Revision as of 15:39, 15 May 2018

1. INTRODUCCIO

Un dels efectes més devastadors de la crisi econòmica ha estat l’empitjorament de la situació laboral dels joves, especialment d’aquells amb baix nivell de qualificació. Els seus nivells d’atur han augmentat extraordinàriament i l’ocupació ha esdevingut més precària. Aquesta situació ha posat als sistemes de Formació Professional de nou en el centre del debat ja que es considera que el seu bon funcionament és la clau per assegurar la millora de les oportunitats dels joves que per manca de recursos, qualificacions o motivació no obtenen formació universitària. A més a més, les diferències entre països respecte a la severitat dels problemes d’accés al mercat de treball i a l’ocupació dels joves han estat relacionades amb les característiques i el funcionament del sistema de FP. En concret, la formació professional dual ha esdevingut el paradigma organitzatiu associat als millors resultats i, en conseqüència, diversos organismes internacionals l’han posat en valor com a mesura per fer front al repte de la formació i l’ocupació dels joves. Catalunya no ha estat una excepció en aquesta dinàmica, tant pel que fa a l’empitjorament de la situació laboral dels joves com en el diagnosi de la necessitat d’ajustar el funcionament del sistema de FP amb especial atenció a la formació dual.

El govern de la Generalitat de Catalunya va introduir la formació dual en la formació professional amb el DECRET 284/2011 d’1 de març, regulant la seva organització amb la RESOLUCIÓ ENS/1204/2012. Els objectius especificats es centren al voltant del combat de l’abandonament educatiu prematur, elevar l’atractiu social de la formació professional i la millora de les expectatives d’ocupació dels joves. Actualment ja hi ha tres promocions titulades (2012-14, 2013-15, 2014-16), pel que sembla pertinent abordar un procés de valoració i reflexió sobre com s’està desenvolupant la implantació de la formació dual. Malauradament, no es va establir en el moment de la posada en marxa d’aquesta nova opció formativa un pla específic d’avaluació de procediments ni resultats. En conseqüència, no tenim a la nostra disposició les dades adequades per fer una anàlisi tècnicament correcte. Tanmateix, es poden fer valoracions més generals i adreçades a l’estructuració del sistema amb l’objectiu de poder detectar potencials millores que portin a incrementar la seva eficiència. Aquest treball parteix d’anteriors treballs (Mañé, 2012; Mañé, 2017) que conjuntament amb algunes excel·lents reflexions recents sobre la implantació de l’FP dual a Catalunya (Valiente et al., 2014; Requena, 2016; CTESC, 2017) em serviran per construir les meves pròpies reflexions.

Concretament, aquest treball s’organitza en dos apartats: un primer de contextualització dels reptes respecte al capital humà de l’economia catalana i quina resposta pot donar la formació professional; i un segon amb un repàs de les principals característiques d’un sistema d’FP dual que ens servirà per a fer propostes (posar l’accent) de millora de l’actual organització del sistema a Catalunya.

2. ELS REPTES DE CAPITAL HUMÀ DE L’ECONOMIA CATALANA: LA IMPORTÀNCIA DE LA FORMACIÓ PROFESSIONAL

Existeix una bona diagnosi dels problemes bàsics del sistema educatiu-formatiu, dels quals podríem destacar: fracàs escolar elevat; baixa valoració social de la FP; moderat nivell d’assoliment de competències bàsiques entre l’alumnat de secundària; estructura esbiaixada cap els extrems en la composició educativa de la població; elevat nivell de sobreeducació convivint amb certes mancances a nivell de qualificacions tradicionals o d’oficis; poca incidència de la formació continuada. Alguns d’aquests aspectes presenten una evolució positiva, com per exemple la reducció del fracàs escolar o l’increment del nombre de matriculats en la FP. Tanmateix, alguns elements de caràcter més estructural no han rebut l’atenció necessària per a ser incorporats de manera més intensa en els debats sobre la reforma dels sistema de FP. Seguint l’esquema marcat a Mañé (2012) destacaria cinc aspectes.

En primer lloc, cal entendre bé quines són les qualificacions que els treballadors han d’aportar (i les empreses desenvolupar) per tenir èxit en els seus llocs de treball. És important veure que no ens podem quedar en la idea de que cal millorar “el nivell educatiu” dels treballadors sinó que cal anar un pas més enllà i entrar en la discussió de quines competències específiques cal desenvolupar en el sistema educatiu-formatiu. Ha quedat establert la importància de les anomenades qualificacions bàsiques, especialment el domini de la llengua i de les matemàtiques. Més enllà de l’efecte directe sobre las capacitats productives dels individus, aquestes qualificacions tenen l’important paper de facilitar les seves capacitats d’aprenentatge ja les competències de caràcter “acadèmic” serveixen com a fonament pel desenvolupament de les competències professionals que sí generen un impacte directe sobre la productivitat en el lloc de treball. Estudis recents posen de relleu la importància de les anomenades competències genèriques, enteses com les habilitats de gestió, intra-personals, de comunicació i inter-personals que s'utilitzen per resoldre problemes a la feina, com per exemple, el pensament crític, resolució de problemes, el treball en equip, la capacitat de lideratge, expressar-se amb claredat o treballar sota pressió. De forma més general, són les competències en gestió (management) les que els ocupadors valoren més positivament i les que generen un major retorn als individus i a les empreses d’una manera més transversal, és a dir, independentment de condicions específiques d’empresa i sector. En aquesta discussió sobre quines són les competències (qualificacions) més rellevants a desenvolupar en el sistema educatiu-formatiu, hi ha un aspecte que afecta directament a la formació professional: el potencial trade-off que pot aparèixer entre resultats a curt i llarg termini. La problemàtica que s’està treballant és que la major especificitat de les qualificacions impartides a la FP facilita la incorporació al mercat de treball per que els empresaris obtenen una elevada productivitat de manera ràpida. Tanmateix, el problema és que aquesta especificitat pot provocar una depreciació més ràpida d'aquests coneixements, especialment en els economies actuals amb processos de ràpid canvi tecnològic, fet que reduiria les oportunitats d’ocupació més endavant en la vida laboral. La creixent evidència empírica mostra com efectivament per un conjunt elevat de països apareix aquest problema de pèrdua de flexibilitat en el llarg termini de les qualificacions adquirides en la FP (mantenint nivell educatiu constant). Així, l’avantatge inicial en probabilitat d’estar ocupat i fins i tot en salaris percebuts desapareix fins al punt de que en general els salaris esdevenen menors (i per tant les expectatives d’ingressos al llarg de la vida). La recomanació que es deriva és que cal assegurar que la FP equipa als graduats del seus sistema amb la suficient dotació de competències bàsiques acadèmiques per millorar la seva capacitat d’aprenentatge, tant en el sistema educatiu com a l’empresa. De fet, a Mañé (2009) es mostra les dificultats que tenen els graduats de la FP per a poder superar una carrera universitària.

En segon lloc cal tenir present l’impacte del canvi tecnològic en la demanda de treball. La visió dels economistes centrada en la substitubilitat entre el factor capital i treball ha tradicionalment assumit que serà creixentment possible substituir tasques simples per tecnologia, fet que portaria a una demanda de treball centrada en treballadors amb elevat nivell educatiu (proxi utilitzada per a treball qualificat). Aquesta aproximació s’ha vist recentment relativitzada a partir de la hipòtesi de la polarització de les estructures ocupacionals. La tesi principal és que la tecnologia de les TIC (i les creixents oportunitats d’offshoring i outsourcing) serien complementàries amb una sèrie de tasques i substitutives d’altres. Les TIC substitueixen els treballadors que desenvolupen tasques rutinitzables (susceptibles de ser codificables i per tant automotitzables), tant de caràcter manual com intel·lectual, però complementa els treballadors que desenvolupen tasques analítiques o interactives (no segueixen “regles” explícites o procediments). Aquestes pertanyen a dos grups: per un cantó aquelles que requereixen capacitats de resoldre problemes, intuïció, creativitat i persuasió (tasques “abstractes”) i per un altre aquelles tasques que requereixen adaptabilitat situacional, visual, reconeixement de llenguatge i interaccions personals (tasques “manuals”). Així, la demanda de treballadors amb elevats i baixos nivells de qualificació estarien en augment, mentre que els treballadors amb nivells intermedis veurien, al contrari, que les seves oportunitats van desapareixent ja que les tasques que solien desenvolupar ara són substituïdes per les TIC (o enviades cap a tercers països). La concentració dels llocs de treball cap els extrems de la distribució ocupacional, afavorint les feines ocupades per treballadors d’elevat nivell de qualificació (universitaris) i les de baix nivell de qualificació, explicaria aquest procés de polarització. Tanmateix, aquesta teoria ha rebut diverses crítiques. En primer lloc, s’argumenta que aquestes ocupacions intermèdies no estan desapareixen, sinó que hi ha un procés de substitució de les tradicionals en el sector manufacturer per noves ocupacions intermèdies en el sector serveis que encara no “apareixen” correctament en les estadístiques. En segon lloc, cal veure com hi ha una certa contradicció entre aquesta teoria de la polarització i les queixes dels empresaris sobre les dificultats que tenen per trobar treballadors qualificats en aquestes ocupacions. En tercer lloc, es pot argumentar com la pròpia limitació de l’oferta d’aquestes qualificacions intermèdies empenyerien als empresaris a cobrir els llocs de treball amb individus amb un major nivell formatiu, emmascarant en certa mesura la seva demanda. De fet, si s’analitzen les projeccions de demanda futura de mà d’obra segons ocupacions, s’observa que la majoria del creixement esperat de l’ocupació es concentra a la categoria de “tècnics i professionals associats”. És discutible que aquesta categoria ocupacional no es pugui considerar, almenys per una part important de les subcategories que incorpora, del mateix tipus de les que tradicionalment s’han classificat com a semi-qualificades.

En qualsevol cas, més enllà de la seva evolució no cal perdre de vista el rol estratègic que poden tenir aquestes ocupacions intermèdies en les estratègies de desenvolupament d’empreses i països i, per tant, la importància de la FP en proveir una dotació adequada de treballadors amb aquestes qualificacions. La literatura especialitzada ha posat de relleu que tant la productivitat de les empreses com la seva capacitat innovadora i d’especialització en productes d’alt valor afegit de molts països com, per exemple, Alemanya o Japó es recolza en una mà d’obra molt ben formada en aquest segment d’ocupacions. No només en termes “estàtics” sinó també en termes “dinàmics” les qualificacions intermèdies juguen un paper fonamental. Analitzant l’evolució de països com Corea del Sud o Singapur, es pot plantejar que el desenvolupament d’un sistema potent de FP assegura un flux adequat de qualificacions intermèdies que estan a la base de la consolidació d’una manufactura de valor afegit mig internacionalment competitiva. A partir d’aquí es pot construir el trànsit del sistema productiu cap a sectors d’alt valor afegit i serveis complexes, on la formació de caràcter universitari té un rol més rellevant. En definitiva, la consideració que el canvi tecnològic impulsa els sistemes educatius a prioritzar la formació universitària en detriment de la FP és discutible, tot i que efectivament impulsi a l’alça les necessitats d’elevats nivell de qualificació. La FP ha de respondre amb millores de la qualitat, no perden pes en les estructures educatives.

En tercer lloc, i estretament lligat al punt anterior, cal entendre bé que els efectes del canvi tecnològic sobre el disseny dels llocs de treball depèn en certa mesura de la posició estratègica de l’empresa. La tecnologia és una variable “endògena”, fet que implica que les decisions sobre quines tecnologies introduir a l’empresa i, especialment, com s’utilitzen, és una decisió estratègica de l’empresa que acaba tenint importants implicacions sobre quin tipus de treballador es necessita i quines oportunitats d’aprenentatge a partir del seu ús es generen. El simple abaratiment i facilitat d’accés a les noves tecnologies no implica necessàriament que aquestes generin un gran increment de la demanda de treball altament qualificat. Dit en altres paraules, utilitzar una tecnologia no implica dominar-la i, en conseqüència, no es pot modificar ni transformar. Òbviament, la tipologia de qualificacions que es necessiten en cada cas (us vs domini) varien en quantitat i en grau de complexitat. En conseqüència, no podem esperar que simplement “inundant” el mercat de treball de treballadors altament qualificats (modificant l’oferta de treball), les empreses variaran les seves posicions estratègiques i per tant canviaran el tipus de treballador que necessiten (modificaran la demanda de treball). De fet, és molt probable, tal com s’ha mencionat en el punt anterior, que les empreses necessitin consolidar un tipus de treballador de qualificacions intermèdies per a fer les transicions cap a tecnologies de producció i de producte més complexes. En aquest sentit, doncs, la FP pot jugar un paper transformador cabdal, sempre i quan formi als professionals de la manera adequada. Estratègicament pot tenir un paper molt rellevant segons el grau de desenvolupament de les empreses, fet que ens porta a considerar que a Catalunya hauria de jugar aquest rol de dinamitzador de la competitivitat i evolució de les nostres empreses.

En quart lloc, cal que tinguem molt present la importància de l’empresa com a espai de creació de qualificacions. Malgrat la presència d’alguns problemes metodològics per a poder aïllar l’impacte de l’activitat formativa en la productivitat i competitivitat de les empreses, sembla força establert que efectivament formar als treballadors té un impacte positiu sobre la seva productivitat. Tanmateix, una part important de les qualificacions dels treballadors (i de les organitzacions) es generen d’una manera tàcita i informal. És el que s’anomena learning-by-doing o learning-by-using. Quan els treballadors estan exposats a entorns creatius i canviants amb organitzacions del treball on es potencien processos de descentralització de decisions, cooperació en el treball i assumpció de riscos, les oportunitats per utilitzar les seves qualificacions es multipliquen i, en conseqüència, es generen processos d’aprenentatge. En una clara dinàmica de cercle virtuós les activitats presents habiliten la possibilitat d’acumular la capacitat de mantenir en el futur aquests processos d’aprenentatge. Des d’aquesta perspectiva de la importància de l’empresa com a espai d’aprenentatge, les modalitats de formació professional on una part d’aquesta es realitza a l’empresa poden aportar qualificacions rellevants als estudiants. En general, la implicació de l’empresa en els processos de definició de com ha de ser la formació és un element clau per a poder assegurar una FP de qualitat.

Finament, voldria destacar, en gran mesura per que és un tema que ha perdut centralitat en els actuals debats acadèmics i socials, el repte d’articular estratègies que efectivament impulsin processos de lifelong learning ajustats a les necessitats dels treballadors i de les empreses. Pel que respecte als individus, cal un canvi de mentalitat per passar d’un model caracteritzat per una gran inversió inicial en capital humà i adaptacions més aviat menors durant la vida laboral, a un en que, sense segurament escurçar-se gaire a inversió inicial, caldrà re-invertir en formació moltes més vegades al llarg de la vida laboral. Les repercussions sobre biografies vitals, estructuracions familiars o pautes de mobilitat ja estan començant a ser evidents. També cal millorar l’ajustament del marc institucional i laboral, que permeti més entrades i sortides del mercat de treball i que faciliti transicions no tan sols sectorials si no també fins i tot ocupacionals. Pel que respecte a les empreses, han de transformar la seva visió de la formació molt sovint reactiva i finalista, incorporant una més proactiva i destinada a desenvolupar potencialitats més que no pas solucionar mancances. Cal encara en gran mesura encarar amb més contundència temes com el finançament d’aquesta formació (empresa o treballador) o els conflictes d’interessos entre l’empresa que voldrà formació més associada a la seva realitat (més específica) i el treballadors que potser tindran una identitat més ocupacional (professional) i per tant altres interessos formatius més generalistes. Finalment, el sistema educatiu-formatiu, malgrat evidents esforços encara és lluny del disseny institucional adequat. Habituat a treballar des d’una perspectiva de “producció en massa”, és a dir, generalista i introduint canvis molt lentament, està resultant complicat el canviar tant la tipologia docent com l’oferta educativa, sense oblidar els desajustos que apareixen per tal d’acomodar “client” que creixentment no és el tradicional jove, amb un bagatge formatiu limitat i una maduresa incipient. En aquest sentit, segurament és la FP la que està tenint més dificultats per a realitzar aquest canvi. La FP dual podria ser, en part, una resposta adequada a aquesta problemàtica.

III. ELEMENTS ESSENCIALS D’UN SISTEMA DE FORMACIÓ PROFESSIONAL DUAL:VALORACIÓ DE LA SITUACIÓ A CATALUNYA

Existeix una abundant literatura que descriu en què consisteix un sistema de formació professional dual, sovint discutint-se les possibilitats d’implantació en diverses realitats nacionals. La idea del sistema (utilitzo descripció del sistema “ideal” que no té per que observar-se en tots els llocs que apliquen un sistema dual) és combinar la formació a l’empresa amb la desenvolupada a les aules d’un centre formal de FP però amb una centralització del currículum que han de seguir tots els alumnes. En altres paraules, és una distribució de la formació, no una separació de la formació (aprenentatge estructurat en el lloc de treball). Aquest currículum és definit conjuntament per les autoritats educatives i els agents socials i té mecanismes pre-establerts d’actualització. Les empreses han de superar certs filtres per a poder participar en aquest tipus de formació i estan subjectes a controls de la qualitat de la formació que és dóna en el si de les seves instal·lacions. Aquesta característica i la inclusió en el currículum de contingut formatiu de caràcter general asseguren que la transferibilitat dels coneixements adquirits és plena entre empreses. Finalment, un element molt important és que el procés formatiu és avaluat de manera homogènia (tots els participants estan subjectes al mateix procés avaluatiu) i feta externament. Les empreses són responsables de l’èxit (o fracàs) i els “alumnes” tenen l’estatus d’ocupats, amb un salari assignat i una relació contractual formal entre l’aprenent i l’empresa.

Els potencials beneficis que pot comportar l’FP dual també han estat àmpliament debatuts. Partint de la discussió iniciada a Mañé (2017) a continuació plantejaré els aspectes que considero més rellevants per tal de millorar el sistema actual. No tractaré tots els potencials punts de discussió, sinó simplement una elecció personal, remetent a CETESC (2017) per a una exposició molt detallada de tots els camps susceptibles de millora. En concret, doncs, voldria destacar el següents aspectes.

1. Capacitat del sistema per atreure més estudiants i exercir una major pressió sobre el seu esforç d’aprenentatge: el sistema d’FP dual està reconegut com un mecanisme que aporta valor afegit tant a les empreses com als estudiants. El prestigi que té ajudaria a abordar la percepció social de baixa reputació de la FP ja que pot ser percebut com a una millora del sistema actual. A més, és un sistema amb una baixa taxa d’abandonament ja que el cost de fer-ho és elevat (mala senyal). Això podria incentivar més estudiants a escollir aquesta opció i que aquests consideressin que cal preparar-se millor per entrar a l’ensenyament. El sistema dual necessita d’estudiants preparats i motivats. Per tant, la seva funció de reducció o recuperació del fracàs escolar pot ser complicada o fins i tot contraproduent si es posa en perill la qualitat de l’aprenentatge que es realitza en el si del sistema. En conseqüència, caldria restringir les condicions d’accés al sistema dual, tot i que per tal de mantenir l’equitat del sistema caldria majors inversions en evitar el fracàs escolar allà on es gesta: a l’educació primària. Tanmateix, en el curt termini caldria implementar algunes accions addicionals, entre les que destacaria: el desenvolupament d’un pre-sistema de reciclatge que preparés a l’estudiant per a transitar posteriorment al sistema dual; preparar els treballadors actuals que vulguin reintroduir-se al sistema formatiu; plantejar programes específics de millora de les capacitats d’aprenentatge dels joves que han abandonat prematurament els estudis reglats. Caldria adreçar tant la millora de les capacitats bàsiques d’aprenentatge com certa introducció als entorns laborals. La major qualitat de l’alumnat i la millor formació provocaria un impacte positiu sobre la percepció de les empreses.

Complementàriament, caldria reforçar les accions informatives sobre les possibilitats formatives i les avantatges en termes laborals que pot aportar la formació dual. A més, voldria suggerir que seria interessant coordinar aquesta informació amb les accions per fomentar la idea d’aprenentatge al llarg de la vida i amb la necessitat d’involucrar a les empreses com a responsables de part de la incorporació de capital humà en els treballadors. Addicionalment, caldria desenvolupar el sistema d’FP dual de tal manera que for un model inclusiu en la línia de facilitar (si més no permetre) la continuació de l’itinerari formatiu de l’estudiant, bé sigui cap a altres modalitats de formació professional o cap a estudis universitaris. Cal observar que si es vol establir clarament el pont entre sistema de FP i universitat, cal contemplar el problema de la necessitat de millora en el nivell de formació acadèmica dels estudiants de la FP reglada.

2. L’aprenentatge en el centre de treball és més rellevant pel desenvolupament de certes competències professionals: cal entendre que aquest sistema pot representar una millora general sobre la formació de l’estudiant. Tanmateix, el punt més fort és en la millora singular que es pot donar en certes competències professionals per les quals la transmissió en una aula és molt complicada o ineficient. De totes maneres, aquest punt fort del sistema no ha de treure importància a la formació rebuda en les aules, que per definició tindrà un component més genèric i teòric. Cal recordar que pot arribar a ser primordial per un treballador haver rebut una bona base d’aprenentatge teòric general per a poder abordar exitosament processos futurs de reciclatge professional. De fet, els sistemes més recolzats en formació en aules podrien tenir alguna avantatge en aquest sentit. Caldria, doncs, dissenyar molt bé la part formativa del sistema dual que s’imparteix a les aules, al mateix temps que s’assegura que la formació a l’empresa no té un component majoritàriament “específic d’empresa” sinó més global d’ocupació i/o sector. Per aquesta raó esmentada, el disseny centralitzat del currículum i imposat per tots els estudiants és tant important. A més cal trobar un bon equilibri entre la capacitat de les empreses per a poder influir en la determinació del currículum i la protecció dels interessos dels alumnes en rebre una formació més transversal que els hi doni flexibilitat en el curt termini per inserir-se més fàcilment i en el mig termini per a poder moure’s horitzontalment dintre de famílies ocupacionals / sectorials com a mínim similars. Aquest equilibri ha de ser exercit pels agents socials representants dels treballadors. Així, un element clarament millorable del sistema actual està en la línia de d’incorporar els agents socials més representatius en la governança i els desenvolupament del model d’FP dual.

3. La formació en les empreses del territori contribueix a un millor ajust entre les competències dels graduats i les necessitats de les empreses: el sistema d’FP dual és la millor opció de disseny institucional per a tal de mantenir el currículum i els mètodes el més actualitzats possible. Això és així ja que és la manera d’articular la FP en que més implicació han de tenir les empreses i més contacte i capacitat de control del sistema tenen. Des d’aquesta perspectiva, és fàcil poder influir sobre el què i com s’ensenya. A més, per definició, és la manera d’intensificar el contacte dels estudiants amb la tecnologia més avançada (sempre i quan, de nou, el sistema estigui ben dissenyat). En aquesta línia és per tant important aprofundir en la visió que el model d’FP dual s’ha d’articular des d’una perspectiva territorial i sectorial, malgrat no podem oblidar que cal garantir la coordinació (centralitzada doncs) dels consells territorials i sectorials. Al mateix temps, cal tenir molt present que la formació ha de ser homogènia entre tots els participants, independentment del centre o empresa en que desenvolupin la seva formació. Aquest fet és extremadament important en la mesura que es pugui crear un “bé públic” (el treballador format) a l’abast de totes les empreses. La possibilitat de moure’s entre empreses amb uns coneixements fàcilment senyalitzats (reconeguts) a partir del títol donaran gran força al sistema i incrementaran la pressió sobre els estudiants i les empreses en aportar el màxim esforç al procés formatiu. En conseqüència, la determinació curricular ha d’estar guiada i avaluada centralment per l’autoritat educativa, malgrat que la dinàmica específica d’elaboració els protagonistes han de ser els centres formatius i els agents socials representants de treballadors i empreses. En general, els agents socials haurien de tenir participació (coresponsabilitat per tant) en les tres fases principals del sistema:

1. Consensuar el currículum i quina part d’aquest es treballa a cada àmbit (centre docent i empresa).

2. Definició dels mecanismes de control respecte a si es compleix el disseny curricular. En conseqüència, cal que formin part dels mecanismes de penalització si no és així.

3. Instruments i mecanismes d’avaluació de l’aprenentatge dels alumnes externs i validats segons criteris comuns per tots ells.

4. La participació en l’empresa facilita la transició entre escola i treball: en el sistema d’FP dual l’estada prolongada del aprenent a l’empresa permet que s’estableixi una coneixença mútua entre l’empresari i el treballador que facilita resoldre els problemes d’informació que caracteritzen els processos d’emparellament entre lloc de treball i treballador. A més a més, la possibilitat de conèixer bé un entorn laboral (en tots els seus nivells fins i tot els socials) millora la capacitat dels graduats en detectar oportunitats, en saber valorar i transmetre les seves competències i, en conseqüència, en l’encaix entre el treballador i el lloc de treball a partir del qual s’insereixi en el mercat de treball. En la línia de l’apuntat anteriorment en quan a la necessita de millorar la informació que té la societat del funcionament i bondat del sistema, caldria establir un sistema integrat d’informació, orientació i acompanyament de l’estudiant que el guiés en l’elecció de la formació i en la posterior inserció laboral. Aquest sistema no pot estar únicament dissenyat i dirigit des de les autoritats educatives sinó que és essencial que els agents socials hi intervinguin molt activament. Dos requisits semblen imprescindibles per a que aquest “mecanisme d’informació i assessorament” tingui èxit: el sistema ha de tenir com a punt de referència l’estudiant i per tant cal que tingui una perspectiva individualitzada per adaptar-se a les característiques específiques dels alumnes; en segon lloc, caldrà tenir mecanismes (institucions o agents) que siguin capaços de poder recollir i sistematitzar informació sobre les necessitats actuals i futures de professionals per sectors i territoris, per així poder portar a terme eficientment la tasca d’informació i assessorament.

5. El sistema dual necessitat de mecanismes d’avaluació potents i externs als agents implicats en la pròpia formació: és necessari desenvolupar uns mecanismes d’avaluació de l’aprenentatge a les empreses que certifiquin que s’ha ajustat el procés formatiu al definit al currículum i que l’aprenent ho ha incorporat correctament. Això, a més, ha de ser homogeni per a tots els aprenents dins d’un àmbit ocupacional concret. Malgrat no ho pugui semblar, per tal de poder assegurar un procés avaluatiu eficient segurament el més important és la implicació de les empreses en el sistema. Sovint es posa l’accent en la dificultat per a trobar empreses que s’avinguin a tenir aprenents en les seves plantilles quan, de fet, aquest no és pas la dificultat més gran, si no que ho és la de trobar empreses que estiguin disposades a seguir uns protocols determinats de formació i de control d’aprenentatge dels aprenents. De fet, la participació de les empreses en aquest sistema no és sinó una manifestació de la seva percepció de a utilitat de la formació i de en quin grau consideren que són corresponsables (socialment parlant) del seu desenvolupament. Les empreses no haurien de considerar que estan col·laborant amb les escoles de FP si no que haurien de veure’s elles mateixes com “escoles”. En la nostra realitat empresarial, considerant la baixa inversió mitjana en formació que es realitza, segurament caldrà un gran esforç en facilitar la transició de les empreses cap a estratègies més formatives, més que no pas en transformar el sistema educatiu. En aquest sentit, serà important situar a l’empresa en el centre del discurs de millora del sistema de formació professional. Caldrà desenvolupar accions que permetin a les empreses reconèixer que necessiten desenvolupar estratègies diferents i que aquestes demanen canvis estructurals i no tal sols ajustaments a realitats pre-existents. Per a poder fer això calen moltes accions complementàries entre elles, però especialment cal el lideratge de la pròpia empresa assumint un rol actiu en els processos de canvi. Més enllà de la necessària acció de caràcter estructural d’informar i discutir amb el món empresarial com transitar cap a estratègies recolzades en el coneixement, segurament seria molt beneficiós una política de comunicació que detectés i divulgués les bones pràctiques (les bones empreses) en l’àmbit de la formació dual. A partir d’aquestes es podrien establir protocols d’actuació i de com es podrien anar solventant els problemes que es presenten en aquest tipus de formació. Òbviament, caldria incorporar aquesta informació en el disseny de l’estructura institucional del sistema dual.

6. Assumint que les empreses transiten cap a sistemes productius en que la formació és part indispensable de l’estratègia competitiva (de fet la qualificació dels treballadors), la implantació amb èxit d’un sistema dual pot demanar una inversió elevada i sostinguda en el temps de recursos per a cobrir els costos de les empreses associats a formar aprenents, especialment en les Pimes. De fet, s’ha comprovat que la dimensió de l’empresa és un element diferencial en quan a les possibilitats d’implantar un sistema dual. Fins i tot en països amb llarga tradició en aquest tipus d’articulació del sistema de FP, la implantació en sectors dominats per empreses de reduïda grandària és molt difícil. En aquest sentit, es posa de relleu certs límits de la formació dual, però al mateix temps troben un clar reflex de la necessitat del treball conjunt dels agents socials, el sistema formatiu i l’administració en crear espais de col·laboració i aconseguir la “grandària” necessària per exemple a partir d’aproximacions territorials o sectorials.

BIBLIOGRAFIA

Consell de Treball, Econòmic i Social de Catalunya (2017): La formació professional dual a en sistema educatiu català , CTESC, Generalitat de Catalunya, Barcelona.

Mañé, F. (2009): “La demanda de formación profesional y su relación con los estudios universitarios”, Papeles de Economía Española, 119, 125-141.

Mañé, F. (2012): “Agenda de noves qualificacions i llocs de treball”, Nota d’Economia, 100, 119-131.

Mañé, F. (2017): “La crisi, una oportunitat per repensar la capacitació laboral dels estudiants” a Bernat Albaigés i Francesc Pedró, dirs., L'estat de l'educació a Catalunya. Anuari 2016, Fundació Bofill, Barcelona.

Requena, E. (2016): “Quatre anys de formacio professional dual a Espanya i Catalunya. Analisi conceptual i d’assoliment d’objectius”, Revista Internacional de Organizaciones, 17, 99-127.

Valiente, O. (coordinador), Scandurra, R., Zancajo, A. i Brown,Ch. (2014): “Un model de formació professional dual per a Catalunya? Reptes en el disseny i implementació de la reforma”, Informes Breus, nº 54, Fundació Bofill, Barcelona.