Innovació, competitivitat i transferència tecnològica: una mirada a la composició de la despesa en R+D a Catalunya

==Abstract==

Economistes tan reconeguts com ara Joseph Schumpeter o Robert Solow ja plantejaven el salt tecnològic i la innovació empresarial com un dels principals catalitzadors del desenvolupament econòmic i de la millora de la productivitat dels països. Al llarg dels últims anys, diverses publicacions han trobat evidències que la inversió en R+D+I millora la productivitat, tant a nivell macroeconòmic com a nivell de país. El ''Global Innovation Index'', publicat per la ''WIPO'', o el ''European Innovation Scoreboard'', publicat per la Comissió Europea, classifiquen les economies i les regions més innovadores en base a multitud de criteris. Però convertir-se en un referent en innovació no és pas senzill.

La Comissió Europea utilitza el ''Technology Readiness Level'' (TRL), concebut per la NASA a la dècada dels 70, per mesurar el grau de maduresa de les tecnologies. Així, des de que s’observen els principis bàsics d’una tecnologia (TRL 1), aquesta avança fins que es desplega al mercat (TRL 9). Cal invertir en recerca bàsica (TRL 1-2), en recerca aplicada (TRL 3-4) i sobretot en desenvolupament experimental (TRL 5-6) per posteriorment poder innovar (TRL 7-9).

La intensitat d’inversió en R+D a Catalunya és deficient. Amb una despesa de només l’1,67% del PIB l’any 2021, Catalunya queda lluny de la inversió mitjana de la Unió Europea (2,27%), o de països capdavanters i referents en innovació com Israel (5,56%), Corea del Sud (4,93%), els Estats Units (3,46%), Japó (3,34%) o Suïssa (3,31%). A nivell europeu, hi ha quatre països que ja superen l’objectiu marcat per la Comissió Europea d’invertir un 3% del PIB en R+D: Suècia (3,4%), Bèlgica (3,34%), Àustria (3,26%) i Alemanya (3,13%).

Per tal de comparar la situació de Catalunya amb la dels països referents en innovació, s’analitza la matriu de despesa en dues dimensions. Primerament segons el tipus de recerca: recerca bàsica, aplicada i desenvolupament experimental. Posteriorment, segons el sector d’execució: el que es fa al sector productiu, al sector públic, a les institucions educatives i aquell que s’executa als instituts privats sense ànim de lucre.

Mentre que els països referents en innovació executen entre el 60-70% del total de la seva despesa en desenvolupament experimental, Catalunya registra un tímid 34%. Aquesta infrainversió contribueix negativament al ''death valley'', impedint que les tecnologies es validin en entorns rellevants, s’escalin i arribin al mercat.

La distribució dels sectors d’execució també presenta diferències significatives. Mentre tots els països referents en innovació executen més d’un 77% de la despesa al sector privat, a Catalunya el sector privat és només responsable del 61% de la despesa. Tanmateix, el sector públic i les institucions educatives catalanes executen el doble de despesa que els seus homòlegs als països referents en innovació.

Catalunya té el repte de transformar el model d’R+D, apostant decididament per la inversió industrial i la transferència tecnològica. Aconseguir que la inversió al sector públic i en ciència bàsica es materialitzi en un increment de la productivitat serà clau per aconseguir aquest objectiu.