Latest revision as of 09:55, 15 March 2019

Resum

Resum: En aquest article es defensa, a partir d’unes dades del català antic, que «passiva» és un terme paraigua sense capacitat explicativa i que no es pot parlar d’una construcció passiva, sinó de la interacció de fenòmens com l’aspecte verbal i la legitimació de l’argument intern, en definitiva, de les propietats de les diverses categories funcionals presents a l’estructura. La passiva és un epifenomen. Aquesta aproximació construccionista i estrictament composicional permet superar les clàssiques restriccions sobre les passives establertes en funció de la naturalesa lèxica del predicat. S’hi argumenta que les oracions anomenades passives perifràstiques de les llengües romàniques són oracions reduïdes que requereixen d’un verb lleuger (ser o estar) per legitimar la seva temporalitat i la seva independència discursiva. Apuntem també, de manera temptativa, que la teoria de fases del programa minimista ofereix una via d’explicació molt prometedora de les dues capes de les oracions passives: l’aspectual i la temporal-discursiva. L’enfocament diacrònic permet veure la influència del sistema llatí: el paradigma perfectiu, d’una banda, i la morfologia específica de les formes sintètiques, de l’altra. Paraules clau: passiva, sintaxi diacrònica, aspecte, categories funcionals, estructura lèxica.

Text complet