Un estàndard de dotació de carreteres i ferrocarrils

Un estàndard de dotació de carreteres i ferrocarrils

Quan mesurem equipaments com escoles, hospitals, o policia podem acudir a aules, llits, o agents per mil habitats. I encara podem també dividir la despesa del pressupost per habitant, ja que ambdues vies d’anàlisi i comparació són correctes. En canvi, quan mesurem carreteres o ferrocarrils es fa difícil de fer-ho en km, o euros, per habitant. Tothom és coneixedor del fet i per això s’acostumen a presentar dos índexs: quilòmetres de xarxa per habitant i quilometres de xarxa per superfície (km²), els quals resulten, però, incomprensibles, perquè ambdós apareixen amb dinàmiques molt oposades. Per exemple, a Luxemburg hi ha molts km per superfície, però pocs per habitant i a l’inrevés a la Sibèria. O similarment, succeeix entre Madrid i Sòria.

Quan comparem despesa educativa, sanitària o de seguretat, la mesura anual és vàlida perquè la despesa corrent pesa molt respecte la inversió plurianual, la qual nomes és una fracció de la despesa corrent. En canvi, en inversions de xarxes lineals, com carreteres o ferrocarrils, la inversió es pot fer en un moment concret i el seu ús s’allarga durant anys, per tant, una perspectiva d’una sola anualitat queda sense sentit. En aquestes inversions en cal comparar per estoc acumulat, sigui actual o segons la hipòtesis d’un horitzó de creixement.

Una solució pràctica podria ser fer la mitjana geomètrica entre els dos quocients (km de xarxa per habitant i ídem per km2), i assolirem una comparació numèrica ponderada. Tanmateix, en segona instància podrem comprovar com, gràficament, aquesta fórmula assoleix una lògica geogràfica interesant, perquè dos països homotètics, o sigui amb el mateix model i idèntica població, assolirien el mateix índex, amb la qual cosa ja no estem davant un simple joc numèric, sinó front a una lògica espacial. L’índex anunciat, però, encara assoleix una altra perspectiva interesant, ja que si comparem els diferents regions dins d’un mateix estat podem comprovar com hi ha una tendència a igualar-les en dotació, superant el seu contrast de dimensions de població i extensió superficial. Llavors, podríem parlar d’una llei geogràfica -geografia política-, ja que si bé cada estat assoliria un objectiu diferent, la seva lògica interna seria la de consolidar una dotació equitativa entre els seus territoris.

Aquest fet ens permet superar la simple improvisació en la planificació i execució d’una xarxes de carreteres i ferrocarrils i objectivar la seva dotació i el seu equilibri per territoris, en el ben estès que sempre serà més car (per habitant) una regió gran i despoblada que una de peita i densa, però seria possible reclamar una acció pública racional i equitativa. Establerta la formula és, doncs, possible fer balanç, per exemple, de l’España radial. En síntesi, carreteres i ferrocarrils poden ser tant objectius com escoles i hospitals, perquè es poden avaluar com a dotacions.

manel larrosa

mlarrosa@coac.net

abril 2024