L’habitatge, punt de fuita d’eficàcia de l’Estat de Benestar

L’habitatge, punt de fuita d’eficàcia de l’Estat de Benestar

RESUM

L’habitatge és un pilar clau de l’Estat de Benestar com ho són també l’educació, les pensions, la sanitat, o els serveis socials. Però la importància de la política d’habitatge no només rau en la necessitat d’assegurar un bé de primera necessitat a tota la població, ni en l’impacte que té en la qualitat de vida i el benestar de les persones, ni en la materialització d’un dret jurídicament reconegut, com succeeix a Catalunya. Existeix una vasta evidència científica sobre com la manca d’un habitatge digne i adequat en termes físics i econòmics incideix negativament en la salut, en el desenvolupament educatiu dels infants i en les necessitats assistencials i de serveis socials dels membres més vulnerables de la llar, fins al punt que, quan els nivells d’exclusió residencials assoleixen cotes elevades, l’eficàcia del conjunt de polítiques socials es veu greument soscavada. Malauradament, a casa nostra, patim de la manca de consciència que l’habitatge és un dels pilars de l’Estat de Benestar, i encara molta gent segueix confiant en què el mercat garantirà la cobertura de necessitats tant quantitatives com d’ajust del cost. Això ens porta a viure els problemes d’habitatge com un mal endèmic, i a enfrontar cada nova circumstància conjuntural amb perplexitat i amb insuficiència de recursos i d’instruments d’intervenció. En aquesta comunicació s’examinaran les múltiples relacions existents entre la política d’habitatge i la resta de serveis troncals de l’Estat del Benestar, tant de forma general com per determinats col·lectius particularment vulnerables com, per exemple, els infants o les persones grans.

1. L’Estat del Benestar i l’habitatge: objectius i limitacions

L’Estat del Benestar és un concepte polític que té a veure amb una forma de govern en la qual l’Estat es preocupa pel benestar de tots els seus ciutadans, que no els manqui res, que puguin satisfer les seves necessitats bàsiques, proveint-los amb allò que no puguin aconseguir amb els seus propis mitjans i fent-se càrrec dels serveis i drets d’una gran part de la població considerada humil o empobrida. Malgrat haver-hi hagut precedents anteriors, el desenvolupament efectiu d’un Estat del Benestar a Europa s’imposa amb major força l’any 1945, després de la Segona Guerra Mundial, en un escenari de gran depressió econòmica, lluites obreres, desigualtat social i explotació capitalista a la classe treballadora. Els pilars en els que està sustentat són el lliurament de subsidis als habitants en situació de vulnerabilitat, com ésser desocupats o persones grans; un sistema universal i gratuït d’atenció sanitària; garantir l’educació a tots; una adequada i conscient distribució de la riquesa; i proveir un habitatge digne.

D’acord amb els defensors de l’Estat del Benestar, una major intervenció estatal en l’economia és una de las directrius més importants ja que si el mercat és qui regula les relacions socioeconòmiques sempre hi haurà sectors perjudicats i la creixent riquesa d’uns pocs pot portar a un gran desequilibri resultant en profundes crisis. Per als detractors, l’estat del Benestar portat al seu límit porta a una economia que utilitza un excés de recursos a aquesta finalitat, arribant fins i tot a gastar més del que té disponible, generant dèficits. De fet, justament a causa de les importants despeses pressupostàries que un Estat d’aquest tipus pot significar per a un país, avui en dia molts països es decanten per sistemes que combinen l’accés als serveis públics amb una important intervenció privada.

En el cas d’Espanya –i de Catalunya- l’entrada en un esquema de funcionament públic alineat amb els conceptes de l’Estat del Benestar és molt més recent i, per descomptat, s’ha desenvolupat a uns ritmes i amb una amplitud molt més restringits que en els països on es va implantar amb plena potència. D’aquí que, en comptes de parlar de la necessitat de posar límits al nostre Estat del Benestar, que hi ha qui ja reclama, siguin moltes més les veus que parlen de la necessitat de completar-lo, reforçar-lo i fer-lo més eficaç en els seus objectius.

En l’àmbit concret que ens ocupa, una de les branques de l’Estat del Benestar que ha estat menys desenvolupada a Catalunya i Espanya és la d’assegurar un habitatge digne per a tots, més enllà de l’eficiència del mercat privat en aquest objectiu.

2. El sistema d’habitatge català i espanyol en el context europeu

El denominat sistema d'habitatge d'un país és el marc on conflueixen i interaccionen tots els actors públics i privats amb interessos i competències en aquest camp (Boelhouwer i Heijden, 1993; Bourne, 1981). Es tracta d'un concepte més ampli que el de mercat residencial. Formen part de cada sistema d'habitatge: (i) el sector financer pel seu paper determinant en l'evolució del mercat, (ii) el sector públic per les seves competències legislatives i per les seves responsabilitats en matèria de política d'habitatge, (iii) el conjunt de la societat pel caràcter bàsic i universal de les necessitats residencials, (iv) totes aquelles entitats no governamentals sense ànim de lucre que conformen el tercer sector i la tasca directa del qual o indirectament es relaciona amb el dret a l'habitatge, (v) i la totalitat d'operadors privats que intervenen al mercat.

Les característiques de cada sistema d'habitatge estan determinades tant per la dimensió i pes de cadascun dels actors, així com pel marc legal que regula la seva activitat i que, al cap i a la fi, acaba determinant la manera en què aquests es relacionen. Tot això acaba configurant l'eficàcia, l'eficiència i l'equitat del sistema a l'hora de donar resposta a les necessitats i drets de la població en matèria d'habitatge.

Els sistemes d'habitatge català i espanyol, com la majoria de països mediterranis (Allen et al. 2004; Allen, 2006), es caracteritzen: per una elevada proporció de llars propietàries del seu habitatge, fruit en gran mesura de les polítiques de foment de la compra, i per un escàs abast de la seva política d'habitatge. En aquest context, lògicament, les llars amb baixos o molt baixos ingressos acostumen a patir alts nivells d’exclusió residencial ja que ni el mercat ni l’acció pública els hi ofereixen solucions residencials adequades a les seves minses capacitats econòmiques.

Gràfic 1: Relació entre Estat de Benestar i la política d’habitatge

Font: Stephens et al., 2010

Taula 1. Despesa pública en ajudes al pagament de l'habitatge en percentatge del producte interior brut. Espanya i Europa, 2006-2014

	2006	2007	2008	2009	2010	2011	2012	2013	2014
UE-27 (Total)	0,6	0,5	0,5	0,6	0,6	0,6	0,6	0,6	0,6
Espanya (Total)	0,2	0,2	0,2	0,2	0,2	0,2	0,1	0,1	0,1
Espanya (ajuts al pagament del lloguer)	0,0	0,0	0,0	0,0	0,0	0,0	0,1	0,1	0,1

Font: European System of Integrated Social Protection Statistics (ESSPROS), EUROSTAT

Tots els indicadors de política d’habitatge de Catalunya i Espanya mostren de forma rotunda el seu limitat grau de desenvolupament. La despesa pública en ajudes al pagament de l'habitatge és molt inferior a la mitjana d’Europa (Taula 1 i Gràfics 2 i 3), així com la proporció de la despesa en habitatge dins del conjunt de prestacions en protecció social (Trilla, 2014) (Gràfic 4); el percentatge de població que rep ajudes és també ínfim (Bosch, 2017a); i el parc de lloguer social d’Espanya i Catalunya, inferior al 2% del parc, un dels més petits de tota Europa.

Gràfic 2. Despesa pública en habitatge en percentatge del producte interior brut, comparada, 2015

Font: European System of Integrated Social Protection Statistics (ESSPROS), EUROSTAT. 2015

Gràfic 3. Despesa pública en habitatge en euros per habitant, comparada, 2015

Font: European System of Integrated Social Protection Statistics (ESSPROS), EUROSTAT

Aquesta manca de protecció social en matèria d’habitatge ha tingut un efecte devastador en moltes famílies des de la bombolla del decenni 1997 a 2007 i amb el posterior esclat de la crisi en 2008. A tota Espanya hi ha aproximadament unes 400 mil persones inscrites en el registres autonòmics de sol·licitants d’habitatge protegit (Defensor del Pueblo, 2013); segons el Consell General del Poder Judicial, entre els anys 2007 i 2016 a tot l’Estat es van presentar en els jutjats més de 720 mil execucions hipotecàries, entre 2008 i 2016 es van dur a terme 327 mil desnonaments. I en els darrers anys, la crisi ha afectat sobretot els llogaters. Entre 2013 i 2016, es van produir uns 36 mil desnonaments cada any de llogaters. De fet, segons dades d’EUROSTAT (European Survey on Income and Living Conditions, EU-SILC) de 2015, Espanya és el país de la Unió Europea on els llogaters destinen una major proporció dels seus ingressos a pagar els costs de l’habitatge.

Gràfic 4. Despesa pública en habitatge en percentatge de la despesa social total, comparada, 2015

Font: European System of Integrated Social Protection Statistics (ESSPROS), EUROSTAT

Més enllà de les conseqüències en matèria d’habitatge que ha tingut la gran bombolla i la posterior crisi sobre moltes llars, resulta important alertar sobre la situació de fragilitat en la que resten moltes altres, les quals corren riscos semblants si no es produeixen canvis en l’enfocament de la política d’habitatge. Són diversos els indicadors per mesurar l’impacte en termes globals d’aquesta pèrdua evident de protecció social en habitatge per a una part molt sensible de la població. En presentem aquí dos dels més reveladors, el risc de pobresa i la taxa de sobreesforç en habitatge, ambdós considerats com a especialment significatius per les autoritats europees i els organismes europeus dedicats a l’habitatge, i ambdós particularment alarmants pel que fa a les llars que viuen de lloguer.

El gràfic 5 mostra com la taxa de risc de pobresa fa un salt extraordinari quan es contemplen les persones que viuen en habitatges de lloguer. La mitjana europea (dels 18) passa del 17% al 29% i en el cas d’Espanya, del 22% al 42%. Això significa que, a Espanya, el percentatge de persones que compten amb ingressos per sota del llindar de pobresa és gairebé el doble entre les llars llogateres que en el conjunt de la població. I això ens situa en la pitjor posició dins el context europeu, tal com es pot veure en el Gràfic 6.

Gràfic 5. Taxa de risc de pobresa del total de població i de la població en llars llogateres, comparada, 2016

Nota: la taxa de risc de pobresa és un indicador que mesura el percentatge de persones que compten amb una renda disponible equivalent per sota del llindar de risc de pobresa, el qual es situa en el 60% de la renda mediana nacional després de les transferències socials.

Font: Elaboració pròpia a partir de l’EU-SILC Survey, Eurostat, 2017

Gràfic 6. Taxa de risc de pobresa de la població en llars llogateres, comparada, 2016

Font: elaboració pròpia a partir de l’EU-SILC Survey, Eurostat, 2017

L’altre indicador, el del sobreesforç en habitatge, ens posa en evidència les dificultats de les llars que es situen en el primer quintil d’ingressos a la majoria de països de la Unió Europea. En efecte, més del 35% de les persones que viuen en llars amb uns ingressos totals situats dins del primer quintil, han de destinar més del 40% d’aquests ingressos al pagament de l’habitatge (inclosos subministraments), mentre que la taxa baixa a l’11% en les llars del segon quintil i va perdent importància fina fer-se gairebé irrellevant en les del cinquè quintil. En el cas d’Espanya, la taxa de sobreesforç de les llars del primer quintil puja fins al 38,4% (Gràfics 7 i 8).

Gràfic 7. Taxa de sobreesforç en habitatge segons quintils de renda, 2016

Nota: la taxa de sobreesforç mesura el percentatge de població que viu en habitatges en els que el cost de l'habitatge representa més del 40% dels ingressos totals de la llar

Font: elaboració pròpia a partir de l’EU-SILC Survey, Eurostat, 2017

Atès, però, que la taxa de sobreesforç general no té en compte el retorn dels préstecs en el cas de compra (només té en compte el pagament d’interessos) és molt probable que el països que compten amb més llars en procés d’accés a la propietat amb pagaments pendents tinguin infravalorada la taxa de sobreesforç, cosa que sens dubte afectaria el resultats per Espanya i això, alteraria la comparació internacional del Gràfic 8.

Aquesta distorsió no es produeix, en canvi, en el cas de les llars llogateres d’habitatges a preus de mercat, ja que en tots els països es compta el total de despesa de la llar en lloguer i subministraments. En aquest segment de població, la taxa de sobreesforç d’Espanya és del 43%, de molt la més elevada i alarmant d’Europa, taxa que és pràcticament idèntica entre les llars llogateres de l’Àrea Metropolitana de Barcelona.

Com hem dit abans, un altre tret distintiu del sistema d’habitatge a Catalunya i Espanya és el molt minso desenvolupament del parc públic i/o social d’habitatge. Element, aquest, que, en la mesura que s’afegeix als insuficients pressupostos públics que hem vist anteriorment, ens explica els problemes que tenim per atendre les necessitats d’allotjament de la població. I ens alerta de les dificultats futures que seguirem tenint.

Gràfic 8. Taxa de sobreesforç en habitatge per a llars del primer quintil de renda, comparada 2016

Font: elaboració pròpia a partir de l’EU-SILC Survey, Eurostat, 2017

Gràfic 9. Taxa de sobreesforç en habitatge per a llars en lloguer de mercat*, comparada, 2016

Font: elaboració pròpia a partir de l’EU-SILC Survey i per a l’Àrea Metropolitana de Barcelona, Enquesta de condicions de vida, 2016 (Observatori Metropolità de l’Habitatge de Barcelona)

El creixement de la desigualtat que s’ha anat produint en el nostre país (l’índex de Gini ha passat de 31,7, el 2007, a 34,7, el 2015, mentre la mitjana europea de 2015 era de 31 segons Eurostat); la reducció del nombre de llars que tenen ja l’habitatge totalment pagat (del 55%, de les llars compradores, el 1991, al 33%, el 2011, a la província de Barcelona segons els Censos de Població i Habitatge de 1991 i 2011); i l’augment de població de més de 65 anys que arribarà a l’edat de jubilació en els propers quinze anys en molt pitjors condicions econòmiques i d’allotjament que la que hi ha arribat fins avui, són alguns dels aspectes que haurien de preocupar profundament els responsables polítics. I que haurien de constituir base de treball per al disseny i dotació econòmica de les polítiques d’habitatge ja des d’avui.

Gràfic 10. Percentatge d'habitatge de lloguer social sobre el total del parc. Catalunya, Espanya i Europa 2017 (o últim any disponible)

Font: Catalunya (Secretaria d’Habitatge i Millora Urbana), España (Amnistia Internacional, 2015:34), resta de països (Laino i Pittini, 2011; Pittini et al., 2017)

Aquestes xifres, darrere les quals hi ha el patiment de moltes llars, constaten la fallida del mercat i del sector públic en la provisió d’un habitatge digne i adequat a tota la població. I totes elles ens porten a la conclusió que l’Estat del Benestar no resulta eficient per donar cobertura i seguretat a les llars més febles i, a falta de polítiques d’habitatge previsores, es veu obligat a cobrir dèficits, mancances i sofriments amb despeses socials d’emergència, pal·liatives, més costoses i menys eficaces de cara assegurar el dret a l’habitatge i a evitar sofriment.

Però, a més de les conseqüències negatives des del punt de vista econòmic que es demostra que comporta la manca d’una política d’habitatge integral, cal preguntar-se sobre l’impacte que té l’exclusió residencial en la resta del conjunt de polítiques socials que conformen l’Estat de Benestar. L’objectiu dels següents apartats és donar resposta a aquesta qüestió, principalment en matèria de salut, educació, pensions, polítiques d’atenció a la vellesa, i d’igualtat de gènere.

3. Habitatge i salut

3.1 Aspectes generals

Nombrosos estudis coincideixen en el fet que unes bones condicions residencials es relacionen positivament amb majors nivells de benestar físic i psicològic, i de forma inversa, l’habitatge inadequat associa amb baixos nivells de salut (Dunn, 2002; Evans et al., 2003; Evans, 2003). Les persones que viuen situacions d’infrahabitatge pateixen reaccions fisiològiques davant aquest estressor ambiental en forma d’augment de la càrrega alostàtica –concepte que es refereix a les patologies orgàniques i psíquiques en resposta a l’exposició a l’estress– (Krieger i Higgins, 2002) i, en major freqüència, amb quadres de depressió, ansietat i estrès (Bonnefoy et al., 2004; Sandel i Wright, 2006; WHO, 2007).

Segons estimacions fetes per Ahrendt et al. (2016), el total dels costs directes i indirectes de l’impacte d’un habitatge inadequat en la salut a Espanya supera els 22.350 milions d’euros anuals, un dels imports més elevats de tota la UE-28, només superat pel Regne Unit i Polònia. Aquests mateixos autors calculen que, de mitjana en el conjunt de la Unió Europea, per cada tres euros invertits en millora de les condicions residencials de la població es produeix un estalvi en el sistema sanitari de dos euros.

3.2 Els habitatges insegurs i els accidents domèstics

Els accidents a l’interior de l’habitatge són un problema important de salut pública. A la Unió Europea es produeixen cada any al voltant de 25 milions d’accidents domèstics (Bonnefoy, 2007). Molts d’aquests accidents tenen el seu origen en les condicions físiques de l’habitatge. Els problemes més comuns són: un disseny inapropiat, un estat deficient de l’edificació i de les instal·lacions, i la manca de equipament i d’altres mesures de seguretat. Per exemple, el risc d’incendi i la possible incidència en els seus ocupants augmenta notablement si l’habitatge no disposa de detectors de fum, d’extintors, de vies d’evacuació, si la instal·lació elèctrica és deficient, i si els circuits estan sobrecarregats (Shaw, 2004; Di Guiseppi et al. 2010).

Les caigudes és un altre accident domèstic molt habitual. El seu risc també s’incrementa per unes condicions residencials inadequades, en aquets cas, per escales en mal estat, manca de baranes, materials lliscants, dèbil il·luminació i sobreocupació (WHO, 2007; Di Guiseppi et al., 2010).

Aquests accidents, que acostumen a tenir un elevat impacte econòmic en el sistema sanitari, solen afectar en major proporció: les persones grans i els infants, les llars sobreocupades, els que disposen de baixos ingressos, i les que viuen en infrahabitatges o caravanes (Millward et al., 2003; Taske et al., 2005; Di Guiseppi et al., 2010; McAteer, 2011).

Segons L’Organització Mundial de la Salut (WHO, 2006, 2011), hi ha suficient evidència del lligam entre edificació i equipament, i accidents domèstics com per considerar l’existència de càrrega de malaltia (concepte que fa referència als factors pels quals es posa malalta o mor una població).

3.3 La sobreocupació

Una de les estratègies de les persones amb baixos ingressos per poder accedir a un habitatge és la sobreocupació. Moltes estudis han afirmat des de fa temps que viure en un habitatge sobreocupat és un factor de risc per contraure malalties infeccioses, per patir problemes dermatològics, accidents domèstics, quadres d’angoixa i, en general, es relaciona amb majors taxes d’hospitalització i de mortalitat, i amb baixa salut autopercebuda física i mental (Lepore et al., 1991; Howden-Chapman i Wilson, 2000; Gray, 2001; Evans, 2003; Cardoso et al., 2004, OPDM, 2004; Baker et al., 2006).

Gràfic 11. Relació entre sistema d’habitatge, l’exclusió residencial i la salut

Font: Novoa et al., 2014

3.4 La pobresa energètica

Són molts els treballs que han constatat el perjudici en la salut de la pobresa energètica, és a dir, de la incapacitat d’algunes llars en mantenir casa seva a una temperatura adequada i en poder satisfer la resta de costs energètics de l’habitatge. En particular, la pobresa energètica incrementa el risc de patir problemes cardiovasculars, cerebrovasculars, i respiratoris, sobretot entre els infants i les persones grans (Bonnefoy, 2007; Liddell i Morris, 2010; Marmot Review Team, 2011; London School of Hygiene & Tropical Medicine, 2014; PHE i IHE, 2014; NICE, 2015), i exacerba altres problemes de salut existents com la diabetis, l’artritis o el reuma (Marmot Review Team, 2011). La pobresa energètica també malmet el benestar mental, i molt sovint provoca l’aparició de preocupació i angoixa persistent (Liddell i Guiney, 2015).

Arran de tots aquests impactes en la salut, la pobresa energètica també s’associa amb la sobremortalitat hivernal (Healy, 2003), principalment a causa de malalties respiratòries i respiratòries (Aylin et al., 2001; Hajat et al., 2007; London School of Hygiene & Tropical Medicine, 2014). De fet, segons The Marmot Review Team (2011), un 40% d’aquesta sobremortalitat és atribuïble a factors cardiovasculars i un 33% a malalties respiratòries. Davant de tanta evidència, l’Organització Mundial de la Salut considera que patir fred a casa és un greu problema amb càrrega de malaltia (WHO, 2006).

Una altra forma d'examinar la relació entre pobresa energètica i salut és a partir de l'impacte positiu que tenen les mesures dirigides a millorar l'eficiència energètica dels habitatges. Nombroses revisions sistemàtiques coincideixen en el benefici en la salut dels residents d’aquestes actuacions, sobre tot en matèria de salut mental i problemes respiratoris, especialment quan els beneficiaris són famílies amb baixos ingressos, o altres grups vulnerables com infants o gent gran (Taske et al., 2005; Thomson et al., 2009; Maidment et al., 2014). L'informe Marmot (Marmot Review Team, 2011) va encara més lluny i conclou que les polítiques destinades a millorar l'eficiència tèrmica de les llars podrien reduir la mortalitat i la morbiditat.

Sobre la base de l'evidència existent sobre els impactes sanitaris i socioeconòmics de la millora de l'habitatge, Thomson i Thomas (2015) van desenvolupar un model lògic dels efectes quantitatius i qualitatius documentats després d’intervencions de millora de l'eficiència energètica de l'habitatge.

3.5 L’estrès econòmic i el sobrecost de l’habitatge

Com hem vist anteriorment, pel general, es considera que el cost de l’habitatge no hauria de ser superior a un llindar situat entre el 30% i el 40% dels ingressos de la llar, especialment entre aquelles llars situades entre els dos quintils de renda inferiors, ja que, en cas contrari, és molt probable que no disposin d’ingressos econòmics suficients per altres necessitats bàsiques com el transport, el menjar o la roba (CIHI, 2004; Campbell i McFadden, 2006).

Quan la despesa de la llar en l’habitatge supera aquests límits, la llar es troba en el que s’anomena estrès residencial, sobrecost, o sobreesforç residencial. En aquests casos, els membres de la llar, inclosos els infants, tenen un risc elevat de patir problemes de salut mental, en particular, estrès crònic, i pot derivar en depressió i ansietat (Cummins et. al., 2006; Mueller i Tighe, 2007; Taylor et. al., 2007; Pollack et. al., 2010; Burgard et. al., 2012). A més a més, a mesura que els problemes d’accessibilitat econòmica s’agreugen, la despesa en menjar es redueix, el que acostuma a provocar dietes inadequades i insuficients (Campbell i McFadden, 2006).

3.6 La pèrdua de l’habitatge i els desnonaments

Quan la situació de sobrecost de l’habitatge acaba sent insostenible per les llars i no poden fer front a les quotes de l’hipoteca o del lloguer, comencen els impagaments i la por a poder perdre l’habitatge és un fet. En aquestes situacions, els problemes físics i mentals descrits anteriorment empitjoren, i els quadres d’angoixa, ansietat, depressió i desesperació són molt més freqüents (Bartlett, 1997; Taylor et al., 2007; Pevalin, 2009), la qual cosa acaba reforçant el risc d’exclusió social en què es troben aquestes llars.

Molt sovint, l’execució hipotecària s’internalitza com una fracàs personal, el que incrementa a la seva vegada els nivells d’estrès i ansietat, i redueix la sensació de control personal (Ross i Squires, 2011).

3.7 La inestabilitat residencial

La inestabilitat residencial, entesa com aquella situació en la que una llar es veu obligada a canviar d’habitatge sovint a causa de les dificultats que pateix per satisfer el seu cost, és també un a forma d’exclusió residencial que afecta la salut. Els membres d’aquestes llars, gairebé sempre llogateres, tenen moltes més probabilitats de patir atacs d’ansietat, estrès crònic, sensació de manca de control i altres problemes psicològics, i una major taxa d’hospitalitzacions (Bartlett, 1997; Bronfenbrenner i Evans, 2000; AHURI, 2006; Burgard et al., 2012). A més, la inestabilitat residencial va freqüentment associada a situacions d’infrahabitatge, el que afavoreix el sentiment d’estigmatització (Evans, 2003).

3.8 El sensellarisme

L’evidència científica sobre el greu impacte en la salut que tenen les situacions de sensellarisme i sense sostre és incontestable. En comparació amb el conjunt de la població, les persones que es troben en aquesta situació tenen moltes més probabilitats de patir problemes musculars, ossis i articulars, dificultats auditives i de visió, problemes cardíacs, problemes mentals (depressió, ansietat, esquizofrènia, psicosis, etc.) respiratoris i digestius, ferides, sida, hepatitis, tuberculosis, ulceres, paràsits, problemes dentals i cefalees, entre d’altres (Frankish et al., 2005; Taske et al., 2005; FEANTSA, 2006; Ree, 2009). Així mateix, la prevalença de malalties mentals és molt més elevada: més d’un 60% d’aquestes persones ha patit problemes mentals algun moment de la seva vida (Burt et al., 2001). El consum d’alcohol i drogues també acostuma a ser molt més elevat en aquest col·lectiu (FEANTSA, 2006; Frankish et al., 2009), el que contribueix a empitjorar la seva situació física i mental. A més, la manca de protecció davant les adversitats climatològiques acostuma a tenir greus conseqüències en les persones sense sostre durant els dies més freds de l’hivern, i els problemes d’hipotèrmia, congelació i fins i tot la mort són freqüents en aquest col·lectiu (Grenier, 1996; FEANTSA, 2006).

Tot plegat provoca que la seva esperança de vida sigui molt inferior. Per exemple, a Canada. Roy et al. (1998) van calcular que les taxes de mortalitat entre les persones joves que dormien al carrer a Montreal eren 9 cops majors entre els homes i 31 vegades entre les dones; i en el Regne Unit, la seva esperança de vida s’estima que és només d’uns 42 anys per a les persones sense sostre (Grenier, 1996).

4. Habitatge i educació

4.1 Aspectes generals

Els problemes de salut que causa un habitatge inadequat físicament i econòmicament són un factor de risc que pot malmetre l’educació de joves i infants. Ara bé, més enllà d’aquest nexe causal, les condicions residencial són un element crític que determinen per elles mateixes en bona part l’evolució escolar i acadèmica dels membres més joves de la llar (Cunningham i MacDonald, 2012).

4.2 La sobreocupació

Existeix una vasta evidència sobre el perjudici que provoca viure en un habitatge sobreocupat en l’educació dels infants. La manca d’espai on fer els deures i l’absència d’unes condicions ambientals adequades a l’habitatge, a més incidir en la salut física i mental dels membres de la llar, incrementa les possibilitats d’absentisme i fracàs escolar, i també s’associa amb inferiors rendiments acadèmic, problemes conductuals a l’escola, retards cognitius i inferiors capacitats lectores i numèriques, amb menys anys d’estudis, i menors opcions de cursar i concloure estudis superiors (Evans et al., 1998; Braconi, 2001; OPDM, 2004).

4.3 La pobresa energètica

La pobresa energètica, degut sobretot a la seva incidència en la salut dels infants de la llar, està associada amb un major absentisme escolar i amb uns resultats acadèmics més baixos (Healy, 2003; Barnes et al. 2008; Chapman et al., 2009; Free et al., 2010; Marmot Review Team, 2011; Maidment et al., 2014; NICE, 2015; O’Meara, 2015; Thomson i Thomas, 2015).

4.4 L’estrès econòmic i el sobrecost de l’habitatge

En les llars que pateixen estrès econòmic per satisfer i mantenir el seu habitatge, els infants també veuen minvades les seves possibilitats educatives. Els pares i mares d’aquests infants acostumen a poder dedicar menys temps a l’educació del seus fills i filles, bé perquè treballen en diferents llocs i passen bona part del dia fora, bé perquè les conseqüències físiques i psicològiques d’aquesta pressió econòmica els limita a l’hora d’involucrar-se (Yeung et al., 2002; Cunningham et al., 2010). Per contra, gaudir d’un habitatge econòmicament accessible, ja sigui mitjançant ajuts directes o lloguer social, ofereix als infants i adolescents d’aquestes llars majors oportunitats d’èxit en el sistema educatiu (Mueller i Tighe, 2007).

Gràfic 12. Relació entre sistema d’habitatge, exclusió residencial i educació.

Font: elaboració pròpia

4.5 La inestabilitat residencial

La inestabilitat residencial també està relacionada amb un baix desenvolupament socio-emocional dels infants que pot derivar en problemes psicològics i conductuals, i per extensió, en un baix rendiment escolar (Bartlett, 1997; Bronfenbrenner i Evans, 2000; Evans, 2003; Rumberger, 2003). Els canvis residencials solen implicar canvis d’escola. Quan aquests són freqüents i lligats a la manca d’habitatge assequible, les investigacions fetes coincideixen en el fet que els resultats acadèmics dels infants i adolescents de la llar són inferiors, les probabilitats de repetir cursos i d’abandonament escolar molt més elevades, i el nivell màxim d’estudis assolit, inferior, el que acaba influint en les seves oportunitats laborals (Haveman et al., 1991; General Accounting Office, 1994; Teachman et al., 1996; Rumberger i Larson 1998; Swanson i Schneider, 1999; Scanlon i Devine, 2001; Crowley, 2003; Mehana i Reynolds, 2004).

Entre els motius causants d’aquest impacte de la inestabilitat residencial en l’educació, la literatura en destaca tres: la interrupció i el corresponent trastorn en el procés educatiu, la ruptura de les relacions i xarxes socials que reforcen l’aprenentatge, i l’impacte residual de les dificultats econòmiques que duen a la família a canviar de residència (Mehana i Reynolds 2004; Scanlon i Devine 2001; Braconi 2001; Crowley, 2003; Schafft, 2002).

5. Habitatge, pensions i atenció a la vellesa

La situació residencial de les persones grans és un element determinant per avaluar la suficiència del sistema de pensions. Per a molts autors, davant la globalització i l’envelliment demogràfic, es de preveure –com de fet, anem veient- que la despesa en protecció social i, en particular, el sistema de pensions, es vagi reduint a fi de garantir el manteniment del sistema (Beck, 1986; Esping-Andersen, 1996; O’Malley, 2004). En aquest context, disposar d’un habitatge en propietat sense pagament pendents és una mena de xarxa de seguretat per a les economies familiars (Kemeny, 2005; Groves et al., 2007). El problema és que no són poques les persones que arriben a l’edat jubilació com a llogateres o amb un volum important de pagament pendents de l’hipoteca del seu habitatge. Aleshores, la probabilitat de patir estrès o sobrecost de l’habitatge s’incrementa, sobretot si aquests pensionistes han tingut un trajectòria laboral irregular o curta, han estat autònoms, o són dones vídues o separades. En el cas d’Espanya i Catalunya, a l’igual que altres països del sud i est d’Europa on la propietat és la forma de tinença de l’habitatge més freqüent, el sistema de pensions és dèbil, i s’esdevé insuficient si a les despeses de la llar s’afegeix el cost de l’habitatge a preu de mercat (Delfani et al., 2015). Per tant, en un context d’estancament o pèrdua del baix poder adquisitiu de moltes llars que depenen econòmicament de les pensions, és vital gaudir d’una política d’habitatge que garanteixi la capacitat d’aquestes per satisfer els costs residencials.

Així mateix, el conjunt de polítiques socials d’atenció a la gent gran, incloses les de dependència dirigides a aquest col·lectiu, que tenen per objectiu donar qualitat de vida a l’envelliment sota el principi de mantenir l’autonomia residencial d’aquestes persones (ageing in place), només poden ser eficaces si les condicions residencials en termes físics i econòmics són adequades. Un exemple paradoxal gens inusual són els programes contra la soledat, les ofertes socials i culturals o els avantatges en el transport públic quan la persona gran, amb dificultats de mobilitat, viu en un habitatge sense ascensor (Bosch, 2005).

6. Habitatge i igualtat de gènere

Nombrosos indicadors indiquen que la greu crisi residencial que estem patint des de l’any 2008 ha afectat amb major intensitat les dones, sobretot, les que viuen soles, les caps de família de llars monoparentals, les víctimes de violència domèstica, les discapacitades, i les que s’encarreguen de la cura i atenció d’altres persones (Amnistia Internacional, 2017; Bosch, 2017b). Aquesta feminització de l'exclusió residencial pot constatar-se en la relació entre ingressos de la llar i costos residencials, així com en la incidència dels desnonaments i llançaments per impagament entre homes i dones. Aquesta pitjor situació de la dona en el mercat residencial es deu fonamentalment a la discriminació que sofreix al mercat laboral, i a la feblesa de les polítiques d'habitatge i d'igualtat. Corregir aquesta situació passa, inevitablement, per incrementar l’abast de les polítiques d’habitatge i integrar-les amb les d’igualtat.

7. Conclusions

La política d’habitatge constitueix un dels pilars imprescindibles de l’Estat de Benestar per tres grans motius interrelacionats: (i) perquè es tracta d’un bé de primera necessitat que té un gran impacte en la qualitat de vida i el benestar de les persones així com en els pressuposts familiars; (ii) per la manifesta manca de capacitat (o voluntat) del mercat lliure en la provisió d’unes condicions residencials adequades per a tota la població; (iii) i perquè a mesura que l’exclusió residencial augmenta, la resta de polítiques públiques perden progressivament eficàcia i eficiència. L’evidència científica existent sobre aquest darrer punt és incontestable: la manca d’un habitatge digne i adequat en termes físics i econòmics incideix negativament en la salut, en el desenvolupament educatiu dels infants i en les necessitats assistencials i de serveis socials dels membres més vulnerables de la llar.

Malauradament, l’habitatge no ha tingut mai un paper rellevant en el conjunt de polítiques públiques a casa nostra. Catalunya i Espanya, de manera molt evident, soscaven el compliment del mandat constitucional del dret a un habitatge digne per a totes les persones. La insuficient despesa pública en aquest camp, una de les més baixes en termes absoluts i relatius de tota la Unió Europea - i, per descomptat, la més baixa de totes les despeses públiques de l’Estat del Benestar (salut, educació, serveis socials)-, i el reduïdíssim parc d’habitatge públic i/o social, configuren un sistema d’habitatge pràcticament dominat per les forces del mercat lliure. I això situa el nostre sistema d’habitatge entre els més ineficients a l’hora d’atendre les necessitats de la població que per raons estructurals o conjunturals no pot fer front a les condicions que el mercat lliure imposa: preus, tipus d’habitatges, localitzacions, condicions financeres, etc.

Aquesta feblesa de la política, que no és altra cosa que una manca de visió global de la situació d’allotjament de la població i una manca flagrant de previsió de l’evolució de la població i de la seva estructura, obliga contínuament a haver d’atendre els mals causats pel mercat, de forma improvisada, parcial, insuficient i insatisfactòria. I suposa, en qualsevol cas, unes càrregues que també acaben recaient sobre uns pressupostos públics que, si haguessin posat el focus inicial sobre l’habitatge haurien assegurat o millorat en gran manera la seva eficiència.

Però, a més a més, les limitacions de la nostra política d’habitatge, tenen unes derivades col·laterals en aspectes també pertinents dins d’una anàlisi d’Estat del Benestar, com són les conseqüències del mal allotjament en la salut, l’educació, les pensions i la vellesa o la igualtat de gènere. Totes elles, exigeixen i exigiran actuacions i despeses públiques que podrien ser estalviades si s’actués de forma no només moralment més exigible, sinó també, racionalment més lògica, atacant la causa que les origina que no és altra que la disponibilitat d’un habitatge digne.

8. Referències bibliogràfiques

AHURI (2006) “How Does Security of Tenure Impact on Public Housing Tenants?” Número 78 (Agost 2006). Australian Housing and Urban Research Institute.

ALLEN, J. (2006) Welfare regimes, welfare systems and housing in southern Europe. European Journal of Housing Policy, 6(3): pp. 251-277.

ALLEN, J., BARLOW. J., LEAL, J., MALOUTAS, T. i PADOVANI, L. (2004) “Housing and welfare in southern Europe”. Oxford: Blackwell Publishing.

AMNISTÍA INTERNACIONAL (2015) “Derechos desalojados. Derecho a la vivienda y desalojos hipotecarios en España”. Madrid, Amnistía Internacional España.

AMNISTÍA INTERNACIONAL (2017) “La crisis de vivienda no ha terminado. El derecho a la vivienda y el impacto de los desahucios de viviendas de alquiler sobre las mujeres en España”. Madrid: Amnistía Internacional España.

AHRENDT, D., DUBOIS, H., JUNGBLUT, J.M., ROYS, M., NICOL, S., ORMANDY, D., EZRATTY, V., FOX, T., SENNETT, J., PITTINI, A., ANDERSON, R., FALLER, P., VANDAMME, J. i WELSH, M. (2016) “Inadequate housing in Europe: Costs and consequences”. Luxemburgo: European Foundation for the Improvement of Living and Working Conditions.

AYLIN, P., MORRIS, S., WAKEFIELD, J., GROSSINHO, A., JARUP, L. i ELLIOT, P. (2001) Temperature, housing, deprivation and their relationship to excess winter mortality in Great Britain, 1986-1996. International Journal of Epidemiology, 30(5), pp. 1100–1108.

BAKER, M., ZHANG, J., HOWDEN-CHAPMAN, P., BLAKELY, T., SAVILLE-SMITH, K., i CRANE, J. (2006) “Housing, crowding and health study: characteristics of cohort members and their hospitalisations. Interim report”. Wellington: He Kainga Oranga i Housing and Health Research Programme.

BARNES, M., BUTT, S. i TOMASZEWSKI, W. (2008) “The Dynamics of Bad Housing: The impacts of bad housing on the living standards of children”. Londres: National Centre for Social Research.

BARTLETT, S. (1997) The Significance of Relocation for Chronically Poor Families in the USA. Environment and Urbanization 9(1), pp. 121-132.

BECK, U. (1986) “Risk Society. Towards a New Modernity”. Londres: Sage.

BOELHOUWER, P. i HEIJDEN V. D. (1993) “Housing systems in Europe”. Delft: Delft University Press, OTB Research Institute for the Built Environment.

BONNEFOY, X. (2007) Inadequate housing and health: an overview. International Journal of Environment and Pollution, 30(3/4), pp. 411-429.

BONNEFOY, X., ANNESI-MAESANO, I., AZNAR, L., BRAUBACH, M., CROXFORD, B., DAVIDSON, M. ET AL. (2004) “Review of evidence on housing and health. Background document to the Fourth Ministerial Conference on Environment and Health”. Budapest.

BOSCH, J. (2005) “Envejecimiento y vivienda: el problema residencial entre las personas mayores en Cataluña”. Barcelona: Fundació La Caixa.

BOSCH, J. (2017a) La dimensión económica de la exclusión residencial: Cataluña en el contexto Europeo. ACE: Arquitectura, Ciudad y Entorno, 34(12), pp. 69-96.

BOSCH, J. (2017b) Polítiques d’habitatge amb perspectiva de gènere: un anàlisi des de la crisi. A: “Gènere i política urbana. Arquitectura i urbanisme des de la perspectiva de gènere”. Instituto Valenciano de la Edificación. Valencia, pp. 79-110.

BOURNE, L.S. (1981) “The geography of housing”. Londres: VH Winston.

BRACONI, F. (2001) “Housing and schooling”. The Urban Prospect, 7, pp. 1-4.

BRONFENBRENNER, U. i EVANS, G. W. (2000) Developmental science in the 21st century. Social Development, 9, pp. 115–125.

BURGARD, S. A., SEEFELDT, K. S. i ZELNER, S. (2012) Housing instability and health: Findings from the Michigan recession and recovery study. Social Science & Medecine, 75, pp. 2215-2224.

BURT, M., ARON, L. Y., LEE, E., i VALENTE, J. (2001) “Helping America’s homeless”. Washington, DC: The Urban Institute.

CAMPBELL, H. L. i MCFADDEN, J. R. (2006) Healthy living: Housing affordability and its impact on family Health. Journal of Family and Consumer Sciences, 98(4), pp. 49–51.

CARDOSO, M. R. A., COUSENS, S. N., DE GÓES SIQUEIRA, L. F., ALVES, F. M., i D'ANGELO, L. A. V. (2004) Crowding: Risk Factor or Protective Factor for Lower Respiratory Disease in Young Children? BMC Public Health, 4(19), pp. 19-26.

CHAPMAN, R., HOWDEN-CHAPMAN, P., VIGGERS, H., O’DEA, D., i KENNEDY, M. (2009). Retrofitting houses with insulation: a cost–benefit analysis of a randomised community trial. Journal of epidemiology and community health, 63(4), pp. 271-277.

CIHI (2004) “Housing and Population Health. The State of Current Research Knowledge”. Ottawa: Canadian Institute for Health Information.

CROWLEY, S. (2003) The affordable housing crisis: Residential mobility of poor families and school mobility of poor children. Journal of Negro Education, 72(1), pp. 22-38.

CUMMINS, R., WOERNER, J., TOMYN, A., GIBSON, A., i KNAPP, T. (2006) “The wellbeing of Australians: Mortgage payments and home ownership (Australian Unity Wellbeing Index, Survey 16. Part A: The report)”. Melburne: Australian Centre on Quality of Life.

CUNNINGHAM, M., i MACDONALD, G. (2012) “Housing as a platform for improving education outcomes among low-income children”. Washington, DC: Urban Institute.

CUNNINGHAM, M., HARWOOD, R. i HALL, S. (2010) “Residential Instability and the McKinneyVento Homeless Children and Education Program: What We Know, Plus Gaps in Research.” Washington, DC: The Urban Institute.

DEFENSOR DEL PUEBLO (2013) “Estudio sobre viviendas protegidas vacías”. Madrid.

DELFANI, N., DE DEKEN, J., i DEWILDE, C. (2015) Poor because of low pensions or expensive housing? The combined impact of pension and housing systems on poverty among the elderly. International Journal of Housing Policy, 15(3), pp. 260-284.

DIGUISEPPI, C., JACOBS, D.E., PHELAN, K.J., MICKALIDE, A.D. i ORMANDY, D. (2010) Housing interventions and control of injuryrelated structural deficiencies: a review of the evidence. J Public Health Manag Pract, 16(5S), pp. S34-S43.

DUNN, J.R. (2002) Housing and inequalities in health: A study of socioeconomic dimensions of housing and self-reported health from a survey of Vancouver residents. Journal of Epidemiology and Community Health, 56, pp. 671–681.

ESPING-ANDERSEN, G. (Ed.) (1996) “Welfare States in Transition. National Adaptations in Global Economies”. Londres: Sage.

EVANS, G. (2003). The built environment and mental health. Journal of Urban Health, 80(4), pp. 536–555.

EVANS, G.W., WELLS, N.M., i MOCH, A. (2003) Housing and mental health: A review of the evidence and a methodological and conceptual critique. Journal of Social Issues, 59, pp. 475-501.

EVANS, G. W., LEPORE, S. J., SHEJWAL, B. R., i PALSANE, M. N. (1998) Chronic Residential Crowding and Children’s Well-Being: An Ecological Perspective. Child Development, 69(6), pp. 1514-1523.

FEANTSA (2006) “The Right to Health Is a Human Right: Ensuring Access to Health for People Who Are Homeless: Annual European Report 2006”. Brussel·las: FEANTSA.

FRANKISH, C. J., HWANG, S. W. i QUANTZ, D. (2009) The Relationship Between Homelessness and Health: An Overview of Research in Canada. A: Hulchanski, J. David; Campsie, Philippa; Chau, Shirley; Hwang, Stephen; Paradis, Emily (eds.) “Finding Home: Policy Options for Addressing Homelessness in Canada” (e-book), Chapter 2.1. Toronto: Cities Centre, University of Toronto.

FRANKISH, C., HWANG, S. i QUANTZ D. (2005) Homelessness and Health in Canada: Research Lessons and Priorities. Canadian Journal of Public Health, 96, pp. 27.

FREE, S., HOWDEN-CHAPMAN, P., PIERCE, N., VIGGERS, H. i THE HOUSING HEATING AND HEALTH STUDY TEAM (2010) More Effective Home Heating Reduces School Absences for Children with Asthma. Journal of Epidemiology and Community Health, 64, pp. 379-369.

GENERAL ACCOUNTING OFFICE (1994) “Elementary school children: many change schools frequently, harming their education”. Report to the Hon. Marcy Kaptur, House of Representatives, GAO/HEHS-94-45.

GRAY, A.(2001) “Definition of Crowding and the Effects of Crowding on Health: a Literature Review”. Wellington: Ministry of Social Policy

GRENIER, P. (1996) “Still dying for a home: an update of Crisis’ 1992 investigation into the links between homelessness”. Londres: Health and Mortality, Crisis.

GROVES, R., MURIE, A. i WATSON, C. (Eds) (2007) “Housing and the New Welfare State: Examples from East Asia and Europe”. Aldershot: Ashgate.

HAJAT, S., KOVATS, R. S. i LACHOWYCZ, K. (2007) Heat-related and cold-related deaths in England and Wales: Who is at risk? Journal of Occupational and Environmental Medicine, 64(2), pp. 93–100.

HAVEMAN, R., WOLFE, B. i SPAULDING. J. (1991) Childhood events and circumstances influencing high school completion. Demography, 28(1), pp. 133-157.

HEALY J. D. (2003) Excess winter mortality in Europe: a cross-country analysis identifying key risk factors. Journal of Epidemiology and Community Health, 57, pp. 784-789.

HOWDEN-CHAPMAN, P. i WILSON, N. (2000) Housing and health. A: HOWDEN-CHAPMAN, P. I TOBIAS, M. (eds), “ Social Inequalities in Health: New Zealand 1999”. Wellington: Ministry of Health.

KEMENY, J. (2005) The really big trade-off between homeownership and welfare: Castells’ evaluation of the 1980 thesis and a reformulation 25 years on. Housing, Theory and Society, 22, pp. 59-75.

KRIEGER, J. i HIGGINS, D.L. (2002) Housing and health: time again for public health action. Am J Public Health, 92(5), pp.758-768.

LAINO, E. i PITTINI, A. (2011) “Housing Europe Review 2012. The nuts and bolts of European social housing Systems”. Bruselas: CECODHAS, Housing Europe.

LEPORE, S. J., EVANS, G. W. i PALSANE, M. N. (1991) Social Hassles and Psychological Health in the Context of Chronic Crowding. Journal of Health and Social Behavior, 32(4), pp. 357-367.

LIDDELL, C. i MORRIS, C. (2010) Fuel poverty and human health: A review of recent evidence. Energy Policy, 38(6), pp. 2987–2997.

LIDDELL, C., i GUINEY, C. (2015). Living in a cold and damp home: frameworks for understanding impacts on mental well-being. public health, 129(3), pp. 191-199.

LONDON SCHOOL OF HYGIENE & TROPICAL MEDICINE (2014) “Evidence Review and Economic Analysis of Excess Winter Deaths. Factors determining vulnerability to winter and cold-related mortality/morbidity for the National Institute for Health and Care Excellence (NICE)”. Londres: Public Health England, University College London.

MAIDMENT, C. D., JONES, C. R., WEBB, T. L., HATHWAY, E. A. i GILBERTSON, J. M. (2014) The impact of household energy efficiency measures on health: A meta-analysis. Energy Policy, 65, pp. 583–593.

MARMOT REVIEW TEAM (2011) “The Health Impacts of Cold Homes and Fuel Poverty”. Londres: Marmot Review Team i Friends of the Earth.

MCATEER, S. (2011) “Housing & Health – Part 1 Evidence review – impact of housing on health and interventions to improve health through housing”. Runcorn: NHS Halton and St Helens.

MEHANA, M. i REYNOLDS, A. J. (2004) School Mobility and Achievement: A MetaAnalysis. Children and Youth Services Review, 26, pp. 93-119.

MILLWARD, L., MORGAN, A. i Kelly, M. (2003) “Prevention and reduction of accidental injury in children and older people”. Londres: Health Development Agency.

MUELLER, E., i TIGHE, J. (2007). Making the case for affordable housing: Connecting housing with health and education outcomes. Journal of Planning Literature, 21, pp. 371–385.

NICE (2015) “Excess Winter Deaths and Illness and the Health Risks Associated with Cold Homes”. Londres: National Institute for Health and Care Excellence, Guideline Number NG6.

NOVOA, A. M., BOSCH, J., DÍAZ, F., MALMUSI, D., DARNELL, M. i TRILLA, C. (2014) El impacto de la crisis en la relación entre vivienda y salud. Políticas de buenas prácticas para reducir las desigualdades en salud asociadas con las condiciones de vivienda. Revista Gaceta Sanitaria, 28(S1), pp. 44–50.

O’MALLEY, P. (2004) “Risk, Uncertainty and Government”. Londres: The GlassHouse Press.

O’MEARA, G. (2015) A Review of the Literature on Fuel Poverty with a Focus on Ireland. Social Indicators Research, pp. 1-19.

ODPM (2004) “The Impact of Overcrowding on Health & Education: A Review of Evidence and Literature”. Londres: Office of the Deputy Prime Minister.

PEVALIN, D.J. (2009) Housing repossessions, evictions and common mental illness in the UK: results from a panel study. Journal of Epidemiology and Community Health, 63, pp. 949-951.

PHE i IHE (2014) “Local Action on Health Inequalities: Fuel Poverty and Cold Home-Related Health Problems”. Health Equity Evidence Review No. 7, Londres: Public Health England & Institute of Health Equity.

PITTINI, A., KOESSL, G., DIJOL, J., LAKATOS, E. i GHEKIÈRE, L. (2017) “The State of Housing in the EU 2017”. Brussel·les: CECODHAS, Housing Europe.

POLLACK, C. E., GRIFFIN, B. A. i LYNCH, J. (2010) Housing affordability and health among homeowners and renters, American Journal of Preventive Medicine, 39(6), pp. 515–521.

REES, S. (2009) “Mental ill health in the adult single homeless population: a review of the literatura”. Londres: Crisis.

ROSS, L. M., i SQUIRES, G. D. (2011) The personal costs of subprime lending and the foreclosure crisis: a matter of trust, insecurity, and institutional deception. Social Science Quaterly, 92, pp. 140-163.

ROY, E., BOIVIN, J. F., HALEY, N. i LEMIRE, N. (1998) Mortality among street youth. The Lancet, 352(9121), pp. 32.

RUMBERGER, R. W. (2003) The causes and consequences of student mobility. The Journal of Negro Education, 72(1), pp. 6-21.

RUMBERGER, R. W. i LARSON, K. A. (1998) Student mobility and the increased risk of high school dropout. American Journal of Education, 107(1), pp. 1-35.

SANDEL, M. i WRIGHT, R. J. (2006) Child health series: When home is where the stress is: Expanding the dimensions of housing that influence asthma morbidity. Arch DisChild, 91, pp. 942–948.

SCANLON, E. i DEVINE, K. (2001) Residential Mobility and Youth Well-Being: Research, Policy, and Practice Issues. Journal of Sociology and Social Welfare, 28(1), pp. 119-138.

SCHAFFT, K. A. (2002) Low Income Student Transiency and Its Effects on Schools and School Districts in Upstate New York: The Perspective of School District Administrators: A Research Summary Report. Working Paper. Cornell University, Department of Rural Sociology.

SHAW, M. (2004) Housing and public health. Annual Review of Public Health, 25, pp. 397–418.

STEPHENS, M., FITZPATRICK S., ELSINGA, M., VAN STEEN, G. i CHZHEN, Y. (2010) Study on housing and exclusion: welfare policies, housing provision and labour markets. European Commission.

SWANSON, G. A. i SCHNEIDER, B. (1999) Students on the move: Residential and educational mobility in America’s schools. Sociology of Education, 72 (1), pp. 54-67.

TASKE, N., TAYLOR, L., MULVIHILL, C. i DOYLE, N. (2005) Housing and public health: a review of reviews of interventions for improving health. Evidence Briefing NICE.

TAYLOR, M., PEVALIN, D. i TODD, J. (2007). The psychological costs of unsustainable housing commitments. Psychological Medicine, 37, pp. 1027–1036.

TEACHMAN, J. D., PAASCH, K. i CARVER, K. (1996) Social capital and dropping out of school. Journal of Marriage and Family, 58(3), pp. 773-783.

THOMSON, H., THOMAS, S., SELLSTROM, E. i PETTICREW, M. (2009) The health impacts of housing improvement: a systematic review of intervention studies from 1887 to 2007. American Journal of Public Health, 99, pp. S681–692.

THOMSON, H. i THOMAS, S. (2015) Developing empirically supported theories of change for housing investment and health. Social Science & Medicine, 124, pp. 205-214.

TRILLA, C. (2014) Habitatge i Estat del Benestar a Catalunya. Revista econòmica de Catalunya, 69, pp. 109-124.

WHO (2006) Technical Meeting on Quantifying Disease from Inadequate Housing. World Health Organization Regional Office for Europe.

WHO (2007) Large Analysis and Review of European housing and health Status (LARES). Preliminary overview. Copenhagen: WHO Regional Office for Europe.

WHO (2011) Environmental burden of disease associated with inadequate housing. A method guide to the quantification of health effects of selected housing risks in the WHO European Region. Copenhagen, WHO, Regional Office for Europe.

YEUNG, W. J., LINVER, M. R. i BROOKS-GUNN, J. (2002) How Money Matters for Young Children’s Development: Parental Investment and Family Processes. Child Development, 73(6), pp. 1861-1879.