Anàlisi de la capacitat de decisió de la Generalitat de Catalunya sobre els impostos

Abstract:

L’autonomia tributària, o poder tributari, és un concepte que engloba diferents aspectes de la capacitat que tenen els governs per a determinar la seva pròpia política tributària. Espanya té descentralitzades competències de despesa importants cap a les comunitats autònomes, que al seu torn compten amb un pes important dels ingressos tributaris, però aquesta descentralització dels recursos públics no ha anat acompanyada d’una cessió de capacitat normativa de la mateixa magnitud.

Aquesta comunicació té l’objectiu d’avaluar l’autonomia tributària real de la Generalitat de Catalunya. L’OCDE empra una metodologia de determinació de l’autonomia tributària basada en una classificació del poder normatiu sobre els elements dels impostos en categories que no reflecteixen adequadament les especificitats de les potestats que tenen les comunitats autònomes. A partir d’aquesta metodologia, considerant el marc legal de la capacitat normativa fiscal l’ús que n’han fet les diferents comunitats autònomes, s’ha elaborat una classificació adaptada a les comunitats autònomes del Règim Comú per a quantificar el nivell de poder tributari de la Generalitat de Catalunya i de la resta de comunitats.

L’anàlisi del poder normatiu conclou que, tot i l’elevada descentralització dels ingressos tributaris, la Generalitat disposa d’un marge reduït per tal d’establir una política fiscal pròpia. No disposa de cap competència normativa sobre aproximadament la meitat dels seus ingressos tributaris, incloent els de l’IVA, i disposa d’una capacitat intermèdia sobre la major part de la resta, entre els quals destaca l’IRPF. La capacitat normativa sobre la base imposable és pràcticament inexistent i els tributs propis, sobre els quals la Generalitat compta amb plena capacitat, tenen un paper modest.

Més enllà de les competències normatives, hi ha altres elements que limiten l’exercici del poder tributari per part de la Generalitat. La potestat tributària original és de l’Estat i les seves decisions sobre els impostos compartits i els impostos estatals tenen externalitats tributàries verticals. L’Estat ha centralitzat alguns impostos, restant capacitat fiscal a la Generalitat, i ha ocupat fets imposables nous en detriment de l’espai per a la creació de tributs propis autonòmics. D’altra banda, les rebaixes o supressions d’impostos que han fet diverses comunitats autònomes impliquen fenòmens de competència fiscal que poden limitar a la pràctica l’exercici del poder tributari de la Generalitat. També cal considerar que el sistema de cobrament d’ingressos impositius mitjançant el sistema de bestretes i liquidacions no incentiva la coresponsabilitat fiscal ja que la variació dels rendiments de l’IRPF per exercici de la capacitat normativa no es trasllada automàticament als ingressos sinó que hi ha un decalatge temporal de dos anys.

La limitació de l’autonomia tributària de la Generalitat en un sistema institucional amb descentralització competencial té un conjunt d’implicacions. Suposa una restricció en el poder de determinar el nivell propi de prestació de serveis públics i en la capacitat d’adaptar la fiscalitat a les preferències i realitats de la població. El marge reduït de política fiscal pròpia té implicacions en termes de responsabilitat fiscal, tenint en compte que la despesa autonòmica ve determinada per una atribució de competències que té certes rigideses.

Contacte:

Laia Obiols Bragulat

lobiols@gencat.cat