Latest revision as of 08:25, 8 June 2024

La controvèrsia sobre l’ampliació de l’aeroport de Barcelona, un estudi de cas sobre la moralització de la política

Una mala diagnosi és, sovint, el punt de partença de respostes de gestió inadequades que, fins i tot, poden agreujar el problema que es vol solucionar. L’ampliació de l’aeroport de Barcelona és un exemple clar. Així doncs, aquesta presentació té tres parts:

1- Una descripció de la diagnosi prevalent (primavera de 2024) i el seu contrast amb la realitat, en termes del coneixement de la dinàmica dels ecosistemes.

2- Anàlisi dels escenaris possibles, en funció dels recorreguts promoguts per cada diagnosi.

3- Una breu hipòtesi sobre les causes: la narrativa prevalent de la preservació de la natura en tant que síntesi d’un ordre moral al qual tota societat ha d’accedir.

En el primer punt, es destaca la contraposició d’una llacuna amenaçada, erigida com a símbol de la resistència ambiental, amb la realitat de la manca d’un sistema de gestió basat en evidències empíriques, dècades després de la constitució de la estructura legal de protecció i gestió d’aquests espais naturals. Es mostren diversos exemples de literatura científica i de gestió de zones humides, clarament aplicables a la realitat de les zones humides del delta del Llobregat.

En el segon punt, es descriuria l’escenari del “triomf de la moral ecològica”, amb la no ampliació de l’aeroport, la consolidació de l’estructura actual de gestió, i l’ampliació de les zones protegides però sense resposta, en termes de biodiversitat i processos ecològics. L’escenari alternatiu seria el d’un sistema adaptatiu de gestió, fonamentalment basat en una estratègia integral de gestió del cicle hídric, informat per tecnologia, i que integraria altres actors rellevants com el de la producció agrícola. Aquest darrer escenari operaria principalment sobre un nou sistema de zones humides construïdes, de prop de 300 ha de superfície, situat fora de la zona de conflicte per risc de col·lisió de les aeronaus amb les aus.

Finalment, explorant la causa d’aquesta controvèrsia, es proposen dos agents causals interrelacionats: la capacitat de les narratives d’estructurar ordres morals, i que s’oposen a la gestió “utilitarista” de la natura basada en dades científiques; i la no separació de la “arena política” de l’esfera de la gestió. L’indicador més evident és la inexistència a Catalunya de cap conversació sobre l’eficiència i l’efectivitat de les polítiques de gestió dels ecosistemes.