de la humanitat. No és un nou repte car ja l’hem observat en èpoques anteriors. És un repte diferent que afectarà, sobre tot, a aquells que porten a terme un treball rutinari o no qualificat susceptible de ser substituïts per altres treballadors no qualificats que acceptin salaris més baixos. O per un robot, flexible i disciplinat, dins d’uns marges preestablerts i definits. Aquesta realitat posa en relleu que si, per una banda, la globalització i el progrés tecnològic suposen un gran avantatge pels consumidors i pels treballadors qualificats, també plantegen un repte per aquells ciutadans que no responguin amb eficiència als canvis que exigeix el propi desenvolupament de les forces productives. Però, el més rellevant és que es planteja una oportunitat que no cal desaprofitar.

Tanmateix, les AAPP no sempre veuen amb bons ulls la presència i l’activitat de les fundacions i altres OSC i, àdhuc, el sector privat. Hi ha la temença de que envaeixin un camp que consideren reservat en règim de monopoli. Aquesta visió, de mirada curta i exempta de voluntat modernitzant, segueix vigent perquè les AAPP no volen actuar d’acord amb els principis del cost-benefici o cost-eficàcia. Sembla que ningú se’n vulgui ocupar.

LES FUNDACIONS A ESPANYA¹⁷

Les fundacions -i el sector no lucratiu, en general- compten amb una llarga tradició a Espanya i, en particular, a Catalunya. La seva creació respon a la voluntat del seu fundador o fundadors de contribuir, com a resposta a un impuls altruista, a resoldre problemes d’interès general. Atesa la diversitat que s’observa al mon fundacional, pot assegurar-se que la decisió dels fundadors reflecteix la seva generositat i la seva imaginació. Però no solament dels fundadors, també dels directius de les fundacions i dels seus òrgans de govern. I, sovint, de la seva família.

Ensems, pot dir-se que les fundacions, tot i les seves febleses, són eficients i sensibles a l’hora de decidir les seves actuacions i complir els seus compromisos. El seu paper és cada cop més rellevant a la societat espanyola i el seu treball quotidià, de vegades molt sacrificat, recolza en el coneixement de la realitat, experiència, capacitat d’innovar, flexibilitat a l’hora de prendre decisions, bona gestió del risc, independència, capacitat d’autocrítica i d’autoavaluació. En paraules de Ruiz Olabuénaga¹⁸: “el món de les organitzacions privades no lucratives, amb les seves peculiaritats i deficiències, amb els seus riscos i debilitats, compleix amb satisfacció la funció supletòria, complementaria i enriquidora de la oferta de serveis de l’Administració Pública, com autèntica escola de participació social i de foment de la democràcia, al temps que constitueix un mecanisme complet de mediació social, com conjunt de grups intermedis que contribueixen eficaçment al desenvolupament de la solidaritat orgànica de les societats modernes, com agudament va observar, fa temps, Émile Durkheim...” . Idees semblants exposen Rubio i Sosvilla^¹⁹ quan, tot comparant l’activitat de les fundacions amb la de les AAPP, diuen que les fundacions fan front a les necessitats socials “unes vegades, de forma complementària, altres vegades de forma diferent i, en ocasions, de forma única i insubstituïble”.

En el camp de la atenció als problemes d’interès general, la gestió de les fundacions és més eficient i propera que la del sector públic. També menys invasiva. Per regle general han portat a terme la seva activitat de forma satisfactòria. És cert que hi ha hagut ensurts, certament dolorosos, però estadísticament no significatius, malgrat el seu impacte als mitjans de comunicació.

La regulació

Aquesta referència a la regulació no és gratuïta. D’acord amb la tradició de l’economia dels mercats, la regulació es una de les referències que condicionen el quefer fundacional: l’estructura del sector, la seva conducta i, també, els resultats assolits. Disposar d’una regulació moderna és cabdal per optimitzar el recursos administrats per les fundacions i la resta d’OSC.

Tot amb tot, les fundacions són molt dependents de la legislació vigent que compte amb massa anys i, en aquests moments, exigeix una reconsideració profunda, global. El pilar de la legislació vigent és la Llei 50/2002, de 26 de desembre, de Fundacions (LF2002). La Llei, a l’Exposició de motius, es refereix al dret fundacional a fundar i a diverses exigències que aconsellaren l’actualització de la Llei 30/1994, de 24 de novembre, de Fundacions i d’incentius fiscals a la participació privada en activitats d’interès general (LF1994). Si la LF1994 fou qualificada de “vetusta”, el mateix pot dir-se ara de la LF2002.

La LF2002 va néixer plena de cauteles. Per això és excessivament conservadora. No va mirar prou al futur i es va aprovar sense els necessaris estudis previs i l’anàlisi de la tradició en altres països que anaven molt pel davant d’Espanya en relació amb les fundacions i el mecenatge. Certament, les autoritats escoltaren les fundacions, però no varen saber fer una llei moderna, esperonadora de l’activitat fundacional i de la filantropia. Es va perdre una magnífica oportunitat.

A l’article 2LF2002 es defineixen les fundacions com “organitzacions constituïdes sense finalitat de lucre que, per voluntat dels seus fundadors, tenen afectat d’una forma duradora el seu patrimoni a la realització de finalitats d’interès general”. És a dir, es tracta d’organitzacions que disposen d’un patrimoni (art. 19LF2002) adreçat a resoldre eficientment problemes d’interès general d’acord amb la voluntat del fundador que, lògicament figura de forma explícita als estatuts fundacionals. La solució de problemes particulars, en conseqüència, en queda exclosa. La progressiva professionalització de les fundacions condueix a una administració cada cop més eficient del seu patrimoni. Per tant, no resulta estrany que les fundacions obtinguin beneficis. Tanmateix, a diferència del que succeeix en el món empresarial, el rellevant és la prohibició de repartir-los.

De forma semblant, a l’article 331-1 de la Llei 4/2008, de 24 d’abril, del llibre tercer del Codi civil de Catalunya, relatiu a les persones jurídiques (LlF2008) es diu que “Les fundacions són entitats sense ànim de lucre, constituïdes per un o diversos fundadors, mitjançant l’afectació d’uns béns o d’uns drets de contingut econòmic i la destinació de llurs rendiments o dels recursos obtinguts per altres mitjans al compliment de finalitats d’interès general”. D’acord amb la llei catalana, les fundacions poden ésser de durada indefinida o temporal.

La LF2002 i la LlF2008 atorguen als fundadors una gran llibertat per a definir les finalitats fundacionals. Els fundadors poden fundar d’acord amb la seva voluntat, sensibilitat, imaginació i preocupacions. Això fa que l’anàlisi de les fundacions exhibeixi una gran diversificació, font de la grandesa dels seus programes i dels resultats assolits. Però, sobre tot, reflecteix la liberalitat dels seus fundadors i, en ocasions, dels seus hereus. Autèntics exemples de generositat i solidaritat.

Cal remarcar que la gestió de les fundacions està sotmesa a una estricta supervisió i a limitacions, que redueixen els graus de llibertat en relació a la utilització dels recursos. Un exemple d’aquestes limitacions és l’obligació de combinar el manteniment del valor patrimonial en termes reals amb l’obligació (articles 27LF2002 i 333-2LlF2008) de destinar, en un període de quatre anys, al menys el 70 per cent dels ingressos de les fundacions, deduïdes les despeses necessàries per a la seva obtenció, a la realització dels fins fundacionals, a incrementar la dotació fundacional o a reserves. Aquesta previsió, sorprenentment, no pren en consideració els possibles ensurts derivats de la conjuntura econòmica ni el comportament, a voltes tan imprevisible, dels mercats financers. Pensis, per exemple, el que succeeix en períodes d’inflació elevada i escassa rendibilitat dels mercats financers. En aquestes circumstàncies, el compliment estricte de la norma pot impedir portar a terme l’activitat fundacional sobre la base de l’assignació òptima dels recursos econòmics fundacionals.

Els canvis registrats a la societat al llarg de la darrera dècada fan que la regulació sigui un obstacle que dificulta els canvis necessaris en el món fundacional, particularment pel que fa a les noves tecnologies, la fiscalitat del mecenatge i de les pròpies fundacions, i les noves formes d’altruisme. El mateix pot dir-se dels reguladors; en particular, els Protectorats. Es tracta de barreres que, en ocasions, són molt elevades: Uns obstacles que caldria remoure. I, pel que fa a la qüestió fiscal, un error d’apreciació, car les desgravacions, a més de reflectir la sensibilitat pública en relació als afers socials, generen retorns fiscals positius mercès a l’efecte multiplicador de les despeses acollides per les fundacions que són adreçades a finalitats d’interès social.

Els reguladors: el Protectorat i el Registre de fundacions

Els protectorats son òrgans de supervisió de l’activitat de les fundacions i els responsables de controlar que la seva conducta es porti a terme d’acord amb el prescrit per les lleis. En els darrers anys s’han anat adequant al procés de modernització de les fundacions. Tanmateix, els queda bastant camí per recórrer atesa la complexitat creixent de les activitats fundacionals, particularment en relació amb la gestió financera. La unificació dels protectorats d’àmbit estatal ha estat un pas important, necessari però encara insuficient. Caminen poc a poc i els seus procediments són excessivament lents, el que perjudica a les fundacions. Cal avançar en el camí de la seva modernització. Ara, les funcions dels Protectorat únic per a les fundacions d’abast espanyol correspon al Ministeri d’Educació, Cultura i Esport. L’article 336-1LlF2008 estableix que “El protectorat estableix les seves funcions per mitjà del departament de la Generalitat que les tingui adscrites”.

L’anàlisi de la realitat mostra que molts dels problemes que té plantejat el Protectorat únic estan relacionats amb el seu mal disseny. La seva poca rellevància administrativa i la seva incapacitat per abordar autònomament els problemes que els són plantejats li resta eficàcia. El seu nivell administratiu de Sots direcció general és inequívocament insuficient.

Una cosa ha de quedar clara: el que legitima la figura i la intervenció dels protectorats no és que les fundacions siguin portadores de beneficis fiscals, com tantes vegades s’ha dit. Els protectorats es justifiquen per la necessitat de vetllar perquè les fundacions compleixin els fins d’interès general pels que han estat creades tot assegurant que la voluntat del fundador és respectada. Recordis que, des del mateix moment que la fundació es creada, el fundador queda jurídicament deslligat dels recursos aportats que ja no formen part de la seva propietat. Tan sols els administra. Passen de ser d’us privat i lliure a estar assignats a un fi d’interès general. Per tant, atès que en les fundacions no hi ha un propietari o soci que vigili, amb total independència, l’adequat compliment de la missió fundacional i de la rendició de comptes, s’ha considerat oportú que aquesta funció la porti a terme un òrgan públic, tot i que podria pensar-se en formes alternatives. En qualsevol cas, el que cal demanar és que aquest òrgan sigui eficient i no resti eficàcia a l’activitat fundacional.

Les fundacions d’abast espanyol estan registrades, ara, en un Registre únic adscrit al Ministeri de Justícia, que, com el Protectorat, no funciona adequadament. Els retards són considerables, el que causa gran perjudici a les fundacions. Ensems, encara no poden utilitzar-se les dades registrades per a fer investigacions d’envergadura, sòlides rigoroses, d’abast científic. Ni tan sols es coneixen les fundacions que realment estan actives i les seves principals característiques.

En el cas de Catalunya, d’acord amb l’article 315-1LlF2008, els registres de persones jurídiques depenents de la Generalitat assumeixen funcions de qualificació, inscripció i certificació. A més d’inscriure les persones jurídiques depenents de la Generalitat s’hi ha d’inscriure les entitats subjectes al dret català i les delegacions de fundacions estrangeres establertes a Catalunya si hi exerceixen majoritàriament llur activitat. Tanmateix, a l’article 311-9LlF2008 s’estableix que “les fundacions regulades per altres lleis de fundacions, incloses les que d’acord amb la legislació estatal tenen la consideració d’estrangeres, que amb caràcter regular exerceixen activitat a Catalunya hi ha d’establir una delegació i l’han d’inscriure en el Registre de Fundacions”²⁰.

Cal articular les funcions del Protectorat i del Registre únics. Hagués estat una bona idea fer-los operatius en el marc d’una mateixa unitat administrativa amb nivell de Direcció General. Tanmateix, la realitat administrativa és molt complexa i lo racional no sempre es tradueix en una realitat operativa. La unificació en un sol òrgan del Protectorat i el Registre facilitaria el que realment han de fer aquestes unitats administratives: vetllar perquè totes les fundacions sotmeses a la seva jurisdicció compleixin la seva obligació de atendre als objectis d’interès general definits pel Fundador i a la rendició de comptes i que aquelles que no tenen activitats puguin ésser declarades com a extingides o, al menys, inactives. Tot plegat, sense deixar de banda la protecció que la CE i les lleis atorguen a la voluntat del fundador i a l’exercici del dret constitucional a fundar.

L’estructura²¹

L’anàlisi de les fundacions pot fer-se des de la perspectiva de la economia industrial, com correspon l’activitat dels economistes. Les dades no permeten fer una anàlisi exhaustiva ni, tampoc, establir inequívocament les relacions causals. Però sí es possible fer una primera aproximació, forçosament senzilla i arriscada atès que els preus no hi juguen un paper fonamental com ara en el cas de les empreses i que és difícil comparar entre fundacions.

Certament, l’anàlisi de l’estructura és necessàriament descriptiu. Pretén, sobre la base de la informació disponible, conèixer els trets bàsic que caracteritzen el sector fundacional. En el nostre cas, a més del nombre de fundacions i les seves característiques: barreres d’entrada, diferenciació i diversificació de l’oferta, expressades per les característiques dels seus serveis i, en el seu cas, béns.

Prenent com a referència les Fundacions actives efectives²² -aquelles que mostren algun tipus d’activitat real relacionada amb el seu objecte social i que no es troben en un estat latent- pot dir-se que, d’acord amb els estudis del Instituto de Análisis Estratégico de Fundaciones (INAEF) de la Asociación Española de Fundaciones (AEF), se’n comptabilitzaren 8.866 al conjunt d’Espanya l’any 2014. D’aquestes, 5.499 comptaven amb treballadors assalariats. L’any 2009, les xifres eren 9,823 i 6.131, respectivament. Lògicament, l’impacte de la crisi econòmica sembla haver estat demolidor. Tanmateix, es veurà que, malgrat la reducció en el nombre de fundacions, el sector fundacional ha resistit força bé la trompada de la crisi econòmica. Ensems, més enllà del nombre de fundacions es registra un cert minifundisme fundacional car el 41,2 per cent eren fundacions de petita dimensió, amb uns ingressos compresos entre els 30.000 i els 500.000 euros. Matisa aquesta informació el fet que el 27,4 per cent de les fundacions tenia més de 20 treballadors.

La Comunitat de Madrid comptabilitzava 2118 fundacions l’any 2008 i, s’estima, 2113 l’any 2014. Això representava una densitat de 34 i 33 fundacions per 100.000 habitants. Les xifres corresponents a la Comunitat autònoma de Catalunya són 2299 i 1958, respectivament, reflectint una pèrdua rellevant quant el nombre de fundacions. Les densitats corresponents 31 i 27, inferiors a les de la Comunitat de Madrid. La densitat mitjana corresponent a Espanya l’any 2014 fou de 20 fundacions per 100.000 habitants.

Les fundacions tenen un impacte macroeconòmic considerable. Les estimacions corresponents a l’any 2014 revelen que el valor del conjunt de les dotacions fundacionals assolia els 7.466 milions d’euros, xifra més baixa que la de l’any 2010 però més elevada que la dels dos anys precedents. Els indicadors disponibles fan pensar que la tendència millora. Noves fundacions rellevants i una recuperació dels mercats financers en poden ser les causes. Per la seva banda, els actius eren estimats en 21.469 milions d’euros (M€), l’any 2014. Els ingressos totals s’estimen en 7.398 i les despeses totals en 8.066 M€. El major valor de les despeses en relació amb els ingressos ha permès que les fundacions portessin a terme la seva activitat sense interrompre els serveis que venien prestant abans de la crisis econòmica, fent de la crisi una oportunitat doncs s’han aprofitat les dificultats per a portar a terme un notable esforç racionalitzador, preludi de millors resultats en el futur.

El valor afegit brut s’ha estimat en 514 M€ en el cas de la Comunitat autònoma de Catalunya i en 485 M€ en el cas de la Comunitat de Madrid. Destaca el fet que en relació al valor afegit brut, el corresponent a la Comunitat autònoma de Catalunya és 1,06 vegades superior al de la Comunitat de Madrid, mentre que l’ocupació és 2,24 vegades superior. Aquestes dades fan suposar que la productivitat aparent és superior en el cas de les fundacions establertes a la Comunitat de Madrid.

Les estimacions de Rubio i Sosvilla, sobre la base de la Comptabilitat Nacional d’Espanya, revelen que el valor afegit brut a preus bàsics corresponent a l’any 2014 referit a les fundacions espanyoles era de 3.089 M€, essent la remuneració dels assalariats de 2.667 M€ i l’excedent brut d’explotació de 422 M€. Destaca el fet que la remuneració mitjana anual per contracte era de 12.481 euros, xifra que ha de ser matisada tenint en compte la elevada proporció de treballadors a temps parcial i la encara baixa qualificació de bastantes persones que treballen a les fundacions espanyoles, qüestió que es va corregint a bon ritme.

El món fundacional és jove. De les dades de la AEF es dedueix que, l’any 2014, el 70,6 per cent de les fundacions actives tenia menys de 20 anys el que reflecteix que la seva constitució fou posterior a la LF1994. Aquella llei va incentivar la creació de fundacions: el 26,0 per cent de les fundacions espanyoles registrades i no extingides foren creades en els set anys posteriors a la seva aprovació. El 44,7 per cent de les fundacions espanyoles registrades i no extingides foren creades entre els anys 2003 i 2014, desprès de la aprovació de la LF2002. Ha estat evident que l’impuls modernitzador d’una llei de fundacions esperona la seva creació i desperta iniciatives adormides sobre tot si la regulació inclou un marc racional d’incentius fiscals al mecenatge i a la participació social.

Quant la dimensió de les fundacions, pot dir-se que hi destaca un cert minifundisme. Però també es compta amb fundacions de gran dimensió. L’any 2013, el 41,2 per cent de les fundacions considerades eren de petita dimensió, amb uns ingressos compresos entre els 30.000 i els 500.000 euros. A aquest grup el seguia en importància relativa el de les micro fundacions amb ingressos inferiors als 30.000 euros, que suposaven el 20,3 per cent del total. Cal pensar que la crisi econòmica, la reducció dels ajuts públics i la tendència de moltes fundacions a ser més operatives han influït en la reducció del pes d’aquest grup de fundacions en els darrers anys. El que podem anomenar fundacions mitjanes -amb ingressos superiors als 500.000 euros però inferiors als 2,5 M€- representaven el 18,3 per cent del total. Per la seva banda, el grup de fundacions amb ingressos superiors als 2,5 M€ euros però inferiors als 10 M€ es consideren fundacions grans i poden endegar projectes d’envergadura. Aquestes fundacions representaven el 14,9 per cent del total. I les fundacions amb ingressos superiors als 10 M€ fins els 50 M€ es consideren fundacions molt grans i representen el 3,86 per cent del total. Per fi, les macro fundacions, amb ingressos superiors als 50 M€ suposaven l’1,4 per cent del total. L’anàlisi de l’evolució en els darrers anys reflecteix la pèrdua de pes de les mini fundacions i l’augment de la importància relativa de la resta, destacant l’augment de la participació de les grans fundacions.

La comparació internacional, tot i la heterogeneïtat de les fonts, té sentit com a referència. D’acord amb l’Observatoire de la Fondation de France/CERPhi²³, es posa en relleu que Espanya té una baixa densitat de fundacions en relació a la seva població: el nombre de fundacions per 100.000 habitants és de 30 en el cas d’Espanya front les 162 de Suïssa, 144 de Suècia, 45 d’Holanda ó 41 de Polònia.

Si la referència és el valor dels actius, els corresponents a Espanya han estat estimats en 23.900 M€, essent les xifres corresponents a Itàlia, Holanda, Alemanya, Suïssa i Regne Unit, per exemple, de 90.000, 80.000, 70.000, 58.000 i 52.860 M€, respectivament. Pel que fa a les despeses estimades d’Alemanya, Itàlia, Espanya, França, Holanda i el Regne Unit el seu import fou de 17.000, 9,950, 8.520, 7.454, 6.000 i 2.800 M€, respectivament. En tot cas, la proporció de les despeses de les fundacions en relació amb el PIB fou, en els casos d’Holanda, Espanya, Alemanya, Itàlia i França del 0,94; 0,81; 0,62; 0,61 i 0,36 per cent, respectivament, el que denota l’esforç altruista de la població espanyola.

En contra de la creença habitual, la importància de les persones físiques en l’arena fundacional és creixent en relació amb les persones jurídiques. L’any 2014, el percentatge de fundacions actives efectives espanyoles fomentades per persones físiques era del 71,2 per cent. També és més rellevant la iniciativa privada en comparació en la iniciativa pública: el 65,9 per cent de les persones físiques fundadores de fundacions actives efectives espanyoles corresponia a persones jurídiques privades. Per altre banda, quant les fonts d’ingressos, el 73,8 per cent són d’origen privat, el 15,5 per cent, d’origen públic i el 10,7 per cent restant té un origen financer. Més concretament, el 54.1 per cent dels ingressos fundacionals procedeix de donacions i subvencions, el 36,2 per cent de prestacions de serveis i venda de béns i el 9,7 per cent restant, de rendiments del patrimoni .

En aquest context, cal destacar que les Comunitats autònomes i les administracions locals han mostrat una gran activitat quant la creació de fundacions: 42,3 i 31,7 per cent de les fundacions de caràcter públic, respectivament. Les fundacions impulsades per l’Administració General de l’Estat representaven el 15,2 per cent. La resta corresponia a entitats educatives i d’abast provincial. Aquesta proliferació de fundacions públiques reflecteix una iniciativa més que discutible pel fet que sostrau una part no negligible de l’activitat pública del control administratiu. Si a aquest fet li sumem les empreses públiques i les encomanes (“encomiendas”) de gestió, es comprova que estem davant un problema que exigeix una acurada atenció.

A més de l’esmentat minifundisme, cal destacar que l’àmbit territorial d’actuació de les fundacions actives efectives espanyoles era, principalment, autonòmic: el 38,9 per cent de les fundacions tenien aquest camp d’actuació, molt més destacat que l’abast estatal (23,7 per cent) i local (18,3 per cent). Fins i tot, un 2,1 per cent de les fundacions espanyoles tenen un abast territorial comarcal i el 4,5 per cent, provincial. Aquestes xifres posen en relleu que moltes fundacions han estat creades per a resoldre problemes territorials específics, En tot cas, sorprèn l’escassa vocació internacional de les fundacions espanyoles en un context globalitzat: només un 12,2 per cent de les fundacions espanyoles miren al món com a referència, el que es contradiu en el que hauria de ser una visió moderna de l’activitat fundacional: es prefereix la solució de problemes locals, de petita volada, a la solució de problemes d’ample abast, finançats amb recursos de tercers.

Les fundacions espanyoles es concentren a les comunitats autònomes de Madrid (24 per cent), Catalunya (22 per cent), Andalusia (10 per cent) i Comunitat valenciana (9 per cent).

Quant el bé o servei ofert, les dades disponibles no permeten aprofundir massa. La informació disponible es refereix a l’activitat principal del quefer fundacional d’acord amb una classificació buida de contingut econòmic. De fet, el que més atreu l’activitat fundacional són les activitats de cultura-lleure, educació-recerca, medi ambient i serveis socials. El 79,3 per cent de les fundacions actives espanyoles tenien aquestes activitats com a referència principal l’any 2014, mantenint-se els percentatges pràcticament constants al llarg del període 2008-2014.

Les barreres d’entrada per al desplegament de l’activitat fundacional són, fonamentalment, la dotació fundacional, la lentitud i inseguretat administratives i la obligació d’assignar els resultats de l’administració del patrimoni a finalitats d’interès general. Certament no es tracta de barreres insalvables. Per tant, pot dir-se que l’exercici del dret constitucional a fundar pot portar-se a terme sense massa dificultats.

La conducta

En parlar de la conducta, l’economia dels mercats es refereix a variables com ara la competència en preus, les estratègies empresarials, les inversions o les despeses en I+D, per exemple. Tot i la seva forta capacitat explicativa, aquestes referències no permeten fer una anàlisi acurada de la conducta de les fundacions espanyoles. Tot i que en el món de les fundacions pot haver-hi ingredients de competència, la seva referència no és el mercat ni les variables representatives de la conducta de les fundacions està emparada per una informació contrastada. Quan es disposi de més informació, aquestes qüestions mereixeran més atenció. Ara per ara, per a informar tan sols d’una part del tot es farà esment de l’ús de les noves tecnologies de la informació i les comunicacions. La rellevància d’aquesta qüestió ja ha estat esmentada.

Lamentablement, l’adopció de les eines bàsiques per a difondre l’abast de les seves activitats, coneixements i fomentar la transparència i la connectivitat de les fundacions ha estat adoptada amb alarmant lentitud. A finals de l’any 2014, només el 39,2 per cent de les fundacions actives efectives espanyoles comptaven amb una pàgina web pròpia. És cert que la proporció va en augment, però ja ben entrat el segle XXI, la proporció hauria de ser del 100 per cent. No és admissible tan poca informació, tanta opacitat i tan poc aprofitament de les noves tecnologies. No és acceptable l’al·legació de manca de recursos car no es tracta de despeses significatives i inabastables. El mateix pot dir-se de la presència de les fundacions a les xarxes socials: l’any 2014 només el 7,8 per cent de les fundacions participava en les xarxes si bé aquesta proporció exhibia una tendència creixent, com no pot ser d’altre manera.

Els resultats

Quant els resultats, en aquests moments és impossible fer una anàlisi sobre la base de les variables fonamentals i establir les corresponents relacions causals. En no disposar encara de dades sobre els balanços i els comptes de resultats de les fundacions espanyoles només pot fer-se referència a tres indicadors: els beneficiaris, els ocupats i els donants.

En primer lloc, els beneficiaris. Les dades emprades son merament indicatives i, ara per ara, vàlides solament com a coneixement de la tendència car, a més de ser barroerament estimades, hi ha el risc de múltiple comptabilització. No es tracta de persones beneficiades sinó d’ocasions estimades en que les persones s’han beneficiat de les activitats de les fundacions. En tot cas, malgrat els problemes de comptabilització, pot sostenir-se que la tendència és inequívocament creixent, el que posa en relleu que l’activitat de les fundacions cada cop és més apreciada per la població: de 17,8 milions d’unitats beneficiàries l’any 2008 a 35,6 milions l’any 2014. El bon quefer de les fundacions i l’impacte de la crisi econòmica han contribuït a aquest augment i a la reducció de la despesa pública que, de no existir les fundacions, hauria d’incrementar-se per a fer front a les necessitats socials.

D’aquests 35,6 milions de beneficiaris, 13,7 milions corresponen a la Comunitat autònoma de Catalunya i 6,0 milions a la Comunitat de Madrid. Tanmateix, si es fa referència als beneficiaris per habitant , la mitjana espanyola fou del 0,76 per cent l’any 2014 i les xifres corresponents a les CCAA de Madrid i Catalunya foren 0,92 i 1,82, respectivament²⁴.

La segona variable es refereix als recursos humans. Amb la informació disponible pot dir-se que, l’any 2014, les fundacions actives efectives espanyoles ocupaven 213.683 persones. Atès que el nombre de fundacions amb ocupats era de 5.499, resulta que l’ocupació mitjana era de 38,9 persones. Atesa la presència de fundacions amb alts índex d’ocupació, aquesta xifra dissimula el minifundisme fundacional esmentat. A la xifra d’ocupats, cal sumar els 10.312 empleats indirectes, els 75.563 patrons i els 121,433 voluntaris; aquests darrers sense remuneració. Tot plegat, posa en relleu que l’espai fundacional ocupa a un nombre elevat de persones, totes elles amb les accions d’interès general a l’horitzó. En aquest punt, cal destacar la resistència de l’ocupació a les fundacions espanyoles en relació amb el cruel impacte de la crisi econòmica sobre el mercat laboral.

Quant l’ocupació, destaquen els 84.441 empleats a les fundacions de la Comunitat autònoma de Catalunya, xifra manifestament més elevada que la corresponent a la Comunitat de Madrid que fou de 37.735 empleats. L’augment en el nombre d’empleats a la Comunitat autònoma de Catalunya, entre els anys 2008 i 2014 ha estat considerable, passant dels 65.866 als 84.441 suara esmentats. Es tracta d’un increment molt superior al registrat per les fundacions de la Comunitat de Madrid que han passat de tenir 30.417 empleats l’any 2008 als 37.735 registrats l’any 2014.

En relació amb la participació del sector fundacional a l’ocupació total pot dir-se que reflecteix una tendència creixent des de l’any 1976 (0,47 per cent) fins l’any 2011 (1,15 per cent) amb una lleugera inflexió l’any 2012 (1,14 per cent). Aquest fet és un reflex fidel de la expansió de l’activitat fundacional i de la seva superior resistència front l’impacte de la crisi econòmica en comparació al conjunt de l’economia. També és expressió de la modernització de la societat espanyola que confia, progressivament però encara lenta, la resolució dels seus problemes a les fundacions. Tot sembla indicar que la tendència continuarà i que la presència de les fundacions en el teixit social espanyol serà, progressivament, més efectiu i influent. L’impuls o la tendència dependrà, en bona mesura, a més de la sensibilitat social, de la regulació i aquesta de les demandes socials en un procés que es suposa retro alimentat.

El tercer indicador fa referència al nombre de donants: ciutadans i empreses²⁵. També, en aquest cas, les dades procedeixen de l’AEF i de l’INAEF elaborades sobre les bases de dades fiscals. L’any 2010 els declarants de l’IRPF que manifestaren haver fet donacions susceptibles de beneficis fiscals fou de 2.521.097, expressió d’una inequívoca tendència creixent car l’any 2005 la xifra fou de 1.794.516 declarants. Tanmateix, la donació mitjana s’ha reduït: si l’any 2005 fou de 183,87 euros, l’any 2010 es quedà en 150,45 euros.

En aquest punt, la comparació internacional és il·lustradora. Tornant a les dades de l’Observatoire de la Fondation de France/CERPhhi, pot dir-se que la proporció de donants sobre la població es del 19 per cent a Espanya, molt lluny dels percentatges corresponents a Holanda (85 per cent), Polònia i Suïssa (70 per cent) o Suècia (64 per cent). Des d’una altre perspectiva, les dades ens diuen que les donacions individuals en percentatge del PIB a Espanya suposen el 0,5 per cent i el Regne Unit (0,6 per cent), en clar contrast amb Holanda (0,29 per cent), Itàlia (0,16 per cent) o Alemanya (0,15 per cent). Tanmateix, si la donació mitjana s’estima en relació amb el PIB per capita, els ciutadans més generosos són els del Regne Unit (1,26 per cent) seguits pels francesos (1,25 per cent) i els espanyols (0,73 per cent). Intuïtivament, es pot concloure que els espanyols som generosos tot i que cal una millor elaboració de totes les dades amb l’objectiu d’enfortir-ne la coherència.

Pel que fa a les persones jurídiques, el nombre de declarants a Espanya l’any 2010 fou de 7.114, amb una donació mitjana de 41.732 euros. En comparació amb l’any 2004, les dades revelen que el nombre de declarants ha augmentat però, tal com ha passat en el cas de les persones físiques, s’ha reduït el valor de la donació mitjana. En efecte, els declarants foren 3.673 i la donació mitjana fou de 63.935 euros. De fet, l’impacte de la crisi ha estat evident: la donació mitjana comença a reduir-se a partir de l’any 2007 quan assolí la xifra de 74.279 euros.

En relació amb la generositat, pot dir-se que, d’acord amb les dades referides a l’impost sobre la renda de les persones físiques, el nombre de persones que declara haver fet alguna donació susceptible de desgravació fiscal registra una tendència creixent els darrers anys. Concretament, l’any 2010, més de 2,5 milions de persones declararen haver fet alguna donació desgravable essent la donació mitjana de 150 euros. Prenent com a referència l’impost sobre societats, pot afirmar-se que l’any suara esmentat, es registraren 7.114 empreses donants amb una donació mitjana de 41.732 euros.

Amb la informació disponible es pot fer una fotografia dels donants que reflecteixi el seu perfil general. Pel que fa al perfil del donant espanyol, d’acord amb les dades de les fonts tributàries, és el següent: sexe masculí, amb uns ingressos anuals entre els 30.000 i els 60.000 euros, amb una edat compresa entre els 55 i 59 anys, espanyol, casat, sense descendents, amb habitatge pròpi, resident a la Comunitat de Madrid i professional.

Pel que fa a les societats, la empresa donant tipus és aquella que, en el període 2004-2010, comptava amb uns ingressos anuals de entre 1,5 i 6 milions d’euros i amb un valor promig de la quantia de la donació de 54.266 euros.

Quant el perfil del soci, d’acord amb l’Asociación Española de Fundraising, els resultats són diferents: és dona, de 55,8 anys, urbanita, amb formació superior a la mitjana espanyola i nivell econòmic mig-alt, superior a la mitjana espanyola. La vida mitjana d’un soci que col·labora amb una ONG és de 8,4 anys i un 29,9 per cent dels socis col·labora més de 10 anys amb la mateixa organització.

El comportament macroeconòmic

Des d’una perspectiva macroeconòmica, Rubio, Sosvilla i Galindo²⁶, per encàrrec de l’INAEF de l’AEF, han analitzat el comportament cíclic de la producció, l’ocupació total i l’ocupació a les fundacions mitjançant una anàlisi de correlació. La seva conclusió és contundent: “el component cíclic de l’ocupació total és molt més volàtil que el de la producció real (1,12 vegades), essent fortament pro cíclic (una correlació de 0,9573) i sincrònic (la màxima correlació es registra contemporàniament), en tant que el component cíclic de l’ocupació en el sector fundacional, essent més volàtil que el de la producció real (1,21 vegades), registra fluctuacions menors que el de l’ocupació total (és, aproximadament, una quarta part de la volatilitat de l’ocupació total), essent dèbilment pro cíclic (una correlació de 0,3416 i sincrònica). En aquest punt els autors consideren que cap la possibilitat de que els resultats esmentats es deguin a que les activitats fundacionals “es veuen afectades en menor mida, o es poden defensar millor, en moments de crisi”.

Rubio, Sosvilla y Galindo també analitzen el comportament cíclic de les contribucions a l’ocupació per part del sector fundacional. Desprès de la corresponent anàlisi economètrica, els autors arriben a la conclusió de que el sector fundacional presenta un comportament virtuós: ajuden a la creació d’ocupació en els moments alcistes i frenen la destrucció de llocs de treball en els moments baixistes del cicle econòmic.

LA FISCALITAT

La fiscalitat és una peça cabdal del sistema fundacional. Per una banda, un sistema fiscal ben dissenyat esperonarà les donacions de persones físiques i jurídiques. Per un altre, permet l’optimització dels resultats de l’aplicació dels recursos fundacionals. El sistema fiscal espanyol en relació amb la col·laboració amb les OSC i, en particular, amb les fundacions és complex i canviant; sotmès a interpretacions amb la corresponent inseguretat jurídica. Es a dir, portador d’incerteses.

En relació als Convenis de col·laboració, d’acord amb l’article 25LF2002, s’estableix que les organitzacions beneficiàries del mecenatge es comprometen per escrit a difondre la participació del col·laborador, a canvi d’una ajuda econòmica adreçada a la realització de les activitats compromeses. L’ajuda econòmica serà considerada com a despesa deduïble de la base imposable de l’impost de societats o en el rendiment net d’activitats econòmiques en el cas de l’IRPF, sense que hi hagi límit per a la deducció de la despesa en el Impost de societats. Les eventuals bases imposables negatives podran ésser compensades sense límit temporal.

Quant el tractament fiscal de l’IVA, la difusió de la participació del col·laborador no serà considerada com a una prestació de serveis als efectes de l’IVA. Tanmateix, si l’ajuda consisteix en la entrega gratuïta de béns o la prestació gratuïta de serveis, caldrà ingressar l’IVA corresponent. Les consultes efectuades estableixen que estaran subjectes a l’IVA “les entregues de béns que integren el patrimoni empresarial o professional i les prestacions de serveis en la realització dels quals s’utilitzin mitjans afectats a l’activitat empresarial o professional quan es realitzin sense contraprestació (a títol gratuït) per empresaris o professionals”.

Pel que fa als donatius, d’acord amb el Codi Civil, es tracta de donacions i aportacions irrevocables, pures i simples. L’article 17LF2002,estableix que els donatius que atorguen al donant el dret a deduir són els següents: a) donatius dineraris, de béns o drets, sense que s’incloguin expressament les donacions pro bono; b) quotes d’afiliació a associacions que no es corresponguin amb el dret a percebre una prestació present o futura; c) donació de béns que formen part del patrimoni històric espanyol o inclosos en l’Inventari General del Ministeri d’Educació, Cultura i Esports; d) béns culturals de qualitat acreditada a favor d’entitats dedicades a activitats de museus, foment i difusió del patrimoni històric artístic i e) constitució d’un dret real o d’usdefruit sobre béns, drets o valors, realitzada sense contraprestació.

Establerta la valoració dels béns, el percentatge de deducció en el IRPF, d’acord amb la llei 49/2002, serà del 30 per cent. Aquesta deducció es computarà als efectes del límit del article 69 de la llei 35/2006, de 28 de novembre, reguladora del IRPF, en el 10 per cent de la base liquidable. Addicionalment, com s’ha dit, els primers 150 euros per al conjunt dels donatius, donacions i aportacions, tindran una deducció del 75 per cent en lloc del percentatge de deducció general. Ensems, s’estimula la generositat dels donants. En efecte, els contribuents de l’IRPF poden aplicar una deducció del 35 per cent (en lloc del 30 per cent) per l’excés sobre els 150 euros si en els dos períodes impositius immediatament anteriors haguessin fet donatius, donacions o aportacions amb dret a deducció en favor d’una mateixa entitat , per import igual o superior, en cada un d’ells, al de l’exercici anterior.

Quant l’impost de societats, el percentatge de deducció serà del 35 per cent de la quota íntegra (mentre el tipus impositiu ha estat reduït fins al 25 per cent). Els contribuents de l’impost de societats podran aplicar una deducció del 40 per cent (en lloc del 35 per cent general) si en els dos períodes impositius immediatament anteriors s’haguessin portat a terme donatius, donacions o aportacions amb dret a deducció en favor d’una mateixa entitat per import igual o superior a cada un d’ells, al de l’exercici anterior. El límit serà el 10 per cent de la base imposable de l’exercici. Les donacions i aportacions deduïbles hauran d’estar degudament acreditades per l’entitat beneficiària.

Els donatius dineraris, les quotes d’afiliats o les subvencions, no reporten IVA.

Pel que fa al règim fiscal de l’IVA i l’impost de societats de les activitats pro bono, pot dir-se el següent: a) els serveis pro bono prestats per empresaris i professionals a favor d’entitats sense ànim de lucre estan subjectes a l’IVA de manera que han de repercutir aquest IVA a l’entitat beneficiària mitjançant la corresponent factura. Tanmateix, pel que fa a serveis jurídics gratuïts aquests queden al marge de l’IVA.

EL CAMÍ A SEGUIR

Estem en un moment de frontera. Les fundacions espanyoles compten amb experiència i directius qualificats. Els resultats globals assolits són inequívocament positius. Tanmateix, la legislació i la regulació necessiten un ajornament doncs no responen adequadament als canvis en el món fundacional registrats els darrers anys. Els efectes de la crisi econòmica, la irrupció de canvis tecnològics disruptius i les noves formes d’articulació social, reflex dels canvis demogràfics i d’uns nivells d’educació més elevats, exigeixen una reconsideració de la plataforma legal sobre la que recolzen les fundacions i la pròpia filantropia, ambdues enteses com una inversió social caracteritzada pel fet de que el valor creat i l’impacte social son superiors al valor invertit. Es tracta d’una generositat multiplicadora.

En aquest sentit, en relació amb les fundacions és necessari:

1) Posar al dia les lleis de fundacions i racionalitzar la seva aplicació. La regulació ha de contribuir a incentivar la creació de noves fundacions; en particular, de fundacions patrimonials, de gran dimensió, amb objectius ambiciosos i fort impacte social. La legislació actual no genera seguretat jurídica. La primera conseqüència és la preferència per les donacions regulars front una gran donació. Ensems, l’aplicació de la legislació vigent permet un intervencionisme innecessari que s’inicia en el primer moment de la creació de noves fundacions i que impacta sobre la definició del propi objectiu fundacional. I no menys important, la regulació ha de contribuir a enfortir la reputació social de les fundacions.

El que s’ha de rebutjar de pla es la temptació, aflorada no fa pas massa en un esborrany de llei de fundacions, però afortunadament rebutjada, d’institucionalitzar un règim de control previ i, en el seu cas, sancionador. Jurídicament, el rebuig es fonamenta en els principis de tipicitat i proporcionalitat. Pel principi de tipicitat s’ha d’excloure la possibilitat d’establir clàusules generals que permetin al possible òrgan sancionador actuar de forma arbitraria. Tot ha de quedar clar, inclòs el dret a la defensa. Però, sobre tot, cal desdenyar de pla qualsevol possibilitat d’actuació discrecional o arbitrària pel Protectorat i les AAPP. Àdhuc, cal remarcar que no seria acceptable que una conducta que hauria de ser analitzada mitjançant un procediment judicial pogués ser apreciada lliurament pel Protectorat. En tot cas, d’acord amb l’article 131.3 de la Llei de Procediment Administratiu, en la determinació normativa del règim sancionador, o en la imposició de sancions per les AAPP, s’hauria de vetllar per l’adequada proporció entre la gravetat del fet constitutiu de la infracció i la eventual sanció, considerant-se, especialment, tres criteris per a la graduació de la sanció: intencionalitat o reiteració, perjudici causat i reincidència.

2) Posar al dia els registres de fundacions convertint-los en instruments de coneixement i d’anàlisi científica de la realitat fundacional. Els registres disposen de recursos i les obligacions de les fundacions quant a proveïdors d’informació són molt estrictes. Les fundacions responen a les seves obligacions, però les AAPP responsables dels registres no sempre ho fan amb les seves. Els registres haurien de disposar de informació integrada sobre l’univers fundacional, presentada de forma operativa des de la perspectiva de les modernes tècniques de l’anàlisi científica. Aquesta informació hauria de ser objecte de depuració permanent i posada a l’abast de la societat en tot allò que no s’oposi a la legislació. La manca de diligència per part de les AAPP responsables (estatal i autonòmiques), a més de perjudicar considerablement les fundacions, impedeix la possibilitat d’analitzar, de forma rigorosa i científica, el sector fundacional amb el rigor científic necessari, de manera que un col·lectiu rellevant com les fundacions encara és insuficientment conegut. Com exemple pot dir-se que, d’acord amb la informació disponible, prop del 50 per sent de les fundacions registrades a Espanya poden considerar-se “sense activitat”, el que no té massa sentit.

3) Actualitzar el paper dels Protectorats. Els Protectorats s’han d’entendre com a prestadors de serveis, no simplement com a òrgans controladors. Han de ser eines que contribueixin a millorar l’eficiència de les fundacions, especialment les de petita i mitjana dimensió; un suport especialitzat i força qualificat. La seva conversió, juntament amb el Registre, en una Direcció general contribuiria a fer més eficaç la seva tasca. La dotació dels recursos adequats als protectorats -personals i materials- és absolutament necessària car l’activitat fundacional és, cada cop, més complexa. Pensi’s, per exemple, en la gestió dels actius financers. Tot amb tot, mai s’ha d’oblidar que la gestió i la presa de decisions de les fundacions correspon a les pròpies fundacions sense que pugui pensar-se en la translació dels poders de la gestió fundacional a mans públiques. La experiència de protectorats múltiples no es gens aconsellable.

4) Incentivar la filantropia -individual i corporativa-, el mecenatge i, en particular, les grans donacions. França com exemple. Una societat responsable de solucionar els seus propis problemes és una societat més forta, més articulada, més lliure. Una societat que espera que els problemes siguin resolts per les AAPP és una societat feble, fràgil, ensopida. Sobre la base d’aquests principis resulta aconsellable que els governs prenguin decisions per a incentivar la solució dels problemes socials per la pròpia societat, alliberant-la parcialment de la dependència de les AAPP, fent-la molt més independent i responsable. Aquest plantejament ha estat adoptat per la regulació francesa que entén la rellevància de la solució privada dels problemes i la importància de que la societat sigui més responsable, tot alleugerint la intervenció de les AAPP, excessivament burocratitzada i cara. S’entén que les accions d’interès general han d’estar protegides pel seu impacte positiu sobre els pressupostos públics, doncs contribueixen a reduir la despesa social. A França, les organitzacions no lucratives queden al marge de l’impost sobre beneficis i les exoneracions fiscals repercuteixen sobre l’impost sobre la renda, l’impost de societats i altres impostos. En tractar-se d’un impost regulat per al conjunt d’Europa, l’impacte de l’IVA és similar a Espanya. Tanmateix, el que cal realçar, perquè tradueix la voluntat d’afavorir l’altruisme, és que, en el cas de l’ IRPF, les deduccions sobre la quota són del 66 per cent de l’import donat a un conjunt de organitzacions sense ànim de lucre, com ara fundacions, associacions i organitzacions d’interès general de caràcter filantròpic. Les deduccions, en tot cas, no poden superar el 20 per cent de la base imposable i poden aplicar-se durant cinc exercicis fiscals successius. En relació amb l’impost sobre els beneficis, les empreses residents a França (persones físiques o jurídiques) poden deduir de la quota el 60 per cent de les donacions -financeres o en espècie- atorgades a un conjunt d’organitzacions no lucratives amb el límit global del 5 per mil de la seva xifra de negocis. Tot amb tot, la generositat fiscal s’estén a l’impost sobre el patrimoni. En aquest cas, els mecenes poden reduir la seva quota en un 75 per cent de les donacions efectuades, amb un límit de 50.000 euros anuals. Lògicament, s’ha d’optar entre els beneficis fiscals sobre la renda o sobre el patrimoni. És clar que el que es vol a França és esperonar el gran mecenatge. Els controls per a evitar el frau son comprensibles. Un punt rellevant és que a França estan permeses les donacions transfrontereres, amb les condicions i controls necessaris en aquests casos.

5) Reconsiderar el sistema espanyol d’incentius al mecenatge²⁷. Cinc qüestions mereixen esser destacades. En primer lloc, el règim fiscal actual en relació amb les entitats sense ànim de lucre mereix una revisió en relació a tres aspectes: subjectiva (persones jurídiques susceptibles d’acollir-se als beneficis fiscals); objectiva (finalitats d’interès general); i territorial (tractament de les entitats no lucratives estrangeres). En segon lloc, en relació amb el patrocini i el mecenatge, queda pendent el debat sobre la pertinència d’incentivar les grans donacions de les persones físiques. En aquest cas, a més de França, una de les referències són els Estats Units, tot i les reduccions imposades durant el mandat del president Obama²⁸. En tercer lloc, en la regulació actual cal introduir la consideració de les donacions de serveis personals (voluntariat) o empresarials (serveis professionals, per exemple). La rellevància d’aquestes qüestions es posa de manifest si es considera el seu potencial. Resulta assenyat incentivar i reconèixer aquestes noves formes de generositat social pel seu impacte potencial en el procés de solució dels problemes socials. En quart lloc, cal reflexionar -per a considerar o descartar- sobre les noves formes de patrocini i mecenatge com l’economia col·laborativa i el micromecenatge (crowfunding) tant rellevant en algunes activitats. Actualment no estan considerats des de la perspectiva de la seva capacitat per a resoldre problemes relacionats amb els interessos generals, qüestió que sobrevola tot el règim general. Possiblement n’hi haurà prou amb adaptar el règim tributari general a les noves realitats de les modernes economies de mercat. I, en darrer lloc, cal no oblidar la pertinença d’assegurar la continuïtat de l’obra social de les velles Caixes d’Estalvi, avui sota el règim de les Fundacions bancàries. A tot plegat s’hi afegeix la pertinença de redefinir els criteris per a la determinació de les activitats qualificades com a prioritàries a efectes fiscals.

6) Fomentar la connectivitat entre les OSC -en particular, entre les fundacions- i aprofitar els avantatges de la disrupció digital. La cooperació entre OSC encara es escassa. El mateix es pot dir de les fundacions en particular. Aquest fet no s’adiu amb un món globalitzat on les relacions entre països i empreses han assolit elevades cotes. En el món de les fundacions encara es treballa de forma excessivament aïllada, Per això, les fundacions -i les OSC, en general- s’han de convertir en espais de connectivitat on s’intercanviïn i combinin idees, opinions i projectes. En relació a l’impacte de la disrupció digital en el món fundacional cal, sobre tot, reforçar el paper de la societat civil organitzada en el context digital i posicionar les fundacions com organitzacions interconnectades i ocupades en la identificació de noves necessitats socials i noves vies per a resoldre-les. És evident que tot i que molts serveis públics han de ser finançats -totalment o parcial- per l’Estat, res imposa que tinguin que ser produïts pel sector públic. Tampoc han de ser finançats necessàriament per l’Estat; al menys totalment. Tot plegat en un món en el que es disposa de més informació i de més connectivitat que en cap moment de la nostra historia. I es compte, a més, amb la intel·ligència artificial. Des de aquesta perspectiva, les organitzacions representatives de les fundacions han de liderar la generació d’opinió en relació a la disrupció digital en el camp de les necessitats socials. Està provat que la digitalització es transformarà en millores substancials i en activitats fonamentals des de la perspectiva del benestar, com ara la sanitat, la educació, els intercanvis d’informació o la lluita contra el subdesenvolupament. També canviaran el paper dels directius de les fundacions i les relacions entre les fundacions, els seus finançadors i els beneficiaris. És coneixerà molt millor la demanda i s’aprendrà dels destinataris de les activitats fundacionals. Ensems, serà més senzill estimar l’impacte²⁹ de les activitats fundacionals. El desenvolupament dels telèfons mòbils, del Big data i l’anàlisi intel·ligent de la informació han d’ajudar-nos a la identificació dels problemes i al control de les mesures aplicades per a resoldre’ls. En aquestes qüestions, les fundacions han de contribuir a liderar el canvi i aplicar-lo de forma intel·ligent. Han de ser organitzacions digitals. El problema que cal resoldre és el retard de moltes fundacions en la carrera vers la digitalització. Estem davant d’un repte i d’una oportunitat.

7) Dafne i els grans objectius de les fundacions europees.- La consolidació del col·lectiu fundacional en el context europeu ha donat un pas important amb la transformació de DAFNE (Donors and Foundations Networks in Europe) que ha passat de ser una xarxa informal a constituir-se en una Associació amb personalitat jurídica, pressupost i personal propi. La seva seu s’ha fixat a Bèlgica. DAFNE és una xarxa que agrupa vint-i-cinc associacions de fundacions i fòrums de donants de tot Europa, representant més de set mil cinc centes fundacions europees. A DAFNE s’apleguen les discussions sobre els grans problemes que afecten les fundacions europees. La AEF no ha estat aliena a aquesta transformació de DAFNE³⁰.

Els tres grans blocs dels objectius de les fundacions europees són: a) la seva representació i defensa; b) l’enfortiment i l’articulació del sector fundacional europeu; i c) el reforçament de la professionalització i la gestió de les fundacions. En relació amb el primer punt pot dir-se que els Tractats Europeus garanteixen la llibertat dels moviments de persones, mercaderies, serveis i capitals. Amb aquestes referències, l’objectiu de la llibertat econòmica internacionalitzada és el foment de la competitivitat i la millora de l’eficiència. Tanmateix, les fundacions, que també porten a terme activitats internacionalitzades, veuen limitada, de forma incomprensible, la seva llibertat en alguns aspectes. Cal, en conseqüència, portar a terme els canvis normatius necessaris adreçats a la eliminació de la regulació ineficient i l’enderrocament de les barreres innecessàries (single philantropy market). Es tracta de modernitzar la regulació de les fundacions a escala europea amb l’objectiu d’eliminar les discriminacions que tenen el seu origen en la manca d’adaptació de la normativa europea a les característiques especials de les fundacions (IVA, normativa de blanqueig de capitals, prevenció del terrorisme o protecció de dades, per exemple). L’estatut de la fundació europea, tantes vegades ajornada, és una qüestió indefugible i urgent. L’enfortiment i el reforçament de l’articulació i la connectivitat del col·lectiu fundacional europeu és una necessitat. Aquest enfortiment s’aconsegueix quan es tracta d’activitats que generen oportunitats de col·laboració i la pròpia articulació reforçarà els llaços entre fundacions de diferents països i cultures atorgant una nova dimensió als seus projectes i fomentant l’aprenentatge sobre la base del compartiment d’experiències. De tot plegat se n’aprofitarien les fundacions i els ciutadans europeus. El tercer aspecte recolza en el fet que la evidència posa en relleu que la professionalització del sector fundacional avança sense retrocessos esperonat per les demandes adreçades al mateix, cada cop més complexes.

En definitiva: la internacionalització de les xarxes de fundacions i la seva connectivitat permet fomentar la notorietat, el reconeixement i la visibilitat de les fundacions al temps que les atorga reputació i credibilitat. Ensems, permet articular agendes i programes. Tot plegat contribueix positivament a fomentar la seva professionalització i establir comparacions sobre la base d’un col·lectiu més ample que depassa les fronteres nacionals.

8) Cal facilitar les operacions transfrontereres. A Europa hi ha prop de 140.000 donants i fundacions amb una despesa anual de més de 60.000 M€ adreçats a resoldre problemes d’interès general. Cal suposar que, sobre la base dels Tractats, i la realitat econòmica, les llibertats de moviment estan garantides. Però no és així.

S’accepta l’existència de controls de defensa front el terrorisme i el bloqueig de diner. Tanmateix, els riscos no s’han de traduir en limitacions de la llibertat ni en restriccions dels drets de moviments de capitals, mercaderies i persones, en particular, en relació amb organitzacions sense ànim de lucre. Això vol dir que les barreres legals que limiten els esmentats moviments han de ser remogudes.

Recentment, DAFNE i European Foundation Centre (EFC) acaben de publicar l’Informe Enlarging the Space for European Philantropy³¹. Es tracta d’un estudi sobre l’entorn regulador del sector filantròpic europeu. Les conclusions son contundents. La filantropia no té un lloc específic en els Tractats europeus. Cal, per tant, el seu reconeixement tant en el marc legislatiu com en els drets fonamentals europeus. Les barreres a la filantropia transfronterera suposen un gran desafiament. Europa ha de caminar vers un concepte comú de iniciativa privada per a finalitats d’interès general. Amb règims fiscals no discriminatoris i una simplificació dels controls de les autoritats fiscals. Lògicament, les normes dels Estats han d’anar d’acord amb els drets i llibertats de la Unió europea. Tot i que el sector filantròpic utilitza els mecanismes de protecció existents (mitjançant els procediments d’infracció del Tractat de la UE, per exemple) cal analitzar si aquests són suficients. Tanmateix, hi altres amenaces: restriccions a la recepció de recursos procedents de l’estranger en alguns països, esquemes tributaris filantròpics transfronterers inconsistents o impactes nocius de mesures antiterroristes i prevenció de blanqueig de capitals massa rígides.

Agraieixo els comentaris de Isabel Peñalosa i l’ajuda de l’Asociación Española de Fundaciones i de la Fundación Rafael del Pino.

(²) Sobre la societat civil, vid. PÉREZ-DÍAZ, V. (2011): Sociedad civil. Un concepto de múltiples niveles, Sociopedia.isa, pp. 1-14.

(³) TOCQUEVILLE, A. de. (2016): La democracia en América, Alianza Editorial, sexta reimpresión, 2 vol, vol. I, pp. 282-283.

(⁴) Ibidem., vol. II, p. 137.

(⁵) CAF. Charities Aid Foundation (2017): CAF World Giving Index 2017. A global view of giving trends, setembre. En aquest document s’explica la metodología emprada per a valorar els indicadors. La pròpia metodologia orienta els resultats.

(⁶) Els tres primers països, d’acord amb el World Giving Index, són: Myamnar (Birmània), Indonesia i Kenya, seguits de Nova Zelanda, Austràlia i els Estats Units d’Amèrica. El cas de Myamnar s’explica per les petites i freqüents donacions a organitzacions religioses. La seva “generositat” es difícilment comparable amb la de Nova Zelanda, per exemple.

(⁷) Notis que hi ha una diferència de 4 paisos.

(⁸) D’acord amb Norberg, “Al contrari del que escoltem en els Mitjans de comunicación o del que diuen els nostres líders, la gran noticia del nostre temps és que som testimonis d’una millora sense precedents en els nivells de vida de la población mundial. La pobresa, la desnutrició, l’analfabetisme, la explotació laboral, la mortalitat infantil…es redueixen a una velocitat superior a la registrada abans al llarg de la historia de la humanitat…”. NORBERG, J. ([2016]2017, p. 23): Progreso. 10 razones para mirar el futuro con optimismo”, Instituto Juan de Marina. Deusto.

(⁹) HUDSON INSTITUTE (2015): The Index of Philantropic Freedom. 2015, The Center for Global Prosperity, 15 de juny. www.hudson.org/cgp. Aquest Índex vol ser quelcom similar a l’Informe Doing Business publicat pel Banc Mundial. La metodologia empresa pot veure’s a l’Informe. Tanmateix, algunes dades semblen sorprenents i s’han d’interpretar amb cautela.

(¹⁰) Per al CGP, la filantropia és aquella activitat que té com a objectiu el foment del benestar. Lògicament, l’exercici de la filantropia pot prendre multitud de formes i inclou diferents tipus d’organitzacions de molt distinta naturalesa: organitzacions no governamentals -més o menys subvencionades-, sindicats, empreses anomenades -amb massa pretensions- socials, grups indigenistes, organitzacions benèfiques, organitzacions religioses, associacions professionals i, lògicament, fundacions.

(¹¹) Aquest fet reforça la opinió de que aquests indicadors s’han d’elaborar amb més finor tan a l’hora de definir els Índex com en el moment d’atorgar valors a les variables.

(¹²) Estats Units, Alemanya i Canadà, assoleixen valors de l’Índex de 4,7; 4,7 i 4,6. Filipines i Tanzania exhibeixen una elevada qualificació, amb valors de l’Índex de 4,1 i 3,8, respectivament. En sentit contrari, Qatar, el segon país pel que fa a renta per capita (ajustada per la paritat de poder de compra) ocupa el penúltim lloc de la llista.

(¹³) Aquesta avaluació ha estat efectuada per Isabel Peñalosa-Esteban, de l’AEF. Vid. PEÑALOSA-ESTEBAN, I. (2016): The Index of Philantropic Freedom: Selected Country Reports. Spain. Prepared for: Worldwide Initiatives for Grantmaker Support International Meeting on the Enabling Environment for Philantropy. Lisbon. Portugal. March 10^th 2016 – March 11^th 2016. http://www.hudson.org/research/11259-the-interactive-map-of-phiñantropy-freedom.

(¹⁴) Vid. NADAL, J. (2013, p. 115): “La creació d’una fundació està determinada, en la majoria de casos, per un impuls altruista que conducix a les fundacions a centrar l’atenció en l’acció, en els resultats, en els beneficiaris, àdhuc, a vegades, sense prendre en consideració les despeses”. NADAL, J. (2013): “El fenómeno de las fundaciones en España”, ICE, n. 872, maig-juny, pp. 103-117.

(¹⁵) COORDINADORA CATALANA DE FUNDACIONS (2012): El finançament de les fundacions a Catalunya, maig.

(¹⁶) Si un particular dona un hospital al Ministeri de sanitat, per exemple, ho ha de fer amb l’IVA corresponent.

(¹⁷) Aquest apartat compta amb un antecedent: PETITBÒ, A. (2017): Estructura, conducta y resultados de las fundaciones españolas, Boletín de Estudios Económicos, vol. LXXII, n. 220, pp. 23-54.

(¹⁸) RUIZ DE OLABUÉNAGA, J. I. (Dr.) (2000, p. 267): El sector no lucrativo en España, Fundación BBVA.

(¹⁹) RUBIO, J. J., SOSVILLA, S. (2016, p. 5)): El sector fundacional en España: Atributos fundamentales (2008-2014). Tercer Informe. Asociación Española de Fundaciones. http://w.w.w.fundaciones.org/.

(²⁰) Sobre aquestes qüestions poden sorgir conflictes relacionats amb la regulación sobre la unitat de mercat.

(²¹) Les xifres presentades han de ser preses amb molta cautela car inclouen estimacions efectuades prenent com a referencia bases de dades encara no contrastades amb suficient rigor. Quan el Registre de fundacions acompleixi la funció pel que fou creat, les dades utilitzades en el passat podrán ser objecte de contrast. Tanmateix, pot considerar-se que les dades emprades poden servir com a referencia dels moviments de les variables analitzades.

(²²) Si no s’indica el contrari, es farà referencia a les fundacions actives efectives; les més representatives de l’activitat fundacional.

(²³) OBSERVATOIRE DE LA FONDATION DE FRANCE/CERPhi (2015); An overview of philantrophy (CerPhi) in Europe, Fondation de France, L’Observatoire, Centre d’Étude et de Recherche sur la Philantropie, Abril.

(²⁴) Pot sorprendre la xifra corresponent a Catalunya doncs el nombre de beneficiaris és superior a la seva población de dret. A més dels problemes de medició inherents a aquesta variable cal pensar que en el cas de les fundacions grans d’abast espanyol radicades en una comunitat autónoma poden ser ofertes fora del seu territorio beneficiant a ciutadans d’altres CCAA.

(²⁵) Les dades per a Espanya procedeixen de RUBIO, J. J., SOSVILLA, S., MÉNDEZ, M. T. (2015): Perfil del donante tipo en España a partir de las fuentes tributarias. 2002-2010. Asociación Española de Fundaciones, http://w.w.w.fundaciones.org/.

(²⁶) RUBIO, J. J., SOSVILLA, S., GALINDO, M. A. (2013): Comportamiento del empleo en el Sector Fundacional. Actuaciones contracíclicas y derivaciones de política económica para el sector, Asociación Española de Fundaciones, http://w.w.w.fundaciones.org/.

(²⁷) La qüestió de la fiscalitat ha estrat tractada amb rigor i extensió en el llibre Fiscalidad del mecenazgo, que ha comptat amb la col·laboració de la Fundación Ramón Areces. En el pròleg general, el coordinador general del treball, Miguel Cruz, resumeix les qüestions pendents en el camp de la fiscalitat de les fundacions espanyoles. En el text es reprodueixen les seves propostes, pertinents i assenyades. Fundación Impuestos y Competitividad. PwC Tax and Legal Services (2017): Fiscalidad del Mecenazgo.

(²⁸) Caldrà veure l’impacte de les reduccions fiscals sobre la filantropía als Estats Units.

(²⁹) Avaluar l’impacte de l’activitat fundacional és quelcom costós i complex. Vid. PORTER, M. E., KRAMER, M. R. (1999, p. 129): Philantrophy’s New Agenda: Creating Value, Harvard Business Review, November-december, pp. 121-130.

(³⁰) Rosa Gallego, directora de Relacions Internacionals de la AEF, ha liderat DAFNE en els darrers anys (juny de 2009-maig de 2017).

(³¹) BREEN, O. (2018): Enlarging the Space for European Philantropy, European Foundation Centre (EFC), Donors and Foundations in Europe (DAFNE), Brussels, 16 January 2018.