Reflexions sobre recursos minerals, mineria, transició i seguretat energètica: riscos i oportunitats



==Reflexions sobre recursos minerals, mineria, transició i seguretat energètica: riscos i oportunitats==

<div class="center" style="width: auto; margin-left: auto; margin-right: auto;">
Joaquín A. Proenza i Cristina Villanova-de-Benavent</div>

''Departament de Mineralogia, Petrologia i Geologia Aplicada, Facultat de Ciències de la Terra, Universitat de Barcelona, C/ Martí i Franquès s/n, E–08028 Barcelona''

A la darrera Cimera del Clima (COP28) celebrada a Dubai al desembre de 2023, es menciona, per primera vegada, la urgència d’una transició energètica que abandoni el carbó, el petroli i el gas, els principals causants del canvi climàtic. Paradoxalment, el desplegament de les tecnologies energètiques amb baixes emissions de CO<sub>2</sub> implica un augment significatiu de la demanda de recursos minerals (no renovables). Tots els estudis disponibles indiquen que el procés de transició energètica serà possible només si existeix seguretat en les cadenes de subministrament de les anomenades “matèries primeres crítiques i/o estratègiques” (incloent elements metàl·lics, no metàl·lics, i minerals). Fins fa relativament poc temps, moltes d’aquestes matèries primeres s’extreien en quantitats limitades, però actualment s’utilitzen per a produir cel·les fotovoltaiques (bor, germani, gal·li, indi, tel·luri, seleni), aerogeneradors (terres rares, bor, niobi), bateries (liti), piles de combustible d’òxids sòlids (escandi) i motors de vehicles elèctrics (terres rares i itri). En aquest nou escenari, el sector de l’energia es converteix en el principal consumidor de minerals. D’acord amb l’Agència Internacional de l’Energia (2021), la demanda de minerals per a tecnologies energètiques més netes el 2040 es multiplicarà, com a mínim, per quatre, per tal d’assolit els objectius climàtics. El principal desafiament a curt termini és que les reserves (no els recursos) d’alguns elements i/o minerals necessaris per aquestes tecnologies energètiques, són insuficients per tal de satisfer la demanda creixent de cara al 2030. En les transicions cap a sistemes energètics més nets, el subministrament de matèries primeres crítiques comporta nous reptes de seguretat energètica. Actualment, el nivell de concentració de les operacions de processament de minerals és molt elevada. En aquest sentit, per exemple, la Xina s’ha erigit en una posició de lideratge, ja que concentra els majors volums de processament de coure, liti, níquel, cobalt i terres rares a nivell mundial. La transició energètica és necessària i improrrogable en la lluita contra el canvi climàtic, però és un desafiament complex, per al qual no hi ha solucions simples, i amb la tecnologia actual implica, sí o sí, mineria. L’accés segur i sense restriccions a les matèries primeres minerals és una preocupació creixent dels països desenvolupats (Unió Europea, Estats Units d’Amèrica, Canadà, Austràlia). En conseqüència, aquests països han decidir augmentar la producció nacional, així com teixir aliances amb altres països productors (''geopolitically friendly sources''), que permetin acords que promoguin la racionalització dels permisos d’exploració minera, el foment de la investigació i el desenvolupament, centrats en el subministrament de matèries primeres minerals. Al març d’aquest any, el Consell Europeu va adoptar un Reglament de Matèries Primes Fonamentals (''European Critical Raw Materials Act''), essent un dels seus principals objectius diversificar les importacions i reduir la dependència de països externs, principalment de la Xina, en materials que són imprescindibles per a la transició energètica. En aquest nou escenari, la Península Ibèrica, tenint en compte els abundants recursos minerals que conté, es pot convertir en una regió clau per tal de diversificar l’oferta d’elements/minerals crítics.