Latest revision as of 08:27, 10 July 2018

Abstract:

S’analitza la situació geo estratègica mundial pel que fa a seguretat i defensa i es relaciona amb la UE. També es detallen els moments més importants i els avenços que s’han fet a l’àmbit de la UE. Es valora el que pensa la ciutadania i s’analitzen les capacitats militars dels estats membres de la UE, dels EUA, de la Xina i d’altres estats, valorant la implicació de l’economia relacionada amb la inversió en seguretat i defensa. I a partir de les anàlisi obtingudes es valora la necessitat i les possibilitats d’una política de seguretat i defensa per a la UE.

1.- Introducció

Estem en temps de canvis i els estats membres de la UE individualment i la UE com a unitat necessiten bones i sòlides aliances amb estats occidentals, per motius de seguretat i de defensa, i també per qüestions diverses d'oportunitat política. Així, l’escenari de la seguretat europea segueix basat des de fa més de mig segle en la cooperació transatlàntica. Tot i així, convé subratllar la necessitat que té la Unió Europea de mantenir bones relacions amb Rússia per ser un país veí amb una gran capacitat militar i també, pel fet de subministrar energia a mig Europa. A la vegada, cal que la UE segueixi i porti cap al seu terreny les potencialitats que surten dels estats importants, com ara la Xina i l'Índia i d’altres.

En aquest context, és evident que els estats de la UE s’han de plantejar quina política de seguretat i defensat és necessària per afrontar els reptes mundials. Però també han de tenir clar que tot el que està relacionat amb la defensa europea, és un tema controvertit atès que toca un escenari complex que afecta de ple el sentiment de molts ciutadans europeus, que s'han manifestat pacifistes els darrers anys. I és que Europa està acostumada a contractar la seguretat i a no fer gaire ús de les accions militars pròpies, les quals queden sovint relegades o bé als EUA o be a l'OTAN.

De fet, la participació més activa de la UE en l'escenari mundial, pel que fa a la seguretat i defensa, va ser sol·licitada per l’ex president dels EUA Barack Obama, en la seva visita a París la tardor del 2008, en el sentit que la Unió Europea s'havia de plantejar desenvolupar una política de seguretat i defensa comuna, aspecte que va repetir en d’altres ocasions, igual que l’actual president Donald Trump que ho ha dit amb la contundència que el caracteritza.

Aquesta ponència aporta una visió econòmica de la despesa en defensa, comparant el que gasten els estats de la UE agregats, respecte els EUA i els estats importants del món. A més, també analitza si, davant la realitat geopolítica mundial, la percepció de la ciutadania respecte a una defensa europea comuna i la capacitat econòmica per sustentar-la, són compatibles i viables cap a una autèntica política de seguretat i defensa europea.

2.- La situació geo estratègica global

En primer lloc convé valorar si ens cal una defensa europea i, en cas afirmatiu, perquè i com s’hauria d’utilitzar. Per respondre a aquests interrogants el que farem és veure quina és la situació del món pel que fa als conflictes i les relacions entre els estats. En definitiva veure quina és la geo estratègia mundial, i si els resultats analitzats ens aconsellen seguir valorant la possibilitat i la conveniència de disposar d’una defensa i seguretat europees.

Els límits de la Unió Europea

Observem que l’any 2004 va tenir lloc la major ampliació de la història de la Unió Europea amb la incorporació de deu estats, vuit dels quals amb una economia planificada. El gener del 2007 hi van ingressar Romania i Bulgària i més endavant Croàcia. D’aquesta manera, la UE va passar de quinze a vint-i-vuit membres, amb un increment de pràcticament 100 milions de ciutadans (actualment ja arriba a cinc-cents onze milions), que aportaven poc més del 5% del producte interior brut (PIB) de la UE i, a més, la seva renda per càpita se situava per sota del 40% de la mitjana comunitària. Des del vessant polític i institucional s’ha de dir que amb aquesta macro ampliació, Europa va recuperar el seu territori tradicional, fent coincidir pràcticament l’Europa política amb la geogràfica, i donant per superada l’Europa dels blocs.

En el marc específic de la defensa europea, cal tenir present que aquests nous estats no han fet cap aportació substancial i per contra, tenen encara la mirada posada en els EUA, a qui consideren, per raons històriques, el principal garant de la seva seguretat i llibertat. El que si és cert, però, és que els límits de la UE, entesos com a països veïns, ja no són els de l’Europa de l’est sinó d’altres, de manera que la UE ha d’establir noves polítiques per assegurar les bones relacions amb els estats fronterers.

Així, dintre dels estats fronteres amb la UE, cal destacar Turquia, candidat a ser membre de la Unió Europea des de fa molts anys, possibilitat actualment més complicada que en altres moments, pel posicionament del govern turc cada vegada més allunyat dels valors de la Unió Europea i amb clares evidències de voler ser un actor regional important, apropant-se a altres estats com Rússia, que no és precisament proper a la UE. De fet, els sectors reticents a l’entrada de Turquia a la UE, destaquen com de negatiu seria per la pròpia essència de la UE, l’entrada d’un país de vuitanta milions d’habitants, majoritàriament musulmans. Creuen que tot això podria afectar a l’equilibri social, econòmic i naturalment religiós de la UE i, per tant, a la vegada podria desestabilitzar-la internament. Per altra part, aquells que hi estan a favor veuen la possibilitat d’ampliar el mercat ja molt gran de la UE, amb moltes expectatives d’inversió i també una major circulació de la mà d’obra. També hi troben un guany polític en el sentit que consideren preferible tenir aquest extens país dins de la UE, que no pas fora amb el risc de radicalització o d’apropament als estats limítrofes, com ara l’Iraq, l’Iran, etc.

Apart de Turquia, els actuals veïns es poden classificar en quatre grups diferenciats: els països de l'antiga URSS (Bielorússia, Ucraïna i Rússia), els estats dels Balcans occidentals (Sèrbia i Montenegro, Macedònia i Albània), els estats de la conca sud de la Mediterrània (Algèria, Egipte, Israel, Jordània, el Líban, el Marroc, Palestina, Síria i Tunísia) i els països de l'Europa Occidental que no formen part de la UE (Noruega, Suïssa i Islàndia).

El que cal és establir les bases perquè tot el que s'avanci en els despatxos, finalment s'apliqui sobre el terreny, especialment en l’àrea de la conca de la Mediterrània i l'Orient Mig, i que no passi que la bona voluntat expressada en el Procés de Barcelona de l'any 1995 (acord dels estats riberencs de la Mediterrània sobre pau i estabilitat, economia de mercat i voluntat d'establir relacions socials) i del l’any 2005, no quedi pràcticament en no res, per la falta de voluntat política, per les dificultats del conflicte israelopalestí, i també per les tensions que la política internacional ha desfermat en aquesta zona i la pròpia dinàmica de les societats d’aquests estats mediterranis que varen provocar les primaveres àrabs amb importants canvis i conflictes, del que resta encara la penosa guerra de Síria a on tota la comunitat internacional, inclosa la UE, hi ha quedat en evidència per la dificultat d’imposar la pau, deixant pas als interessos particulars dels estats i permetent que la societat siriana pateixi unes conseqüències deplorables, entre les que s’hi situen les onades de migracions, que varen desembocar amb l’arribada de refugiats a la UE, i amb el controvertit acord de la UE i Turquia, per mantenir els refugiats en terres turques.

Quant a la resta de països veïns, no hi hauria d'haver inconvenients per establir lligams amb els estats dels Balcans, i molt menys amb Noruega, Suïssa i Islàndia.

Pel que fa a Rússia, Bielorússia i Ucraïna, les relacions són més complexes, només hem de veure les dificultats sorgides del subministrament energètic, però si ens atenim al marc internacional d'avui tot fa pensar que estem obligats a entendre’ns. Tot i això, el conflicte que hi va haver entre Geòrgia i Rússia i el més recent entre Ucraïna i Rússia, són una mostra de la problemàtica que pot sorgir en les relacions entre la UE i els estats veïns.

Aquesta nova dimensió geogràfica dibuixa un nou marc de relacions i també exigeix, amb la finalitat de ser més eficients i segurs, adoptar mesures per incrementar els escenaris de seguretat i defensa comunes entre els estats de la UE, amb l’objectiu que la UE sigui un actor influent i respectat.

La demografia i les migracions

Un altre factor que crida a favor d’una política europea de defensa és la demografia i l’element migratori que viu Europa a conseqüència de la globalització. Pel que fa a les migracions, Europa viu una onada molt significativa, motivada bàsicament per la manca de mà d’obra autòctona i, naturalment, per la misèria que viuen els emigrants en els seus països d’origen.

Actualment, ens trobem en un altre període d'acceleració de la globalització i és lògic que també augmentin els moviments migratoris, que formen part essencial d'aquest procés i que permeten millorar l'assignació mundial dels recursos i la distribució de la renda en el món. La realitat, però, és que la immigració i, més si és d’una altra cultura o religió, provoca recel entre part de la ciutadania dels estats de destí i pot generar situacions de conflicte. No cal entrar en detall del conflicte latent entre occident i el món islàmic. Convé mantenir bones relacions entre aquests dos mons, amb la finalitat d’evitar enfrontaments i amb l’objectiu principal d’unir, informar, formar i, en definitiva, establir lligams entre les diferents comunitats, que ens permetin viure en pau.

Les perspectives a curt i mitjà termini són preocupants perquè es preveu un increment de la població a l’Àfrica molt significativa que generarà, si no s’hi posa remei en origen, un increment substancial d’immigrants cap a Europa, del que hi ha actualment, que ja és important i penós i que atempta als drets humans. En aquest escenari és evident que a la UE li convé un impuls de les polítiques de seguretat i defensa, tant per salvaguardar el territori europeu i donar seguretat als ciutadans, com per tenir capacitat d’influir i d’ajudar, si s’escau, en els països d’origen de la immigració.

Un món global

El món és cada vegada més global, tot és proper, tot se sap a l’instant, l’economia i la política estan cada vegada més per sobre dels àmbits estatals i, per contra, als estats els costa molt seguir aquest irreversible camí cap a la globalitat. De fet, és comprensible que als estats-nació, hegemònics i poderosos durant segles, els sigui tan difícil admetre els canvis i, encara més, assumir-los i adaptar-s’hi, però la realitat és tossuda i l’escenari internacional juga en contra de l’estructura i de la capacitat dels estats. Cada vegada és més necessari que s’organitzin, que se cerquin sinèrgies que els siguin favorables, que es concretin acords, que els permetin ser presents i influents en el concert mundial.

La Unió Europea és una organització supraestatal que respon perfectament a aquest interès de coordinar esforços i interessos dels estats membres, amb la finalitat de tenir més capacitat d’acció i més influència. Però, cada estat europeu per si sol seria incapaç de fer front amb eficàcia a l’economia cada vegada més global, a la competència que ens ve inexorablement des de la Xina i l’Índia, a la problemàtica i la realitat de la immigració, i també al terrorisme internacional o als problemes més actuals. En aquest escenari global, tot apunta que el que li convé a la UE és sumar sinergies i en el marc de la seguretat i defensa apostar per anar junts.

Xina i Índia i estats emergents

S’ha de tenir ben present que la situació geo estratègica mundial està en continu moviment, especialment en els darrers anys, en els quals hem assistit a un desenvolupament en tots els ordres, de la Xina i també, tot i que en menor mesura, de l’Índia. És evident que aquests dos grans estats, especialment la Xina, tenen cada vegada més capacitat d’influència i s’estan convertint en àrees de referència mundial, tant econòmicament com per la seva capacitat política i militar.

L’economia xinesa és més gran que la de l’Índia i contribueix més al creixement mundial. La Xina ja és la segona economia del món, darrera dels EUA. Això és conseqüència de l’intens creixement que està tenint la Xina en els darrers anys, i en menor mesura també del creixement de l’Índia.

De fet, més que la dimensió econòmica dels dos estats, el que més preocupa és la rapidesa amb què incrementen la capacitat militar. En aquest escenari la UE haurà de desenvolupar tota una estratègia per avançar en l’Europa política i en seguretat i defensa.

Els estats fracassats

Europa, antiga potència colonial ha d’exercir de moderador respecte a les tensions creades en els estats fracassats a escala mundial, algunes vegades motivades per un procés de descolonització complex. En el decurs de la història, cada estat ha tingut el seu ressorgiment, seguit del seu grau més alt d’influència i, al cap d’un temps, ha entrat en decadència. Hi ha estats que, en aquesta evolució, s’han vist pertorbats per algun motiu prou fort que ha desembocat en un estat sense seguretat ni ordre, en un estat fracassat. Dos mil milions de persones viuen actualment en els anomenats estats fràgils, països amb governs que no aconsegueixen garantir les condicions mínimes de seguretat i de supervivència a una part important de la població. Per altra banda, hi ha desenes de milions de persones que viuen pitjor, són els habitants dels anomenats estats fracassats, regits per normes arbitràries, per milícies, per grups criminals o per senyors de la guerra. Segons diverses fonts, es calcula que entre vint i seixanta països, estarien entre aquests paràmetres.

Els governs dels estats, els serveis d’informació i els centres especialitzats, consideren els estats fracassats o fallits com un dels reptes més greus dels nostres dies. Tot sovint es necessita un impuls o un ajut concret, amb la finalitat que l’estat fallit tingui la capacitat de sortir del conflicte intern i reeixir una altra vegada com un estat cohesionat. Amb la finalitat d’incidir i ajudar a aquests tipus d’estats, com ara l’Iraq, Somàlia, Sudan, Yemen, Líbia, entre d’altres, convenen accions coordinades entre diferents estats. En definitiva, és important actuar amb la premissa d’ajudar a l’estat fallit a sortir de l’ostracisme.

El terrorisme internacional

Una de les principals amenaces que té la humanitat i especialment Occident, és el terrorisme global. El terrorisme posa en perill les vides humanes, suposa grans despeses, pretén danyar l’obertura i la tolerància de les societats lliures i representa una creixent amenaça estratègica per a tot Europa. Els moviments terroristes tenen cada cop més recursos, estan interconnectats amb xarxes electròniques i estan disposats a recórrer a la violència sense límits i causar incomptables víctimes. Quant a les armes que poden utilitzar els terroristes, no es pot assegurar que davant la possibilitat de poder fer servir armes nuclears o gasos verinosos, s’actuï amb moderació o amb racionalitat.

Centrant-nos a Europa observem que des dels atemptats terroristes de l’onze de març de 2004 a Madrid, s’han repetit en diferents ciutats europees, com Londres, Paris, Niça Brussel·les i, més recentment, a Barcelona. El mòbil i els objectius són semblants en tots els casos, però la manera de perpetrar les accions i els lligams amb els actors és diferent, donada l’existència de cèl·lules específiques per cada acció terrorista, fet que genera moltes dificultats per prevenir atacs d’aquesta naturalesa. Una manera efectiva de prevenir un atac terrorista, radica en la col·laboració internacional per compartir informació i per impedir el subministrament de les armes.

La importància de les xarxes socials i les ‘fake news’

La incidència de la socialització d’internet i per extensió de les xarxes socials com a eines per dinamitzar la informació és cada vegada més gran, provocant que tot se sàpiga al moment i arribi a molts ciutadans d’arreu del món, fet que era impensable fa només uns anys. Des del punt de vista estricte de la informació això és una bona noticia, però ja no ho és tant si analitzem la utilització que se’n fa i els efectes que una mala praxis pot tenir per les democràcies, per les llibertats i per la tramesa fiable de la informació. I aquí entraríem en el món de les ‘fake news’ i de la post veritat, enteses com a noticies falses que es posen a les xarxes i que arriben a influenciar l’opinió del ciutadans, amb les conseqüències que això pot tenir en processos electorals, en la seguretat i llibertat dels ciutadans o en altres àmbits.

La UE no pot ser aliena a aquesta realitat , de manera que hauria de preveure aquest nou escenari de gestió de la informació, adaptant la política de seguretat i defensa a la nova realitat.

3.- Antecedents i actualitat de la Seguretat i Defensa a la UE

La seguretat i defensa de la Unió Europea no ha estat a primer pla dels reptes de la UE durant molts anys, en part perquè durant la guerra freda ja ens sentíem segurs amb el suport dels EUA i de l’OTAN, pendents aquests dels moviments de la URSS, i també per la dificultat dels governs d’incidir en polítiques de defensa davant d’una opinió pública europea majoritàriament sensible a posicionaments pacifistes.

Tot i així es varen anar fent progressos des del 1948, amb la creació de la Unió Europea Occidental (UEO) i el pla Pleven (1949) que va donar lloc a la Comunitat Europea de Defensa (CED), la qual va quedar eliminada el 1954 per l’Assemblea Nacional Francesa que va vetar qualsevol avenç d’integració militar europea. Així varen passar anys sense cooperació en seguretat i defensa fins que a l’entorn de la Cooperació Política Europea (CPE) es varen establir contactes entre els estats membres en l’àmbit de la política exterior i de seguretat i defensa, fins el punt d’incorporar la CPE al títol III de l’Acta Única Europea (AUE) de 1987.

I és el Tractat de la Unió Europea (TUE) de 1992, que entre d’altres aspectes importants, aposta per la Política Exterior i de Seguretat Comunes (PESC), en la que un dels objectius és la defensa de la seguretat de la Unió Europea i a més s’estableixen els instruments per desenvolupar-la, amb les posicions i les accions comunes.

El Tractat d’Amsterdam de 1997 injecta un nou impuls a la política exterior i de seguretat de la UE creant el càrrec de Alt Representant per a la Política Exterior i de Seguretat de la UE, a més d’establir les estratègies comunes per impulsar la cooperació i decisions en l’àmbit de la seguretat i defensa. Seguidament, el 1998 a Saint Maló, una reunió franco-britànica impulsa la Identitat Europea de Seguretat i Defensa (IESD) reforçant la idea d’una Política de Seguretat i Defensa (PESD), que veu la llum el 1999 i que impulsa una força de 60.000 efectius per accions ràpides i també un Comitè Polític i de Seguretat i un Comitè Militar i un Estat Major. El Tractat de Niça del 2000 aporta a l’àmbit exterior i de seguretat i defensa les cooperacions reforçades que permeten avançar per majoria qualificada mentre no hi hagi cap estat membre que s’hi oposi.

I a l’any 2003, sota el comanament de Javier Solana, Alt Representant per a la Política Exterior i de Seguretat de la UE, es va establir la primera estratègia de seguretat i defensa de la UE, esposant les amenaces que s’havien de tractar i controlar per tots els estats membres de la Unió Europea. I és el 2009, amb l’entrada en vigor del Tractat de Lisboa que es dóna un impuls més a aquest àmbit de la seguretat i defensa. De fet però, sovint ha faltat la voluntat política d’establir avenços concrets, tot i així, s’impulsa la Política Comuna de Seguretat i Defensa (PCSD), que estableix tres importants innovacions com són l’aliança defensiva, la cooperació estructurada permanent i l’Agència Europea de Defensa, i també es crea el Servei Europeu d’Acció Exterior que gestiona les relacions diplomàtiques de la UE amb altres països fora de la UE i dirigeix la política exterior i de seguretat de la UE.

I és el juny del 2016 quan Federica Mogherini, Alt Representant de la Unió per a Assumptes d’Exterior i Política de Seguretat, estableix una nova Estratègia Global sobre la política Exterior i de Seguretat de la UE, basada en cinc punts: 1) la seguretat de la UE; 2) la resiliència estatal i social dels veïns orientals i meridionals de la UE; 3) la concepció d’un enfocament integrat en relació als conflictes; 4) les ordres regionals de cooperació; 5) per una governança mundial pel segle XXI. Lògicament són àmbits generals que s’han de concretar, desenvolupar i coordinar tan en el sí de la UE com amb altres estats aliats, però amb un objectiu clar que és avançar cap a una política de seguretat i defensa cada vegada més coordinada.

També en el llibre Blanc sobre el Futur d’Europa, presentat pel president de la Comissió Europea, Jean Claude Juncker, el 1 de març de 2017, a la proposta de ‘Fer més conjuntament’, a l’apartat de política exterior i de defensa, insisteix en crear ‘una unió europea de defensa’. Aquest nou escenari representa un salt qualitatiu en l’àmbit de la seguretat i defensa que consisteix en la transformació de la política europea de seguretat i defensa (PESD), basada en operacions de gestió de crisi en l’exterior, en una autèntica política de defensa.

4.- La percepció de la ciutadania respecte la política de seguretat i defensa

En democràcia és molt important que els governs tinguin connexió amb la ciutadania, tinguin legitimitat, que vol dir que la seva actuació és acceptada i ben vista per la majoria de la població. Durant molts anys les institucions de la Unió Europea tenien molt bona acceptació per part de la ciutadania, amb diferents valoracions segons els estats, però la mitjana era satisfactòria pel que fa a l’apreciació general de l’actuació de les institucions i de l’aplicació de les seves polítiques. Recentment i motivat en part per les crisis que ha hagut de gestionar la UE, com l’econòmica, la dels refugiats, el terrorisme, la institucional i d’altres, l’apreciació de la ciutadania respecte a la idoneïtat de la UE ha minvat, tot i això encara és significativa en molts estats de la UE.

Així, mentre la ciutadania no es faci seves les mesures que es prenen en diferents àmbits econòmics i socials, també respecte a la gestió de la immigració i refugiats, en la política exterior i també en la l’acceptació i reconeixement de la diversitat interna, la UE no tindrà allò que es tant important en el lideratge, que és la legitimitat, perquè aquest aspecte no s’aconsegueix només amb l’aplicació de la legalitat, sinó amb el reconeixement de la ciutadania. És tan senzill com aplicar en forma de polítiques els valors que defineixen la UE, com són la pau, la democràcia, la solidaritat, la tolerància, el respecte a les minories, els drets humans, entre d’altres.

Centrant-nos en l’escenari de la política europea de seguretat i defensa, i observant les dades que ens proporciona el l’eurobaròmetre de tardor 2016, constatem que el 75% dels ciutadans europeus es manifesten a favor d'una política de seguretat i defensa comuna i en el cas de l’estat espanyol aquesta dada puja fins el 83%.

D’aquesta anàlisi es desprèn que, tot i la tendència de la ciutadania europea cap a la pau, a la solució negociada dels conflictes i a no usar la força, a ciutadania europea entén que cal una política europea de seguretat i defensa comuna, com a element important per garantir la llibertat i la seguretat dels ciutadans europeus.

5.- Les capacitats militars dels estats.

Durant molts anys les capacitats militars dels diferents estats eren concebudes com a capacitats defensives i d’atac, però sempre pensant amb un enemic concret, generalment un altre estat. En el cas de l’OTAN, hi havia certa especialització en funció de la força del Pacte de Varsòvia, amb la finalitat de contrarestar qualsevol intent d’invasió cap a l’Europa occidental. Naturalment, els exèrcits s’han anat adaptant a les realitats tècniques i polítiques de cada moment.

Avui en dia, les forces armades dels diferents estats s’han trobat que els enemics tradicionals, generalment altres estats, han canviat cap a grups insurgents armats formats d’identitats amorfes i imprecises i d’amenaces asimètriques. El resultat és que aquestes forces armades haurien de tornar a pensar seriosament en les seves estratègies i objectius. Els tancs ja no són tan útils contra organitzacions terroristes, forces insurgents o guerrillers, si ho comparem amb forces d’operacions especials amb dotació d’armes lleugeres, amb gran mobilitat i amb capacitat per desplaçar-se amb rapidesa per diferents escenaris. Altrament, durant la Guerra Freda, els tancs dels dos bàndols eren nombrosos, a causa de les possibles necessitats d’invasió, en cas de conflicte. Això era així, perquè els objectius eren clars i concrets, i quan aquests objectius es dilueixen i no es tracta d’un estat o un territori, els tancs ja no són aquella arma tan efectiva.

En aquesta mateixa orientació de canvi operatiu, també s’ha de dotar d’un impuls important als serveis d’intel·ligència i informació, ja que en l’actual situació dels conflictes, entre els que hi ha el terrorisme global, poden ser molt efectius, segons els casos, fins i tot més que algunes armes convencionals.

De fet, però, els serveis d’intel·ligència sempre han existit i s’han anat adaptant a les noves necessitats dels conflictes. El que passa és que l’adaptació que han de fer actualment és substancial, ja que, bàsicament amb la forma de funcionar del terrorisme internacional i de les guerres modernes, els objectius sovint no són clars, quan no invisibles, de manera que es requereixen uns serveis d’intel·ligència adequats per ser efectius en aquest nou escenari.

El que si que és molt significatiu és la capacitat nuclear dels estats, per la importància dissuasòria com per la d’atac. En aquest punt analitzem els arsenals nuclears que tenen els estats que disposen d’armament nuclear, que com es pot veure és un nombre molt reduït d’estats, dels que sobresurten en escreix els EUA i Rússia, que ja tenien importants arsenals en temps de la Guerra Freda i que, tot i els acord de desarmament, segueixen sent hegemònics en aquest tipus d’armament.

Seguidament es detalla el quadre en el que destaca l’important capacitat de caps desplegats tan per part dels EUA com de Rússia:

SIPRI Yearbook 2017 – Armaments, Disarmaments and International Security

6.- La importància de l’economia en la seguretat i defensa de la UE

Pel que fa als estats europeus, observem que França, Regne Unit, Alemanya i Itàlia, estan per sota dels EUA, Xina, Rússia i Índia, pel que fa a la despesa en defensa. Així, tot i que França i el Regne Unit tenen capacitat nuclear, amb 280 i 120 caps desplegats respectivament, és evident que la força militar dels estats europeus està en un procés de disminució, respecte els estats poderosos del món.

La despesa en defensa agregada dels Estats de la UE és de 222.514 milions d’euros, repartida en 28 estats. Un sol exèrcit generaria economies d’escala, fent que amb la mateixa despesa es tindria més capacitat militar.

Només tres estats membres de la UE, entre els que hi ha França, sobrepassen el 2% del PIB en despesa militar i 9 estats no superen l’1%, situant la mitja de la UE en 1,46 % del PIB, molt per sota del que es gasten els estats importants del planeta.

Observem que França amb 753 euros per càpita a l’any i el Regne Unit amb 666, són els dos estats que més gasten per habitant en despesa militar, molt per sota dels EUA que gasten 1.709 euros per càpita. I a més, hi ha deu estats membres de la UE que no passen dels 200 euros per càpita d’inversió militar a l’any.

En l’àmbit de la seguretat i defensa, en el militar per entendre’ns, veurem que els EUA segueixen sent la potència principal del món en inversió en la industria militar (552.306 milions d’euros, que representa un 3,28% del PIB, que és de 16.830.237 milions d’euros). També assistim a un increment d’inversió en la indústria militar per part de la Xina, amb 194.609 milions d’euros (1,92% del PIB), de Rússia amb 62.595 (5,40% del PIB) i de la Índia amb 50.628 (2,47% del PIB), entre d’altres i, per contra, el total agregat dels estats de la UE és de 222.514 milions d’euros, que representa el 1,46% del PIB dels estats membres, que és de 15.285.739 milions d’euros.

7.- La incidència del Brexit en la política de defensa de la UE

Es parla molt de les conseqüències econòmiques i polítiques del Brexit. Del que representarà pel Regne Unit (RU) i també per la UE aquest divorci després de quaranta cinc anys de matrimoni. És difícil preveure quin preu pagarà cada part i més difícil encara valorar-ne les conseqüències econòmiques, polítiques i laborals que hauran de fer front les empreses i els ciutadans britànics i europeus. Així, en el pla econòmic el producte interior brut (PIB) de la Unió Europea és de 15.285. 739 milions d’euros i el del Regne Unit és de 2.325.520 milions d’euros, que representa al voltant del 15% del PIB de la UE. I si ens referim a la població, observem que el RU, amb 65,6 milions de ciutadans, representa el 13% de la població total de la UE, que és de 511,5 milions. I si aquest anàlisi el fem sobre la industria militar, sobre l’import que destina cada estat a la defensa i també a les capacitats operatives, veurem que la proporció del RU respecte la UE és molt important, donat que la despesa del Regne Unit de 43.689 milions d’euros a l’any, que representa al voltant del 20% de la despesa en defensa del total del estats membres de la UE, que és de 222.514 milions d’euros. I més encara si tenim en compte l’arsenal nuclear, donat que només dos estats de la UE tenen capacitat nuclear; un és França amb 280 caps nuclears desplegats i l’altra és el RU amb 120. En l’escenari del Brexit no se sol parlar de les conseqüències que pot tenir en l’àmbit de la seguretat i defensa i és que aquest sector, especialment el de la defensa, és reservat pels estats, és poc conegut, és opac. Interessa que així sigui, d’una banda perquè no té bona premsa per la ciutadania europea i, de l’altra perquè és un sector estratègic i amb molt contingut relacionat amb la seguretat que fa que informació sigui reservada. Així, veiem que el RU, l’estat membre que vol marxar de la UE, té una població que representa el 13% del total de la UE, un PIB que és el 15% del PIB total de la UE i una inversió en defensa del 20 % del total dels estats membres de la UE. Les xifres avalen que la contribució del RU a la despesa militar és proporcionalment més important que la incidència en el PIB i més que la proporció en la població, de manera que és evident se’n va de la UE un estat molt important pel que fa a la seguretat i defensa, donat que la UE perdrà una capacitat del voltant el 20% del que té ara i més encara si comptem la capacitat nuclear del RU. Un desacord en aquest àmbit seria molt negatiu tan pel RU com per la UE, pel que hem d’esperar la col·laboració i la cerca de punts de concòrdia i consens amb la finalitat de preservar la seguretat dels ciutadans, de manera que previsiblement, en els punts que s’estan negociant entre el RU i la UE, s’establiran acords de col·laboració en matèria de seguretat i defensa, que permetin una actuació conjunta en cas de conflicte amb tercers, i també que se segueixin formant part, tant el RU com els estats de la UE, de la OTAN.
8.- Conclusions

En un món globalitzat com el que estem, en el que els estats grans com els EUA, la Xina, l’Índia o Rússia i d’altres mitjans, incrementen les seves polítiques de seguretat i defensa, la Unió Europea no hauria d’anar en direcció contraria, perquè aquestes polítiques, tot i que sovint mal vistes perquè se solen associar a la repressió i al conflicte, també serveixen, no tant per fer la guerra sinó per garantir la pau i, a més, són una garantia per la llibertat i seguretat dels ciutadans europeus i també per poder assegurar que els valors europeus de pau, democràcia i drets humans, entre d’altres, no seran vulnerats.

El món ja no es basa en un equilibri bipolar, sinó que ha donat pas a una configuració de la política mundial molt més complexa, que demana a la UE adaptar-se a les necessitats per fer front als nous desafiaments.

En aquest escenari, a la UE li manca una visió estratègica pròpia, tenir un projecte comú que superi les pròpies fronteres i el cert és que en aquest món globalitzat que ens toca viure, disposar d’una estratègia pròpia, no és una elecció, sinó una autèntica necessitat, si l’objectiu és ser influent en el món i defensar la seguretat i llibertat dels seus ciutadans.

Així, davant d’aquesta situació d’incertesa es plantegen una sèrie d’interrogants de cara al futur de la Unió Europea, en general, i de l’Europa de la defensa, en particular. Els reptes que haurà d’afrontar la Política Europea de Seguretat i Defensa en els propers anys, són:

· L’adopció, desenvolupament i concreció de l’Estratègia Global de Seguretat.

· L’obtenció de les capacitats que permetin a la UE la possibilitat de convertir-se en un actor global.

· La incorporació, dins de les institucions comunitàries, dels procediments que permetin la profundització en la integració.

· Un bon acord de col·laboració entre el Regne Unit, en el marc del Brexit i el reequilibri de la relació transatlàntica.

· L’encarament dels reptes reals, com són l’economia, la immigració o el subministrament energètic i altres aspectes de les polítiques d’interior de la UE, a més del de la seguretat i defensa.

En definitiva, una Unió Europea activa i capaç tindrà la influència que li correspon en l’escenari internacional, i contribuirà així a un sistema multilateral que condueixi a un món més just, més segur i més sostenible.

Les forces armades

En general, en els estats europeus s’observa un descens, tant d’efectius humans com d’armament, motivat, en part, per l’acabament de la Guerra Freda i la fi del bloc de l’Europa de l’Est, i simbolitzat amb la caiguda del mur de Berlín l’any 1989.

L’estandardització de les armes que configuren la capacitat militar dels estats de la UE, és un tema molt important, ja que si es vol evolucionar cap a una defensa comuna, ens trobem que els estàndards dels aparells de defensa de cada país europeu són diferents.

Els EUA tenen una capacitat militar molt per sobre de qualsevol altre estat del planeta, i tot apunta que seguirà sent el primer durant molts anys. Els estats importants com la Xina o l’Índia, creixen en capacitat militar i es postulen com a futures potències mundials, però de moment són només potències regionals.

Convindria establir controls efectius sobre la dotació i moratòria de capacitat nuclear entre els estats que en disposen, tot orientant el seu arsenal a la baixa, i evitar que els estats que hi volen accedir, no ho puguin fer. El control s’ha d’establir a base d’introduir impediments legals i normatius en la transferència de materials, de promoure acords multilaterals o bé d’utilitzar tecnologies nuclears que no contribueixin a la proliferació.

Els serveis d’intel·ligència

A començament del segle XXI i vist el concepte de seguretat avui existent com a conseqüència del terrorisme internacional, els serveis d’intel·ligència són elements centrals en la política de seguretat i defensa d’un estat.

S’observa que va prenent cos l’orientació dels serveis d’intel·ligència cap als nous escenaris dels conflictes, com són el terrorisme internacional o els estats fracassats i també amb coneixement de les noves tecnologies.

Necessitat de configurar una comunitat d’intel·ligència d’àmbit europeu. Pel que fa a la Unió Europea, el desenvolupament d’una Unió amb capacitat política, ha d’anar acompanyada d’avenços en la integració dels serveis d’intel·ligència dels estats membres i també de col.laboracions amb d’altres serveix d’intel.ligència, especialment dels estats importants.

La despesa en defensa

De la comparació de l’evolució de les despeses en defensa, entre els EUA i la UE, es desprèn que, des de fa anys, els EUA inverteixen més en defensa que els estats de la Unió Europea i també ho fan estats com la Xina, l’Índia, Rússia i Israel.

Un perill creixent pel que fa als conceptes de la política europea de defensa, és que es tracta d’una àrea en la qual els estats membres no assumeixen compromisos concrets d’augmentar el seu esforç. Així, la participació en l’Europa de la defensa hauria de ser optativa per als estats, a partir de les cooperacions reforçades, però, en tot cas, és important, per garantir l’èxit del projecte, la participació de França i Alemanya, i un bon acord de col.laboració amb el Regne Unit.

El Producte Interior Brut (PIB)

Amb un Producte Interior Brut (PIB) similar, els EUA inverteixen pràcticament el doble en despesa militar, i en els darrers anys, fins i tot, la diferència és més gran, respecte del que inverteixen els estats de la UE agregats.

Les variables econòmiques i socials

El comportament de les variables econòmiques en tots els estats analitzats, tot i que els estats de la UE destinen més inversió a la despesa social, no són tant diferents com per provocar desinversions en defensa. Així, si hi ha voluntat política i aquiescència ciutadana, els estats europeus podrien incrementar la seva inversió en defensa, sense que la seva economia se’n ressentís substancialment.

Passant el pressupost de defensa de cadascun dels estats de la Unió Europea a una caixa comuna, de manera que fossin administrats per Brussel·les, s’aconseguiria desvincular els increments en inversió militar de la vida política i social d’un estat determinat i la ciutadania veuria l’operació com una defensa global europea.

Conclusió final

Es fa necessari el compromís de les autoritats polítiques dels estats i de la UE per a desenvolupar un entorn de formació i d’informació a l’opinió pública europea. S’ha d’explicar bé a la ciutadania que el manteniment, o el possible increment, de la despesa militar, pot arribar a ser positiu per a la pau, si la força que s’obté d’aquesta inversió, es destina a evitar possibles conflictes o a intervenir en escenaris de guerra, amb la finalitat d’aturar-la. La realitat ens demostra que, sense força militar, només amb la capacitat de la paraula, no s’aturen tots els conflictes.

La realitat i l’evolució del món ens porta cap a unes àrees d’influència cada vegada més grans, on els estats europeus individualment no tenen l’eficàcia i capacitat d’influir que havien tingut en altres èpoques. La fórmula per superar aquesta realitat ja la tenim, és la Unió Europea, la qual haurà de plantejar quin model de desenvolupament vol pel que fa a la seguretat i defensa. El cert és que cal un replantejament en l'àmbit de la defensa europea, en el benentès que l’increment de capacitat en defensa no ha d’estar directament orientat a tenir més capacitat per fer la guerra, sinó a ser més influent, i d’aquesta manera, poder aplicar els valors de la UE que són, entre d’altres, el multilateralisme, la solució pacífica dels conflictes i la pau.

Si la UE vol ser influent en el món i parlar d’igual a igual als EUA i a altres àrees potents del planeta, s’ha de plantejar seriosament invertir la tendència i créixer en inversió militar, o bé influir, per negociar a la baixa els pressupostos militars de tots els estats, que permetin establir i consolidar acords de pau, amb la finalitat de construir un món més just i sostenible.

En conclusió, una defensa europea és possible econòmicament, però, fer-la una realitat, depèn de la voluntat política dels estats membres de la Unió Europea, i també de la complicitat compartida de la ciutadania europea.

9.- Bibliografia.

ALDECOA, F., La política de defensa de la UE en el marco de la aplicación de la Estrategia Global para la Política Exterior y de Seguridad, Fund. Alternativas (2017)

Barbé, E. y Sabiote, M. Misiones de la Política Europea de Seguridad y Defensa, Observatori de Política Exterior Europea, dossier especial n. 4, Barcelona (2006)

Chomsky, N. Failed States: The Abuse of Power and the Assault on Democracy, Metropolitan Books, Hardcover (2006)

FERRER, X. La viabilitat econòmica i política de la defensa europea. Tesi Doctoral, Universitat de Barcelona (2008)

Granell, F. Nuevas amenazas a la seguridad y a la paz, Jornadas sobre la Reforna de las Naciones Unidas, Bilbao, (3/05/2006)

Gnesotto, N. Política de Seguridad y Defensa de la Unión Europea (1999-2004), Institute for Security Studies, European Union, París (ISSE), París (2005)

Leonard, M. Por qué Europa liderará el siglo XXI, Taurus pensam., Madrid (2005)

Napoleoni, L. El Fénix Islamista, Paídos, (2015)

Nye, J. Soft Power: the means to succes in world politics, Public Affairs, New York, (2004)

Reinares, F. Conceptualizando el terrorismo internacional, Real Instituto Elcano, Madrid (2006)

Rifkin, J. El sueño europeo, Paídos, Barcelona (2004)

Segura, A. Senyors i vassalls del segle XXI, La Campana, Barcelona (2004)

SIPRI Yearbook , Armaments, Disarmaments and International Security (2017)

YOUNG, R. Europe Reset. New directions for the EU, I.B.Tauris, London (2018)

https://www.sipri.org/sites/default/files/2017-10/yb17_summary_esp_0.pdf

http://visuals.sipri.org/es/index.htmlhttps://ec.europa.eu/commission/sites/beta-political/files/reflection-paper-defence_es.pdf

https://ec.europa.eu/spain/sites/spain/files/eurobarometro86-esp.pdf

www.datosmacro.com/estado/gasto/defensa