J. Hortalà
La proliferació de l’automòbil que va començar fa una cinquantena d’anys va portar a una reducció de la utilització del transport públic a les ciutats i a l’eliminació de serveis i, en molts casos, d’alguns modes com el tramvia o els troleibusos. Aquests modes es consideraven sorollosos o antiquats i representaven un impediment a una circulació que es volia tan ràpida com fos possible. Es va acceptar, en definitiva, que els cotxes dominessin els carrers i se n’apropiessin també per a l’aparcament. Aquest paradigma de “modernitat” genera unes externalitats que ara tenim ben identificades (contaminació de l’aire, producció de CO2, soroll, accidents i congestió1, a més d’una inacceptable ocupació de l’espai públic). Poc a poc, aquests efectes indesitjats han anat empenyent als responsables de les ciutats dels països més desenvolupats a posar impediments al trànsit i, en paral·lel, per no perjudicar la mobilitat, a recuperar i millorar els serveis col·lectius de transport urbà.
En aquest context sembla evident la necessitat de planejament del sistema de transport urbà i d’una adequada regulació del seu funcionament per evitar que la situació tendeixi al col·lapse i a uns nivells de contaminació insuportables per una societat moderna i desenvolupada. Aquesta intervenció pública ha de perseguir uns objectius d’eficiència global per a la societat que incorpori el pes de les externalitats. Els plans han de ser de qualitat i acceptats pels ciutadans, però és fonamental que es disposi dels mitjans financers per poder-los materialitzar. Cal doncs tenir clar d’on sortiran aquests mitjans per tal de programar amb realisme les mesures que comporten inversió i per assegurar la cobertura dels dèficits d’explotació que genera el transport públic. També cal preveure el paper que han de tenir les diferents administracions públiques en el finançament del sistema.
Keywords:
Published on 10/05/18Accepted on 10/05/18Submitted on 25/03/18
Licence: Other
Views 10Recommendations 0