Revision as of 23:45, 22 March 2018

Abstract:

La urbanització, el canvi tecnològic i la incapacitat del sistema capitalista actual per resoldre els grans reptes de la humanitat –pobresa i desigualtat, deteriorament ambiental i gestió dels recursos, robotització i automatització del treball- dibuixen un nou escenari econòmic i polític on el gran eix vertebrador del progrés són les ciutats. Els clústers més innovadors ja no es troben a Europa i els EEUU, sinó a Àsia, que aglutina el major procés urbanitzador i demogràfic del món. Paral·lelament, emergeix un nou paradigma empresarial on les organitzacions necessiten lideratges i cultures capaces d’entendre el seu rol en una realitat complexa, d’adaptar-se al canvi constant i de generar valor per un consumidor més connectat, exigent i conscient de l’impacte del seu comportament en la sostenibilitat. Quines són les oportunitats per l’economia catalana?

Paraules clau: ciutats, 4a revolució industrial, nou paradigma, sostenibilitat, consumidor conscient, món VUCA

Índex

-Context: la 4a revolució industrial en un món urbà

-Els efectes de la 4a revolució industrial en l’economia i la societat

-L’emergència d’un nou paradigma econòmic i empresarial

-De les Smart a les Wise Cities: marc conceptual integral

-Implicacions i oportunitats per les empreses i l’economia catalana

-Referències bibliogràfiques

1. Context: la 4a revolució industrial en un món urbà

Estem a l’inici d’una revolució tecnològica que alterarà profundament la nostra manera de viure, treballar i relacionar-nos. En escala, abast i complexitat la 4a revolució industrial serà diferent a les anteriors, plantejant reptes i oportunitats de futur encara difícils de dimensionar. No sabem –ni podem saber- com serà el futur, però si que tenim la responsabilitat de reflexionar i analitzar les variables i factors del canvi que ja estan entre nosaltres. En aquest exercici prospectiu, no ens serveix una mirada lineal sobre el què ens ha portat aquí, sinó que ens cal un enfoc multidimensional i multiactor per entendre el què està passant i simular escenaris de futur. Perquè el primer pas per transformar la realitat és entendre-la.

La primera revolució industrial, engendrada a l’Anglaterra de principis del segle XVII, es va basar en l’ús de les fonts d’energia primària –vapor i corrents d’aigua- per mecanitzar la producció. Aquesta revolució energètica va venir acompanyada per la regulació de la propietat intel·lectual, que permetia a un inventor apropiar-se del retorn econòmic de les seves creacions en forma de patents. La segona revolució industrial va arribar dos-cents anys més tard amb l’aparició de l’electricitat i la seva vinculació amb la producció en massa. L’expansió dels sistemes físics de comunicació com el ferrocarril i les primeres innovacions conceptuals en la incipient ciència de la gestió, com les economies d’escala en la producció en sèrie, van permetre grans salts de productivitat. La tercera revolució va arribar amb la invenció dels computadors, des de la Segona Guerra Mundial, que van fer de l’ús de l’electrònica i les tecnologies de la informació la clau per automatitzar la producció.

L’evolució de la tercera obre la porta a la quarta revolució industrial. Està caracteritzada per la interconnexió persona i màquina, la fusió de tecnologies digitalitzades i la sensorització ubiqua en les esferes física, virtual i biològica. Tanmateix, la quarta revolució no és només una versió incremental de la tercera, sinó que representa un autèntic canvi de paradigma per tres raons. Primera, la velocitat del canvi tecnològic és exponencial. Les possibilitats de milers de milions de persones connectades per dispositius mòbils, amb potència de processament sense precedents, capacitat d'emmagatzematge i accés al coneixement, són il·limitades. I aquestes possibilitats es multiplicaran pels avenços tecnològics emergents en àmbits com la intel·ligència artificial, la robòtica, l'Internet de les coses, els vehicles autònoms, la impressió 3D, el Big Data, la tecnologia blockchain, la nanotecnologia, la biotecnologia, la ciència dels materials, l'emmagatzematge d'energia i la informàtica quàntica. Segona, l’impacte de la indústria 4.0 és transversal, està afectant a tots els sectors i a tots els països. I tercera, l'amplitud i la profunditat d'aquests canvis preveuen la transformació de sistemes sencers de producció, gestió i governabilitat. Una transformació també multidimensional, doncs ens afectarà profundament a nivell personal, organitzacional i social.

La indústria 4.0 està basada en el coneixement disruptiu. Els nous sistemes de producció digitals deixen obsolets alguns dels principis econòmics clàssics que encara s’estudien a la facultat. Allibera les economies d’escala i introdueix la teoria del cost marginal zero (imprimir un producte en 3D, a partir de pols o bio-plàstics, té el mateix cost unitari que imprimir-ne un milió). Re-formula el concepte de cadena de valor pel de punt de valor, amb la distribució de la fabricació en el punt final i la concentració de les activitats de valor afegit en el mateix espai (disseny, prototipat, industrialització i manufactura). Redefineix el concepte de producció massiva pel de personalització extrema, amb l’abaratiment del cost unitari i l’accés a la customització per un públic molt més ampli.

La 4a revolució industrial, la del coneixement, té un accent marcadament urbà. Les ciutats són el motor global del creixement econòmic mundial; generen més del 70% de la riquesa i ja aglutinen, des del 2008, més del 50% de la població mundial. La urbanització s’estén també a una velocitat exponencial -està previst que arribi al 70% de cara al 2050-; el moviment migratori rural-urbà està motivat per l’aspiració de la gent a trobar millors oportunitats de feina i de vida a la ciutat. El coneixement atrau coneixement. Per tant, les ciutats esdevenen pols d’atracció de talent, tant en països desenvolupats com emergents.

Les ciutats són ecosistemes, organismes vius formades per persones, empreses, institucions governamentals, acadèmiques i associacions sense ànim de lucre. La fortalesa de la xarxa d'empreses del centre urbà, el talent de la ciutadania, l'estabilitat de les institucions polítiques i la creativitat de les organitzacions culturals contribueixen a un entorn generador de valor en el qual floreixen les empreses existents i neixen nous negocis. La creixent influència de les ciutats en un context de progressiva globalització i urbanització es conceptualitza en el terme ‘ciutats globals’. S’aplica a les ciutats que tenen un efecte directe i tangible en l’agenda mundial més enllà de l’àmbit socioeconòmic. Una ciutat global és un important punt de producció de serveis financers i productes innovadors que fan que l'economia globalitzada funcioni (Sassen, 2001).

Des d'Atenes i Roma de l'època antiga a Nova York i Singapur avui, un grapat de ciutats s'han destacat com a centres de poder econòmic, militar o polític mundial. Al segle XXI, el nombre de ciutats veritablement globals és més gran que mai, reflectint la globalització del poder econòmic i polític. Les noves tecnologies i la geopolítica canviant permeten que més ciutats atreguin talent i capital mundial, condueixin a l'allotjament de noves indústries avançades i aconsegueixin el reconeixement i la influència mundials (Clark, 2016).

Com Atenes o Roma a la seva època, grans imperis dominadors de la geopolítica econòmica mundial, estem assistint a la ressurgència del poder de les ciutats en la política i governança global. La influència en les relacions internacionals dels actors no estatals, la paradiplomàcia, es veu propulsada en paral·lel per la 4a revolució industrial, que posa en valor la idea de regions urbanes com a clústers d’innovació, talent, creació de riquesa i influència geopolítica. Les noves classes creatives urbanes s’estan convertint en les elits que aglutinen el coneixement i, per tant, el poder emprenedor de les ciutats post-industrials (Florida, 2002).

Aquesta transformació tecno-econòmica i urbana és més accelerada a Àsia. El centre de gravetat de l’economia mundial es desplaça a l’eix Shanghai-Seül-Tòkio; EEUU s’ha embarcat en un setge proteccionista en ple declivi imperial i Europa queda avui com un continent debilitat i amb manca de lideratges, com un Finisterre romà. Cada any se sumen 65 milions de persones a les ciutats sobretot a Xina. Al 2025 la meitat del PIB mundial es concentrarà en unes 400 ciutats, moltes de les quals no sabem encara a on ubicar-les (Coll i Ferràs, 2017). El potencial productiu i creatiu de les conurbacions sembla infinit. Però també ho és el potencial destructiu d’una quarta revolució industrial que encara sorgeix en el marc d’un sistema econòmic extractiu, demogràficament concentrat i explotador de recursos naturals, basat en l’eficiència i la productivitat infinites, la degradació del planeta, i la incapacitat per redistribuir la riquesa de forma igualitària.

Els efectes de la 4a revolució industrial en l’economia i la societat

L’evolució accelerada, exponencial i imparable de la tecnologia fa llum i ombres. Com totes les revolucions precedents, la indústria 4.0 té el potencial d’incrementar la riquesa i millorar la qualitat de vida. Però no per tothom. Fins ara, els més beneficiats han sigut els emprenedors i els consumidors que han pogut accedir al món digital. En el futur, l’efecte exponencial de la innovació tecnològica repercutirà en guanys sense precedents en eficiència i productivitat, amb una reducció exponencial dels costos en els transports i les comunicacions. La generació de valor econòmic es concentra en mans de grans conglomerats d’empreses digitals, com Google, Amazon, Facebook, Apple i Microsoft, en detriment dels grans grups industrials que veuen com perden valor relatiu als mercats financers (Manjoo, 2017). La capitalització express d’aquestes empreses, també anomenades organitzacions exponencials (Ismail et al., 2014) és un reflex del canvi en el procés de generació de riquesa que està basat en una altra conceptualització del procés de creació de valor, propi de la indústria 4.0. Els canvis en com es genera la riquesa tenen fortes implicacions en l’economia i la societat, que comencen a experimentar els beneficis però també les fortes tensions que genera el canvi tecnològic a un sistema que presenta símptomes alarmants d’esgotament. A continuació es detallen els factors de canvi –drivers- que estan tensionant un sistema que necessita reinventar-se per continuar oferint una resposta social vàlida als reptes de present i futur.

Economia de l’abundància

Vivim en una món ric, econòmicament abundant. A l’any 2014, el producte mundial brut per càpita va ser de 16.100 dòlars¹. El món va ser capaç de crear un valor econòmic de 107,5 trilions de dòlars. La variable explicativa d’aquest fenomen són les tecnologies exponencials. El canvi tecnològic és el motor del procés generador de riquesa i la font de nous recursos. La tecnologia és progrés. En cent anys, l'esperança de vida humana s'ha doblat, la renda per càpita a nivell global s'ha multiplicat per tres, i la mortalitat infantil s'ha reduït en un 90%. Si el 1960 morien 181 nens menors de cinc anys, de cada 1000, en el món; avui només moren 48. Fins i tot a l'Àfrica Subsahariana, la mortalitat infantil s'ha reduït de 260 a menys de 100 morts de cada 1000 nens menors de 5 anys. El sistema econòmic capitalista sorgit de la revolució industrial ha aconseguit disminuir la pobresa extrema al món, des d'un 84% en 1820, fins a un 24% el 2000.

I la globalització ha accelerat el procés de generació de riquesa: si el 1980 un 44 % de la població mundial subsistia amb menys de 1,90 $ diaris, avui només és el 9,6%. Grans zones d'Àsia (especialment la Xina) i Llatinoamèrica han reduït la pobresa extrema gràcies al procés globalitzador. El preu dels aliments bàsics ha caigut a només el 10% del seu cost comparatiu de fa un segle. El cost de l'electricitat s'ha reduït 20 vegades, el del transport, 100 vegades, i el de les comunicacions, 1000 vegades. Als països desenvolupats, avui, fins i tot el 99% dels ciutadans per sota dels llindars de pobresa té accés a electricitat i aigua potable, el 95% disposen de televisió, i el 88% de telèfon mòbil. En les economies avançades, pràcticament tothom disposa d'instruments d'altíssima tecnologia: smartphones, tablets o PC amb milers de fotos, vídeos, documents i correus electrònics a les seves butxaques. I un smartphone de gamma baixa té més capacitat de càlcul que els sistemes que van portar l'Apolo XI a la Lluna (Diamandis y Kotler, 2013).

Malgrat tot, encara l’11% de la població mundial viu en pobresa extrema (amb menys d’1,90 dòlars al dia), és a dir, uns 768,5 milions de persones segons dades del Banc Mundial. Si bé les dades de pobresa es van reduint paulatinament, és pervers pensar que la pobresa avui, en plena abundància tecno-econòmica, existeix per una manca de voluntat política i social. Més enllà de la pobresa extrema, a Espanya hi ha un 22,3% de persones que viuen en situació de risc de pobresa, és a dir, tenen ingressos insuficients en relació amb el conjunt de la població. Per primera vegada a la història podríem tenir les necessitats bàsiques cobertes per tothom a preus cada cop més reduïts: energia, informació, educació, relacions socials, aliments, sanitat i producció. És el sistema econòmic, però, el que interpreta erròniament la tecnologia i la converteix en una màquina de creació de desigualtats.

Desigualtat

La desigualtat s’ha convertit en el mal endèmic de la societat al segle XXI i el pitjor enemic del sistema capitalista. En plena abundància econòmica, la desigualtat vertical, és a dir, intra-estatal, està augmentant des de l’esclat de la Gran Recessió. La pobresa i la desigualtat han arribat a nivells alarmants a Europa, segons l'informe “Europa para la mayoría, no para las élites” d’Oxfam Intermón. Entre 2009 i 2013, el nombre d'europeus vivint amb severes privacions materials (sense diners suficients per escalfar les seves llars o fer front a despeses inesperades) es va incrementar en 7,5 milions de persones fins arribar als prop de 50 milions que viuen en aquesta situació. L'informe destaca que avui hi ha 123 milions d'europeus vivint en situació de pobresa (gairebé una quarta part de la població) mentre el continent és la llar de 342 milmilionaris.

L'informe revela que Espanya és un dels països on més ha augmentat la desigualtat d'ingressos i el nombre de persones vivint en situació de privació material severa i en el qual les polítiques redistributives implantades pels governs són menys eficaces en la lluita contra la desigualtat. Si el 2013 ocupava el 15è lloc amb major desigualtat d'ingrés de mercat (abans d'impostos i transferències), un cop aplicats els impostos i les transferències Espanya se situa com el quart país més desigual de la UE, la qual cosa posa en evidència la ineficàcia del sistema fiscal per reduir la desigualtat. Avui més de 3 milions de persones viuen en situació de privació material severa al nostre país, una xifra que s'ha duplicat des de 2007.

Mentre que l’informe d’Oxfam assenyala la mala gestió pública de redistribució fiscal com a causa principal d’aquest augment, els principals experts economistes eximeixen dos arguments. Un d’ells és la tesi clàssica de Thomas Piketty, qui va posar de manifest que la desigualtat s’ha forjat arrel de que la taxa de retorn del capital ha sigut més gran que la de creixement econòmic (r > g, on ‘r’ és la rendibilitat mitjana del capital i ‘g’ és la taxa de creixement econòmic). Segons Piketty, això s’atribueix en major part als salaris desorbitats a executius que ell anomena ‘supermanagers’ (el 70% del 0,1% dels salaris més grans són d’executius de grans empreses multinacionals).

L’altre argument és la tesi moderna d’Erik Brynjolfsson. El professor del Massachussets Institute of Technology argumenta que el canvi tecnològic és el principal factor que explica la desigualtat creixent en els darrers anys. La innovació s’està accelerant a mesura que les tendències en computació i xarxes avançades progressen de forma exponencial. En gran part com a resultat d'aquests avenços, la productivitat i el PIB continuen augmentant. Brynjolfsson enumera diverses maneres en què els canvis tecnològics poden contribuir a la desigualtat: els robots i l'automatització, per exemple, estan eliminant treballs de rutina (Rotman, 2013). Però el principal problema és que la tecno-economia afavoreix enormement un grup reduït d’individus emprenedors digitals, anomenats ‘superstars’, en un procés amplificador del seu talent i la seva sort (Rotman, 2014).

Aquests ‘superstars’ han creat grans imperis digitals com Google, Amazon, Facebook, Apple o Microsoft, empreses que creen molt valor econòmic però menys llocs de treball que la clàssica economia industrial (Coll i Ferràs, 2017). El canvi tecnològic basat en els ‘superstars’ està revertint el procés de creació i concentració de riquesa de l’economia global a favor d’una elit minoritària d’innovadors digitals que creen empreses que tendeixen a concentrar el valor econòmic en monopolis tecnològics que concentren el seu poder en el control, el tractament i la gestió de gran quantitat d’informació.

El sistema d’innovació tecnològica via startups democratitza l’emprenedoria digital en un estadi inicial, incentivant els emprenedors a crear la seva pròpia empresa. Però després, els pocs que sobreviuen al procés selectiu de mercat tenen l’incentiu econòmic de vendre la seva empresa a aquests conglomerats en un procés d’adquisició empresarial que el què fa és afavorir la concentració dels gegants digitals. D’aquesta manera, la desigualtat del segle XXI té una gran component de desigualtat tecnològica, que redueix les classes mitjanes i incrementa la distància entre rics i pobres en una economia cada cop més desacoblada entre els que tenen feina i els que no en tenen. Un sistema econòmic on l’ 1% de la humanitat controla la mateixa riquesa que el 99% restant és un sistema que està a la vora del col·lapse.

El Futur del treball: la tecnologia com a alliberadora de recursos i creativitat

Abundància i desigualtat conviuen en un món dual. La tecnologia s’ha convertit en un recurs il·limitat de transformació econòmica i social sense precedents. Tant és així que està reptant els fonaments del sistema capitalista actual, basat en els cicles de producció i consum i en la hipòtesi de que el creixement econòmic infinit és la clau per a construir societats pròsperes i benestants. Els homo sàpiens hem demostrat sobradament que som molt creatius i innovadors en crear riquesa, però encara no hem après a cooperar i a organitzar-nos efectivament entre nosaltres per tal de construir economies inclusives que serveixin per gestionar els recursos de societats cohesionades i benestants per tothom.

L’escenari de domini d’un ultra capitalisme tecnològic monopolista planeja sobre l’economia del futur. Per això és rellevant reflexionar sobre els efectes que la tecnologia està tenint en la columna vertebral del sistema socioeconòmic: el treball. El debat sobre l'impacte en els llocs de treball, però, és controvertit. Alguns esperen un futur desocupat (McAfee, 2014), mentre que altres argumenten que la història es repetirà, i les noves tecnologies acabaran creant treballs nous i millors (Bessen, 2015).

La història, però, no sempre es repeteix, i alguns observadors creuen que actualment estem assistint a una sortida crítica del patró històric del canvi tecnoeconòmic. Destaquen la naturalesa única i molt disruptiva de les noves tecnologies emergents i el ritme de canvi sense precedents. Els efectes combinats de múltiples tecnologies noves, com els sensors multifuncionals, l'aprenentatge de la robòtica, l’internet de les coses o la impressió 3D, s'espera que siguin profunds, de gran abast i escala i, per tant, que generin pèrdues de treballs sense precedents (Schwab, 2016).

La 4a RI representa un autèntic canvi de paradigma, això és, una nova manera d’interpretar la realitat. Per primera vegada estem entrant en una revolució industrial on les màquines pensen, i això és un perill –eliminació de llocs de treball- però també una oportunitat. Si pensem en clau social, recuperant el rol inicial de l’economia en la societat, la tecnologia pot acabar amb el treball precari. La robotització i l’automatització accelerada del treball poden posar fi a treballs monòtons, mal remunerats, durs i poc gratificants. La tecnologia pot alliberar els esclaus del segle XXI, els working poor (Shipler, 2005), de tasques avorrides i repetitives provocant un apalancament d’aquesta força creativa al servei de treballs autotèlics, això és, gratificants i amb sentit. Tanmateix, la transició dels desocupats per la tecnologia a la seva re-ocupació mitjançant la capacitació en noves habilitats i competències és un procés llarg on l’èxit no està assegurat en un món de canvi exponencial. D’aquí que la idea d’implantació d’una renda bàsica universal estigui guanyant terreny tant en el sector públic com privat. Emprenedors ‘superstars’ com Mark Zuckerberg, Bill Gates o Elon Musk fa temps que advoquen per una renda bàsica universal que serveixi per mantenir la seguretat econòmica d’un sistema escapçat per la creixent desigualtat econòmica i tecnològica.

Organització social basada en el benestar (no en el treball)

En aquest escenari futur és probable que no sigui necessari treballar per viure. S’està produint un desacoblament entre oferta i demanda en el mercat de treball sense precedents. Des de la Gran Recessió, mentre s'han destruït milions de llocs de treball en tasques repetitives, els escassos llocs de treball creats són bàsicament en serveis personalitzats molt especialitzats i amb productes difícilment exportables o escalables. Les poques ocupacions convencionals són font d'intensa competència per part dels aspirants a aconseguir-los, traccionant a la baixa els salaris; l'economia creix d’una manera que precaritza la societat.

Però, ens podem imaginar un sistema que sigui sostenible sense treballar? Hem sigut educats en el paradigma industrial on al capdamunt de l’escala de valors de l’imaginari col·lectiu es lloa el valor de que “el treball dignifica” i de que “ens hem de guanyar la vida”. El sistema s’ha edificat sobre els cicles de producció i consum. És a dir, ens eduquem per aconseguir un treball en la cadena de producció i després consumim l’incentiu econòmic que se’ns ha retribuït a canvi del nostre esforç. Tanmateix, el pes del treball en la societat actual és enorme. A nivell global, hi ha un 87% de treballadors que no se senten compromesos ni motivats a la feina², i la feina és en molts casos l’activitat principal de les persones, amb jornades oficials de 40 hores setmanals. Aquesta és la paradoxa del treball: treballem per millorar la nostra felicitat però per això ens veiem obligats a renunciar a moltes de les coses que ens fan realment feliços.

L’adaptació d’una societat basada en el treball a una societat basada en el benestar només és possible en economies del coneixement generadores d’abundància que a més a més siguin economies humanes, és a dir, capaces de distribuir la riquesa de forma inclusiva per tota la societat. Aquest procés d’enginyeria social, ja apuntat per autors clàssics com Veblen o Lafargue, està penetrant el debat polític i econòmic en entorns sobretot urbans. Les ciutats, per la seva naturalesa de proximitat al ciutadà (en comparació amb les nacions-estats), estan ja experimentant amb models de polítiques pre-distributives –com la renda bàsica universal- pensades per facilitat la sostenibilitat social en l’era de la tecno-economia.

Singularitat tecnològica i transhumanisme

Els efectes accelerats de la tecnologia exponencial ens aboquen hipotèticament a la singularitat. Aquest és el terme que fa referència al moment en que la intel·ligència artificial atrapi i superi a la humana. Els experts estimen que aquest moment es produirà entre el 2040 i 2050 (Müller i Bostrom, 2016). Això pot representar la fi de l’era humana i l’inici del post-humanisme, ja que la nova súper-intel·ligència continuaria actualitzant-se i avançaria tecnològicament a un ritme incomprensible i difícil de predir (Vinge, 1993).

Entre l’era humana i post-humana ja tenim entre nosaltres el transhumanisme. És un moviment cultural i intel·lectual que té com a objectiu final transformar la condició humana mitjançant l’aplicació tecnològica en la millora de les seves capacitats, ja sigui a nivell físic com psicològic o intel·lectual. Els cíborgs –organismes cibernètics- són una espècie d’éssers humans ampliats per una tecnologia que els restaura o millora capacitats motrius i psíquiques mitjançant la implantació tecnològica (via pròtesis, empelts o implants) que ja conviuen entre nosaltres.

La creixent interacció entre l’ésser humà i la tecnologia està portant debats transcendentals que tradicionalment quedaven ubicats en l’àmbit de la filosofia a disciplines com l’economia. Què vol dir ser humà? Quines implicacions té el binomi “humà + màquina”? Si bé els defensors transhumanistes es focalitzen en els beneficis de les noves tecnologies, els seus pensadors també estudien els perills associats a l’aplicació sense límits d’una tecnologia que avança més ràpid que el propi debat ètic sobre les implicacions que pot tenir el posthumanisme en la construcció d’una economia pròspera i inclusiva en un planeta sostenible.

Alguns autors com Francis Fukuyama alerten que el transhumanisme és “la idea més perillosa del món” (Fukuyama, 2004), i d’altres com Ronald Bailey l’entenen com “un moviment que personifica les aspiracions més audaces, valents, imaginatives i idealistes de la humanitat” (Bailey, 2004). Tanmateix, poc s’ha avançat en portar el debat de la tecnoètica a la tecnoeconomia. De fet, en l’era humana actual l’ésser humà està interactuant gairebé ininterrompudament amb la tecnologia, encara que sigui des d’una interfície externa –via mòbil, tauletes, ordinadors, vehicles, domòtica, etc. El que caracteritza el transhumanisme és l’aplicació interna de la tecnologia per la millora de capacitats que no sempre poden tenir un propòsit ètic beneficiós pel conjunt de l’economia i la societat. De fet, és difícil que l’homo economicus, el protagonista del capitalisme actual, motivat per la maximització del benefici econòmic curterminista i individualista, canviï de sistema de valors de cop i volta i prengui consciència dels dilemes ètics i morals als que la humanitat s’enfronta. És necessari prèviament una reflexió personal i col·lectiva institucionalitzada sobre els efectes de la tecnologia a l’economia, l’ètica i la societat.

L’emergència d’un nou paradigma econòmic i empresarial

Economia, tecnologia i consciència

El canvi tecnològic de la 4RI està produint una sèrie de desequilibris que dibuixen un sistema dual (abundant i desigual), polaritzat (rics i pobres, nacionalismes i populismes, radicalisme de dretes i d’esquerres) i incert (no sabem si anem cap a un nou feudalisme tecnològic o a un món de prosperitat compartida). Si el que volem és, com a col·lectiu, construir una economia avançada, inclusiva i sostenible, al servei de les persones, aleshores el gran repte és prendre consciència de quin és realment el problema actual. I aquest no és de recursos, doncs vivim en una economia abundant. El problema és de gestió, no sabem compartir de forma inclusiva la riquesa. Per tant, el repte del futur (i del present) és construir una economia distributiva pel 100%. Així, la pregunta principal de recerca no és “quines tecnologies canviaran el món”? Si no més aviat: “com podem aprofitar les noves tecnologies (que estan canviant el món) per crear un futur pròsper i sostenible per a tothom?”

La re-formulació de les bases del sistema cap a una valoració de la sostenibilitat per damunt del creixement econòmic com a finalitat en la jerarquia de valors representa un canvi sistèmic que respon a un canvi de paradigma que s’està gestant en l’actualitat. El món evoluciona a salts o canvis de paradigmes. Com defineix el filòsof Edgar Morín, els paradigmes són principis ocults que governen la nostra visió de les coses i del món sense que en tinguem consciència (Coll i Ferràs, 2017).

Vulguem o no, el sistema actual és un paradigma. Per tant, és governat per un sistema de valors "invisible" que, al seu dia, va ser necessari per donar resposta a l'evolució de l'ésser humà en societat. És el paradigma de la simplificació racional que va establir les bases de la ciència moderna durant els segles XVII i XVIII i que va propulsar el major progrés científic, tecnològic i econòmic de la història de la civilització. Però també és el mateix paradigma de la desconnexió de l'ésser amb el ser, de l'ésser humà amb la natura i de la política amb la societat. És el paradigma de la degradació vertiginosa de la Terra i el seu deteriorament pel canvi climàtic. És el paradigma extractiu que alimenta guerres i conflictes mundials pel control dels recursos naturals.

La tecnologia està accentuant les tensions d’un sistema que ja va demostrar amb la Gran Recessió que darrera la crisi econòmica s’amagava una crisi de valors. Però les pròpies bases del sistema no estan pensades per internalitzar els mecanismes de correcció, si no per eliminar les amenaces que posin en dubte el funcionament de l’status quo. És a dir, el sistema està programat per sobreviure inalterat. En aquest context el científic Stephen Hawking en un article titulat "Aquest és el moment més perillós per al nostre planeta", alerta de les conseqüències de la robotització i la intel·ligència artificial a la pèrdua de llocs de treball, de la creixent desigualtat entre uns pocs rics i molts pobres, i de la capacitat del planeta per autodestruir-se. I reivindica la necessitat de prendre consciència de la situació per reaccionar amb lideratge i cooperació cap a la construcció d'un nou món.

És precisament la consciència el factor diferencial en aquesta bifurcació transcendental. Un major grau de consciència ens pot portar a una nova economia, fomentant un nou sistema de valors on l'economia distributiva sigui el paradigma imperant. Un menor grau de consciència (o la no-consciència) ens pot conduir a més caos i, per tant, a la dissolució. Evolució versus regressió. Creació versus destrucció. Un canvi de paradigma és un canvi en la manera de veure el món, i requereix de la predominança d'un nou sistema de valors.

L’emergència del prosumidor o el consumidor conscient

La 4RI té lloc en un moment on emergeix un nou perfil de consumidor més informat i més conscient del seu rol, i poder, com a consumidor. L’exercici del consum conscient respon no tant a un exercici de responsabilitat social si no més aviat a un estil de vida proactiu compromès amb valors de salut i sostenibilitat. Les característiques d’aquest perfil de consumidor es resumeixen en l’acrònim LOHAS –en anglès, Lifestyle of Health and Sustainability- i abasten temes de salut, medi ambient, justícia social, desenvolupament personal i vida sostenible. Aquests consumidors es caracteritzen per tenir un enfoc holístic i interconnectat de la visió del món, en qüestions econòmiques, culturals, ambientals i polítiques, a més d’una creença en la interconnexió entre ment, cos i ànima.

A més de representar un segment de mercat, LOHAS s’ha convertit en un moviment de prosumidors empoderats, eminentment urbans, que utilitzen les xarxes socials per influir i promulgar un nou paradigma econòmic basat en l’era integral (Coll, 2015). Aquest nou paradigma aporta una visió interconnectada i integradora de l’economia, la tecnologia i l’humanisme, amb un camp de consciència que permet entendre la complexitat del sistema i sostenir el canvi tecnològic (Coll i Ferràs, 2017).

Agències i consultores internacionals de marketing com Nielsen o Euromonitor ja s’han fet ressò de l’emergència d’aquest perfil de consumidor. Al 2012 Nielsen va destacar en les seves investigacions³ la creixent importància del “consumidor global i socialment conscient” que està disposat a pagar més per marques que inclouen el valor social i mediambiental en la seva proposta de valor (un 66% del total). Euromonitor, per la seva banda, va publicar a l’octubre del 2017 un informe on explica com la vida ètica s’està convertint en una mega-tendència, impulsat pel creixement en l’estil de vida LOHAS⁴.

El canvi cultural ve incentivat per les noves generacions i la relació que aquestes tenen amb el context socioeconòmic canviant. El binomi noves generacions i noves tecnologies està portant nous sistemes de valors que s’estan capilaritzant al sistema econòmic com a transició cap al nou paradigma. Els millennials (i la posterior generació Z) ja són generacions més transhumanes que la del baby boom (interactuen molt més amb les tecnologies, són natius digitals), i porten una altra cosmovisió o manera d’interpretar i entendre el món. Les implicacions per les empreses són enormes. Aaron Hurst, autor del llibre 'The Purpose Economy', afirma que qualsevol organització que no estigui centrada en la sostenibilitat, la missió orientada als valors o el lloc de treball conscient no és probable que atregui el suport de les comunitats que ara contribueixen al seu èxit.

Els millennials, ara ja el grup de consumidors i treballadors més gran de la història (s’espera que representin el 70% de la força laboral al 2025), constitueixen una influència convincent, i reconfiguren la nostra forma de treballar de moltes maneres. Aquestes generacions estan cada vegada menys disposades a treballar en empreses que només ofereixen un treball precari. Defugen de les llargues jornades laborals en una oficina, no només se senten atrets per incentius externs, com els diners, i busquen treballs on puguin desenvolupar el seu talent, créixer personal i professionalment i gaudir de suficient autonomia i flexibilitat com per conciliar la professió amb la seva vida personal i familiar. Exigeixen experiències d'impacte social en el treball. Esperen que les empreses per les quals treballen actuïn de manera sostenible i basada en els valors que afavoreixin un impacte positiu en el futur del planeta.

Característiques del nou paradigma empresarial: l’Era Integral

La convergència del canvi tecnològic i d’un nou sistema de valors representat per l’ascens del prosumidor -o consumidor conscient- estant canviant les regles del joc d’un sistema que necessita reinventar-se per adaptar-se a la nova realitat canviant. Les empreses operen en un entorn VUCA (acrònim de l’anglès que significa volàtil, incert, complex i ambigu). Aquest terme conceptualitza i descriu l’entorn líquid, complex i altament canviant al qual s’enfronten les organitzacions en el seu dia a dia. Les empreses necessiten, per mantenir o millorar la seva competitivitat a nivell global, entendre molt bé el seu entorn per poder adaptar-s’hi de forma proactiva, liderant el canvi i no reaccionant davant d’ell (Raghuramapatruni i Kosuri, 2017).

Conseqüentment, en un exercici d’entendre l’entorn operatiu és rellevant analitzar quines són les característiques d’aquest nou paradigma, i què aporta de nou (veure figura 1). L’Era Integral transcendeix i deixa enrere l’encara actual paradigma industrial basat en un marc operatiu centrat en la competència en un context econòmic escàs, l’economia extractiva, la visió científica de la gestió i la conceptualització mecanicista i deshumanitzada de l’organització i el treball. Per contrapartida, l’Era Integral emergeix amb uns altres codis de funcionament. El nou sistema operatiu està enfocat a la col·laboració, s’organitza al voltant de la idea central del benestar i el propòsit és l’auto-realització. Aquest nou paradigma opera en un context d’abundància que ha transcendit la manca de recursos i es centra en solucionar i gestionar les desigualtats en ones exponencials d’innovació disruptiva. L’objectiu final deixa de ser el creixement econòmic per donar pas al desenvolupament humà. Les empreses se centren en generar valor compartit per tots els stakeholders (Porter i Kramer, 2011), transcendint d’aquesta manera la clàssica visió friedmaniana de maximització del benefici econòmic només pels accionistes.

El nou paradigma és flexible, integratiu i basat en el coneixement, tant com a estructura com en els seus processos. Crea les condicions per viure una vida plena i autèntica segons qui ets, i es viuen els esdeveniments com aprenentatges. Es valora l’adaptació flexible al canvi mitjançant perspectiva i fenòmens connectats. La gent gaudeix fent treballs i tasques que encaixen amb la seva manera natural de ser. Els treballadors necessiten accés lliure i gratuït a la informació i recursos. Aquest paradigma porta una nova forma d'entendre la relació del propi ésser amb altres éssers i també amb si mateix. És el paradigma de l'autoconeixement i de la col·laboració i la creació de xarxes de persones que col·laboren compartint experiències i coneixements en base a un propòsit comú.

L’Era Integral posa la persona en el centre del sistema econòmic i empresarial. Els vincles creatius i els valors compartits atrauen la gent i les organitzacions a cooperar. El treball dóna significat a la pròpia existència i en sintonia a l'harmonia general de la vida. És el paradigma transcendental que inclou la dimensió creativa d'un individu que busca trobar el sentit de la seva existència en les organitzacions, el treball i les relacions. L'individu i les empreses busquen el flux, entenen la persona i el món com tot i part, no té sentit si no és en context i relació amb la resta. Ara el propòsit està en el bon viure (benestar) de tots els actors com a sistemes integrats. Prioritza el benestar en lo més alt de l'escala de valors. La humanitat reconeix però limita la importància de lo material, lo físic, i passa a ser conscient de camps d'energia i vincles hologràfics en la vida i en el treball. S'utilitza la intel·ligència col·lectiva per resoldre problemes globals sense sacrificar la individualitat de l'ésser humà (Coll i Ferràs, 2017).

De les Smart a les Wise Cities: marc conceptual integral

Actualment ens trobem en plena transició entre el vell i el nou paradigma. Es tracta d’un moment complex on veiem com moltes de les estructures sistèmiques tradicionals ja no se sostenen i en canvi emergeixen noves cosmovisions o maneres d’interpretar el sistema. El problema és que el nou paradigma encara és incipient i no el veiem consolidat ni transversalitzat a una realitat molt més aterrada a l’encara lògica imperant del paradigma industrial. En aquest interregne es necessiten nous marcs conceptuals que serveixin per sostenir nous models integradors, que reflecteixin el funcionament i el sistema de valors del nou paradigma de manera tangible i aplicable de forma clara i rigorosa.

Els límits de les Smart Cities

El re-dimensionament de l’enfoc sistèmic de l’estat a la ciutat com a unitat de gestió ja és de per si un exercici de simplificació que té com a objectiu interpretar les interconnexions entre persones, organitzacions, institucions i canvi tecnològic en les dimensions social, econòmica i ambiental. Les Smart Cities ofereixen una conceptualització que neix impulsada pel desenvolupament tecnològic liderat per un sector privat incentivat per les grans oportunitats de mercat com a proveïdors de serveis enfocats a la gestió de ciutats intel·ligents. Aquest mateix enfoc, nascut als anys noranta, evoluciona integrant una visió de desenvolupament urbà posant la tecnologia com a element facilitador en un entorn on el sector privat es veu obligat a cooperar amb les institucions locals per tal de desenvolupar solucions viables, democratitzades i adaptades a la realitat dels ciutadans.

És en aquest punt on el concepte queda limitat i es tensiona per la seva pròpia força tractora, la tecnologia, i la seva finalitat: el coneixement. El concepte de Smart Cities està impulsat per l'optimisme tecnològic, la idea que les innovacions basades en les tecnologies de la informació proporcionaran totes les solucions als reptes que afronten les ciutats. Malgrat això, estem veient una altra evidència paradoxal. No tots els ciutadans es beneficien del desenvolupament tecnològic i econòmic; De fet, molts queden enrere. En aquest context, les Wise Cities sorgeixen com un nou marc conceptual que posa èmfasi no només en la construcció d'economies de coneixement basades en tecnologia que siguin més productives, sinó també en la necessitat de garantir que la riquesa es distribueixi prèviament mitjançant el disseny de polítiques i pràctiques corporatives inclusives que fomentin la cohesió social i l’accés igualitari a les oportunitats (Coll, 2018).

Les Wise Cities en l’Era Integral: el concepte

Les Wise Cities sorgeixen com un nou paradigma de desenvolupament centrat en l'ésser humà en què les ciutats fomenten economies interdependentment creatives i basades en el coneixement, juntament amb polítiques pre-distributives, que són dues cares de la mateixa moneda (veure la figura 2). En el nou paradigma, els governs locals tenen l'avantatge de ser més propers als seus ciutadans. Així, són més conscients dels seus somnis i preocupacions que els governs estatals. Això significa que la seva capacitat per respondre als seus problemes i fomentar els seus objectius hauria de ser més gran. Aquesta visió integral es reflecteix en el concepte Wise Cities. La saviesa és la capacitat de pensar i d'actuar utilitzant el coneixement, l'experiència, la comprensió i el sentit comú. Això implica entendre els ciutadans, els contextos, els esdeveniments, les situacions i la voluntat i la capacitat d'aplicar judicis i accions d'acord amb la comprensió de l'acció òptima. Per tant, la saviesa implica fer el bé (les polítiques i accions adequades per al benestar dels ciutadans) fent-ho bé (el mecanisme més eficient per aconseguir-ho). Les Wise Cities inclouen la visió d'Aristòtil sobre la importància de la virtut ètica aplicada, la saviesa pràctica, un concepte que ofereix una resposta racional a la qüestió de com els humans haurien de viure millor (Schwartz i Sharpe, 2011). L'aspiració més alta és viure bé, l'eudaimonia o el camí cap al benestar, la felicitat o el fluir humà. Aristòtil va subratllar que la virtut és pràctica i que el propòsit de la saviesa pràctica és fer-se bé, no només per saber-ho.

D’aquesta manera, una Wise City compleix amb dues funcions primordials, interconnectades i interdependents. Una és la del coneixement, que es basa en l’aprenentatge intel·lectual mitjançant el foment i desenvolupament de la tecnologia, la cultura, l’educació, el lideratge, l’emprenedoria i la innovació per la construcció d’economies d’abundància. L’altra és la pre-distribució, que es basa en l’aplicació de la consciència ètica en tots els processos de disseny i creació d’una economia distributiva per naturalesa en la construcció d’una societat inclusiva, cohesionada, lliure, resilient, pròspera i sostenible. L’enfoc central de la Wise City reposa en la creació de les condicions per l’empoderament d’un ciutadà savi, amb l’aspiració final del benestar compartit per tota la ciutadania, sense deixar ningú enrere (veure figura 2).

Figura 2: Marc conceptual de les Wise Cities

Font: Coll (2018)

En aquest context, els principis rectors d'una Wise City són els valors (o virtuts) universals relacionats amb la justícia, la democràcia, la cura del medi natural, la bondat, la compassió, la inclusió i l'excel·lència. De fet, un dels grans reptes per als planificadors i gestors urbans d'aquest segle serà dissenyar un model urbà centrat en l'ésser humà i tenir en compte la idiosincràsia i la trajectòria cultural de cada ciutat per tal d'evitar un enfocament "d'una sola mida". L'objectiu final d'aquest model hauria de ser la millora de la qualitat de vida dels ciutadans, inclòs el compliment de les necessitats bàsiques, la creació d'un entorn segur, l'accés a les oportunitats i la recerca de la felicitat.

Aquesta conceptualització no ignora les Smart Cities, sinó que les inclou i les transcendeix. De fet, resol les tensions presents en el concepte i el marc intel·ligent de tecnologia de la ciutat. La sostenibilitat i la intel·ligència ecològica, verda o tecnològica són trets que també es troben presents en una ciutat sàvia, però no són objectius finals en si: són un mitjà per millorar la qualitat de vida dels ciutadans. El concepte Wise City ens pot ajudar a alinear totes les àrees d'estudi interdisciplinàries que es desenvolupen en el complex ecosistema de les ciutats, organitzant una ciència de les ciutats en una direcció o marc comú. No hi ha plantejaments més aspiracionals en matèria de desenvolupament que la saviesa pràctica, ja que és un mètode per l’aplicació de la tecnoètica en el disseny de polítiques i pràctiques corporatives contextualitzades en el marc de la 4RI en un entorn VUCA.

Pre-distribució versus re-distribució

El concepte Wise Cities gestiona explícitament el disseny i la implementació de polítiques pre-distributives, un concepte clau a l’hora de dissenyar economies distributives de forma explícita. Aquestes polítiques estan enfocades a crear una prosperitat compartida seguint els principis d'inclusivitat, resiliència i sostenibilitat. En lloc de fomentar la igualtat a partir de polítiques re-distributives mitjançant efectes imperfectes del mercat o a través del clàssic sistema de recollida i transferència d’impostos, la pre-distribució es centra en dissenyar polítiques que intervenen directament en els mercats de capitals i laborals. Aquestes polítiques tenen per objectiu reduir la desigualtat dels ingressos enfront de les polítiques que redistribueixen els ingressos després de recollir impostos. El nou procés de creació de riquesa en l’economia de l’abundància –cost marginal zero, concentració del valor al disseny del producte o servei i desacoblament demanda i oferta de treball- desactiva el clàssic efecte re-distributiu basat en l’efecte degoteig. Per això es necessiten nous marcs conceptuals que facilitin el disseny i l’experimentació de polítiques i pràctiques pre-distributives.

La renda bàsica universal és un exemple de política pre-distributiva. Algunes ciutats ja estan implementant projectes pilots per provar la viabilitat d'un ingrés bàsic universal; es tracta d’un ingrés mensual fix que tots els ciutadans rebrien, incondicionalment, independentment de la seva situació social i nivell d'ingressos econòmics. L’argument central és que aquesta renda garantirà la cohesió social salvaguardant l'accés als serveis bàsics, eliminarà els costos de transacció al voltant de les burocràcies i fomentarà l'esperit empresarial, la innovació i el consum (Coll, 2018).

La xarxa d’ateneus i laboratoris urbans de fabricació, creada entorn al moviment “maker”, és un altre exemple de política i iniciativa pre-distributiva. El moviment Fab Lab es basa en la idea innovadora de reduir les desigualtats socials i mediambientals, ja que permet a gairebé tothom fer gairebé de tot i a tot arreu. Els fonaments del moviment creador estan basats en els principis d'inclusió, centricitat humana i tecno-cultura. L'alta tecnologia és un mitjà per permetre a les poblacions vulnerables crear les seves pròpies oportunitats a través de la formació i facilitar als emprenedors basats en necessitats per dissenyar, desenvolupar i provar els seus propis prototips en una solució assequible. Barcelona, per exemple, està desenvolupant una xarxa d’ateneus urbans amb aquest model, pensats per afavorir l’emprenedoria i la innovació social en el marc d’un creixement inclusiu i sostenible.

La localització dels Objectius de Desenvolupament Sostenible

Per primera vegada, l’Agenda Global de Desenvolupament, impulsada per les Nacions Unides i aprovada al 2015 per més de 150 països, se centra en la sostenibilitat com a concepte únic i integrador dels grans reptes globals de la humanitat –socials, sanitaris, educatius, econòmics, industrials, mediambientals, de gènere, de pau, psicològics, energètics, i alimentaris- (veure figura 3). L’agenda reflecteix un llenguatge comú i un marc d’acció consensuat per articular i coordinar aliances per construir un món millor. Els 17 objectius s’enfoquen en cinc aspectes centrals: garantir el benestar inclusiu de totes les persones, la protecció dels ecosistemes i la vida natural del planeta, la prosperitat compartida basada en el creixement econòmic i tecnològic inclusiu, garantir la pau i fomentar les aliances i la cooperació a nivell internacional.

Aquests 17 objectius comprenen 169 indicadors en total com a mesures de monitoratge i avaluació dels resultats durant els quinze anys de durada de l’Agenda. Com a novetats respecte l’anterior agenda del mil·lenni, s’incorpora el principi d’universalitat al concepte de desenvolupament, incloent el Nord com a recipient, agent i principi actiu de l’actuació de l’Agenda. Abasta també un enfoc multi-actor, emfatitzant la col·laboració público-privada de forma transversal. També incorpora un enfoc multi-dimensional de la pobresa, un concepte complex i relatiu que s’estructura entorn a l’enfoc de les capacitats d’Amartya Sen (Sen, 2000).

A diferència també de l’anterior agenda, els objectius de sostenibilitat s’estan apropiant per part d’actors tradicionalment no vinculats a l’agenda del desenvolupament com el sector privat amb ànim de lucre, que vehicula la seva apropiació i el disseny de mecanismes d’implementació amb iniciatives com el UN Global Compact. També cal destacar la gran resposta dels actors locals (ciutats i regions) en l’apropiació i la creació de mecanismes de localització dels ODS, no només en referència a l’objectiu número 11 que explícitament reconeix el rol important de les ciutats en la sostenibilitat (“ciutats i comunitats sostenibles”), si no en la transversalització de tota l’agenda. El concepte Wise Cities no només s’alinea i encaixa en la conceptualització i implementació de l’Agenda 2030, si no que hi aporta un element que l’agenda no tracta de forma explícita. Es tracta de la incorporació de la tecnoètica en la formulació i el disseny de polítiques i iniciatives pre-distributives, element cabdal en la construcció d’economies més humanes.

Figura 3: Objectius de Desenvolupament Sostenible

Font: ONU

Implicacions i oportunitats per les empreses i l’economia catalana

El nou paradigma representa la major disrupció des de la primera revolució industrial. Deixa obsolet el sistema capitalista actual, útil per crear riquesa, però incapaç d’interpretar les noves implicacions sistèmiques impulsades per les noves tecnologies exponencials, la consciència emergent del nou consumidor i la velocitat i complexitat del canvi. Ens espera un futur incert i aterrador. Però a la vegada ens ofereix la oportunitat i la il·lusió de redefinir l’essència de l’ésser humà, la manera com ens organitzem en la vida i el treball i en com creem, gestionem i repartim els recursos i la riquesa per una societat més pròspera, reconnectant amb els principis fonamentals de l’economia. Recordem que l’origen etimològic d’aquest terme, del grec “oikonomos”, es refereix a la gestió i administració dels recursos de la llar. Avui dia, amb una economia globalitzada, la llar és el planeta.

Catalunya, un país desenvolupat amb una economia del coneixement de forta base industrial i exportadora, juntament amb un sector serveis basat en l’explotació turística i la marca Barcelona, necessita adoptar una actitud proactiva a l’hora no només d’adaptar-se a la 4RI, sinó d’aprofitar les seves oportunitats per tal de posicionar-se i diferenciar-se com una economia creativa, avançada i capaç de donar resposta als reptes globals i a les necessitats locals. És el moment de fer el gran salt endavant i posicionar l’economia catalana a l’avantguarda del lideratge mundial en desenvolupament tecnològic, innovació social, atracció i gestió del talent i creixement inclusiu i sostenible. Amb aquest objectiu, es planteja un full de ruta que es basa en cinc estratègies d’implementació, detallades a continuació.

1. Tecnologia, sostenibilitat i glocalitat: una economia tricíclica

Desenvolupament d’una economia tricíclica, és a dir, propulsada per tres forces tractores, interrelacionades i interdependents: la tecnologia, la sostenibilitat i la glocalitat. Aquests tres eixos són transversals, representen una taxonomia basada en la transversalització –via aplicació- de les tres forces a tots els sectors. És una manera de transcendir la compartimentalització estratègica dels plans econòmics i industrials tradicionals, normalment basada en taxonomies ‘silos’ i poc –o gens- connectades entre si, per una estratègia integral.

La tecnologia és un concepte ‘mitjà’, èticament neutral o amoral, que serveix com a eina per aconseguir objectius específics mitjançant la tangibilització de les idees en forma de productes o serveis. Enfront els debats i els dilemes ètics i morals que comporta la creixent interacció entre persona i tecnologia, és indispensable integrar i internalitzar el criteri de sostenibilitat, el creixement inclusiu i la innovació social en el disseny de les prioritats i els objectius que sostenen les innovacions tecnològiques. Bàsicament per dos objectius concrets. Per una banda, per canalitzar i impulsar la innovació tecnològica que realment crea valor compartit pel conjunt d’actors econòmics: els empleats, els inversors, els clients, els proveïdors, les comunitats, el govern i el medi ambient, principalment. Per altra banda, com a criteri de seguiment i avaluació de les iniciatives i pràctiques público-privades que se centren única i exclusivament en maximitzar el rendiment financer pels accionistes i els ‘supermanagers’ o ‘superstars’, sense tenir en compte el cost social i mediambiental derivat de la seva activitat econòmica. Per tant, la sostenibilitat és una paraula ‘finalitat’ que incorpora la societat i el medi ambient al concepte del benefici.

La glocalitat és un concepte ‘relacional’ que serveix per contextualitzar i identificar les dinàmiques de comunicació de processos de generació (o destrucció) de valor entre ecosistemes d’innovació. En un món on la creació de riquesa i l’atracció de talent es localitza en centre urbans, és rellevant entendre quines xarxes i connexions es generen entre ecosistemes d’innovació. Això implica el monitoratge dels fluxes globals de comerç internacional, inversió estrangera directa, transferència de coneixement, les migracions i el talent, les patents tecnològiques, la producció i el subministre d’energia, entre d’altres, i analitzar-los en marcs conceptuals i relacionals sistèmics. Aquest enfoc permet dissenyar estratègies de desenvolupament econòmic més eficients, àgils i flexibles, que s’enfoquen en l’optimització de processos de generació de valor entre diferents ecosistemes urbans i no entre països.

2. De l’economia del coneixement a l’economia sàvia

El gran repte per aconseguir els Objectius de Desenvolupament Sostenible és aplicar els valors universals a l’economia, tant al sector privat com públic. La innovació tecnològica està auspiciada per un mètode científic basat en l’experimentació. La pròpia naturalesa curiosa de l’ésser humà és una força tractora de valor incalculable de progrés tecnològic exponencial. Aquest procés és imparable. Els investigadors i els propietaris del capital financer i els altres factors de producció continuaran experimentant sense descans en una espiral vertiginosa de canvi accelerat. Però no es plantegen el seu impacte en totes les seves dimensions. La dinàmica del sistema valora el progrés constant, aixamplant les fronteres del coneixement, encara que impliqui riscos tant grans com la pèrdua de la identitat humana o la fi de la civilització. Aquesta és l’essència de l’economia del coneixement, que ens ha portat a la 4a RI. Però la magnitud del canvi, en l’avantsala del nou paradigma, ens condueix a redefinir el significat de ser humà i els dilemes ètics i morals que implica.

En aquest context, l’objectiu és canalitzar la tecnologia com a força de progrés per construir una economia al servei de totes les persones, del planeta i de la vida. Per tornar a connectar amb el propòsit original de l’economia, una ciència social, urgeix passar de l’economia del coneixement a l’economia sàvia. Això és, incorporar l’aplicació dels criteris de inclusivitat, cooperació, solidaritat, equitat i sostenibilitat (veure figura 2 “el marc conceptual de les Wise Cities”, p. 13) al procés acumulatiu de coneixement i innovació tecnològica. L’economia sàvia integra tecnologia (coneixement) i humanitat (persones). La competitivitat de l’economia catalana del futur passa per aprofitar el tren del canvi tecnològic i potenciar les autèntiques capacitats diferencials humanes. La potenciació de la creativitat, la vocació de servei, l’empatia, l’experiència, la comunicació i la gestió són les competències que marcaran no només el futur de l’economia si no del conjunt de la humanitat.

Per això es proposa la creació d’un clúster de tecnoeconomia humana amb l’objectiu de centrar i focalitzar el debat de transició cap al nou paradigma. Específicament, aquesta iniciativa pot servir per generar un espai multiactor de reflexió intel·lectual enfocat a la l’aplicació pràctica de la tecnoètica en l’economia, l’empresa i la societat. A més, pot servir com a programa divulgatiu, de recerca, formatiu i experimental de referència per a les empreses que necessitin acompanyament en el canvi. La transició al nou paradigma les està obligant a reexaminar la seva manera de fer negocis. La introducció de noves tecnologies crea noves maneres de servir les necessitats existents i alteren significativament les cadenes de valor existents de la indústria i el seu impacte a tots els actors implicats en el procés creatiu de valor compartit.

Les empreses que operen en el marc de l’economia sàvia tenen la gran oportunitat de construir marques sostenibles i socialment responsables que connecten amb el consumidor conscient i responen a les seves necessitats d’autorealització (Kotler, 2012). Els nous patrons de producció i consum, lligats a l’aplicació de noves tecnologies com la intel·ligència artificial, la impressió 3D o el blockchain, estan redefinint nous models de negoci d’impacte social. En paral·lel, la demanda creixent de transparència, compromís i implicació del prosumidor, i els seus nous comportaments de consum moldegen noves forces de mercat que fan que les empreses adoptin noves maneres de dissenyar, mercatejar i distribuir productes i serveis. El clúster pot centralitzar esforços i aprofitar sinèrgies per donar visilibat a les marques sostenibles amb un impacte local i global.

3. Disseny organitzacional basat en sistemes de gestió holística d’impacte

L’adaptació al nou paradigma empresarial requereix repensar les organitzacions. El món empresarial, per tal de maximitzar el valor compartit aprofitant el canvi tecnològic, necessita nous softwares de gestió operatius que permetin redefinir el propòsit, el lideratge humà, l’atracció i la gestió del talent, la formació de cultures corporatives adaptables i innovadores i l’adopció de models de negoci sostenibles. El disseny organitzacional és imprescindible per tal d’empoderar el talent, alinear valors personals i empresarials i adoptar un model d’innovació oberta que permeti gestionar l’empresa identificant, creant, entregant i capturant valor en tots els processos organitzatius de forma transversal (Coll, 2015).

Per això és requereixen enfocs sistèmics i evolutius, centrats en les persones i les seves relacions i no en els departaments o àrees operatives. La gestió del valor compartit sostenible implica la implementació de sistemes de monitoratge i avaluació del rendiment de l’empresa basat en l’impacte holístic en la fase de disseny, és a dir, analitzant les dimensions social, ambiental, emocional i econòmica de l’empresa derivades de la seva activitat d’avantmà. La incorporació d’aquestes mesures ja s’està introduint a la valoració d’empreses i a la inversió d’impacte, amb resultats més positius per aquelles organitzacions basades en el propòsit i la sostenibilitat. Aquestes són organitzacions que redueixen el risc, incrementen el benefici econòmic, atrauen al talent, milloren la imatge de marca, augmenten la seva capacitat per innovar i la seva eficiència⁵.

En la construcció d’una economia sàvia, la gestió de l’impacte holístic no només s’ubica en el sector privat. També les administracions públiques necessiten liderar el procés incentivant un sistema de mesura basat en el benestar i no només en el PIB. Països com el Regne Unit, EEUU, Tailàndia o el Brasil ja estan investigant mesures i indicadors que trascendeixin el PIB i que responguin al propòsit real dels estats que és fomentar el benestar dels seus ciutadans, com ja aplica Bután (Coll i Ferràs, 2017).

4. Renda Bàsica Universal

El debat actual sobre la idoneïtat i la viabilitat d’implementar una renda bàsica universal (RBU) ha entrat de ple en les agendes polítiques arreu del món arrel de la hipòtesi premonitòria de la pèrdua de llocs de treball a causa de la robotització i l’automatizació massiva que provoca la disrupció tecnològica (Frey i Osborne, 2013). La coexistència dual entre augments de productivitat i riquesa amb els d’increments de la desigualtat i la congelació salarial –i la corresponent pèrdua de capacitat adquisitiva de la majoria dels treballadors- està provocant un fort desequilibri del mercat de treball que repercuteix en l’aprimament de la classe mitja, sostén i garant del sistema capitalista i l’estat teòric del benestar. Sembla evident, a dia d’avui, que la opció més suggerida per transicionar d’un sistema basat en el treball a un sistema basat en el benestar sigui la implantació d’una RBU (Coll i Ferràs, 2017).

La única manera de buscar consens entre defensors –els que argumenten que la RBU és la única solució a la destrucció massiva de llocs de treball- i detractors –els que afirmen que una renta així desincentivaria el treball i que seria una despesa inassumible per un estat- és començar per iniciar un procés d’estudi, recerca i experimentació. És necessari testejar mitjançant projectes pilots, com els que ja s’estan fent a Finlàndia o Holanda, per exemple, els efectes de la RBU en el treball, la salut, l’equitat, el comportament econòmic i el benestar. Les ciutats ofereixen el marc de recerca ideal en polítiques i iniciatives econòmiques pre-distributives en forma de laboratoris d’experimentació pública-privada a nivell local. A Catalunya, on encara no s’ha plantejat la seva implementació de forma rigorosa a altes instàncies polítiques i econòmiques, representaria un gran salt qualitatiu endavant en la construcció d’una economia tecnològica, sostenible i glocal de nou paradigma.

5. Ocupació vocacional: reciclatge, formació contínua i treball de qualitat

Un dels grans problemes de l’economia és l’atur de llarga durada, que ja és una realitat conjuntural sobretot després de la Gran Recessió. Amb la creixent automatització de llocs de treball i la substitució de la persona per la tecnologia, la gran qüestió és què faran les persones després de perdre la feina. Les noves feines que sorgiran exigeixen un nivell de formació qualificada molt especialitzada entorn de les professions CTEM (Ciència, Tecnologia, Enginyeria i Matemàtiques), a l’abast d’una minoria. Si a més, com apunten alguns experts, arriba el moment de la singularitat on les màquines també pensaran i crearan tecnologia per si mateixes, podem arribar a un escenari on les úniques feines que caracteritzin els humans siguin les pròpies a les seves habilitats diferencials, sobretot vinculades al sector serveis.

En aquest context és essencial desenvolupar un sistema educatiu basat en la formació vocacional on es desenvolupin els talents i habilitats naturals, el lideratge basat en l’autoconeixement, el pensament crític i la creativitat aplicada al propòsit i al sentit vital. Calen polítiques públiques i iniciatives privades de mercat que facilitin i acompanyin processos d'alineació de valors personals i professionals per al desenvolupament de treballs de qualitat. Aquestes professions són més motivadores, creatives i productives, de manera que les organitzacions poden beneficiar-se d'aquest impuls alliberador d'energia emprenedora i innovadora. Aquesta mesura de reinserció laboral està íntimament relacionada amb l'educació. Trobar el teu element, com exposa magistralment el pedagog Ken Robinson al llibre amb el mateix títol, és alliberar la força de la creació al servei de treballs autotèlics que contribueixen a l'autorealització. Aquest és un pas clau per dignificar el treball i avançar cap al creixement tecno-econòmic inclusiu i sostenible del nou paradigma.

Referències bibliogràfiques

Bailey, R. (2004). The world’s most dangerous idea: transhumanism. Foreign Policy.

Bessen, J. (2015). “Toil and Technology”, in Finance & Development, Vol. 52, No. 1 (IMF).

Clark, G. (2016). Global Cities: a short history. Brookings Institution Press.

Coll, J. M. (2015). Zen Business: los beneficios de aplicar la armonía en la empresa. Profit editorial.

Coll, J. M. (2018). Wise Cities in the Mediterranean: conceptual framework and issues. Conference paper presented at “Wise Cities in the Mediterranean” at Sciences Po. Paris, France.

Coll, J.M. i Ferràs, X. (2017). Economía de la Felicidad: las claves de la tecnología, la desigualdad y el trabajo en el poscapitalismo. Editorial Plataforma.

Diamandis, P. H. i Kotler, S. (2013). Abundancia: el futuro es mejor de lo que piensas. Antoni Bosch Editor.

Florida, R. (2002). The rise of the creative class. Basic Books.

Frey, C. i Osborne, M. (2013). El futuro del empleo. Oxford University.

Fukuyama, F. (2004). The world’s most dangerous idea: transhumanism. Foreign Policy.

Ismail, S. et al. (2014). Exponential organizations. Diversion books.

Kotler, P. (2012). Marketing 3.0. LID editorial.

Kurzweil, R. (2015). La singularidad está cerca: cuando los humanos transcendamos la biología. Lola Books.

Manjoo, F. (2017). Can Washington stop big tech companies? Don’t bet on it. New York Times.

McAfee, A. i Brynjolfsson, E. (2014). The second machine Age: Work, progress and prosperity in a time of brilliant technologies. New York, W.W. Norton.

Müller, V. C., i Bostrom, N. (2016). Future progress in artificial intelligence: A survey of expert opinion. In Fundamental issues of artificial intelligence (pp. 555-572). Springer, Cham.

Porter, M. i Kramer, M. (2011). Creating shared value. Harvard Business Review. January-February issue.

Raghuramapatruni, D. i Kosuri, S. (2017). The straits of success in a VUCA world. Journal of Business and Management. e-ISSN: 2278-487X, p-ISSN: 2319-7668, pp. 16-22.

Robinson, K. (2017). El elemento: descrubrir tu pasión lo cambia todo. Editorial DeBolsillo.

Rotman, D. (2013). How technology is destroying jobs. MIT Technology Review.

Rotman, D. (2014). Technology and inequality. MIT Technology Review.

Sassen, S. (2001). The Global City. Princeton University Press.

Schwab, K. (2017). The Fourth Industrial Revolution. World Economic Forum.

Schwartz, B. i Sharpe, K. (2011). Practical wisdom: the right way to do the right thing. Riverhead Books.

Sen, A. (2000). Desarrollo y libertad. Planeta.

Shipler, D. K. (2005). The working poor: invisible in America. Vintage.

Vinge, V. (1993). "The Coming Technological Singularity: How to Survive in the Post-Human Era", originally in Vision-21: Interdisciplinary Science and Engineering in the Era of Cyberspace, G. A. Landis, ed., NASA Publication CP-10129, pp. 11–22, 1993

(¹) Dades del CIA World Factbook

(²) Segons l’informe de la consultora Gallup, State of the global workplace (2013)

(³) “The global, socially conscious consumer report”, Nielsen (2012)

(⁴) “The transformational consumer: the $300 billion plus opportunity entrepreneurs have never Heard of”, Tara-Nicholle Nelson, Forbes (2012)

(⁵) “Companies need to be born socially responsible. Here are 10 reasons why”. Rodrigo Tavares (2018). World Economic Forum.