Revision as of 08:52, 4 May 2018

La Gran Recessió ha fet aparèixer alguns dels efectes relativament ocults de la globalització. N’hi ha dos de gran rellevància, que se situen de ple en el terreny de la relació entre política i economia. El primer és el paper relatiu de l’estat i el mercat. En bona part, la crisi ha estat conseqüència del desajustament entre uns mercats globals i uns estats nacionals i caldria examinar fins a quin punt estem entrant en un nou cicle caracteritzat per un major equilibri entre els dos. El segon fa referència al límits de la democràcia en el temps de la globalització. Hem de resignar-nos a haver d’escollir entre un replegament nacional en torn d’unes democràcies amb trets cada cop més autoritaris (‘iliberal democracies’) o bé una globalització presidida per institucions tecnocràtiques sense una base democràtica (‘undemocratic liberalism’)? Aquesta contribució ofereix algunes reflexions sobre aquestes dues qüestions, prestant una especial atenció a la singularitat del projecte europeu.

Paraules clau: estat, mercat, democràcia, globalització, Unió Europea.

Les ondes expansives de la Gran Recessió

La Gran Recessió té conseqüències de gran abast. Moltes són perceptibles. Altres comencen tot just a insinuar-se i no les podrem apreciar fins d’aquí un temps, quan les aigües es reposin i baixi la marea. I en tots els casos no podrem saber la seva dimensió precisa, fins que no disposem de la informació necessària per poder fer una avaluació mínimament seriosa del seu impacte a mig i llarg termini. Molts d’aquests efectes estan aquí, no cal anar massa lluny per comprovar-los. Un atur desbocat, una dècada per recuperar el PIB als nivells d’abans de la Gran Recessió (no en tots els països, és cert, sinó en els més castigats), una caiguda sostinguda del PIB potencial, que està trigant a tornar als nivells pre-crisi molt més del que era habitual en anteriors recessions (Blinder, 2016: 7), un seriós alentiment del comerç internacional, dubtes més que fundats sobre si no hem entrat en una etapa d’estancament prolongat i baixa productivitat (Gordon, 2014a, 2014b i 2016; Summers 2013, 2015 i 2016; DeLong 2015) (encara que aquí caldria analitzar què és causa de què) i uns nivells d’endeutament històricament exorbitants. I això és només una selecció, que podríem ampliar fàcilment, d’alguns d’aquests efectes.

Totes aquestes són qüestions sobre les que no hi ha massa dubtes. Només cal treure el cap per la finestra per veure-les, sense massa comprovacions addicionals. N’hi ha d’altres de menys indiscutibles, potser perquè són d’una naturalesa diferent, però sobre les que comença a haver-hi un consens relativament generalitzat. N’apuntaré dues. La primera és la qüestió de la desigualtat, a la que tornaré breument més endavant. Ara només desitjo apuntar que avui sembla existir una coincidència cada vegada més àmplia en torn de dos punts: primer, les desigualtats han augmentat de forma més que considerable en molts països avançats; i segon, aquest fet no només obliga a una reflexió d’ordre moral i social sobre quin tipus de societat volem, sinó que té conseqüències econòmiques negatives en termes de creixement i d’eficiència. Això ha fet que una qüestió marginada i considerada irrellevant (probablement, perquè era molesta) pel pensament econòmic dominant durant els anys d’hegemonia neoliberal-conservadora [Lucas (2004: 8) afirmava que la tendència a centrar-se en la qüestió de la distribució de la renda és “la més seductora, però també la més verinosa”], hagi esdevingut cada vegada més un punt central quan es parla dels problemes econòmics als que cal fer front.

L’altra qüestió és el fracàs de les polítiques d’austeritat i la rehabilitació de la política fiscal. És un punt sobre el que ja no tornaré més endavant i del que ara voldria dir-ne alguna cosa, perquè aquesta és una de les ondes expansives, i no de les menors, de la Gran Recessió, que també fa trontollar el consens neoliberal preexistent. Aquest consens sostenia que la política monetària era un instrument més que suficient per a assolir un objectiu raonable d’estabilitat macroeconòmica, i relegava la política fiscal a un paper secundari, quan no irrellevant. La Gran Recessió ha demostrat que quan hi ha un ensorrament de la demanda del sector privat, de la magnitud del que ha tingut lloc, el paper anticíclic de la política fiscal és imprescindible, especialment quan els tipus d’interès es troben en zones properes al seu límit inferior (el ‘Zero Lower Bound’). És a dir, davant d’una contracció econòmica severa, el sector públic, l’estat, ha d’actuar amb tota la potència de foc necessària per sostenir la demanda i l’activitat econòmica

Aquesta conclusió queda reforçada pel fracàs de les polítiques d’austeritat aplicades a la zona euro, a partir de l’any 2010. Com van reconèixer alguns anys més tard Blanchard (chief economist del FMI en aquells moments) i Leigh, la raó última d’aquest fracàs és que els models aplicats pels policy-makers i, notablement, els que servien de base a les recomanacions del FMI no consideraven, simplement, la possibilitat que la mida dels multiplicadors pogués ser diferent en les diferents fases del cicle (Blanchard et al., 2012 i 2013). La confessió resulta, a la vegada, astoradora i reveladora. Astoradora, perquè la raó de ser de la política fiscal està vinculada de manera inherent a les fluctuacions del cicle econòmic i es resumeix en la frase de Keynes, citada tantes vegades al llarg d’aquests anys, que el boom, i no la crisi, és el moment apropiat per a l’austeritat. En moments de recessió calen polítiques expansives, no recessives i en moments de forta expansió de la demanda, polítiques de caràcter contractiu. I a la vegada reveladora, perquè la ‘hipòtesi convencional’ de considerar que el multiplicador és zero, amb independència de quina sigui la fase del cicle (Blanchard et al., 2012 i 2013), només s’explica a partir d’una fe en la teoria de les expectatives racionals digna de millor causa. És a dir, per una confiança cega en la teoria de l’equivalència ricardiana, que propugna que els agents econòmics (els consumidors, per entendre’ns), no variaran ni un pel els seus hàbits de consum, per molt que augmenti la seva renda disponible degut a un augment de la despesa pública, perquè els diners que rebin de més avui els estalviaran íntegrament per tal de poder fer front als majors impostos que hauran de pagar demà per retornar el deute amb el qual s’ha finançat aquesta major despesa actual.

Les conclusions referents a aquest punt, la política fiscal, tenen una especial significació, perquè posen en qüestió alguns aspectes que semblaven força indiscutibles, tant en el terreny del pensament econòmic (i dels models que se’n deriven) dominant en aquests anys de cicle neoliberal-conservador, com en el de les polítiques macroeconòmiques, pel que fa la combinació adequada entre la política monetària i la política fiscal. I, sobre tot, i als nostres efectes, reobre la qüestió clau de quin ha de ser el paper de l’estat en l’economia.

Això ens condueix a plantejar-nos quin és l’àmbit territorial al qual s’ha d’exercir la política fiscal. Perquè el fet és que el estats nacionals, els estats membres de la zona euro, per exemple, tenen una capacitat només molt limitada per regular de manera efectiva la demanda agregada en presència d’uns mercats altament integrats. En definitiva, sembla difícil aplicar el keynesianisme en un sol país en l’època de la internacionalització de l’economia. I el mateix succeeix amb la qüestió de la igualtat. El problema de les desigualtats s’explica, sens dubte, per raons polítiques i ideològiques, que tenen que veure amb un desplaçament del centre de gravetat dels valors socials cap a la dreta. De la mateixa manera que en els anys d’or de l’estat del benestar (1945-75, per simplificar), tant quant governaven les dretes com quan ho feien les esquerres, el terreny de joc venia marcat substancialment per les idees bàsiques de la socialdemocràcia, en el període d’hegemonia neoliberal-conservadora (des de finals dels setanta fins a la Gran Recessió), ha succeït el contrari. Tanmateix, factors polítics i ideològics a part, l’augment de les desigualtats, també s’explica per la progressiva impotència de l’estat, dels poders polítics, per incidir de manera efectiva sobre uns mercats que els sobrepassen per tot arreu.

De manera que les ondes expansives de la Gran Recessió s’estenen més enllà dels seus impactes aparentment més immediats. Són com cercles concèntrics, tant en amplitud com en profunditat. Algunes d’aquestes ondes, les primeres a les que m’he referit, són clares i perceptibles. Altres, com les ondes derivades d’aquestes dues darreres qüestions, no sabem ben bé fins on arribaran. Sabem que estan aquí i, de moment, tenim dades més que suficients per revisar els consensos preexistents, tant respecte la importància de la desigualtat, com respecte el paper de la política fiscal. Però aquí ja no estem davant de simples constatacions. Els fets passen per filtres diversos abans de donar lloc a un nou cos de pensament, del qual se’n puguin derivar, a la seva vegada, noves polítiques. Quan parlem del problema de la desigualtat o d’un estat actiu en el terreny de la política fiscal, estem parlant del paper del poder polític en l’economia o, enunciat d’una manera més neutral, de la relació entre el poder polític i l’economia. I això em condueix al tercer cercle de les ondes expansives, que és sobre el que bàsicament desitjaria centrar aquesta contribució.

Aquest no és un tema nou, per suposat, sinó un dels més vells i recurrents, tant en el camp de la política com de l’economia. Però la Gran Recessió ha afectat de ple la seva línia de flotació i ha posat sobre la taula dues qüestions centrals com són la de l’equilibri estat-mercat i la dels límits de la democràcia en una economia globalitzada. I tot això en un context com el nostre, caracteritzat per dues variables que incideixen de manera determinant en una i altra qüestions, com són el procés d’integració europea i l’existència de moviments d’afirmació sobiranista en realitats nacionals sense estat.

És cert que aquests temes ja estaven aquí abans que esclatés la Gran Recessió. Només cal recordar el trilema de Rodrik (2007, 2011, 2016a i 2016b). Però la Gran Recessió ha estat com un detonant. Probablement, perquè, si bé per una banda ha fet més palesa la necessitat de l’actuació del sector públic, per una altra, ha posat de relleu les seves limitacions per fer-ho d’una forma eficaç. És per això que en els darrers temps (mesos, potser uns pocs anys), superada la primera urgència, que era sortir de la crisi, el factor de la preocupació política apareix cada cop més en primer pla. La preocupació per les limitacions dels estats democràtics, per la seva vulnerabilitat davant de moviments xenòfobs i autoritaris, per la degradació de les institucions democràtiques, per l’aparició cada vegada més de ‘democràcies autoritàries’, pel poder d’institucions supranacionals sense cap legitimitat democràtica, per la vulnerabilitat de les democràcies davant de poders no-democràtics (incloent les xarxes socials). Totes aquestes preocupacions ens podrien portar a interrogar-nos si ens hem de resignar a haver d’escollir entre uns estats nacionals, amb governs elegits democràticament, però una capacitat només molt limitada per actuar de manera eficaç davant d’uns mercats que els desborden àmpliament; o bé unes institucions supranacionals, relativament efectives per domesticar els mercats, però sense una vertadera legitimitat democràtica.

En les pàgines següents em proposo fer algunes reflexions sobre aquestes qüestions. En un primer apartat, sobre l’equilibri entre estat i mercat; en el dos següents, sobre els límits de la democràcia en la globalització; i en un darrer, voldria dedicar unes paraules a la singularitat del procés d’integració europea. Naturalment, la primera i la segona qüestió estan estretament interrelacionades, i em resultarà impossible no fer-ne referències creuades. Però m’ha semblat més entenedor, per a mi mateix, almenys, fer primer algun comentari sobre el tema de la relació entre l’estat i el mercat, i després parlar de la naturalesa, democràtica o no, d’aquest poder polític. Entre d’altres raons, perquè mentre que no pot haver-hi democràcia sense estat, sí que poden haver-hi estats sense democràcia. En fi, aquestes són les ondes més llargues de la Gran Recessió. Són menys perceptibles que altres a les que m’he referit, però els seus efectes són possiblement més transcendentals i més permanents.

Cap un nou equilibri entre mercat i estat

Les grans sotragades econòmiques (els “esdeveniments econòmics extrems” de què parla Yellen, 2016) solen provocar un canvi de cicle en l’equilibri estat-mercat. La Gran Depressió dels anys trenta del segle passat va obrir les portes a l’hegemonia del keynesianisme i als anys d’or de l’estat del benestar, i dècades més tard la crisi del petroli dels anys setanta i l’stagflation, van ser el preludi del cicle neoliberal-conservador, que s’estén des de finals dels setanta fins a la Gran Recessió. De la mateixa manera, semblaria raonable presumir que aquesta hauria de conduir a un nou equilibri estat-mercat, amb un paper més actiu del sector públic (De Grauwe, 2017).

Ara bé, la història també ens ensenya un parell de coses que cal subratllar. La primera és que aquests canvis de cicle no tenen mai lloc d’un dia per l’altre. Van caldre més de deu anys, una Guerra Mundial, la Guerra Freda i l’ombra del comunisme projectant-se sobre les democràcies europees, un nou sistema de partits a Europa, amb el paper central de la socialdemocràcia i la democràcia-cristiana, i la construcció d’un cos de pensament sòlid i ben estructurat, perquè el keynesianisme s’imposés i l’estat del benestar es consolidés. I després, als anys setanta també va caldre que les polítiques fiscals d’inspiració keynesiana haguessin mostrat nombroses limitacions davant la progressiva internacionalització de l’economia, que es produïssin algunes recessions cícliques recurrents i un parell de ‘shocks’ d’una innegable gravetat amb les crisis del petroli, i que hi hagués un cos de pensament a punt, per canviar de nou de cicle. De manera, que el pas cap a un nou equilibri estat-mercat no és mai ni ràpid, ni automàtic. I perquè succeeixi s’han de donar tres factors: primer, els “esdeveniments econòmics extrems”, que mostren la limitació del model anterior per donar resposta als problemes; segon, un cos de pensament econòmic a punt; tercer, un projecte polític, que esdevé majoritari, perquè és capaç de traduir aquest pensament en un programa de polítiques, que es revelen eficaces per resoldre els problemes que el projecte declinant no havia sabut resoldre.

Fins que no conflueixen aquests tres factors, no es produeix el canvi de cicle, com ho demostra la situació actual. El vell paradigma ha mostrat de forma palesa les seves limitacions per donar resposta als problemes reals; no solament això, sinó que la seva aplicació és en bona part responsable de la Gran Recessió (primer factor). Però els altres dos factors no es compleixen, o bé ho fan de manera molt insuficient. Per això, en contra del que cabria haver esperat, la Gran Recessió no ha conduït a un gir cap a l’esquerra, sinó, pel contrari, a l’ensorrament dels partits de l’esquerra tradicional i un desplaçament del centre de gravetat cap a la dreta. Les explicacions són múltiples i complexes, sens dubte, però en un lloc destacat hi figura la seva acceptació resignada (i de vegades no tan resignada) del terreny de joc marcat pel pensament neoliberal-conservador durant totes aquestes dècades i la seva implicació en la gestió de govern dins d’aquest terreny de joc (Rodrik, 2016c).

La segona lliçó a extreure és que els canvis de cicle no signifiquen mai tornar al punt de partida d’abans del cicle anterior. El pas del cicle keynesià al cicle neoliberal-conservador no va suposar retornar el paper de l’estat a la situació en que es trobava en els anys vint del segle passat, en l’època del ‘laissez-faire’, ni va conduir al desmantellament de l’estat del benestar. Va suposar, això sí, reorientar l’acció de la política econòmica en general en una línia més confiada en l’acció beneficiosa dels mercats i més recelosa de tot el que pogués significar un reforçament del paper de l’estat. Va conduir a la generalització de polítiques molt centrades en tres eixos (el nomenat “Consens de Washington”): l’estabilitat macroeconòmica, encomanada sobre tot a una política monetària conduïda per un banc central independent i fonamentada en unes finances públiques sanejades; la liberalització, obertura i desregulació dels mercats; i les privatitzacions de les grans empreses públiques. Ara bé, el canvi de cicle es manifesta també en el que abans he nomenat el terreny de joc en el que es juga el combat polític, definit pels valors socials dominants en un moment determinat. Nivells de fiscalitat que eren considerats acceptables els anys seixanta, són considerats simplement estratosfèrics en les darreres tres dècades. Per contra, les desigualtats en la distribució de la renda que s’han produït en aquest darrer cicle no s’haurien considerats tolerables socialment en els anys d’or de la socialdemocràcia i l’estat del benestar.

Tal com deia, ara cabria preveure un nou canvi de cicle que portés a un major protagonisme de l’estat. Ara bé, primer, caldrà que es donin els prerequisits que acabo d’assenyalar, i segon, que ningú esperi que aquest canvi de cicle signifiqui simplement fer un ‘reset’ per tornar, sense més, a l’estat del benestar que hi havia a mitjans dels anys setanta. La raó fonamental per aquest nou equilibri entre estat i mercat és la constatació que l’acció dels poders públics només és eficaç si existeix una certa correspondència entre l’àmbit d’actuació territorial de la política i l’àmbit d’integració dels mercats. En els anys d’or d’estat del benestar aquesta correspondència es verificava entre estats nacionals i mercats bàsicament nacionals. Però amb el temps es va anar produint un desajustament entre aquests dos àmbits, i les polítiques d’inspiració keynesiana van anar perdent la seva eficàcia, entre altres raons, per la progressiva internacionalització dels mercats. I la correspondència es va trencar definitivament amb el cicle neoliberal-conservador i la globalització, que va donar lloc a dos fenòmens de direcció oposada: per una banda, uns mercats creixentment integrats (notablement, els mercats financers); i per l’altra, una desregulació creixent, que va fer que els poders públics tinguessin una capacitat i una eficàcia cada cop més limitades. La Gran Recessió és conseqüència, en bona part, d’aquest creixent desajustament entre l’àmbit d’actuació dels mercats i el de l’estat (per poder polític). Aquesta és la principal raó per la qual cal anar cap a un nou equilibri, del qual en sorgeixin uns estats amb una eficàcia reforçada. En primer lloc, pel fet bàsic i essencial que només d’aquesta manera podran dur a terme els objectius que la societat els encomana. Però també perquè no hi ha mercat competitiu sense estat, és a dir sense regles del joc i institucions que les facin complir. I després, perquè hi ha falles de mercat, és a dir hi ha una pila de béns i serveis que sabem que el mercat no pot proveir d’una manera eficient.

I aquí, abans de continuar amb el fil argumental, voldria fer dues observacions. La primera és que els estats són, de manera inherent, realitats vinculades al territori. El component territorial és part essencial de la seva identitat. És el poder polític organitzat en un territori. No hi ha estat sense territori. La segona, i aquesta la formulo entre interrogants i gairebé més com a hipòtesi que altra cosa, és que existeix una tendència natural a l’expansió dels mercats. Els mercats tendeixen a créixer i expandir-se territorialment (com l’entropia). I dic que ho plantejo amb serioses reserves, perquè la història del capitalisme no és lineal i està farcida de períodes (de vegades llargs, com entre les dues guerres mundials) de forta fragmentació dels mercats.

Ara bé, si aquestes dues observacions estan mínimament fonamentades, vol dir que existeix una certa lògica tendencial que condueix a un desajustament progressiu entre l’àmbit territorial d’uns mercats que van integrant-se i eixamplant el seu radi d’acció, i uns estats, que són realitats arrelades als territoris de forma relativament rígida, i el perímetre territorial dels quals és manifestament resistent al canvi. Els estats sempre van al darrera en aquesta cursa i l’extensió del poder polític a àmbits territorials cada vegada més extensos només es produeix, com és perfectament constatable, amb grans dificultats. De manera que sembla pertinent preguntar-se què succeeix quan es produeix aquest desajustament entre l’àmbit d’actuació dels poders polítics i l’àmbit d’actuació dels mercats.

Evidentment, una resposta possible seria que no té perquè succeir res que hagi de preocupar-nos. És a dir, ja va bé que els mercats es puguin deslliurar de la fèrula dels estats, i funcionar completament al seu aire, sense cap mena de traves. De fet, com abans he assenyalat, la història ens parla de llargs períodes, de cicles històrics, en els que van existir seriosos desajustaments entre els àmbits territorials dels estats i dels mercats. Va succeir en l’època del ‘laissez faire’, abans de la Gran Depressió del segle passat, i ha tornat a passar a partir dels anys vuitanta, sobre tot en els mercats financers, durant l’etapa neoliberal-conservadora que ha precedit a la Gran Recessió. En definitiva, aquesta és la base de la teoria dels mercats eficients sobre la que s’ha fonamentat el pensament econòmic imperant durant aquest temps.

L’evidència dels fets també ens diu, però, que aquests dos períodes han acabat el seu cicle amb crisis devastadores, les pitjors per les que ha travessat el capitalisme des dels inicis del segle XX, i que aquestes crisis han estat provocades, en bona mesura, per la dinàmica cega dels mercats. De manera que sembla raonable que quan es produeix un seriós desajustament entre l’àmbit d’actuació de l’estat i el dels mercats es plantegi restablir una certa correspondència entre els dos.

Una possibilitat seria, certament, la creació d’institucions polítiques d’àmbit supra-nacional. Però això no és gens fàcil, com resulta evident. El estats es resisteixen a cedir massa poder i quan ho fan volen continuar controlant les institucions supranacionals que han creat. I quan s’arriben a crear, aquestes institucions poden arribar a manar molt, però no han estat escollides per ningú. És clar, hi hauria la possibilitat de crear estats supranacionals de caràcter inequívocament democràtic, però això requereix alguna cosa més que un acte administratiu o que una decisió política per part dels governs corresponents. Churchill va proposar unir França i el Regne Unit el juny de 1940 quan la invasió de França per Hitler era ja imminent, però allò formava part d’una estratègia de guerra, no d’un projecte amb vocació de permanència. En la vida real, per fer possible un estat plurinacional cal que entre els pobles que l’han d’integrar hi hagi una voluntat molt ferma per avançar junts en un projecte compartit. Per això, davant de les propostes benintencionades de fer front al problema en aquesta direcció alguns han parlat de “la falsa promesa d’una governança global” (Rodrik, 2016d). El cas de la Unió Europea significa una variant molt especial d’aquesta alternativa, i m’hi voldré referir específicament en un proper apartat.

L’altra manera de restablir la correspondència entre estat i mercat, és clar, és fer marxa endarrere en la globalització. És a dir, retornar l’àmbit d’actuació dels mercats al que, més o menys, correspon al dels estats. Alguns diuen que això és una ingenuïtat, que la globalització és irreversible, que és posar portes al camp i lluitar contra l’evolució natural de les coses. Potser sí, però també sembla una ingenuïtat, avui per avui, pensar en un govern mundial, i ja no diguem un govern mundial democràtic. I el fet és que hi ha un parell de punts que haurien de fer que no ens prenguéssim totalment a la lleugera aquesta possibilitat. No en termes absoluts, és clar. És a dir, no crec que hi hagi un retorn als estats nacionals i mercats nacionals, ‘tou court’. Però sí que aquesta alternativa pot ser un component d’un cert pes (no del 100%, però tampoc irrellevant) del vector resultant. El primer punt és bastant evident: la realitat ens mostra cada dia símptomes abundants, tant en el terreny polític com en l’econòmic, d’un retorn a les fronteres nacionals i, de fet, la història ens diu que, en el terreny de la política (sobretot, en les tendències d’integració supranacionals), no hi ha massa coses irreversibles. Els segon és que alguns dels que ho propugnen no són ni demagogs de dretes ni perillosos populistes xenòfobs. Hi ha també arguments sensats en aquesta direcció, basats en una equació molt elemental: la globalització ha generat menys beneficis econòmics dels que alguns pretenien (els guanys nets no són tants com alguns proclamen, i estan molt mal repartits) i, en canvi, ha provocat unes conseqüències polítiques molt negatives, en termes de pèrdua de poder dels governs democràtics. Per això, (Rodrik, 2016c) diu que cal “alertar sobre les conseqüències d’empènyer la globalització més enllà de les fronteres de les institucions que regulen, estabilitzen i legitimen els mercats”. De manera que val la pena cedir una mica, o bastant, en termes de globalització, per retornar als estats democràtics, els únics que hi ha, un poder efectiu (Rodrik, 2016e i 2016f; Fazi, 2016; Fazi et al., 2017). En una propera secció, en parlar dels límits de la democràcia, tractaré d’abordar una mica més a fons aquesta qüestió.

És evident que la primera de les alternatives, la creació d’institucions de caràcter supranacional, planteja, en la seva mateixa arrel, un problema de legitimitat democràtica. Hem de renunciar a la democràcia per tenir un poder efectiu davant dels mercats? Els casos de la UE i, especialment, de la zona euro tenen unes característiques molt diferents i singulars, de manera que no els podem posar exactament en el mateix sac, com després analitzarem. Però també la segona opció planteja problemes, tant en el camp de la sobirania nacional com de la democràcia. Perquè, llevat del cas en que es produís un replegament radical dels mercats a l’àmbit dels estats-nació (amb uns costos molt difícilment assumibles), el problema de fons continuaria essent el mateix: davant d’uns mercats integrats, només es pot tenir sobirania efectiva (és a dir, poder polític real per incidir sobre el curs de les coses) si es comparteix; i aquest poder polític només és acceptable si és elegit i controlat pels ciutadans.

Els perdedors de la globalització

La globalització genera conseqüències econòmiques i socials que requereixen respostes polítiques. Durant les tres dècades d’or de la globalització s’han volgut ignorar aquestes conseqüències negatives. El clima institucional aclapadorament dominant era el d’un món global feliç, imagino que bastant semblant al clima que devia existir en l’època daurada del ‘laissez-faire’ en els “feliços vint” del segle passat. Les institucions internacionals (amb el FMI al capdavant), els bancs centrals, l’acadèmia i el món de la política lloaven l’etapa de “la gran moderació” en que semblava que s’havia instal·lat l’economia. El conegut com “Consens de Washington” venia a resumir les tesis centrals sobre les que es va fonamentar aquesta etapa. “Fins un cert punt [assenyala El-Erian, 2018] la confiança en el Consens de Washington va esdevenir alguna cosa així com una fe cega. La complaença resultant entre els ‘policy-makers’ i també entre els economistes van contribuir a que l’economia mundial esdevingués més vulnerable a una sèrie de petits ’shocks’ que, el 2008, van culminar en una crisi que va estar a punt de fer caure el món en una depressió econòmica devastadora de molts anys de durada”.

Rodrik (2016c) recorda que l’esquerra va participar, de vegades amb entusiasme, d’aquests plantejaments. És veritat que va mantenir (o va conquistar, segons els casos) posicions de poder molt apreciables. Només cal recordar els governs de Mitterrand (i després de Jospin) a França, de Schroeder a la RFA, de Blair al Regne Unit o de González a Espanya. Però governava en el terreny de joc dissenyat per la dreta, el marcat per la revolució neoliberal-conservadora. L’esquerra gestionava, però havia deixat d’encarnar un projecte polític genuí, havia renunciat a mantenir posicions pròpies en el terreny clau de l’equilibri estat-mercat, que és aquell en el que es juga la batalla de veritat. En les qüestions essencials acceptava l’agenda desreguladora, desprivatitzadora, liberalitzadora i, en general, orientada cap un estat menys activista, establerta per la dreta. L’esquerra governava, però el seu impuls reformista s’havia esgotat amb el final del cicle del keynesianisme i dels anys d’or de l’estat del benestar. D’alguna manera, es limitava a fer més digerible l’aplicació de l’agenda de la dreta.

Aquest fet ha tingut dues conseqüències, que probablement estan en l’origen de la situació declinant, en alguns casos crítica, en que es troba l’esquerra en aquests moments en tants països europeus. Per una banda, no va ser capaç de renovar i posar al dia un cos de pensament polític que estigués en condicions de desafiar el del pensament neoliberal-conservador. Poc a poc es va anar esgotant el capital del projecte socialdemòcrata clàssic, sense que aquest capital fos reposat. Per una altra banda, es va comprometre fins el moll de l’ós tant en la difusió dels principis del pensament neoliberal-conservador, com en la seva aplicació pràctica. Mirat en perspectiva, i llevat d’honrosíssimes excepcions, resultaria difícil trobar diferències, ni tan sols de matís, entre les posicions dels seus representants més destacats i els de la dreta respecte, per exemple, el “Consens de Washington”. Tot això explica, en part, la davallada dels partits d’esquerra en la majoria de grans països europeus. En especial, en aquells en què va estar clarament implicada en l’acció de govern, excepte, i no per casualitat, en el Regne Unit, on el partit laborista ha fet una rectificació radical (excessiva, per a molts) respecte de la línia seguida durant aquells anys.

Avui tenim raons més que sobrades per posar en qüestió aquell retrat idíl·lic dels anys de la globalització i per concloure que la imatge dominant que es va donar va sobrevalorar-ne els guanys i subvalorar-ne els costos. Disposem de dades inqüestionables d’alguns d’aquests efectes negatius (Asatryan et al., 2014; Atkinson, 2015; OECD, 2016; McKinsey, 2016; Leipziger, 2016; IMF, 2017; European Commission, 2018; Alvaredo et al., 2018): les desigualtats han augmentat de forma molt apreciable en la majoria dels països avançats i això ha succeït tant per l’increment de les desigualtats primàries generades pel mercat, com per la disminució de l’eficàcia redistributiva del sector públic; s’ha estancat el creixement de la renda mediana i s’ha produït una compressió de les classes mitges, en general; i amplis sectors de població treballadora en sectors tradicionals han perdut la seva feina per la competència creixent dels països emergents.

Tot això ha tingut conseqüències socials de gran impacte, d’entre les quals en voldria destacar dues. Primer, l’empitjorament de les perspectives de les generacions més joves. Es tracta en molts casos de persones més formades que els seus pares, que saben, tanmateix, que tenen per davant un futur més incert, en el que probablement gaudiran d’un menor nivell de renda del que ells van gaudir. Segon, l’emergència d’una capa relativament àmplia de treballadors de sectors industrials sotmesos a la competència dels països emergents, que es queden sense feina i sense possibilitats de trobar ocupació en la plenitud de la seva vida laboral. Les conseqüències d’aquestes situacions poden arribar a ser devastadores socialment. Per exemple, Case et al. (2015 i 2017) i Steptoe et al. (2015) han posat de relleu que als Estats Units ha augmentat la taxa de mortalitat dels blancs de mitjana edat (‘prime male age’), degut, bàsicament, a tres causes: suïcidis, drogues i alcoholisme. Es tracta d’un fet sense precedents, perquè no és que hagi disminuït menys, sinó que ha augmentat. Són persones que es queden sense feina i sense futur en meitat de la seva vida. Són nous ‘damnés de la terre’. Persones condemnades a viure del ‘welfare’ en el millor dels casos, abocades a la pèrdua d’auto-estima i a la marginalitat social.

En definitiva, la globalització provoca perdedors. Aquest fet ha estat ignorat durant els anys d’or del cicle neoliberal-conservador. Hi era, però no es veia o bé no es volia veure i aquells que el denunciaven eren desqualificats ràpidament per l’ortodòxia dominant. Però la Gran Recessió l’ha deixat al descobert en tota la seva dimensió, l’ha fet inocultable. I sobre tot, ha fet que explotessin amb una gran força les seves conseqüències polítiques, perquè els perdedors de la globalització busquen dins de casa les respostes polítiques que no troben a nivell global.

La qüestió és que, encara que els guanys nets de la globalització siguin positius, hi ha perdedors. Alguns no tenen tan clar el signe d’aquest saldo net. Per exemple, per El-Erian (2018) “de sobte, les avantatges de la globalització empal·lideixen en relació als seus riscos”. Ara bé, acceptem com a hipòtesi relativament raonable que, efectivament, el saldo global és favorable, és a dir, els guanys de la globalització superen els seus costos. El problema és que, fins i tot en aquest cas, resulta que els guanys i els costos no es distribueixen igual, ni entre els països, ni entre les persones. Hi ha persones per a les quals el saldo és positiu i altres per a les quals és negatiu. En general, els guanys es concentren en els sectors més preparats i de més nivell de renda de la societat, mentre que els costos, com hem vist, recauen en determinats sectors. De manera, que per aconseguir fer arribar les avantatges a tothom, cal transferir renda d’uns (els guanyadors) a altres (els perdedors). Evidentment, el fet que els guanys nets siguin positius significa que no és un joc de summa zero, és a dir, que hi ha espai per a la negociació i per l’acord. Però aquesta redistribució no té lloc de manera espontània. No la fa el mercat, per exemple. El mercat és un mecanisme formidable de solució de problemes. Però no d’aquest problema. Aquí estem en l’espai de la política. No hi ha redistribució sense institucions que la duguin a terme.

Alguns països han estat més capaços que altres de fer front a aquest problema. Per exemple, els països nòrdics, tot i estar plenament oberts a l’economia global, han aconseguit mantenir de forma molt raonable els seus estats de benestar i continuen figurant entre els que mostren índexs més baixos de desigualtat en la distribució de la renda. Això significa que, per molt poderosos que siguin els mercats, els instruments a l’abast de l’estat nació encara poden tenir una eficàcia no negligible, quan existeix el propòsit de fer-los servir adequadament. Ara bé, aquesta acció redistributiva dins dels estats no resol del tot, ni probablement de manera acceptablement satisfactòria, el problema de com fer front a la compensació dels perdedors de la globalització. En primer lloc, perquè encara que el saldo global del conjunt dels països avançats sigui positiu, no es distribueix de manera uniforme entre tots ells. N’hi ha que el tenen negatiu, i entre els que el tenen positiu, uns el tenen més elevat i altres menys, en termes relatius. I d’això no se’n pot responsabilitzar només la disposició dels governs a fer els deures que requereix la globalització. I en segon lloc, i sobre tot, perquè resulta evident que la integració dels mercats limita seriosament la capacitat dels estats nacionals per dur a terme polítiques redistributives dins d’un sol país, com limita la seva capacitat per dur a terme polítiques d’estabilització (abans m’hi he referit). Només cal pensar en la facilitat amb que les grans firmes multinacionals (les tecnològiques molt en especial) poden tractar d’esquivar la fiscalitat, o en la pràctica impossibilitat d’adoptar mesures d’àmbit nacional per la regulació dels mercats financers, o en els moviments de persones buscant el millor estat de benestar en presència d’un mercat únic, com succeeix a la UE.

Els límits de la democràcia en el temps de la globalització

De manera que la globalització provoca un conjunt de conseqüències econòmiques i socials que requereixen respostes polítiques. Quan no existeixen institucions democràtiques en condicions d’oferir aquestes respostes amb caràcter global, hi ha el perill que es produeixin dos tipus de reaccions que comporten, cada una d’elles, riscos inherents per a la democràcia. La primera és el replegament nacional; la segona, la tecnocratització de la globalització La primera consisteix en intentar retornar el poder als estats nacionals i buscar dins de casa les solucions que no trobem a fora. És cert que aquesta alternativa parteix d’una idea ben fonamentada, com és la de que l’àmbit de l’exercici de la democràcia continua essent, en essència, el dels estats nacionals. Agradi o no, aquest és l’espai que defineix el demos polític, aquell en el que tenen lloc les eleccions i s’estableix el contracte social. És, en definitiva, l’àmbit definitori de la comunitat política. Si això és així, es pot argumentar, cal posar els límits necessaris a la globalització per preservar l’eficàcia de les decisions polítiques adoptades en aquest àmbit. És per això que alguns autors perfectament respectables defensen que cal “un millor equilibri entre autonomia nacional i globalització” (Rodrik, 2016f) o bé que “no cal inquietar-se per la desglobalització” i que “els polítics haurien de centrar-se en restaurar el contracte social domèstic” (Rodrik, 2016e) i que cal un cert retorn a la sobirania nacional (Fazi, 2016).

Ara bé, aquesta alternativa presenta dos tipus d’inconvenients relativament importants. El primer, com subratlla el mateix Rodrik (2015 i 2018) i ha explicat amb especial profunditat Mounk (2016, 2018a i 2018b), és que aquest atrinxerament nacional pugui derivar fàcilment en formes de democràcies molt poc respectuoses amb els drets de les minories i els principis bàsics del liberalisme (‘iliberal democracies’) en el millor dels casos i directament en democràcies autoritàries en el pitjor. Aquest és, clarament, el cas d’algunes democràcies de l’est d’Europa, però més enllà és una evolució perceptible en altres països democràtics, especialment en aquells que no tenen una llarga tradició de respecte als drets individuals de la persona. Molt sovint, les amenaces a la democràcia liberal van acompanyades, de fet, van directament de la mà, d’un discurs que argumenta que la solució dels problemes socials i econòmics requereix en l’essencial un clar replegament de fronteres.

Les dues coses tenen dos elements en comú. La primera és que es basen en la idea que el bé de la comunitat justifica pagar un preu, sigui en termes de llibertats polítiques, sigui en termes d’obertura a l’exterior (això sí, sempre suposa un cost en termes de societat oberta). En definitiva, parteixen de la idea que el fi justifica els medis, que és el principi de totes les perversions de la democràcia. La segona és el recurs a un problema exterior com a justificació d’aquest replegament. Així l’augment de les desigualtats internes s’explica per la immigració o per la competència exterior, no per la pèrdua d’eficàcia dels instruments redistributius. La causa de que uns sectors socials interns siguin més pobres no és una menor redistribució des dels sectors socials interns més rics, sinó l’existència de sectors socials externs (els de fora) encara més pobres. La immigració és converteix així en una formidable cortina de fum, un ‘bouc émissaire’ perfecte, que evita parlar de les causes reals de les desigualtats.

Alguns es refereixen a les democràcies ‘iliberals’ de contingut autoritari i xenòfob, com democràcies populistes. Però no estic massa segur que aquesta sigui una expressió afortunada, perquè populisme és un terme equívoc, que segons com s’utilitzi no és innocent ni neutral. Populisme ens remet a poble i la paraula populisme té una connotació negativa. De manera que el missatge subjacent és que hem d’anar amb compte a l’hora de posar la política al servei del poble, que em sembla un missatge simplement inacceptable. Vull dir que abans de fer servir aquest terme a la lleugera, hauríem de precisar molt bé que entenem per populisme. Com és sabut, sobre aquesta matèria s’ha escrit últimament de manera abundant i existeixen tantes definicions com es vulgui. Entenc, però, que quan parlem de populisme en general li conferim dues notes essencials: primera, formular les propostes polítiques en funció d’allò que agrada i caurà bé; es a dir, posar-se al davant de la manifestació, auscultar el que la gent vol i dir-los el que desitgen escoltar; segona, simplificar els problemes fins a la banalitat; el cas de la immigració n’és un bon exemple.

Ara bé, si es defineix amb aquestes dues característiques, el populisme és consubstancial amb les democràcies. Els polítics volen guanyar eleccions, i per tant tendeixen a tenir bastant en compte els interessos i les preferències dels ciutadans, i per guanyar eleccions no es poden explicar equacions de tercer grau, sinó fórmules senzilles i entenedores. Amb això pretenc dir que si el populisme és un problema és perquè la democràcia està malalta. És el símptoma d’una malaltia més greu. Significa que les regles del joc de la política no premien l’acció de lideratge (que consisteix en aixecar unes banderes, moltes vegades dient veritats incòmodes i, tot i així, aconseguir una majoria social al darrera) i que porten a confondre la simplicitat amb la superficialitat. El problema és, doncs, el funcionament de les institucions democràtiques i la seva relació amb els poders no democràtics. Per això, més que parlar de democràcies populistes, crec que hauríem de parlar de democràcies ‘iliberals’, caracteritzades per una tendència autoritària i xenòfoba.

L’altre problema que planteja aquesta alternativa és el risc que el replegament nacional doni lloc a una sobirania només nominal i que les solucions que es volen trobar a nivell nacional siguin més imaginàries que reals. Caldria preguntar-se si “les falses promeses de la governança global” de què parla Rodrik (2016d) són més greus i perilloses que les “falses promeses de les solucions nacionals”. L’antic president de la República Federal d’Alemanya, Johannes Rau afirmava que “Europa és la resposta, i no la causa, de la pèrdua de sobirania dels estats”. Cito aquesta frase, no per referir-me al tema europeu, del qual en parlaré més endavant, sinó a la idea que en l’època de la globalització l’única sobirania real és la sobirania compartida. I em temo que només si hi hagués un retrocés molt important en la integració dels mercats seria possible recuperar una sobirania nacional efectiva. Però en tal cas els costos en termes econòmics serien probablement considerables. És a dir, això portaria a una situació en la qual segurament els ‘perdedors’ perdrien menys, però els guanys nets totals serien clarament inferiors als que s’obtenen en l’escenari actual, i la posició dels ‘perdedors’ seria pitjor de la que podrien assolir en un escenari de globalització amb compensació, el que significa que és una solució clarament inferior. En conseqüència, si excloem la sortida extrema d’un tancament molt dràstic dels mercats, el més probable és que, en la pràctica, l’alternativa del replegament nacional acabés conduint a una combinació francament dolenta: una sobirania nacional només molt limitada, sense un poder real davant dels mercats, acompanyada de la renúncia a construir institucions democràtiques de governança global.

El que sembla inqüestionable és que la globalització ens obliga a replantejar-nos la noció de sobirania. Quina és la sobirania efectiva d’uns estats davant d’uns mercats globals o altament integrats territorialment? La resposta a aquesta qüestió depèn de manera crítica del poder real dels estats per incidir de manera efectiva en els mercats i aquest poder, a la seva vegada, està en funció del tamany dels estats (en tots els aspectes: població, PIB, territori) i de la seva capacitat per influir en la conformació de l’ordre mundial. És a dir, del seu poder cap endins i del seu poder cap enfora. Per entendre’ns, Xina no és sobirana del tot, però ho és més que Malta o que Estònia. En realitat, la sobirania efectiva d’aquests dos darrers estats és la que poden exercir de manera compartida a través de la Unió Europea. Com més petit és l’estat, més necessita compartir sobirania.

La mateixa línia argumental és aplicable als territoris sub-estatals amb una identitat clarament marcada, que formen part de grans estats (Baviera o Texas, posem per cas). Com tenen més sobirania Baviera i Texas, compartint-la amb altres territoris dins d’un gran estat (com són la RFA i els Estats Units, respectivament) o bé si haguessin d’anar soles pel seu compte? Baviera té més al món actuant amb els seus instruments d’autogovern actuals, necessàriament limitats, i a més també a través del govern federal, o bé pesaria més si esdevingués un estat independent i disposés de tota la sobirania, però fos inevitablement més feble davant dels mercats i dels altres països, del que ho és actualment la RFA? La resposta a aquesta qüestió depèn de manera crucial de la concepció territorial del govern central i, en general, de la concepció subjacent en el que podríem denominar les institucions centrals de l’estat. És a dir, de fins a quin punt la política del govern central (federal, en els dos casos que he posat com exemple) és satisfactòria per als interessos del territori en qüestió, o de tots els territoris de manera equilibrada, o està basada en una concepció fortament radial i centralista, que tendeix a privilegiar sistemàticament els interessos del centre.

Al meu entendre, és en aquestes coordenades que cal situar els moviments de caràcter sobiranista de les nacions sense estat i molt en especial, és clar, el de Catalunya. Perquè, com ja vaig subratllar ara fa uns anys en el context d’una iniciativa impulsada també pel Col·legi d’Economistes de Catalunya, si bé “per una banda, Catalunya necessita instruments d’estat (diguem-ho així), per fer les polítiques que convenen a la societat catalana, davant el fet constatat i comprovable que el model centralitzat, radial i basat en Madrid, impulsat per l’estat espanyol (la vella obsessió d’acumular el poder econòmic al poder polític), no és el que convé a Catalunya; per una altra banda, en molts terrenys només tindrem autèntics instruments d’estat si els compartim a nivell europeu, és a dir si avancem decididament cap a la integració política europea i la creació d’un autèntic govern europeu” (Castells, 2014).

He assenyalat al començament d’aquesta secció que la falta d’institucions democràtiques de caràcter global pot conduir a dos tipus de reaccions, cada una de les quals comporta riscos inherents per a la democràcia. La primera, a la qual m’he referit extensament fins ara, és la del replegament nacional. La segona és la de la tecnocratització de la globalització. És a dir, la creació d’institucions globals, o regionals, dirigides per experts, a les quals s’encomana regular la globalització i corregir-ne, si cal, els seus efectes indesitjats. Aquestes institucions estan imbuïdes de la idea d’un ordre global obert i liberal, del concepte de multilateralisme, i lògicament són creació dels estats, però no tenen una legitimitat democràtica, ni rendeixen comptes davant de cap parlament ni cos electoral. Per això, s’ha pogut parlar, amb fonament, de ‘liberalisme no-democràtic’ (‘undemocratic liberalism’) (Mounk, 2016, 2018a i 2018b; Rodrik, 2015 i 2018), en perfecte simetria amb la ‘democràcia iliberal’ (‘iliberal democracy’), de la resposta anterior.

La globalització ha portat la proliferació d’aquest tipus d’institucions i l’augment de la influència de les que ja existien: el FMI, l’OMC, els bancs centrals, per suposat; els grans acords comercials d’àmbit regional, com la NAFTA, els G-20 i derivats. Totes elles són, és cert, institucions creades pels estats, de manera que, dues estacions endarrere, es pot trobar un origen democràtic (segons el estats, és clar). Però gaudeixen d’una àmplia delegació de facultats, fet que els dona una indubtable autonomia de decisió. I, d’altra banda, no solen existir organismes intergovernamentals de caràcter permanent que les controlin o a les que rendeixin comptes (a diferència del que succeeix a la UE). A més, durant els anys de “la gran moderació”, les circumstàncies van contribuir a donar-los un protagonisme especial i a reforçar el seu poder, per dos tipus de raons. En primer lloc, perquè el clima dominant durant els anys del “Consens de Washington” era el de, allà on fos possible, crear institucions independents (començant pels bancs centrals) per fer-se càrrec de la política econòmica. Els governs i la política calia que estiguessin com més lluny millor, per tal d’assegurar una gestió rigorosa i objectiva i evitar la interferència d’interessos polítics conjunturals en la presa de decisió. I, en segon lloc, perquè per molt bé que funcionessin els mercats i es pogués arribar a pensar que s’havia acabat amb els cicles econòmics, de tant en tant (de vegades, força sovint) sorgien problemes i calia que algú se n’ocupés. I allí, preparades per fer-ho, hi havia aquestes institucions. De manera que algunes d’elles, notablement el FMI, van anar assumint una importància creixent en les crisis regionals que es van produir (a Sud Amèrica en els vuitanta, al Sud Est asiàtic a finals dels noranta) i fent-se un espai relativament autònom en relació als estats.

Ara bé, tot això suposa un retrocés evident de l’espai ocupat per les institucions democràtiques. Allí on abans qui decidia era un govern nacional, elegit pels seus ciutadans, o una institució que rendia comptes a un Parlament nacional, ara qui ho fa és una institució dirigida per experts, l’origen de la qual només remotament es pot considerar que és democràtic, sense que quedi massa clar davant de qui rendeix comptes. En tot cas, els ciutadans tenen la percepció que les decisions són adoptades per unes institucions llunyanes i governades per tecnòcrates, sobre les què, a diferència del que succeeix amb els governs nacionals, no tenen cap capacitat ni de control ni de sanció.

No ha de sorprendre, doncs, que quan va esclatar la Gran Recessió i aquestes institucions van adoptar, o van recomanar als governs que adoptessin, mesures impopulars i en alguns casos extremadament perjudicials per a alguns sectors de la població, aquesta falta de legitimitat democràtica tingués efectes demolidors. Simplement, aquestes institucions no estaven preparades, ni tenien els mitjans, per assolir els grans acords polítics entre els diferents sectors socials que resulten indispensables per adoptar mesures econòmiques d’una especial transcendència, ni els arguments subjacents en les seves polítiques resultaven creïbles i convincents. L’efecte és encara més negatiu per a la democràcia, perquè els governs, aquests sí que elegits democràticament pels seus ciutadans, es van trobar amb el pretext perfecte per allunyar-se tant com van poder d’aquestes mesures impopulars. En el millor dels casos, mirant de passar desapercebuts, i en el pitjor i força habitual, atribuint la responsabilitat de la seva aplicació directament a aquestes institucions.

L’absència d’institucions democràtiques globals en condicions de posar límits i corregir els efectes nocius de la globalització genera, doncs, riscos no gens menyspreables per a la democràcia. Això tant si la resposta és el replegament nacional, el que dona lloc a la pèrdua de qualitat democràtica de les institucions i a la degradació cap a ‘democràcies iliberals’, com si la resposta és la tecnocratització de la globalització, que condueix a la creació d’institucions globals de caràcter tecnocràtic, amb una més que dubtosa legitimitat democràtica i la degradació cap a una forma de ‘liberalisme no-democràtic’. Estem condemnats a haver d’escollir entre aquests dos mals? És a aquest dilema que es refereix Mounk (2016) quan es pregunta si l’única alternativa és “iliberal democracy or undemocratic liberalism”. No voldria acabar aquesta contribució sense fer una reflexió final sobre aquesta qüestió (no cal que digui que no resoldré el dilema, malauradament). Abans, però, faré un comentari sobre el cas concret de la Unió Europea, que presenta característiques pròpies d’un gran interès. Segons com, podria veure’s com una variant d’aquesta segona resposta, la tecnocratització de la globalització, però em sembla que seria una visió equivocada de la realitat. Està clar que presenta components d’aquestes característiques, però la UE és substancialment una realitat política, no tecnocràtica, i existia molt abans que es comencés a parlar de globalització. Mereix, doncs, que l’examinem amb una certa atenció.

La Unió Europea i els límits de l’estratègia intergovernamental

El cas de la UE és molt interessant i diferent del que acabo de comentar. Aquí, més que dels límits de la democràcia caldria parlar dels límits de l’intergovernamentalisme. El que, certament, com veurem, acaba conduint a parlar d’un problema de democràcia. Rodrik (2018) té raó quan subratlla els problemes que comporta “la creació d’un mercat únic i d’una moneda única en absència d’integració política”, però no estic tan segur que l’encerti quan conclou que això ha requerit “la delegació de les polítiques en cossos tecnocràtics, com la Comissió Europea, el Banc Central Europeu o el Tribunal de Justícia”. El problema és d’una altra naturalesa.

L’euro suposa la culminació i l’esgotament de la lògica Monnet, que propugnava la integració per baix, de l’economia i de les realitats socials, pensant que això acabaria conduint, de manera gairebé automàtica, a la creació d’institucions polítiques comunes. És el denominat mètode funcionalista (que, per cert, guarda una certa similitud amb la idea de Marx que l’estructura acaba creant la seva superestructura). Aquest mètode va funcionar raonablement fins la creació del mercat únic (vid. Spolaore, 2013 i 2014, per exemple). Compte, ja en aquell moment la UE no era simplement una unió duanera més uns mercats cada cop més integrats. Era també unes institucions i unes polítiques comunes, que és molt més del que caracteritza a qualsevol acord comercial, com no se li escapa a ningú. La UE (abans la Comunitat Europea i al principi la Comunitat Econòmica Europea) no ha estat mai una realitat fonamentalment tecnocràtica, sinó bàsicament política, animada, això sí, per dos ànimes, una de caràcter intergovernamental i una altra d’esperit federal (denominada tradicionalment comunitari, per evitar la paraula maleïda), que propugna la creació d’institucions comunes. Dues ànimes en un equilibri delicat, en tensió permanent, entre altres raons, perquè responen en realitat a dos visions diferents (que travessen els diferents països, encara que de manera desigual) respecte el què es vol que sigui la UE.

Aquest equilibri, precari però relativament estable, es va anar mantenint, ara avançant dues passes, ara retrocedint-ne una, fins la creació del mercat únic a mitjans dels anys noranta. Ara bé, la introducció de l’euro, l’any 1999, va significar la culminació i l’esgotament de la lògica Monnet i el trencament d’aquell equilibri. La culminació, perquè l’adopció d’una única moneda representava anar més lluny que mai en el terreny de la integració econòmica. Però també l’esgotament. A partir de l’euro, la integració política havia d’haver anat al davant. S’havia passat a l’altra costat de la muntanya i, a partir d’aquell moment, ja no es podia pretendre que, com havia vingut succeint fins aleshores, la integració per sota aniria arrossegant, gairebé de manera natural, una major integració política. De fet, la pròpia creació de la moneda única ja significava una decisió transcendental en la línia de la integració política. Suposava, ni més ni menys, que la renúncia a la sobirania en una de les àrees més emblemàtiques de l’estat.

Però, per tal de garantir l’èxit del projecte, aquest pas no podia anar sol, calia completar-lo, amb la creació d’institucions i l’adopció de polítiques comunes. La història ens diu que no hi ha unió monetària sense unió fiscal. Ni unió fiscal sense unió política. És més, primer sol haver-hi la unió política. Després, gairebé immediatament, la unió fiscal, perquè un govern necessita un pressupost i un Tresor. I després, de vegades, bastant més tard, la unió monetària. En definitiva, la història ens diu que no hi ha moneda sense estat. En la UE es va seguir l’ordre invers. No hi havia condicions, com no hi són ara, per a una unió política, però hi havia, en canvi, la voluntat política de crear una moneda única. La unió monetària va ser fonamentalment una decisió política, que cal pensar que es va adoptar coneixent la precarietat del disseny institucional que l’acompanyava, i que malgrat això es va tirar endavant, especulant probablement amb el fet que un cop el procés en marxa, seria molt difícil fer marxa endarrera. En definitiva, ironies de la vida, va ser el darrer triomf, ‘post-mortem’, de la lògica Monnet: anar donant petites passes (aquesta no tan petita) que acaben creant situacions de fet. Ara bé, el resultat va ser una unió monetària incompleta. Una unió monetària sense unió fiscal, ni unió política.

L’etapa de “la gran moderació”, el creixement econòmic i el clima d’optimisme regnants, van permetre que els defectes de disseny de l’euro passessin relativament desapercebuts durant la seva primera dècada d’existència. Però la Gran Recessió va fer aparèixer els problemes amb tota la seva cruesa, i de fet va precipitar la moneda única a una situació crítica que va fer que estigués a un pas de la seva desaparició (durant l’any que va de finals de 2011 a mitjans-finals de 2012). Aquestes falles de disseny van contribuir de manera decisiva, primer, a alimentar la bombolla creditícia i els desequilibris que van fer que la Gran Recessió revestís una gravetat extrema en alguns dels països de la zona euro; i segon, a que un cop la crisi va esclatar, ni aquests països, ni les institucions europees, disposessin dels instruments apropiats per fer-hi front de manera eficaç.

La Gran Recessió ha permès descobrir d’una manera molt costosa i dolorosa les conseqüències d’aquesta unió monetària incompleta i la necessitat de donar passes decisives cap a la vertebració política i institucional de la zona euro. En realitat, aquesta continua essent la qüestió que avui mateix, deu anys després, marca el gran debat europeu. La contradicció és que si, per una banda, hi ha una consciència generalitzada d’aquesta necessitat, per una altra, existeixen dificultats polítiques, que sovint semblen insalvables, per poder donar aquestes passes. I això degut, bàsicament, a que la comunitat política real, aquella en la que es defineixen els sentiments de pertinença i tenen lloc les conteses electorals, continua essent bàsicament la comunitat nacional. El vector resultant d’aquestes dues forces (per un costat, l’evidència de la necessitat d’avançar de manera decidida cap a la integració política, sobre tot en la zona euro; i per un altre, el predomini de l’espai nacional com aquell on es substancia, ‘de facto’, el joc polític), ha estat la indiscutible ‘intergovernamentalització’ del procés d’integració europea.

He volgut subratllar com un factor crític que no hi ha unió monetària sense unió política. No hi ha moneda sense estat. I haig d’afanyar-me a dir que des que va esclatar la Gran Recessió, i sobre tot des de l’any 2010, amb la irrupció de la crisi del deute sobirà, a la zona euro s’ha produït un procés de transferència de sobirania sense precedents des dels estats membres cap a les institucions de la Unió Europea. Només cal pensar en la quantitat de matèries (especialment en l’àmbit pressupostari) que abans es decidien en les diferents capitals i ara es decideixen a Brussel·les. El que succeeix és que aquest procés ha tingut lloc cap a instàncies intergovernamentals (essencialment, el Consell de la Unió i l’eurogrup), formades per representants dels governs, i no cap a instàncies genuïnament comunitàries, és a dir, cap a institucions comunes democràtiques de caràcter supranacional. I aquesta via és acceptable, i probablement inevitable, si té un caràcter temporal i transitori, però resulta inviable i està condemnada al fracàs si es pretén, com sembla, que tingui un caràcter permanent.

És més, fins el moment de la creació de l’euro es podia pensar que en el futur definit per un horitzó previsible, el funcionament de la UE es continuaria assentant en un equilibri entre les ànimes intergovernamental i federal (comunitària). Un cop creat l’euro, això ja no és així. L’únic futur estable és el que oferiria la creació d’institucions comunes d’origen democràtic a nivell supranacional. Està clar que aquest camí només es pot transitar adaptant-ne el ritme i els objectius parcials a les restriccions que imposa la realitat. Però els objectius i l’estació final han d’estar clars, si no es vol avançar per camins equivocats. Només si se sap cap on es vol anar es pot saber si les passes que es donen van o no en la bona direcció. Per això, les passes que es puguin produir en la via intergovernamental són acceptables si es té clar que són estacions intermèdies, probablement inevitables, per avançar cap a una estació final necessàriament ‘integracionista’, però portarien al fracàs del projecte europeu si es pretengués que aquesta estació final fos una estació de caràcter intergovernamental.

I això, per tres poderoses raons. En primer lloc, perquè la via intergovernamental acaba conduint d’una manera gairebé inevitable a la jerarquització del poder d’uns estats membres en relació als altres, i en concret a la supremacia d’Alemanya, amb una certa complicitat amb França, en el millor dels casos. Atenció, la complicitat del tàndem franco-alemany és el motor imprescindible per tal d’avançar en la via de la integració europea, com demostra el fet que, al llarg de la història, totes les passes decisives han tingut lloc quan ha existit aquesta sintonia: De Gaulle-Adenauer, Giscard-Schmidt, Mitterrand-Kohl, i ara, esperem, Macron-Merkel. Ara bé, ha estat un motor franco-alemany al servei del projecte europeu. Això és una cosa totalment diferent de l’escenari d’una Europa alemanya, cap al qual condueix la lògica intergovernamental que s’està imposant. És l’Europa alemanya, per contraposició a l’Alemanya europea que propugnava Thomas Mann i per la que van lluitar tots els líders alemanys als quals m’he referit. Tots ells havien alertat que cada cop que Alemanya havia tingut la temptació de construir una Europa alemanya, havia portat Europa i el món al precipici. És cert que el paper d’Alemanya no és senzill. Per una banda, se li demana que lideri i prengui decisions; per una altra, quan ho fa se l’acusa de voler imposar la seva hegemonia al continent. El tema clau, probablement, és quin és el sentit d’aquestes decisions. És a dir, quina és la seva capacitat per impulsar, juntament amb França, un autèntic projecte ‘integracionista’ i no intergovernamental. En tot cas, encara que avui els riscos poden semblar llunyans, la història ens diu que mai no hauríem de subestimar el perill del ressorgiment del somni de construir una Europa alemanya, que tan mal ha fet en el passat. Helmut Schmidt, que es coneixia molt bé els vells dimonis familiars del seu país, no va deixar d’alertar d’aquest perill en els darrers anys de la seva vida.

En segon lloc, perquè, per la seva pròpia naturalesa, la lògica intergovernamental imposa una dinàmica centrífuga, i no centrípeta, respecte del projecte d’integració europea. Els governs nacionals es deuen als ciutadans que els han elegit. La seva actuació està guiada per la defensa dels interessos d’aquests ciutadans, en el millor dels casos, i simplement per allò que creuen que els serà rendible electoralment, molt sovint. Així, doncs, tant per raons de legitimitat d’origen com de càlcul electoral, l’actuació dels governs nacionals en les instàncies de caràcter intergovernamental està adreçada abans que res a cada una de les respectives comunitats nacionals. El Consell Europeu és abans un fòrum de confrontació i debat entre interessos nacionals, que no una institució al servei dels interessos del conjunt dels ciutadans europeus, per complexa que la definició d’aquests interessos pogués arribar a ser. Això fa que la imatge d’Europa que es projecta en la majoria dels països sigui, en el millor dels casos, la d’un mal inevitable, i molt freqüentment la d’una Europa responsable de les mesures més costoses i impopulars. La lògica intergovernamental contribueix, d’aquesta manera, a difondre una imatge negativa tant de la pròpia idea d’Europa, com dels països veïns amb els quals pretesament s’hauria d’avançar en la construcció d’un projecte comú. És una lògica que contribueix a la disgregació i no a l’agregació.

Diem, i és cert, que un dels problemes per a la integració política europea és que no hi ha, o no hi és suficientment, un ‘demos’ europeu. És a dir, el subjecte polític format per una comunitat de persones que tenen la voluntat de crear institucions polítiques comunes. Entre altres i poderoses raons, per l’absència d’aquells llaços invisibles que es teixeixen entre els individus i que fan que se sentin formant part de la mateixa comunitat política. Ara bé, aquest ‘demos’ no sorgeix del no res. Les institucions i les regles del joc són decisives per contribuir a avançar cap a ell o per distanciar-nos-en. I en aquest punt, cal afirmar que la lògica intergovernamental és, en ella mateixa, una formidable màquina de creació d’’anti-demos’. No ens hi acosta, sinó que ens hi allunya. Provoca un distanciament progressiu dels ciutadans respecte del projecte europeu. Al contrari del que passaria si s’imposés una lògica ‘integracionista’ (comunitària o federal, que tots els noms volen dir el mateix).

De vegades es critica a la senyora Merkel per posar per davant els interessos dels ciutadans alemanys, en comptes de pensar més en Europa. Vagi per endavant que considero que aquesta és una afirmació injusta. Però és que la senyora Merkel és la cancellera alemanya, l’han elegit els ciutadans alemanys (no els europeus) i és en condició de tal que està en el Consell Europeu, i faltaria greument a les seves obligacions si no tractés de representar-los i de defensar els seus interessos de la millor manera que sap. Seria molt diferent si fos la presidenta, o la primera ministra, d’un govern europeu i per a aconseguir-ho hagués de guanyar unes eleccions europees i d’obtenir la confiança dels ciutadans dels diferents països europeus. És a dir, si prevalgués una lògica ‘integracionista’ i no intergovernamental. La lògica ‘integracionista’ condueix a una dinàmica ‘pro-demos’, a diferència de la intergovernamental, perquè obliga a subratllar els elements compartits i els beneficis, i no els costos, del projecte europeu. I aquí apareix de nou una certa paradoxa: la construcció d’institucions d’inspiració federal és difícil (plantejar-ho sembla gairebé una ingenuïtat), per la inexistència d’un ‘demos’ europeu; però aquest ‘demos’ difícilment es formarà sense la dinàmica que podria desencadenar l’existència d’aquestes institucions.

He assenyalat que hi havia tres poderoses raons que feien que la lògica intergovernamental, concebuda com a estació més o menys destí del projecte europeu, estigués condemnada al fracàs. M’he referit a les dues primeres. La tercera, per mi la de més pes, és que aquesta lògica comporta una fractura essencial del principi democràtic. Provoca una esquerda de conseqüències molt greus entre legitimitat democràtica i poder polític. Els que tenen la legitimitat, la que procedeix d’unes eleccions democràtiques, cada vegada tenen menys poder polític i això acaba conduint a la llarga a que perdin també la legitimitat, perquè no tenen la d’exercici. Els que tenen el poder (els governs nacionals que exerceixen la seva supremacia en les institucions intergovernamentals), no han estat elegits pels ciutadans europeus sobre els que exerceixen aquest poder.

Dit d’una manera molt elemental, els que manen no els hem elegit i els que hem elegit no manen. No hauria d’estranyar que es produeixi un allunyament creixent dels ciutadans respecte a dos valors molt importants: respecte de l’ideal europeu i respecte del funcionament de les institucions democràtiques. Caldria reflexionar a fons fins a quin punt aquesta fractura, que té el seu origen en la lògica intergovernamental, no explica en bona part la tendència, observable en tants països europeus, a l’auge dels moviments de caràcter euro-escèptic i democràtico-escèptic, o bé, per dir-ho més matisadament, poc sensibles a l’hora de reaccionar davant d’actuacions que signifiquen un retrocés dels drets i les llibertats democràtiques. En fi, a això que d’una manera una mica simplificadora anomenem populisme. Però d’aquesta qüestió ja n’he parlat abans.

Voldria introduir dues reflexions addicionals sobre el problema que suposa la fractura del principi democràtic derivat de la lògica intergovernamental. La primera és que agreuja de manera molt seriosa l’eficàcia dels mecanismes de rendiment de comptes (‘accountabilty’), que són imprescindibles en tota democràcia. Malauradament, aquest fet se situa en un context en el que hi ha nombroses circumstàncies (entre les quals, no és la menys important la influència dels mitjans de comunicació i de les xarxes) que ja els han afeblit de forma notable, i això sense referir-nos al fet que en alguns països de tradició democràtica recent, els mecanismes de rendiment de comptes mai no han estat massa importants. Ara bé, aquesta separació creixent entre els qui decideixen i els qui elegim, encara els afebleix més. Perquè, en la mesura en que no tenen el poder de decisió, els governs nacionals poden tractar d’evitar haver d’assumir qualsevol responsabilitat respecte les decisions que els resulten incòmodes; i les instàncies intergovernamentals que tenen el poder, les poden adoptar, moltes vegades amb la lleugeresa i la superficialitat amb que només pot fer-ho aquell que sap que no haurà de rendir comptes (per començar, compareixent quan toqui davant dels electors).

La segona és que la crisi econòmica ha conduït a potenciar el poder de les instàncies intergovernamentals, i això ha fet més greu la fractura del principi democràtic. D’alguna manera, la lògica de les coses ha estat la següent: com més evidents han estat els defectes de la unió monetària i més greus les seves conseqüències (el que ha succeït amb la Gran Recessió), més necessari s’ha fet traspassar capacitat de decisió a instàncies situades al nivell de la zona euro, per tal de completar la unió monetària; i, en la mesura en que aquestes instàncies tenen un caràcter intergovernamental, més profunda es fa la fractura democràtica entre els que elegim i els que manen. De manera que, una mica paradoxalment, cada passa en la bona direcció per completar la unió monetària, produeix efectes en la direcció contrària, en agreujar la fractura democràtica a la què m’estic referint. És a dir, més evident es fa que institucions no elegides democràticament adopten decisions que tenen un efecte innegable sobre la vida dels ciutadans, i més profunda la fosa que separa els ciutadans de la idea d’Europa i del projecte europeu.

La fractura entre l’àmbit de presa de decisions (cada vegada més l’europeu, a través d’instàncies intergovernamentals)i l’àmbit d’exercici de la democràcia (que continua essent el nacional) té, doncs, conseqüències profundament negatives, que només podrien ser evitades restablint la correspondència entre aquests dos àmbits. La problemàtica europea introdueix una variable relativament singular que és la de la lògica intergovernamental. A diferència del que succeeix amb la tecnocratització de la globalització, aquí no estem en presència d’institucions essencialment tecnocràtiques, sinó polítiques, encara que actuen a nivell supranacional, sense una legitimitat democràtica directe. I a diferència del que succeeix amb el replegament nacional, en aquest cas els estats nacional volen continuar mantenint els últims ressorts del poder, però actant a nivell supranacional. És una resposta diferent amb característiques pròpies. Però, com les altres, planteja també el problema dels límits de la democràcia davant d’uns mercats globalitzats.

Unes paraules finals

Aquestes notes han tractat d’aportar un conjunt de reflexions, divagacions gairebé, sobre algunes conseqüències polítiques, que a mi em semblen de gran importància, de la globalització econòmica. Aquestes conseqüències probablement ja estaven aquí abans de la Gran Recessió, però ha estat la sotragada de grans dimensions que aquesta ha provocat el que ha fet que quedessin al descobert en tota la seva cruesa.

Dues qüestions em semblen especialment importants. La primera és la necessitat que existeixi una correspondència bàsica entre l’àmbit d’actuació de l’estat (per poder polític) i el dels mercats. Quan això no succeeix se’n ressent de manera decisiva l’eficàcia d’aquesta actuació, que és imprescindible, per vàries raons: primer, per garantir un bon funcionament del mateix mercat; en segon lloc, per proporcionar a la societat allò que els mercats no poden oferir (per exemple, una distribució justa de la renda i la riquesa) o bé ofereixen de manera altament defectuosa; i en tercer lloc, per prevenir les crisis econòmiques i pal·liar-ne les seves conseqüències més nocives.

Ara bé, no qualsevol poder polític és acceptable, ni resol els problemes. No n’hi ha prou amb aquesta correspondència bàsica entre l’àmbit d’actuació de l’estat i el dels mercats. A més, cal que existeixi també una correspondència entre l’àmbit d’exercici de la democràcia i el del poder polític. Quan es trenca la primera correspondència, entre estats i mercats, tenim estats que poden ser nominalment sobirans, però el poder dels quals per regular els mercats és més que discutible. Quan es trenca la segona, podem tenir governs elegits segons les regles de la democràcia, però amb un poder més fictici que real, perquè és en altres instàncies (de caràcter intergovernamental en uns casos, tecnocràtic en d’altres) on s’adopten les decisions. Quan es trenquen les dues, no tenim ni estats sobirans, ni una democràcia global. Només el poder dels mercats davant la indefensió de la política.

Referències bibliogràfiques

ALVAREDO, F.; CHANCEL, L.; PIKETTY, T.; SAEZ, E.; i ZUCMAN, G. (2018) “World Inequality Report 2018”, World Inequality Lab.

ASATRYAN, Z.; BRAUN, S.; HOLGER, G.; HEINEMAN, F.; MOLANA, H.; i MONTAGNA, C. (2014) “Compensating the Losers of Globalisation”, Policy Brief No. 4, European Policy Brief, WWW for Europe (European Commission), August.

ATKINSON, A. (2015), Inequality, Harvard University Press.

BLANCHARD, O. i LEIGH, D. (2012) “Are We Underestimating Short-Term Fiscal Mulipliers?”, World Economic Outlook: Coping with High Debt and Sluggish Growth, International Monetary Fund, Washington, October.

BLANCHARD, O. i LEIGH, D. (2013) “Growth Forecast Errors and Fiscal Multipliers”, Working Paper 18779, NBER Working Paper Series, February.

BLINDER, A. (2016) “Fiscal Policy Reconsidered”, Policy Proposal 2016-05, May, The Hamilton Project, Brookings.

CASE. A i DEATON, A. (2015) “Rising Morbidity and Mortality in Midlife among White Non-Hispanic Americans in the 21st Century”, Proceedings of the National Academy of Sciences, 112, No. 49, pp. 15078-83.

CASE. A i DEATON, A. (2017) “Mortality and Morbidity in the 21st Century”, Brookings Papers on Economic Activity, Spring, pp. 397-477.

CASTELLS, A. (2014) “Sis comentaris sobre la viabilitat econòmica de la independència i dos aclariments previs”, a Economia de Catalunya. Preguntes i respostes sobre l’impacte econòmic de la independència (varis autors), Col·legi d’Economistes de Catalunya, Profit editorial, Barcelona, pp. 29-49.

DE GRAUWE (2017) The Limits of the Market, Oxford University Press.

DeLONG, B. (2015) “The Scary Debate Over Secular Stagnation”, The Milken Institute Review, Fourth Quarter.

EL-ERIAN, M. (2018) “Working Toward the Next Economic Paradigm”, Project Syndicate, February 27.

EUROPEAN COMMISSION (2018) “Report on Public Finances in EMU”, Institutional Paper 069, January.

FAZI, T. (2016) “What Is Needed Is A Progressive Vision Of National Sovereignty”, Project Syndicate, 19 May.

FAZI, T. I MITCHELL, B. (2017) Reclaiming the State, Pluto Press, 2017.

GORDON, R. (2014a) “The demise of U.S. economic growth: restatement, rebuttal, and reflections, turtle’s progress: secular stagnation meets the headwinds”, Working Paper 19895, NBER Working Paper Series, February.

GORDON, R. (2014b) “The turtle’s progress: secular stagnation meets the headwinds”, Vox CEPR, 15 August.

GORDON, R. (2016) The Rise an Fall of American Growth, Princeton University Press.

INTERNATIONAL MONETARY FUND (2017) Tackling Inequality, Fiscal Monitor, October.

LEIPZIGER, D. (2016) “Make globalisation more inclusive or suffer the consequences”, Vox CEPR, 08 December.

LUCAS, R. (2004) “The Industrial Revolution: Past and Future”, Economic Education Bulletin, American Institute for Economic Research, August , pp. 1-8.

MCKINSEY GLOBAL INSTITUTE (2016) Poorer than their parents? Flat or falling incomes in advanced economies, July.

MOUNK, Y. (2016) “Iliberal Democracy or Undemocratic Liberalism?”, Project Syndicate, June 9.

MOUNK, Y. (2018b) The People vs. Democracy, Harvard University Press.

MOUNK, Y. (2018a) “How populist uprisings could bring down liberal democracy”, The Guardian, March 4.

OECD (2016) “Income inequality remains high in the face of weak recovery”, Income Inequality Update, November.

RODRIK, D. (2007) “The inescapable trilemma of the world economy”, Dani Rodrik’s weblog, June 27.

RODRIK, D. (2011) The Globalization Paradox, Norton, New York.

RODRIK, D. (2015) “The Political Economy of Liberal Democracy”, Working Paper 21540, NBER Working Paper Series, September.

RODRIK, D. (2016a) “More on the political trilemma of the global economy”, Dani Rodrik’s weblog, March 11.

RODRIK, D. (2016b) “Brexit and the Globalization Trilemma”, Dani Rodrik’s weblog, June 13.

RODRIK, D. (2016c) “The Abdication of the Left”, Project Syndicate, July 11.

RODRIK, D. (2016d) “The False Ecomnomic Promise of Global Governance”, Project Syndicate, August 11.

RODRIK, D. (2016e) “There is no need to fret about deglobalisation”, Financial Times, October 4.

RODRIK, D. (2016f) “No Time for Trade Fundamentalism”, Project Syndicate, October 14.

RODRIK, D. (2018) “The Double Threat to Liberal Democracy”, Project Syndicate, February 13.

SPOLAORE, E. (2013) “What Is European Integration Really About? A Political Guide for Economists” Journal of Economic Perspectives, Summer, pp. 125-144.

SPOLAORE, E. (2013) “The Political Economy of European Integration” Working Paper, Department of Economics, Tuft University.

STEPTOE, A.; DEATON, A.; i STONE, A. (2015) “Subjective wellbeing, health, and ageing”, The Lancet, Vol. 385, February 14, pp. 640-648.

SUMMERS, L. (2013) “IMF Fourteenth Annual Research Conference in Honor of Stanley Fischer”, November 8.

SUMMERS, L. (2015) “Rethinking Secular Stagnation After Seventeen Months”, IMF Rethinking Macro III Conference, Fourteenth Annual Research Conference in Honor of Stanley Fischer”, April 16.

SUMMERS, L. (2016) “The Age of Secular Stagnation”, Foriegn Affairs, February.

YELLEN, J. (2016) “Macroeconomics Research after the Crisis”, 60^th annual economic conference, Federal Reserve Bank of Boston, Boston (Massachusetts), October 14.